Fénix Oscura

Toda rayos y cenizas,

tan cambiante, tan cretina,

como el buitre que devora

ésta vida que has tenido.

Eres pura adrenalina

y me das lo que necesito;

soltando mi rabia,

volviéndome adicto.

Como el peligro que acecha

es lo que tú me produces:

una jaula y tanta gloria,

mi pura fénix oscura.

Record d'una rosa

Ja fa dies, potser anys,

que mon cor segueix la flaire,

únic regal de la marxa

que implacable el va trencar.

I no és fins el bosc d'espines,

ple de sang i de bellesa,

que l'olor d'aquestes roses

li recorda el teu oblit.

No sé quan la vida acaba,

ni tan sols si sé estimar;

però aquesta teva flaire

fins la mort em seguirà.

Por el beso que nunca tuve

Por lo que a mí respecta, ¿qué decirte?

si me dejaste tirada y aun así pudiste irte.

¿Qué pensar de los deseos que solo a ti te confié

cuando tú me abandonaste por tratar de hacerme bien?

Echo de menos los abrazos que jamás llegué a pedirte,

y me lleno de añoranza al pensar estar contigo.

¿Dónde fueron tus promesas, que ya el viento se llevó?

Tal vez duerman con las penas

que adornaron nuestro amor.

Només somric

I en la nit brilla

el teu record.

Estrelles d’ambre,

il·luminant-te,

fent que t’elevis

per sobre els altres.

Veig en la fosca

el temps que marxa

i sense caure-hi

només somric.

Vers d'amor 7

Enrosca les cames,

mira el llit i avança,

estreny-me d’amor;

que la llum ens encalça.

Normative - Capítol 4

Aquest és, de moment, el meu capítol 

de Normative preferit, així que

només puc esperar que us agradi.

Capítol 4:

La katana de Yukio

    Ens va conduir fins la sala dels elevadors i, des d’allà, vam seguir un altre passadís. La Scarlett caminava darrere nostre, en silenci, una mica apartada. Encara devia portar l’arma a sobre, vaig pensar. Hauria d’estar atent per si canviava de mans.

    En Damien, el Niels i jo avançàvem de costat, parlant el mínim. Amb el balanceig dels braços al caminar vaig fregar el d’en Niels, i em va recórrer un calfred. La seva pell era càlida, agradable. Em vaig forçar a recordar que no em podia agradar el Niels perquè, ¡joder!, jo no era gay. I tampoc em podia distreure del que havia anat a fer a Normative. No podia sentir. No podia estimar. Només matar. Matar. Matar.

    Matar, matar, matar. El record de la sang calenta regalimant-me pels braços pàl·lids, la fredor de l’aire contra la meva pell mentre el cor se’m congelava. Els ulls d’aquell noi a qui mai coneixeria que perdien llum, vida, humanitat. I l’odi. L’odi que vaig sentir per part del pare el dia del judici. L’odi del públic que seguia les paraules del jutge amb expectació, esperant el veredicte final. La gent que em volia veure mort. Mort, matar, sang, odi, foscor. Se m’emportaven com havien fet aquella vegada, quatre anys enrere. No em volia tornar a perdre. No em podia tornar a perdre. Feia massa mal.

    Les nostres passes ressonaven per l’estret passadís. Sentia una llàgrima regalimant-me galta avall, però la llum era massa tènue com perquè ells ho vegessin. No m’imaginava què devien estar pensant els altres en aquell moment; m’hauria agradat saber-ho. En Damien tremolava. Potser era pel fred. Allà dins hi feia molt de fred.

    Però potser no era el fred, el que el feia tremolar.

    En canvi, en Niels caminava amb seguretat. La seva samarreta negra, de màniga curta, feia onades als corrents d’aire. La seva expressió era seriosa, potser absent. ¿En qui devia pensar el noi que podia tenir a qui volgués?

    Finalment vam arribar a un punt on el passadís s’obria per transformar-se en una habitació immensa semblant a un gimnàs. El terra estava encoixinat, i les parets ocupades per espatlleres metàl·liques. Al centre de la sala hi havia una munió de gent, tots armats i llançant-se cap endavant contra alguna cosa que no arribava a veure. Ens hi vam acostar. El Zakary somreia amb suficiència.

    Ens va fer aturar-nos a uns deu metres de distància.

    -Disfruta l’espectacle -va xiuxiuejar-.

    Es va sentir un crit de guerra des del centre del grup. Una espasa va segar l’aire amb un xiulet i va fer caure tres dels nois que l’envoltaven. Amb la següent estocada de l’arma la vaig poder distingir: era una katana japonesa. ¿Llavors era el Yukio, el que lluitava contra tots aquells?

    Un nou moviment de la katana va fer caure cinc adolescents més, deixant al descobert la persona que l’empunyava. Un noi japonès una mica més jove que jo dansava espolsant-se els atacants de sobre amb un sol moviment d’espasa. La seva rapidesa i habilitat eren impressionants, així com la gràcia dels seus moviments. No vestia cap armadura. Les seves robes eren blanques, simples, i ressaltaven la morenor del seu cos. Va acabar el combat sense haver donat cap mostra de cansament, fent una reverència a tots els rivals vençuts.

    M’hi vaig acostar. Yukio s’estava guanyant la popularitat a força de guanyar, i jo estava decidit a aprofitar qualsevol tècnica que funcionés. Tot i saber el risc que suposava, necessitava el respecte de tants com pogués.

    -¿On són les espases? -vaig preguntar amb indiferència, passejant la mirada pel gimnàs- Vull un combat amb tu.

    La seva expressió no va patir el més mínim canvi. Em va indicar la porta d’una habitació interior sense obrir boca i es va asseure amb les cames creuades.

    Vaig tornar al cap de poca estona. L’espasa que havia escollit jo no s’assemblava en absolut a la seva katana, però la sentia molt més còmoda al tacte. La meva era una de les anomenades bastardes, d’empunyadura gruixuda adaptable i fulla de tall fàcil. Yukio m’esperava dret, amb l’espasa clavada al terra i la mirada baixa. El vaig envestir, pensant que aquest moment seu de distracció era idoni. Sense ni tan sols mirar-me es va fer a un costat, esquivant la meva espasa, i em va tornar l’atac. Vaig aconseguir aturar el cop, però la seva força em va fer tremolar. No podia perdre, em vaig dir. No sabia perdre. L’única opció era guanyar.

