Normative - Capítol 4

Aquest és, de moment, el meu capítol 

de Normative preferit, així que

només puc esperar que us agradi.

Capítol 4:

La katana de Yukio

    Ens va conduir fins la sala dels elevadors i, des d’allà, vam seguir un altre passadís. La Scarlett caminava darrere nostre, en silenci, una mica apartada. Encara devia portar l’arma a sobre, vaig pensar. Hauria d’estar atent per si canviava de mans.

    En Damien, el Niels i jo avançàvem de costat, parlant el mínim. Amb el balanceig dels braços al caminar vaig fregar el d’en Niels, i em va recórrer un calfred. La seva pell era càlida, agradable. Em vaig forçar a recordar que no em podia agradar el Niels perquè, ¡joder!, jo no era gay. I tampoc em podia distreure del que havia anat a fer a Normative. No podia sentir. No podia estimar. Només matar. Matar. Matar.

    Matar, matar, matar. El record de la sang calenta regalimant-me pels braços pàl·lids, la fredor de l’aire contra la meva pell mentre el cor se’m congelava. Els ulls d’aquell noi a qui mai coneixeria que perdien llum, vida, humanitat. I l’odi. L’odi que vaig sentir per part del pare el dia del judici. L’odi del públic que seguia les paraules del jutge amb expectació, esperant el veredicte final. La gent que em volia veure mort. Mort, matar, sang, odi, foscor. Se m’emportaven com havien fet aquella vegada, quatre anys enrere. No em volia tornar a perdre. No em podia tornar a perdre. Feia massa mal.

    Les nostres passes ressonaven per l’estret passadís. Sentia una llàgrima regalimant-me galta avall, però la llum era massa tènue com perquè ells ho vegessin. No m’imaginava què devien estar pensant els altres en aquell moment; m’hauria agradat saber-ho. En Damien tremolava. Potser era pel fred. Allà dins hi feia molt de fred.

    Però potser no era el fred, el que el feia tremolar.

    En canvi, en Niels caminava amb seguretat. La seva samarreta negra, de màniga curta, feia onades als corrents d’aire. La seva expressió era seriosa, potser absent. ¿En qui devia pensar el noi que podia tenir a qui volgués?

    Finalment vam arribar a un punt on el passadís s’obria per transformar-se en una habitació immensa semblant a un gimnàs. El terra estava encoixinat, i les parets ocupades per espatlleres metàl·liques. Al centre de la sala hi havia una munió de gent, tots armats i llançant-se cap endavant contra alguna cosa que no arribava a veure. Ens hi vam acostar. El Zakary somreia amb suficiència.

    Ens va fer aturar-nos a uns deu metres de distància.

    -Disfruta l’espectacle -va xiuxiuejar-.

    Es va sentir un crit de guerra des del centre del grup. Una espasa va segar l’aire amb un xiulet i va fer caure tres dels nois que l’envoltaven. Amb la següent estocada de l’arma la vaig poder distingir: era una katana japonesa. ¿Llavors era el Yukio, el que lluitava contra tots aquells?

    Un nou moviment de la katana va fer caure cinc adolescents més, deixant al descobert la persona que l’empunyava. Un noi japonès una mica més jove que jo dansava espolsant-se els atacants de sobre amb un sol moviment d’espasa. La seva rapidesa i habilitat eren impressionants, així com la gràcia dels seus moviments. No vestia cap armadura. Les seves robes eren blanques, simples, i ressaltaven la morenor del seu cos. Va acabar el combat sense haver donat cap mostra de cansament, fent una reverència a tots els rivals vençuts.

    M’hi vaig acostar. Yukio s’estava guanyant la popularitat a força de guanyar, i jo estava decidit a aprofitar qualsevol tècnica que funcionés. Tot i saber el risc que suposava, necessitava el respecte de tants com pogués.

    -¿On són les espases? -vaig preguntar amb indiferència, passejant la mirada pel gimnàs- Vull un combat amb tu.

    La seva expressió no va patir el més mínim canvi. Em va indicar la porta d’una habitació interior sense obrir boca i es va asseure amb les cames creuades.

    Vaig tornar al cap de poca estona. L’espasa que havia escollit jo no s’assemblava en absolut a la seva katana, però la sentia molt més còmoda al tacte. La meva era una de les anomenades bastardes, d’empunyadura gruixuda adaptable i fulla de tall fàcil. Yukio m’esperava dret, amb l’espasa clavada al terra i la mirada baixa. El vaig envestir, pensant que aquest moment seu de distracció era idoni. Sense ni tan sols mirar-me es va fer a un costat, esquivant la meva espasa, i em va tornar l’atac. Vaig aconseguir aturar el cop, però la seva força em va fer tremolar. No podia perdre, em vaig dir. No sabia perdre. L’única opció era guanyar.

