dissabte, 31 de desembre del 2016

Noventa y nueve cartas a un muerto


Per la Wendy, que em va demanar que li escrivís alguna cosa en castellà.


"Me gusta la noche. Por la noche solo los más fuertes tienen el poder. Por la noche yo tengo el poder".

"¿Sabes? Aunque el otro día traté de aparentar que no, estoy muy asustado. La gente habla. Ya lo hacían antes de que te marcharas, por supuesto, pero contigo a mi lado parecía que nada malo pudiera suceder. Sabía que tú me protegerías. Y ahora... tengo miedo. Mucho miedo".

"Las sombras acechan, los demonios aguardan. Todas las estrellas oscuras luchan por brillar en la noche, pero muy pocas lo consiguen. Casi ninguna sobrevive a la batalla. Tú y yo luchamos, hicimos lo que pudimos para resplandecer. Pero no conseguimos nada".

"Me cuesta respirar. Me cuesta vivir. ¿Qué harías tú en mi lugar? ¿Rendirte? Suena tentador, demasiado. Poder dejar este mundo cruel que te quita cuanto amas y te roba cuanto consigues. Pero sé, de algún modo lo sé, que no es eso lo que tú harías. Tú luchaste. Hasta el final. Y yo debo seguir tu lucha".

"Todos dicen que has muerto. Hace gracia. Los muertos son ellos si se atreven a decir otra cosa sobre ti. Los mataría, sin dudar. Bueno, creo que sería capaz de hacerlo. No lo sé. Ya no sé nada".

"Esta noche he soñado en ti. Estábamos juntos en un campo de amapolas que resplandecían bajo la luz del sol. Tú llevabas el flequillo de pelo negro que te tapaba un ojo y iluminaba el otro. El color miel de tu mirada me parecía líquido, me hipnotizaba y era como un túnel. Yo me perdía en él. Entonces tú sonreías y me besabas, y dejaba de importarme lo que dirían los demás. Lo que dirían por el hecho de que los dos fuésemos chicos, lo que nos harían por ser diferentes. En aquel momento solo quedábamos tú y yo".

"El invierno en que nos conocimos estaba planeando suicidarme. La vida me había decepcionado; quería decepcionarla también yo a ella. Pero entonces, como por un milagro, tú viniste a mi. Vestías todo de negro, tus ropas eran negras y tus ojos oro puro; y, a pesar de todo, fuiste el único capaz de dar color a mi vida".

"No me lo esperaba. No me esperaba tanto dolor al perder a alguien. No soy yo el que ha sufrido la pérdida, claro; yo ya lo perdí todo cuando tú te marchaste. Pero hoy ha llegado Zenn con el rostro contraído por el dolor. Parecía a punto de llorar, pero no lo ha hecho. Él nunca lo hace. Y, en medio de la rabia, o quizás por su causa, se ha dado cuenta de que hacer sufrir a otro aliviaba su agonía. De modo que aquí me tienes, sangrando. No lloraré, porque no quiero darles esta satisfacción a los que me creen débil. Pero te juro que lo haría, porque una cuerda de hierro me oprime el corazón e impide que respire. Tengo miedo, Álex. ¿Por qué no estás aquí conmigo? ¿Por qué me dejaste?".

"Hoy me he negado a ir al instituto. Delante de mis padres. Pero ya conoces a mi madre. ¿Recuerdas el día que viniste a casa por primera vez? Mamá te miró el pelo negro, los ojos de oro líquido. Repasó el peinado, que te tapaba la mitad de la cara. Y dijo, en voz bien alta: 《Este chico no me gusta. Vigila, porque te hará daño》. Tu cara no mostró ninguna expresión cuando lo oíste, pero sé que te dolió. Porque siempre haces eso, actúas como si nada te afectara incluso cuando te sientes solo y perdido".


"Ya no sonrío. ¿Por qué hacerlo si duele y de nada sirve? La gente cree que fuiste tú quien me hizo cambiar. Y es cierto, pero ellos no lo dicen por eso. Ellos se refieren a que antes de conocerte sonreía, y jugaba con los demás, y parecía más feliz. Cuando te conocí, dejé de fingir sonrisas, dejé de ir con gente que ni siquiera me caía bien. Me convertí en quien realmente soy. Pero, debes comprenderlo, ellos no lo ven así. Piensan que las sonrisas desaparecieron porque tú me entristecías, que dejé de cuidarme porque tú no lo hacías. Piensan, y eso es lo único en lo que tienen razón, que me desvié del 'buen camino' por tu culpa".

"Me avergüenza llorar. Me avergüenza mucho, Álex. Porque tú nunca lo hiciste. Y sé que yo no debería hacerlo. Pero, ¿acaso es posible impedir el paso a esta marea de dolor en que se ha convertido mi vida? A mi no me parece humano. Y yo soy cobarde".

"Me siento muy solo. Antes no me daba cuenta de lo marginados que éramos, pero tú sí, ¿verdad? Contigo era tan inocente... Y de verdad creía que eso nunca iba a terminar".