    Aquesta vegada no vaig dirigir el cop al tors, sinó a les cames. Si aconseguia desequilibrar-lo tindria la batalla guanyada. No ho vaig aconseguir per poc; a l’últim moment va saltar per sobre de la meva bastarda, però li vaig fer un tall al turmell. Em va envair una sensació de plaer al sentir el seu esbufec de dolor, i aquest instant de distracció per part meva el va utilitzar per colpejar la meva espasa amb la seva katana, fent-la caure a terra i deixant-me sense arma.

    Vaig haver de recórrer a tot el meu autocontrol per no abandonar. Em vaig aferrar a l’última opció que em quedava: provocar que també ell perdés l’espasa. No s’ho esperava. I jo ho sabia. Quan vaig saltar sobre seu ja era massa tard; vam caure els dos a terra i vam rodolar barallant-nos per la katana.

    Lluitant contra Yukio en el cos a cos més difícil que havia tingut mai, vaig arribar a veure per uns instants en Damien i el Niels que em miraven. Els seus ulls brillaven amb admiració. Seguien cada moviment del combat. No podia fallar. No podia perdre. Els havia de demostrar que era el millor.

    Amb un últim cop sec li vaig fer perdre l’arma. Em va donar un cop de puny a la cara, i jo l’hi vaig tornar. Ja no estava preocupat. Aquell noi era el millor espadatxí que havia conegut fins ara, potser el millor que coneixeria mai, però el seu cos no estava preparat per una lluita a cops de puny. Era de complexió més aviat prima, fibrat però sense músculs marcats. Fàcil de vèncer.

    Tot i això, en Yukio es negava a perdre. Cada cop em pegava amb menys força, però seguia intentant-ho. Em va donar una patada amb el peu ferit i se li van omplir els ulls de llàgrimes pel dolor.

    -Deixa’m -va gemegar, esgotat-. Tu guanyes.

    El vaig deixar anar. Fins i tot després d’haver-lo vençut, no podia evitar sentir un gran respecte per aquell noi japonès que lluitava com si ballés, amb suavitat, amb elegància. Li vaig donar la mà.

    -Ets el millor contrincant amb qui m’he enfrontat mai -li vaig comentar amb sinceritat-. M’alegra que ens haguem conegut.

    -No cal que digui que tu també has sigut el meu millor rival -va riure, aixecant-se amb dificultats-. Mai ningú m’havia guanyat. No m’agrada perdre.

    -Em sembla que avui ho ha vist tothom -vaig replicar-. Però vine. T’hem anat a buscar per parlar d’un tema concret, i ja hem perdut molta estona. Necessitem que ens diguis el que sàpigues sobre l’arma de Nickson. ¿Qui et va dir que la trobaries aquí?

    L’expressió se li va enfosquir.

    -No estic autoritzat a parlar d’això -em va respondre amb un to gèlid, i va desaparèixer entre la multitud-.

     -¿Per què s’havia de tancar en banda? -es va queixar en Damien mentre els explicava com havia anat la conversa amb Yukio- Aposto a que sap molt més del que aparenta.

    -A mi em preocupa més el que ha dit abans de marxar -va comentar en veu baixa la Scarlett, parlant per primera vegada des de feia molta estona-. “No estic autoritzat a parlar d’això”. ¿Autoritzat per qui? ¿Pel director? És l’única persona que ens pot donar ordres, dintre de Normative. Qualsevol altre adult que ho fes aniria en contra de la llei.

    Ens vam quedar en silenci. En Zakary va començar a tirar pel passadís que havíem utilitzat abans i els altres el vam seguir. En Damien tenia raó; Yukio sabia molt més del que aparentava. Però de moment em semblava millor deixar-li l’espai que necessités. Algú tan lluitador no revelaria el secret al primer que ho intentés. Si volíem que ens expliqués el que sabia calia demostrar-li que estàvem en el mateix bàndol; al matí següent seuria amb ell al menjador i miraria de parlar-hi. Li proposaria una aliança si em donava tota la informació que tingués.

    Al cap d’un moment ja tornàvem a ser a la sala on havíem començat, la dels elevadors. Ens disposàvem a pujar cap a les habitacions quan la veu del director va començar a ressonar per tot l’edifici.

    -Que tots els estudiants es dirigeixin al menjador. Hi haurà una petita prova per aconseguir el berenar. Porteu del gimnàs l’arma de tir que millor us vagi. La necessitareu.

    Vaig tancar els ulls. ¿Hauríem de combatre fins i tot per tal d’aconseguir el menjar? ¿O seria una prova senzilla, com la del matí? Cansat, vaig tornar a obrir-los. No importava. Fos el que fos i contra qui fos, la superaria. El tir era el meu fort. Era estúpid preocupar-se. Vaig mirar els meus companys.

    -¿Algú necessita anar al gimnàs a buscar armament? -els quatre van negar amb el cap- Doncs comencem a tirar cap al menjador -i vaig afegir amb to sarcàstic- Deixem-nos sorprendre amb l’originalitat d’una nova prova.

    El menjador començava a omplir-se de gent. Per primera vegada em vaig adonar de la quantitat d’adolescents que hi havia; molts més dels que havien arribat a la sala dels elevadors amb mi. Hi devia haver més grups, vaig deduir. Uns tres o quatre grups de quaranta persones cadascun. Unes cent-cinquanta persones en total.

    Uns monitors encaputxats i amb ulleres fosques perquè res els distingís els uns dels altres i nosaltres no els poguéssim reconèixer ens estaven repartint en files. Les files s’organitzaven per parelles. A mi em van posar al costat d’un noi bastant més gran que jo, que tenia la boca tapada per un buff de calavera i els cabells d’estil punk. Portava els costats del cap rapats, i la part del centre realçada en una cresta de coloraines. No li vaig preguntar com es deia. Ell tampoc va demanar el meu nom. Ara érem rivals.

    El menjador semblava més gran ara que tothom estava ordenat. S’havien format cinc files de quinze parelles cadascuna, tots mirant la paret oest, que s’alçava blanca i daurada. Es van obrir unes comportes quadrades davant de cada filera d’estudiants, i tot seguit hi van aparèixer hologrames de dianes.

    ¿Competició de tir? La tenia guanyada. Cap punky, per gran que fos, em podia superar. El que no entenia era la relació de la competició amb el berenar. Potser només berenaria el guanyador. Com fos, no importava. Inconscientment ja estava calculant el moviment que em caldria per arribar amb un únic tir al centre de la diana des de la distància a què ens trobàvem. Si no hi havia canvis, eren uns vuitanta metres. Amb la meva MP-TB d’últim model seria un tir fàcil i net.

    Em vaig girar per veure qui era la parella de darrere nostre i em vaig sorprendre de trobar-hi el nen d’ulls grisos amb Niels. El Niels estava tan tranquil com sempre, somrient despreocupadament. Els ulls grisos del nen, al contrari, havien canviat. Els tenia buits. Mirava fixament el terreny mentre se li desplaçaven d’un punt a l’altre calculant la distància de tir. Els cabells, negres i despentinats, li queien amb suavitat fins a mitja cara, i tenia els llavis tan apretats que es convertien en una línia blanca. Ni tan sols em va veure.

    Una mica més enllà vaig veure en Damien amb una noia de cabells fúcsia que anava vestida amb una samarreta d’unicorns. Parlaven animadament, i tot i que no vaig poder sentir el que deien el seu llenguatge corporal era amistós. Se’m va escapar un esbufec. ¿Realment li calia caure bé a tothom? En uns minuts estarien competint. Que es centressin en la prova i deixessin estar el que fos de què estiguessin parlant. Però ja sabia que el meu amic no em faria cas.

    Vaig esperar que ens avisessin de quan podíem començar sentint-me tens. Feia temps que no mostrava en públic les meves habilitats com a tirador. En aquell moment, quan havia comès el crim, la publicitat hauria estat massa negativa, i no m’hi podia arriscar. Des de llavors només havia practicat la punteria dins de casa o al bosc, on no em podia veure ningú. ¿I si algú em reconeixia?

    Un mal pressentiment em va fer girar-me amb la pistola a la mà. El noi d’ulls grisos em mirava com feia temps que no em mirava ningú. Per uns segons vaig tenir por i l’instint em va obligar a posar el dit sobre el gallet.

    Però els seus ulls van passar de llarg i la sensació va acabar. ¿Tan paranoic estava? ¿Per què tenia tanta por? L’escorpí em cremava el clatell. I llavors la prova va començar.

Normative - Capítol 3

Capítol 3:

Smith i Nickson

    El menjador estava ple de gent. Joves de totes les edats, majoritàriament entre quinze i divuit anys, pul·lulaven per la sala buscant un lloc buit. En Damien em va fer un gest de mà i vaig anar a seure al lloc que m’havia guardat. Prop nostre es trobava la gent que havia conegut: la pèl-roja, el nen d’ulls grisos i mirada trista, la Fioele i el Niels. La Chenoa, en canvi, es va asseure a l’altra punta del menjador.

    Just davant nostre s’havia col·locat la noia de cabells malva que havia vist sortir de l’habitació del costat. Tenia els ulls d’un blau intens, gairebé elèctric, emmarcats per unes pestanyes negres i espesses. Tenia els llavis del mateix color que els cabells, probablement gràcies a algun pigment que es devia haver injectat. Es va treure de la butxaca una microleta d’orde oral i li va donar algunes indicacions en veu baixa.

    Un noi baixet i espigat de cabells platejats es va asseure al meu costat donant un cop a la taula. El vaig observar amb curiositat. Estava molt tens, i es mossegava els llavis amb ràbia. S’hi havia fet sang, però allò que l’irritava el tenia tan centrat que no se’n va adonar. Portava una ronyonera morada. En va treure bolígraf i paper, i tot seguit es va posar a escriure amb presses. Em va allargar la nota.

            >> Quan fa que la Scarlett és aquí?

    Vaig negar amb el cap i vaig escriure sota del seu missatge:

            >> Qui és la Scarlett?

    Dissimuladament, va moure el cap en direcció a la noia de cabells malva, que seguia distreta parlant pel seu aparell d’alta tecnologia.

            >> No ho sé; quan he arribat ja hi era. ¿Per què et preocupa?

    Va fer lliscar les mans sobre la ronyonera amb un aire protector i es va passar una bona estona escrivint abans de contestar:

            >> Té una cosa que és meva. No l’he vist robar-m’ho, però només ho pot haver fet ella. Si tingués l’hora en què ha arribat i l’hora en què ha marxat de l’habitació podria posar-ho en relació amb l’hora en què m’he adonat que no ho tenia. D’aquesta manera podria demostrar que ho ha fet en el temps restant. Però si no tinc les hores només hi ha una altra opció.

    Vaig somriure a l’adonar-me de tot el que m’estava mostrant sobre ell. Una ment lògica, matemàtica. Un objecte que li importava molt, pel que semblava cobejat per altres estudiants. Havia de dormir en una habitació propera a la meva i la de la Scarlett; d’altra manera no tindria manera de saber quan n’havia sortit. I, sobretot, el detall que millor podria utilitzar: ell i la Scarlett es coneixien. No es queien bé. Interessant.

            >> ¿Com et dius? ¿I què faràs?

    Em va somriure amb els ulls negres entretancats i brillants.

            >> Zakary, Zakary Smith. Ara ho veuràs.

    Es va posar dret adoptant un posat amenaçador. Mirava fixament a la noia de davant meu, i ella va tardar només uns segons a notar-ho. M’esperava algun instant de dubte per la seva banda, però no el va tenir. Li va somriure amb seguretat i un punt de seducció.

    -¿Sí? ¿Zakary? -va mirar-lo primer a ell i després a mi, i va posar els ulls en blanc- No em diguis que l’has implicat en això. Saps perfectament que ho hem d’arreglar entre nosaltres, i que qualsevol tercer molestarà.

    -Només vull que m’ho tornis -va xiuxiuejar el Zakary amb odi-. És meu.

    -Era teu -va replicar ella, posant un èmfasi imprudent (o això em va semblar) en l’“era”-. Ja no ho és. I, ¿saps per què? Perquè això només ens serà útil si ho té algú que pugui passar a l’acció. Algú que no tingui por a la mínima.

    El reptava amb cada paraula. Si no ara, en algun moment hi havia hagut confiança entre aquest dos. Me’ls vaig mirar, seguint les seves paraules com seguiria un partit de tennis. La situació dintre de Normative es començava a posar interessant.

    -Em vau triar a mi -li va respondre el Zakary- perquè volíeu algú de qui us poguéssiu fiar. Els altres no confien en tu, ja ho saps.

    -¿Creus que m’importa? Jo només vull utilitzar-ho. Després quedarà clar qui tenia raó, friki.

    En Zakary es va abalançar sobre la noia per sobre la taula, cridant: ¡Puta de mierda! Em vaig enretirar. M’interessava la baralla, però no volia ficar-m’hi. I no volia escollir bàndol fins saber de què es tractava. Ella va esquivar hàbilment la seva envestida i li va tornar el cop, que el va llençar cap enrere. Em va llançar una mirada ràpida i va rodolar per sota la taula en un intent de fer-la caure agafant-li les cames. La Scarlett va estar a punt de perdre l’equilibri, però de seguida el va recuperar i es va venjar amb un cop de peu a les costelles.

    La lluita estava clarament desequilibrada a favor d’ella. En Damien, que l’havia començat a seguir cap a la meitat, es va llençar cap a la noia de cabells malva i la va llençar a terra.

    -¡Pareu! -va cridar, i vaig odiar la seva noblesa. ¿No podia simplement deixar que les coses seguissin el seu curs?- ¡Pareu d’una vegada, joder!

    En Niels també es va aixecar. Va agafar el Zakary per les espatlles i el va ajudar a aixecar-se vigilant que no tornés a atacar. Va mirar en Damien amb els ulls foscos, preocupat.

    -¿Què ha passat? -va fer. Vaig estar a punt d’alçar els ulls al cel-. ¿Com ha començat la baralla?

    -Ella ha agafat alguna cosa que li pertanyia a ell -vaig contestar, i tots es van girar cap a mi-. Si ho he entès bé, és un objecte perillós la custòdia del qual han assignat al Zakary. Ell l’ha guardat a la seva ronyonera i ella l’hi ha pres un moment en què ell l’havia deixada a la seva habitació. El pla del Zakary era mantenir-la en secret; el de la Scarlett, utilitzar-lo i demostrar a la resta de gent implicada que tenia raó i que passar a l’acció era la millor solució.

    En Niels va xiular amb admiració. En Damien em va somriure, sorprès.

    -Una petita venjança per haver sigut més observador que jo pel que fa als cercles numerats elevadors -li vaig picar l’ullet-. T’havia de demostrar que també sóc impressionant, i ¿no ho he aconseguit?

    Vam riure junts, però alguna cosa em va fer aturar-me. Vaig girar el cap i em vaig trobar amb els ulls de por del Zakary, que intentava lliurar-se de la grapa de ferro d’en Niels.

    -Per favor... deixa’m -el noi més atractiu no va fer gest d’apartar-se-. Ella encara ho té. Li he d’agafar. Per favor.

    -Deixa’l -va comentar en Damien-, tampoc ens pot fer res. És dèbil -tot i les seves paraules, semblava compadir-se del noi-.

    En Zakary el va fulminar amb la mirada, però no va dir res. Se’m va acostar vacil·lant. Enmig de la baralla se li havia estripat la dessuadora grisa que portava, i es tocava amb compte el braç esquerre com si li fes mal al contacte físic. Va obrir molt els ulls, en una expressió que desbordava innocència, i em va demanar que l’ajudés a treure’s la jaqueta.

    El vaig maleir en veu baixa per demanar-m’ho a mi, però vaig fer el que volia. Al veure la ferida, se’m va escapar una exclamació: més profunda que una cremada, li havia deixat tota la pell del voltant ennegrida, i començava a agafar un color verd-grisós.

    -¿Com t’ho ha fet? -vaig exhalar- ¿Què ha utilitzat?

    -Ja ho saps -va replicar-. Si has deduït tota la història sobre l’arma de Nickson d’una conversa de pocs minuts, pots entendre què ho ha provocat -sí, ho sabia, però necessitava que m’ho confirmés-. Això és el que fa l’arma si t’hi acostes massa. En només uns segons, és capaç de fondre pell, os i qualsevol material, crec.

    Me’l vaig mirar intentant detectar algun senyal que indiqués que mentia, però ell es va mantenir impassible. Gent important mataria per una arma com aquella. Tothom la voldria. ¿Per què estava allà?

    -¿Em creus? -va preguntar amb la mirada baixa-

    -Sí -vaig replicar-. No m’agrada, però et crec.

    Uns minuts més tard estàvem els cinc a l’habitació d’ells dos, prenent unes pastes que havíem demanat a la cuina. Havíem hagut de portar-hi la Scarlett a la força, i ara estava estirada al llit, de bocaterrosa, sense participar a la conversa. En Damien seguia la conversa estirat en un dels llits, pensatiu, i en Niels i jo ens trobàvem asseguts de costat al llit que quedava, el del seu davant. El Zakary estava dret davant de la porta, vigilant que no entrés ningú.

    -Abans has dit l’arma de Nikson -va comentar en Niels mirant-se les ungles en un gest que el feia semblar gairebé tímid-. ¿Qui és Nickson?

    La Scarlett va alçar la mirada se sobte i la va fixar en el Zakary. Ell li va tornar la mirada amb intensitat. Sabia que s’estaven comunicant alguna cosa, però era incapaç de descobrir què era. Vaig ullar en Damien, però no estava pendent d’aquells dos. Tenia la mirada clavada al terra, i recordant el que m’havia explicat sobre els seus sentiments pel Niels en vaig entendre el perquè.

    En Niels ens estava distraient a tots. Potser no ens aniria tan bé tenir-lo al nostre equip, al cap i a la fi.

    -Nickson sóc jo -va acabar responent amb sequedat la Scarlett-. És el meu cognom -no mirava a ningú, només al sostre-. El meu pare va inventar això, ¿ok? Ja està. Vaig entrar aquí per trobar l’arma, que ell havia amagat. ¿Únic problema? Que no estava sola buscant-la. Per algun motiu, hi havia més gent que coneixia el secret -els seus ulls van tornar a posar-se en el Zakary-. I aquesta gent la va trobar abans.

    -¿Qui més la buscava? -vaig preguntar. Un pensament m’ocupava: havia d’aconseguir aquella arma, com fos-

    -La tia pèl-roja que fa por -va contestar el Zakary-, la Chenoa i el Yukio. No sé si algú més -es va encongir d’espatlles i es va treure la ronyonera, que va deixar sobre el llit-.

    -¿Yukio? -va fer en Niels sorprès- Aquest és nou, ¿no?

    Va riure, i en Damien s’hi va afegir. ¡Tots dos semblaven tan despreocupats..! Jo mai havia tingut l’oportunitat de ser així. Només m’importava guanyar. Feia els amics per interès, i quan deixaven de ser-me útils me n’apartava. M’havia mostrat distant de família i companys, fins que vaig arribar a creure que realment no m’importaven. ¿M’havien importat en algun moment? Ja no ho recordava. Posant els ulls en blanc davant de la frivolitat dels meus amics em vaig dirigir al Zakary.

    -¿Ens podries ensenyar el tal Yukio?

    Va dubtar un segon, però de seguida li van brillar els ulls amb malícia. Li va picar l’ullet a la Scarlett, com si no haguessin intentat matar-se tan sols uns minuts abans, i va obrir la porta.

    -Sí, si no et fa por -em va somriure-. Potser fins i tot et caurà bé.

Normative - Capítol 2

Capítol 2:

Colom blanc

    Deu minuts més tard, els llums es van apagar i van ser substituïts per unes parets d’infrarojos vermells que separaven uns adolescents dels altres. Una alarma es va disparar indicant que s’havia acabat el temps. Decebut, em vaig penedir d’haver parlat amb tan poca gent. Després del noi d’ulls grisos, havia estat una estona conversant amb el ros que havia vist amb l’asiàtica. Els últims dos minuts els havia perdut passejant per la sala en un intent de trobar un rostre confiat, però no hi havia hagut sort. Allà tothom semblava tancar-se fins al fons, elevant al seu voltant una muralla rere l’altra.

    Vaig mirar al meu costat, on sabia que es trobava ara en Damien, el ros. M’havia sorprès fins a quin punt semblava obrir-se aquell noi de quinze anys tot i acabar-me de conèixer. Em va somriure a través dels infrarojos, i li vaig tornar el gest. M’agradava, el Damien. Podia ser un bon amic, potser l’únic que arribaria a fer fins que em gradués de Normative.

    Aquest cop no hi va haver holograma; i fins i tot si n’hi hagués hagut, no l’hauríem pogut veure a través de les parets de llum vermella. La veu del director va ressonar pels altaveus, sobresaltant-nos a tots:

    -Bé, ¡molt bé! He observat, juntament amb tot l’equip, el curs que ha anat seguint la primera prova, i puc afirmar que ha estat un èxit. Ens hem anotat quins eren els primers moviments de cadascú, i qui prenia la iniciativa en cada moment. Tot això importarà més endavant, com espero que sabeu -es va aturar un moment, i pel to que va utilitzar hauria jurat que s’estava rient de nosaltres-. Demà realitzareu la segona prova. Ara disposeu d’unes hores per conèixer l’espai i organitzar-vos els dormitoris.

    Les barreres d’infrarojos van desaparèixer, i es van obrir quatre portes. Eren metàl·liques, una a cada paret de l’habitació, però cap s’assemblava a la d’entrada. Malgrat tot, ho havia de ser; havíem estat en aquella habitació des que havíem entrat, al principi de la jornada, fins ara, acabada la primera prova. Vaig recordar el gas que ens havia impedit veure-hi durant uns minuts. Potser aquella era la resposta.

    En Damien se’m va acostar.

    -¿Vols que compartim habitació? Tinc entès que són de tres...

    -Perfecte -vaig contestar sense ni mirar-me’l-. ¿Tens entès? ¿D’on ho has tret, que es comparteixen? -em va venir un sobtat interès pel tema. Qui li hagués dit allò podria resoldre el meu dubte-. Escolta, ¿saps si hi ha alguna manera de traslladar unes quaranta persones d’una sala a una altra en menys de dos minuts?

    -M’ho va dir el meu germà -es va encongir d’espatlles-. Ell es va graduar aquí fa dos anys. I no, no ho sé. Tot i que... -es va ajupir per examinar els cercles numerats on ens trobàvem feia poca estona- Imagina que això no fossin cercles dibuixats a terra sinó alguna mena d’elevadors. En aquest cas, ¿no es podria fer?

    La seva explicació tenia sentit. Em vaig maleir per no haver-hi caigut abans, però no vaig poder evitar veure amb orgull que el meu aliat gaudia d’una gran capacitat d’observació.

    -¿Qui més pot anar a la nostra habitació? -em va preguntar passejant els ulls per la sala- ¿Alguna noia?

    Vaig posar els ulls en blanc, sense saber del tot si parlava seriosament o no. No em desagradava la idea, però aquell no era el lloc ni el moment per parlar de noies, i no ens podíem permetre malgastar les nits flirtejant. Necessitàvem un noi. Algú útil, però que no ens suposés cap perill. Vaig desfer-me ràpidament de la possibilitat de convidar-hi el jove d’ulls grisos; en certa manera, aquell nen em feia por.

    -No. ¿Amb quins nois has parlat fins ara? ¿De qui ens podem fiar?

    -En Niels és un bon tio -va comentar després de pensar-s’ho una estona-. Si vols te’l presento.

    Em va arrossegar fins pràcticament l’altra punta de la sala. Un jove castany musculat i increïblement atractiu parlava amb dues noies en to animat. Va somriure i se li van il·luminar els ulls. Mai m’havia plantejat que em poguessin atreure els homes, però en Niels ho va aconseguir en menys d’un minut. Poc després es va acomiadar de les dues amb qui parlava i es va girar cap a nosaltres. Va saludar en Damien amb una abraçada, gest que em va sorprendre, i a mi em va oferir la mà.

    -¿I doncs? ¿Per què em buscàveu? -la seva postura era relaxada, però em semblà intuir una espurna de preocupació als ulls- ¿Necessiteu company d’habitació?

    En Damien va riure.

    -Exactament, senyor endeví. ¿Faria el favor de ser el nostre convidat d’honor? -vaig analitzar el jove castany. Alt i clarament fort, seria un bon aliat, però també es podia convertir en un rival perillós. Tot i que era difícil resistir-se a l’atractiu del seu cos, mirant-me’l fredament vaig aconseguir oblidar qualsevol sentiment que aquell físic em pogués provocar-. Seria genial poder comptar amb tu.

    El Niels va sospirar.

    -Si fossis el primer et diria que sí sense dubtar, però ja són sis els que m’ho han demanat -va fer un somriure de disculpa-, i a tots els he dit que m’ho pensaria. Ja t’ho diré després de donar un parell de voltes a les seves propostes -ens va picar l’ullet i em van envair unes ganes salvatges d’arrancar-li la roba i emportar-me’l al llit. Vaig tardar un moment a tornar a controlar-me-. ¡Fins després!

    Un cop ens vam haver allunyat una mica d’on era ell, en Damien em va mirar juganer.

    -¿No és increïble? L’efecte que provoca... ¡Apostaria a que no existeix ningú que hi sigui immune! -fent un salt va córrer cap a les escales que sortien d’una de les portes- ¿Anem a mirar les habitacions?

    El vaig seguir intentant apartar el pensament del Niels. En Damien tenia raó; el do d’aquell noi era molt més poderós que qualsevol altra cosa que m’hagués imaginat. No era humanament possible evitar-ho, perquè les persones tendeixen a fixar-se en allò que els agrada. D’aquesta manera, afectava a tothom per igual; i dificultava de manera extrema la tasca d’aquell que volgués matar-lo. Caldria recordar  de no enemistar-s’hi.

    Les escales, de pedra, ressonaven al compàs dels nostres passos. Pujaven cap a la foscor del desconegut, insinuant tota la por que ens faria passar aquell lloc. La llum titil·lant d’un parell d’espelmes feia que les ombres semblessin encara més negres.

    Uns minuts més tard vam arribar a l’últim graó. Les escales ens havien portat a un passadís de parets blanques amb una gran catifa vermella que el recorria de banda a banda. Cada dos metres s’obria una porta de fusta caoba: les portes que duien a les habitacions. Vam escollir la que estava numerada com a «Dormitori 36». El seu interior era espaiós, decorat a l’estil gòtic però sense finestres. Vaig examinar els llits, comparant-los amb els dels hotels on havia dormit els últims anys. Eren luxosos, bastant cars, si no m’equivocava. Hi dormiríem bé.

    L’absència de finestres i llum natural em va preocupar. ¿Estàvem sota terra? Ignorant el sentiment d'inquietud que m’havia envaït, li vaig comentar a en Damien l’altre problema que em feia estar tens.

    -Dam, ¿com solucionem el tema del company d’habitació? Necessitem un tercer, i no m’agrada la idea de deixar-ho pel final. Ens podria tocar algú realment perillós.

    Em va mirar sorprès, amb els ulls blaus molt oberts. Els cabells daurats li queien en cascada sobre el front, i el seu gest era de decepció.

    -¿Per què? ¿No t’agrada el Niels?

    -No. No, no és això. Ho dic perquè la seva resposta ha sigut molt poc clara. No s’ha compromès a venir amb nosaltres. Segur que té ofertes molt millors.

    El seu riure cristal·lí va tenyir l’habitació.

    -Tranquil, si és això el que et preocupa. Creu-me, acabarà venint. El conec.

    -¿El coneixes? -vaig fer, mesurant el to de veu per no semblar massa alarmat- ¿Què vols dir, que el coneixes? Només hi has parlat uns minuts. No pots tenir aquesta seguretat... -em vaig aturar davant la seva expressió- ¿Estàs bé?

     -Potser hauria hagut de dir-t’ho. No he conegut en Niels avui. És un amic de tota la vida, pràcticament sempre hem sigut veïns -el seu to es va fer més amarg-. I sempre n’he estat enamorat.

    Em vaig quedar una estona en silenci. Així que era per això.

    -En aquest cas, espero que tinguis raó i vingui amb nosaltres -li vaig somriure-. ¿Anem a mirar qui s’ha instal·lat a les altres habitacions del passadís?

    Em va mirar, agraït per la meva acceptació. Em va fer una abraçada ràpida i em va demanar que no en digués res a ningú. Vam sortir junts de l’habitació, amb un nou lligam que ens unia. Em vaig sentir feliç de tenir-lo al meu costat. Esperava no haver de matar-lo, perquè ja no ho podria fer.

    Al passadís s’hi havia congregat una munió de gent. La majoria passaven de llarg, buscant una cambra buida, però uns quants es van quedar per la zona. Aquells devien ser els que ja s’havien instal·lat a prop. De la porta que teníem a l’esquerra en va sortir una noia amb els cabells tenyits de malva. Els seus ulls, gairebé negres, ens observaven amb curiositat. Va tornar a entrar a l’habitació i en va sortir al cap d’uns moments seguida de l’asiàtica, que va posar els ulls en blanc al veure en Damien.

    -Sembla que no li caus gaire bé -li vaig comentar en veu baixa al meu company-. ¿Tan aviat et guanyes enemics?

    Em va mirar amb aire de disculpa.

    -Ja miraré d’arreglar-ho. Però de moment preferiria evitar-la -i fent una ganyota es va fondre passadís enllà-.

    Vaig dubtar un moment, però de seguida em vaig decidir. Amb tota la seguretat que era capaç de mostrar, em vaig acostar a la noia. Era atractiva, en el sentit més exòtic de la paraula. Els cabells, llisos i negres com l’atzabeja, li queien fins a mitja esquena. La seva expressió seriosa, combinada amb una mirada penetrant impossible d’oblidar, semblaven jutjar-te en tot moment i no et convidaven a parlar-hi. Però no ens podíem permetre tenir als veïns com a enemics, i això no em donava cap altra opció que parlar amb ella.

    -Hola -els seus ulls es van clavar en mi-. Abans t’he vist parlant amb el meu amic Damien, però ara sembleu enfadats. ¿Què ha passat?

    Em va repassar de dalt a baix, analitzant cada detall. Tenia una mà a la butxaca, i em vaig preguntar si hi duria alguna arma. Es va passar l’altra pels cabells, pentinant-se’ls cap enrere. Semblava més relaxada que feia uns moments. ¿Què devia haver vist de mi?

    -No li ha agradat la meva habilitat -va respondre sense somriure-. Això és tot.

    -¿I suposo que no m’explicaràs quina habilitat és aquesta? Puc ensenyar-te la meva a canvi -vaig allargar la mà com si haguéssim de tancar un tracte, però ella es va enretirar-. Això és un no bastant directe -vaig riure amb sequedat-. Doncs ja ens veurem.

    Vaig fer el gest de marxar en la direcció que havia pres en Damien, però abans que pogués allunyar-me’n ella em va aturar.

    -Espera -va abaixar la mirada-. El cas és que li he dit que vigilés de qui s’enamorava perquè aquí això podia jugar-li a la contra. No em preguntis com he sabut per qui se sent atret, ni per què li he dit. Té massa a veure amb la meva habilitat, i de moment preferiria mantenir-la en secret.

    -D’acord -vaig assentir-. ¿I què ha passat després?

    -S’ha enfadat. M’ha dit que no sabia res d’ell. Que no intentés manipular-lo. Ha muntat una escena que m’ha dificultat bastant superar la primera prova.

    Em va saber greu per ella uns segons abans de tornar a la realitat. Allò m’hauria d’alegrar. La noia asiàtica ja estava a un pas de caure, i només havíem fet la primera prova. Amb una mica de sort i dues o tres proves més deixaria de ser un problema. Però alguna cosa dins meu lluitava contra la insensibilitat que m’havia permès sempre ser el millor, convertint en amarg el gust de la victòria.

    ¿Tant m’havia canviat Normative en un sol dia?, em vaig preguntar mentre em disposava a seguir els passos d’en Damien cap al menjador.

    -I una altra cosa -va afegir acostant-se’m-. Sé que ets l’Escorpí. Jo de tu no li mostraria a qualsevol aquest tatuatge -se’m va glaçar la sang. ¿Com podia saber-ho?-. Encara no pots morir. La teva lluita és la de tots.

    -¿Com et dius? -se’m va acudir preguntar-li quan ja marxava-.

-Chenoa -va contestar ella, amb veu gairebé inaudible-. El colom blanc.

Normative - Capítol 1

Pel meu amic Sergi

amb qui des del principi

vaig poder comptar

Capítol 1:

La primera prova

    Vam entrar a l’habitació i tot era exactament com ens havien mostrat a la gran pantalla del vestíbul. Parets blanques, d’una netedat encegadora, una tarima de pedra i uns cercles negres numerats repartits per tot el terra que indicaven on s’havia de col·locar cadascú. Vaig buscar a la butxaca la meva targeta; mostrava el número 24. Amb compte de no trepitjar-ne cap que no fos el meu, em vaig situar on em tocava.

    Els meus futurs companys buscaven els seus cercles, sempre amb l’ordre que ens caracteritzava com els escollits. Els millors, els més selectes, érem els únics que podien entrar en aquesta escola. No se sabia ben bé què s’hi feia, un cop dins; però el que era clar és que menys de la meitat del grup en sortia amb vida.

    Qui aconseguia superar totes les proves i sortir-ne sencer tenia després la vida regalada; diners, amor, èxit, amistats i seguretat en si mateix, que potser era la clau de tot.

    Em vaig rascar amb nerviosisme el clatell, on m’havien marcat amb l’escorpí. Els cabells amb prou feines amagaven el tatuatge que em senyalava com el diferent, aquell de qui s’havia pronosticat ser el desastre de la fundació. Si algun dia queia tot aquell sistema, seria només gràcies a mi. Hàbil tirador, actor, un geni matemàtic segons les autoritats. Em graduaria de l’institut Normative sense problemes. Fossin quins fossin els entrebancs.

    Vaig tornar la meva atenció a la sala. Un home jove i atractiu estava pujant a la tarima, i tothom començava a callar. Li vaig analitzar les faccions: tot i que per fora somreia, allò era només una màscara. Els seus ulls, blaus i lleugerament freds, repassaven la sala, potser preguntant-se quins tindrien unes habilitats més sorprenents... o quins serien els primers a morir.

    Vaig somriure jo també. Llavors va començar el discurs:

    -Veig mirades plenes d’orgull i confiança, aquí. Tots creieu que sou capaços de superar les proves que us puguem posar. Però, ¿és cert? ¿Per què hauríeu de poder vosaltres, quan tanta gent ha caigut a mig camí?

    Es van sentir alguns murmuris. Però ningú va apartar la mirada del director.

    -Us seré sincer, nois. No m’agraden els grans discursos. De manera que... ¿per què no passem a la primera prova i em demostreu de què sou capaços?

    L’habitació va tenyir-se del color gris dels gasos, i durant uns segons ens va ser impossible veure res. Quan finalment van desaparèixer i l’aire va tornar a ser net, l’home de la tarima havia desaparegut i la sala semblava, en certa manera, diferent. Vaig analitzar la gent del meu voltant: eren tres noies i un noi. Centrant-me en el noi, vaig poder comprovar que era sorprenentment jove, potser de dotze anys. Cabells foscos, ulls grisos i un serrell que li tapava mitja cara, convertint la seva expressió en indesxifrable.

    De totes maneres, tampoc semblava gaire perillós.

    Les noies, per la seva banda, eren molt diferents. Totes devien tenir quinze o setze anys. Una era pèl-roja, i tenia els cabells rinxolats. Una pistola de calibre 26 reposava sobre la seva cuixa. Això ja està millor, vaig pensar disfrutant aquell somriure seu que destil·lava xuleria. Les altres dues eren morenes. La que tenia més a prop semblava d’origen asiàtic, mirava fixament cap endavant i no permetia que cap sentiment travessés la seva muralla impenetrable. La tercera es trobava darrere meu. Tenia alguna cosa especial, però era difícil distingir què era. Després d’observar durant estona, vaig decidir que devien ser els ulls, d’un violeta intens. Era alta, i tot i que no semblava portar cap arma em preocupava la seva força.

    Sorprès, vaig constatar que encara no ens havien explicat en què consistia la primera prova. No devia ser l’únic que ho havia notat; cada cop hi havia més gent que es regirava, incòmoda. Finalment, la pèl-roja va fer el que tots ens preguntàvem si era raonable.

    Amb lentitud, recolzà un peu fora del cercle.

    La mirava amb interès, preguntant-me si el terra sota seu explotaria, si cauria una gran pedra del sostre o la travessaria una llança apareguda del no-res. En aquell centre, tot era possible. El noi jove en qui m’havia fixat abans seguia, tan expectant com jo, cadascun dels seus moviments.

    No va passar res.

    L’asiàtica va sortir també del seu cercle. Res. Poc a poc, cada vegada amb menys dubtes, la gent es va posar a imitar-la. No va ser fins que tots en vam haver sortit que dos projectors van crear un holograma del director.

    -La primera prova començarà d’aquí a uns instants. Estic segur que molts de vosaltres teniu teories interessantíssimes sobre el que podria ser, i potser us sorprendrà quan us digui en què consisteix realment -ens va mirar, convidant-nos a contradir-lo, amb un gran somriure als llavis-. Es tracta, clar i senzill, de parlar amb els vostres companys. Fer-vos amics. El pla és que, després d’aquesta prova, pugueu treballar en equip amb qui sigui. Estaré observant-vos per les càmeres de seguretat -i, amb gest còmplice, l’holograma es va esfumar-.

    A l’habitació es respirava un aire de contrarietat. Ens havíem preparat per lluitar entre nosaltres, per matar-nos, si calia. No per travar-hi amistat. De sobte em vaig adonar que era precisament per això, que servia la primera prova. Pretenien dificultar-nos els assassinats posteriors. Però jo no estava disposat a permetre que un detall com aquell m’impedís sortir-ne amb vida. Fossin quines fossin les proves, hauria de ser el millor.

    Necessitava tornar a veure la meva germana. No podia deixar que ningú m’eliminés.

    Obligant-me a somriure, em vaig tombar cap a la noia d’ulls violetes. M’hi vaig acostar, caminant amb suavitat, pentinant-me els cabells cap enrere. Inútil. Sempre els tenia despentinats. Ella em va veure i no es va moure. El seu posat, rígid i hostil, em va donar l’esperança que no aprovés la prova. No semblava gens disposada a obrir-se.

    -Hola -vaig fer-, com et dius?

    Em va ullar amb posat espantat i al cap d’un moment, com si de sobte ho comprengués, va somriure. Tímidament, es posà un ble de cabells darrere l’orella.

    -Fioele -va respondre, en veu baixa-. És “violí” en frisó.

    Vaig somriure.

    -M’agrada. Jo em dic Akil -i, en to desenfadat, li vaig oferir la mà. Va dubtar un moment, però acabà agafant-la amb la seva-. Amics?

    -Suposo.

    Bé, vaig pensar, un problema menys. Ara tocava la pèl-roja de la pistola. Acomiadant-me de la Fioele amb un gest de mà, vaig anar cap al meu nou objectiu. Havia de semblar confiat, i evitar clavar la mirada a la pistola. Esperava poder aconseguir-ho. Ella em va veure de seguida, i em va somriure segura de si mateixa.

    -Hey -va parlar ella abans que jo pogués dir res-. Tot bé?

    -Evidentment -vaig respondre imitant el seu to-. Com portes la primera prova?

    -De meravella -em va replicar-. Ja he parlat amb tres persones, tots molt simpàtics... i potser útils en un futur. Amb qui has parlat tu?

    Em vaig regirar una mica incòmode. Si la primera prova era una competició, aquella noia m’estava guanyant. M’hi hauria de posar amb més ganes.

    -De moment només amb una, aquella d’allà -li vaig assenyalar la zona d’on venia sense girar-me-. Es diu Fioele.

    -Violí, ¿no? -va somriure- Un bon nom. Tot i que no crec que sigui l’autèntic.

    -¿Per què? -li vaig preguntar, sorprès-.

    -Els noms tenen poder. Si aquí la gent fos tan intel·ligent com pretén ser, no el dirien. Clar que -va afegir amb una ganyota- no apostaria gaire per les capacitats mentals dels meus nous... -es va aturar buscant la paraula- companys.

    Vaig riure.

    -Sembla que no busques proximitat amb aquestes meravelles de per aquí -li vaig comentar, mirant al meu voltant i pensant que m’hauria d’afanyar a parlar amb més gent per superar amb èxit la primera prova-. De totes maneres, l’únic que compta per nosaltres és sortir d’aquí amb vida.

    Em va mirar inquisitiva i va preguntar:

    -Tu també ets dels que maten? -vaig assentir sense dubtar- Bé -va comentar, somrient, amb els ulls brillants-, doncs és un plaer conèixer finalment un dels meus.

    Al cap de poca estona tornava a estar sol, i ella havia marxat a buscar la següent adquisició. La vaig mirar amb admiració abans de posar-me a buscar algú més sacsejant el cap. Sense saber gaire cap a qui anar, em vaig fixar en l’asiàtica morena, que escoltava impassible el que li estava dient l’adolescent ros amb qui parlava, i el noi jove, que estava sol i es tapava les orelles amb les mans en un gest de pànic. Sorprès per la seva actitud davant d’una prova aparentment tan fàcil, vaig escollir la segona opció. Necessitava saber com algú de la seva edat havia arribat a una competició d’aquell nivell.

    M’hi vaig acostar amb compte. Semblava tan dèbil... em feia por espantar-lo.

    -Allunya’t -va grunyir abans que pogués dir-li res-. No em parlis. No t’acostis. No vull veure a ningú -i es va posar a plorar en silenci-.

    -Tranquil -vaig fer sobtat per la seva reacció. Lentament em vaig agenollar al seu costat-. Veus? No et faré mal. Només vull parlar.

    -No -em va contestar forçant un somriure-, només em vols matar -no li vaig contestar res; negar-ho hauria estat una mentida-. No vull parlar amb ningú -va afegir- perquè no vull confiar en algú que després em traeixi.

    Vaig sospirar. Començava a entendre com aquell nen havia arribat allà.

    -Ara mateix el que importa és superar la primera prova. És igual que després ens obliguin a fer coses pitjors. Cal que parlem. Que confiem els uns en els altres. No en tothom, evidentment; per això serveix parlar. És el moment de fer aliats, de decidir quins seran els teus amics en aquesta guerra que comença avui -dient-ho vaig començar a adonar-me’n: aquell era l’autèntic motiu de la primera prova-. Em dones una oportunitat?

    -Sí... -va murmurar traient-se les mans de les orelles i foradant-me amb els seus enormes ulls grisos- Suposo que sí. Quin és el teu nom?

    -Akil -vaig recordar el que m’havia dit la pèl-roja i per un moment em vaig penedir d’haver dit la veritat. Només per un moment-. I el teu?

    No va contestar. Potser encara no confiava en mi. Potser simplement era prou intel·ligent com per veure la importància de protegir la seva identitat... l’únic que encara no ens podien prendre. Va mirar al seu voltant, l’habitació immensa, la gent tensa que parlava amb persones a qui després matarien, les càmeres que hi havia per tot arreu. Va abaixar el cap i va preguntar alguna cosa que no vaig arribar a sentir.

    -¿Què? -vaig fer-.

    Va dubtar un moment abans de repetir-ho.

    -Abans d’intentar matar-me, em podries avisar? -no em mirava als ulls- No vull tenir-te a la llista d’amics quan vinguis a acabar amb la meva vida.

    -T’ho prometo -vaig contestar, sentint-me fatal i sabent que segurament no ho faria. Però ja m’havia acostumat a mentir-. Confia en mi, petit.