    Aquesta vegada no vaig dirigir el cop al tors, sinó a les cames. Si aconseguia desequilibrar-lo tindria la batalla guanyada. No ho vaig aconseguir per poc; a l’últim moment va saltar per sobre de la meva bastarda, però li vaig fer un tall al turmell. Em va envair una sensació de plaer al sentir el seu esbufec de dolor, i aquest instant de distracció per part meva el va utilitzar per colpejar la meva espasa amb la seva katana, fent-la caure a terra i deixant-me sense arma.

    Vaig haver de recórrer a tot el meu autocontrol per no abandonar. Em vaig aferrar a l’última opció que em quedava: provocar que també ell perdés l’espasa. No s’ho esperava. I jo ho sabia. Quan vaig saltar sobre seu ja era massa tard; vam caure els dos a terra i vam rodolar barallant-nos per la katana.

    Lluitant contra Yukio en el cos a cos més difícil que havia tingut mai, vaig arribar a veure per uns instants en Damien i el Niels que em miraven. Els seus ulls brillaven amb admiració. Seguien cada moviment del combat. No podia fallar. No podia perdre. Els havia de demostrar que era el millor.

    Amb un últim cop sec li vaig fer perdre l’arma. Em va donar un cop de puny a la cara, i jo l’hi vaig tornar. Ja no estava preocupat. Aquell noi era el millor espadatxí que havia conegut fins ara, potser el millor que coneixeria mai, però el seu cos no estava preparat per una lluita a cops de puny. Era de complexió més aviat prima, fibrat però sense músculs marcats. Fàcil de vèncer.

    Tot i això, en Yukio es negava a perdre. Cada cop em pegava amb menys força, però seguia intentant-ho. Em va donar una patada amb el peu ferit i se li van omplir els ulls de llàgrimes pel dolor.

    -Deixa’m -va gemegar, esgotat-. Tu guanyes.

    El vaig deixar anar. Fins i tot després d’haver-lo vençut, no podia evitar sentir un gran respecte per aquell noi japonès que lluitava com si ballés, amb suavitat, amb elegància. Li vaig donar la mà.

    -Ets el millor contrincant amb qui m’he enfrontat mai -li vaig comentar amb sinceritat-. M’alegra que ens haguem conegut.

    -No cal que digui que tu també has sigut el meu millor rival -va riure, aixecant-se amb dificultats-. Mai ningú m’havia guanyat. No m’agrada perdre.

    -Em sembla que avui ho ha vist tothom -vaig replicar-. Però vine. T’hem anat a buscar per parlar d’un tema concret, i ja hem perdut molta estona. Necessitem que ens diguis el que sàpigues sobre l’arma de Nickson. ¿Qui et va dir que la trobaries aquí?

    L’expressió se li va enfosquir.

    -No estic autoritzat a parlar d’això -em va respondre amb un to gèlid, i va desaparèixer entre la multitud-.

     -¿Per què s’havia de tancar en banda? -es va queixar en Damien mentre els explicava com havia anat la conversa amb Yukio- Aposto a que sap molt més del que aparenta.

    -A mi em preocupa més el que ha dit abans de marxar -va comentar en veu baixa la Scarlett, parlant per primera vegada des de feia molta estona-. “No estic autoritzat a parlar d’això”. ¿Autoritzat per qui? ¿Pel director? És l’única persona que ens pot donar ordres, dintre de Normative. Qualsevol altre adult que ho fes aniria en contra de la llei.

    Ens vam quedar en silenci. En Zakary va començar a tirar pel passadís que havíem utilitzat abans i els altres el vam seguir. En Damien tenia raó; Yukio sabia molt més del que aparentava. Però de moment em semblava millor deixar-li l’espai que necessités. Algú tan lluitador no revelaria el secret al primer que ho intentés. Si volíem que ens expliqués el que sabia calia demostrar-li que estàvem en el mateix bàndol; al matí següent seuria amb ell al menjador i miraria de parlar-hi. Li proposaria una aliança si em donava tota la informació que tingués.

    Al cap d’un moment ja tornàvem a ser a la sala on havíem començat, la dels elevadors. Ens disposàvem a pujar cap a les habitacions quan la veu del director va començar a ressonar per tot l’edifici.

    -Que tots els estudiants es dirigeixin al menjador. Hi haurà una petita prova per aconseguir el berenar. Porteu del gimnàs l’arma de tir que millor us vagi. La necessitareu.

    Vaig tancar els ulls. ¿Hauríem de combatre fins i tot per tal d’aconseguir el menjar? ¿O seria una prova senzilla, com la del matí? Cansat, vaig tornar a obrir-los. No importava. Fos el que fos i contra qui fos, la superaria. El tir era el meu fort. Era estúpid preocupar-se. Vaig mirar els meus companys.

    -¿Algú necessita anar al gimnàs a buscar armament? -els quatre van negar amb el cap- Doncs comencem a tirar cap al menjador -i vaig afegir amb to sarcàstic- Deixem-nos sorprendre amb l’originalitat d’una nova prova.

    El menjador començava a omplir-se de gent. Per primera vegada em vaig adonar de la quantitat d’adolescents que hi havia; molts més dels que havien arribat a la sala dels elevadors amb mi. Hi devia haver més grups, vaig deduir. Uns tres o quatre grups de quaranta persones cadascun. Unes cent-cinquanta persones en total.

    Uns monitors encaputxats i amb ulleres fosques perquè res els distingís els uns dels altres i nosaltres no els poguéssim reconèixer ens estaven repartint en files. Les files s’organitzaven per parelles. A mi em van posar al costat d’un noi bastant més gran que jo, que tenia la boca tapada per un buff de calavera i els cabells d’estil punk. Portava els costats del cap rapats, i la part del centre realçada en una cresta de coloraines. No li vaig preguntar com es deia. Ell tampoc va demanar el meu nom. Ara érem rivals.

    El menjador semblava més gran ara que tothom estava ordenat. S’havien format cinc files de quinze parelles cadascuna, tots mirant la paret oest, que s’alçava blanca i daurada. Es van obrir unes comportes quadrades davant de cada filera d’estudiants, i tot seguit hi van aparèixer hologrames de dianes.

    ¿Competició de tir? La tenia guanyada. Cap punky, per gran que fos, em podia superar. El que no entenia era la relació de la competició amb el berenar. Potser només berenaria el guanyador. Com fos, no importava. Inconscientment ja estava calculant el moviment que em caldria per arribar amb un únic tir al centre de la diana des de la distància a què ens trobàvem. Si no hi havia canvis, eren uns vuitanta metres. Amb la meva MP-TB d’últim model seria un tir fàcil i net.

    Em vaig girar per veure qui era la parella de darrere nostre i em vaig sorprendre de trobar-hi el nen d’ulls grisos amb Niels. El Niels estava tan tranquil com sempre, somrient despreocupadament. Els ulls grisos del nen, al contrari, havien canviat. Els tenia buits. Mirava fixament el terreny mentre se li desplaçaven d’un punt a l’altre calculant la distància de tir. Els cabells, negres i despentinats, li queien amb suavitat fins a mitja cara, i tenia els llavis tan apretats que es convertien en una línia blanca. Ni tan sols em va veure.

    Una mica més enllà vaig veure en Damien amb una noia de cabells fúcsia que anava vestida amb una samarreta d’unicorns. Parlaven animadament, i tot i que no vaig poder sentir el que deien el seu llenguatge corporal era amistós. Se’m va escapar un esbufec. ¿Realment li calia caure bé a tothom? En uns minuts estarien competint. Que es centressin en la prova i deixessin estar el que fos de què estiguessin parlant. Però ja sabia que el meu amic no em faria cas.

    Vaig esperar que ens avisessin de quan podíem començar sentint-me tens. Feia temps que no mostrava en públic les meves habilitats com a tirador. En aquell moment, quan havia comès el crim, la publicitat hauria estat massa negativa, i no m’hi podia arriscar. Des de llavors només havia practicat la punteria dins de casa o al bosc, on no em podia veure ningú. ¿I si algú em reconeixia?

    Un mal pressentiment em va fer girar-me amb la pistola a la mà. El noi d’ulls grisos em mirava com feia temps que no em mirava ningú. Per uns segons vaig tenir por i l’instint em va obligar a posar el dit sobre el gallet.

    Però els seus ulls van passar de llarg i la sensació va acabar. ¿Tan paranoic estava? ¿Per què tenia tanta por? L’escorpí em cremava el clatell. I llavors la prova va començar.