Molt sovint, cada cop que surt als diaris un nou descobriment prehistòric, o quan a classe de Socials estudiem les èpoques passades i els noms de gent important, ja morta, que es considera que hem de recordar, penso: què quedarà de nosaltres cent anys després de la nostra mort? I passat un mil·lenni? Haurem fet res tan important com perquè ens recordin?
En el cas de la majoria de gent, ho dubto. Cada quant surt un Napoleó, un Alexandre el Gran, un Shakespeare? El percentatge de possibilitats que això passi és mínim.
I després hi ha casos com el de Lucy, l'australopitec. Un individu com tants d'altres que, per pura casualitat, va ser trobat en una situació que permetia entendre tot de coses de la seva època i que li donava una importància extrema.
Avui dia hi ha tanta gent que fa coses importants, que no es recorda el nom de cap d'ells. Serien massa noms per una única memòria.
De manera que, tot i les ambicions que puguem tenir, tot els somnis a fer realitat, és gairebé impossible que el que fem passi a la posteritat.
En el cas de la majoria de gent, ho dubto. Cada quant surt un Napoleó, un Alexandre el Gran, un Shakespeare? El percentatge de possibilitats que això passi és mínim.
I després hi ha casos com el de Lucy, l'australopitec. Un individu com tants d'altres que, per pura casualitat, va ser trobat en una situació que permetia entendre tot de coses de la seva època i que li donava una importància extrema.
Avui dia hi ha tanta gent que fa coses importants, que no es recorda el nom de cap d'ells. Serien massa noms per una única memòria.
De manera que, tot i les ambicions que puguem tenir, tot els somnis a fer realitat, és gairebé impossible que el que fem passi a la posteritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada