Vull fer-te perdre les paraules, Ryan. Aquest és el meu desig. Posar els meus llavis sobre els teus i que t'oblidis de les paraules que necessitaríem per descriure-ho. Ni que sigui per un moment.
I és que, Ryan, les teves paraules parteixen de la lògica. Són el resultat d'un procés llarg i complex, el destí final d'un llarg recorregut. I jo, Ryan, tal com t'he dit en tot moment, vull suprimir tota lògica en aquesta relació. En la nostra relació.
Aquesta va ser la meva missió des del primer dia. Des del moment en què et vaig veure a la biblioteca. Tu encara no em coneixies, Ryan, no sabies res de mi. Era aquella època en què no parlaves amb ningú perquè en ningú confiaves. Et limitaves a escriure, a escriure la teva història. Sempre ho feies a mà, perquè quedés patent de quins episodis et costava més parlar.
Sempre he tingut curiositat per saber quines eren aquestes coses que et feien mal, Ryan. ¿He arribat a dir-t'ho alguna vegada? Em sembla que no. Però és així; vull saber quan li tremola el pols al noi sense emocions. Així és com et veu tothom, Ryan. Si realment sents alguna cosa, ¿com és que mai ho mostres?
Mai ningú es fixava en tu, el noi estrany del racó de la biblioteca. El noi de la llibreta negra. El que mai reia, ni plorava, ni tenia por. ¿Per què fer-ho? Tampoc semblaves disposat a parlar amb ningú.
Però ja ho saps, Ryan, si tu ets el noi de la llibreta, jo sóc la noia dels reptes. ¿Què hi podia haver més difícil que el que jo em vaig proposar? ¿Realment hi ha alguna cosa en aquest món més difícil que sortir amb tu? Sí, n'hi ha una. Fer-te tan feliç que t'oblidis de qui ets, de què vols i de les teves paraules. Doncs sí, Ryan, aquest es va convertir en el meu principal repte.
Vaig passar moltes nits d'insomni pensant en com podia acostar-me a tu, planejant maneres de treure't d'aquell racó entre llibres. Hi havia bastantes maneres, però la majoria no haurien provocat res més que odi per la teva banda. I això, aquest minúscul i innocent detall, les convertia en inacceptables.
La primera nit em va semblar tan difícil que vaig arribar a pensar que, per primera vegada a la vida, hauria d'abandonar.
La segona em vaig sentir envaïda per una lucidesa única, tan lluminosa que em va encegar, impedint-me veure què era plausible i què no. Em vaig adormir feliç creient que una pluja de cacauets sobre el teu lloc seria suficient per provocar un acostament entre nosaltres dos. Massa lúcida, ja t'ho he dit.
Però, la tercera nit... Oh, aquella va ser la meva nit! Aquella va ser la nit en què ho vaig veure: l'única cosa que algú com jo et podia oferir per temptar-te a sortir d'allà era amistat. Amistat, en el sentit més sincer, més noble de la paraula; amistat sense res a canvi.
Cosa estranya en mi, no em vaig precipitar a actuar just després d'haver trobat la resposta. Vaig esperar dues setmanes abans d'acostar-me al teu lloc i preguntar-te què era el que escrivies. Em vas mirar, buit d'emocions, i vas murmurar: <<La meva història>>. No et vaig fer més preguntes; allò era suficient per un sol dia.
El dia següent, a l'entrar a la biblioteca, et vaig somriure i saludar efusivament amb la mà. Les comissures dels teus llavis es van suavitzar una mica al veure'm, però no em vas dir res. Un gran èxit, suposo. Tot i que els dos ho hauríem pogut fer millor.
Al cap d'una setmana de repetir la mateixa escena totes les tardes, vas fer un pas que em va sorprendre. Et vas aixecar de la cadira vella del teu racó i vas anar a seure més a prop meu, just a la taula del costat d'on jo estava. Imagino que la meva expressió et devia fer gràcia, en aquell moment, però és que, de debò; fins aleshores no m'avia adonat que aquell era un joc a dues bandes. I llavors em vaig plantejar una altra cosa. I si jo havia deixat de ser el depredador per convertir-me en la presa? I vaig tenir por. Però no podia, no podia abandonar. Havia de convertir allò en la meva victòria.
I vam seguir, en aquella dansa que ens empenyia endavant i endarrere, i que feia que fos cada cop més difícil abandonar el joc on jo mateixa m'havia submergit. Allò, d'alguna manera estranya, em satisfeia. Tot allò, Ryan, ho havia començat jo. Jo havia estat la papallona que va desencadenar l'huracà. Perquè, ja ho saps, la nostra dansa no tardaria a convertir-se en el pitjor huracà de tots.
Suposo que el meu pla de regalar-te l'amistat més sincera va començar a fallar a partir del moment en què vas passar a ser el meu objectiu, el meu premi final. I això vol dir que el meu pla ja havia fallat abans de començar.
Potser alguna part de mi ho va veure, i potser simplement ho va ignorar. La meva tossuderia m'obligava a seguir corrent cap a una paret de pedra contra la qual m'estamparia i em trencaria el cor. Perquè, Ryan... jo ja m'havia enamorat de tu. Els teus somriures curts i les teves mirades fosques ocupaven els meus somnis, somnis sobre un futur que mai tindria.
Mai havia volgut que això passés, mai havia cregut que fos possible. Perquè, qui eres tu per robar-me el cor, quan el cor era tot el que tenia? No havia volgut veure la realitat, i ara ho pagaria. Perquè tu si que ho havies vist, ho havies sabut en tot moment, i tot i això havies seguit endavant. Sense importar que em poguessis fer mal, sense preocupar-te per com acabaria jo després del teu experiment.
M'ho hauria hagut d'imaginar. Hauria hagut d'adonar-me que a cap noia la miraves d'aquella manera. I ho sento, ho sento molt. Ho sento, perquè vaig ser cega. Ho sento per haver volgut tirar endavant amb una cosa que mai havia existit i mai existiria.
Sento molt haver-te estimat.
He començat la carta dient el que des del principi va ser el meu desig... El que segueix sent el meu desig. Però, creu-me, Ryan; estic disposada a rendir-me. Per tu, ho faré. Acceptaré dir-te adéu, adéu per sempre, si és el que em demanes. Volia suprimir la lògica en la nostra relació, i ho vaig aconseguir. Vaig passar de ser el depredador a la presa del caçat, algú que ni tan sols em volia.
Per això et dic adéu, Ryan. He aconseguit el que volia. No exactament com ho havia planejat, però el resultat ha estat el mateix. La meva feina aquí ha acabat. Ja no em necessites.
Mai m'has necessitat.
Aquesta va ser la meva missió des del primer dia. Des del moment en què et vaig veure a la biblioteca. Tu encara no em coneixies, Ryan, no sabies res de mi. Era aquella època en què no parlaves amb ningú perquè en ningú confiaves. Et limitaves a escriure, a escriure la teva història. Sempre ho feies a mà, perquè quedés patent de quins episodis et costava més parlar.
Sempre he tingut curiositat per saber quines eren aquestes coses que et feien mal, Ryan. ¿He arribat a dir-t'ho alguna vegada? Em sembla que no. Però és així; vull saber quan li tremola el pols al noi sense emocions. Així és com et veu tothom, Ryan. Si realment sents alguna cosa, ¿com és que mai ho mostres?
Mai ningú es fixava en tu, el noi estrany del racó de la biblioteca. El noi de la llibreta negra. El que mai reia, ni plorava, ni tenia por. ¿Per què fer-ho? Tampoc semblaves disposat a parlar amb ningú.
Però ja ho saps, Ryan, si tu ets el noi de la llibreta, jo sóc la noia dels reptes. ¿Què hi podia haver més difícil que el que jo em vaig proposar? ¿Realment hi ha alguna cosa en aquest món més difícil que sortir amb tu? Sí, n'hi ha una. Fer-te tan feliç que t'oblidis de qui ets, de què vols i de les teves paraules. Doncs sí, Ryan, aquest es va convertir en el meu principal repte.
Vaig passar moltes nits d'insomni pensant en com podia acostar-me a tu, planejant maneres de treure't d'aquell racó entre llibres. Hi havia bastantes maneres, però la majoria no haurien provocat res més que odi per la teva banda. I això, aquest minúscul i innocent detall, les convertia en inacceptables.
La primera nit em va semblar tan difícil que vaig arribar a pensar que, per primera vegada a la vida, hauria d'abandonar.
La segona em vaig sentir envaïda per una lucidesa única, tan lluminosa que em va encegar, impedint-me veure què era plausible i què no. Em vaig adormir feliç creient que una pluja de cacauets sobre el teu lloc seria suficient per provocar un acostament entre nosaltres dos. Massa lúcida, ja t'ho he dit.
Però, la tercera nit... Oh, aquella va ser la meva nit! Aquella va ser la nit en què ho vaig veure: l'única cosa que algú com jo et podia oferir per temptar-te a sortir d'allà era amistat. Amistat, en el sentit més sincer, més noble de la paraula; amistat sense res a canvi.
Cosa estranya en mi, no em vaig precipitar a actuar just després d'haver trobat la resposta. Vaig esperar dues setmanes abans d'acostar-me al teu lloc i preguntar-te què era el que escrivies. Em vas mirar, buit d'emocions, i vas murmurar: <<La meva història>>. No et vaig fer més preguntes; allò era suficient per un sol dia.
El dia següent, a l'entrar a la biblioteca, et vaig somriure i saludar efusivament amb la mà. Les comissures dels teus llavis es van suavitzar una mica al veure'm, però no em vas dir res. Un gran èxit, suposo. Tot i que els dos ho hauríem pogut fer millor.
Al cap d'una setmana de repetir la mateixa escena totes les tardes, vas fer un pas que em va sorprendre. Et vas aixecar de la cadira vella del teu racó i vas anar a seure més a prop meu, just a la taula del costat d'on jo estava. Imagino que la meva expressió et devia fer gràcia, en aquell moment, però és que, de debò; fins aleshores no m'avia adonat que aquell era un joc a dues bandes. I llavors em vaig plantejar una altra cosa. I si jo havia deixat de ser el depredador per convertir-me en la presa? I vaig tenir por. Però no podia, no podia abandonar. Havia de convertir allò en la meva victòria.
I vam seguir, en aquella dansa que ens empenyia endavant i endarrere, i que feia que fos cada cop més difícil abandonar el joc on jo mateixa m'havia submergit. Allò, d'alguna manera estranya, em satisfeia. Tot allò, Ryan, ho havia començat jo. Jo havia estat la papallona que va desencadenar l'huracà. Perquè, ja ho saps, la nostra dansa no tardaria a convertir-se en el pitjor huracà de tots.
Suposo que el meu pla de regalar-te l'amistat més sincera va començar a fallar a partir del moment en què vas passar a ser el meu objectiu, el meu premi final. I això vol dir que el meu pla ja havia fallat abans de començar.
Potser alguna part de mi ho va veure, i potser simplement ho va ignorar. La meva tossuderia m'obligava a seguir corrent cap a una paret de pedra contra la qual m'estamparia i em trencaria el cor. Perquè, Ryan... jo ja m'havia enamorat de tu. Els teus somriures curts i les teves mirades fosques ocupaven els meus somnis, somnis sobre un futur que mai tindria.
Mai havia volgut que això passés, mai havia cregut que fos possible. Perquè, qui eres tu per robar-me el cor, quan el cor era tot el que tenia? No havia volgut veure la realitat, i ara ho pagaria. Perquè tu si que ho havies vist, ho havies sabut en tot moment, i tot i això havies seguit endavant. Sense importar que em poguessis fer mal, sense preocupar-te per com acabaria jo després del teu experiment.
M'ho hauria hagut d'imaginar. Hauria hagut d'adonar-me que a cap noia la miraves d'aquella manera. I ho sento, ho sento molt. Ho sento, perquè vaig ser cega. Ho sento per haver volgut tirar endavant amb una cosa que mai havia existit i mai existiria.
Sento molt haver-te estimat.
He començat la carta dient el que des del principi va ser el meu desig... El que segueix sent el meu desig. Però, creu-me, Ryan; estic disposada a rendir-me. Per tu, ho faré. Acceptaré dir-te adéu, adéu per sempre, si és el que em demanes. Volia suprimir la lògica en la nostra relació, i ho vaig aconseguir. Vaig passar de ser el depredador a la presa del caçat, algú que ni tan sols em volia.
Per això et dic adéu, Ryan. He aconseguit el que volia. No exactament com ho havia planejat, però el resultat ha estat el mateix. La meva feina aquí ha acabat. Ja no em necessites.
Mai m'has necessitat.