"Mi pelo castaño se está oscureciendo, como mi alma. Lo llevo desgreñado, y ni siquiera me importa. Te echo de menos. Vuelve, por favor. Vuelve y recógeme, y llévame de vuelta a la vida. O a la muerte, o donde tú estés. Solo quiero estar contigo".


   Álex leyó la última nota de Diego y casi lloró. Casi. Pero no podía hacerlo, porque sabía que le vigilaban. Sabía que cada pequeña cosa que hacía o decía era inmediatamente notificada a sus "protectores", sus secuestradores. Y por nada en el mundo podían saber que era débil, que bajo la chulería en sus ojos de oro y el pelo negro y despeinado de chico problemático había un adolescente que sufría y que con cada nota de su primer y único amor se rompía un poco más.
   Se arrastró como pudo al otro lado de la jaula y se encogió sobre el frío suelo de piedra. Lo estaba pasando muy mal, peor que nunca, pero por nada en el mundo permitiría que encerraran a Diego. Su misión número uno siempre había sido proteger al otro chico, sin importar lo que le hiciesen. Sin importar lo que pensasen.


"Es Navidad. La primera Navidad que paso sin ti, y creo que será la última. He tomado la decisión. Me duele todo el cuerpo por lo que me hicieron el último día; a mis padres no les importo, y ellos no me importan a mí. Y tú no estás. Solo quiero morir y que no me juzguen por ello".

   Los nervios de Álex se fueron a pique de repente.
   -¡No! -chilló, a pesar de saber que no serviría de nada- ¡No, Diego, no!
   Sabía que aquello era lo que los guardias querían, y no le importaba. Diego no iba a morir por su culpa. Nunca lo permitiría. Golpeó los barrotes de la jaula donde estaba encerrado y gritó, esperando a que viniera alguien. Se lo diría todo. Todo lo que quisieran. Pero necesitaba que volvieran a dejarlo en libertad para salvar a Diego.
   -¡Diego! ¡No, por dios, no lo hagas!
   Dio un puntapié a la puerta, y el sonido metálico resonó por toda la estancia. Casi no sintió el dolor. Lágrimas de impotencia empezaban ya a deslizarse por sus mejillas. Todo el tiempo de aparentar fortaleza no había servido de nada. Con solo una carta, con solo unas palabras, todo se había ido a la mierda.
   -¡Diego! -gritó por última vez, y sintió como alguien se le acercaba por el pasillo-.
   -Bueno, el pequeño criminal finalmente ha caído... -susurró con falsa lástima el hombre del albornoz azul-.


divendres, 30 de desembre del 2016

Dust


    Dust. Everywhere. And I can't change it. No. Never again. The world changed, and it was all my fault. How could I do it? How could I? I will never knew it. Because I will die. Today, maybe, or maybe tomorrow. But some day, I will die. And this day is comming soon. I just wanted to tell you that I love you. Even before death, I love you.
    You are the pillar holding me, the wall that never fall. Please, don't go away from me, 'cause I will... What? What will I do? I will scream, and cry. And, in the end, I'll die.

    Don't forget me.

Senzillament t'enyoro


Penses oblidar-me? T'ho dic de debò.
Perquè ho entendria.
Després de tot...
Ho entendria.
Penses deixar-me? No t'ho retrec.
Perquè jo també ho faria.
Si fos tu.

Però no ho sóc.

Vers d'amor 6


Com poden uns ulls,
brillant entre tants,
sent tant normals,
canviar una vida?

L'última flor, feta de cendres


El món sagna, ningú ho veu.
Perquè es diu que hi haurà
un dia encès de foc,
                         i seran cendres.

Perquè esperem que l’aigua
bulli, i hi ha tempesta.
I el món sagnant, en el dolor,
                         morint de temps,
                                        sense llavor.

dimarts, 27 de desembre del 2016

Pensaments - Córrer


    Si mai decideixo córrer, tindré la força necessària per fer-ho? Si després de molt de temps et veus obligat a tornar a una activitat que tens rovellada, què té més força; el pas del temps que et pren l'habilitat o la força de la necessitat per supervivència?

dilluns, 26 de desembre del 2016

Pensaments - Patirem


    Patirem. Perquè és el que ens ha tocat, perquè és el nostre destí. Patirem. Perquè sembla que ho busquem, perquè sembla que ho vulguem. Patirem. Perquè ens agrada el dolor, visió de la nostra sang. Patirem; gotes com perles, vermelles de foc. Bellesa letal.

divendres, 16 de desembre del 2016

Pensaments - Vida


   La vida és com una pel·lícula. Pot tenir molta acció o ser monòtona i avorrida; pot tenir molta substància o ser només imatge. Quan una pel·lícula té molta acció, passa ràpidament i es fa curta. Quan és lenta i pesada, volem que acabi d’una vegada; de vegades, fins i tot la traiem i la substituïm per una de millor.

   Les vides grises s’allarguen massa. Els seus protagonistes s’apaguen lentament, i pateixen, i ningú no els entén. Són els únics protagonistes que valen la pena. Trencats. Sols. Solitaris. I quan, en solitud, posen fi a aquesta vida, molt abans del que tocaria, simplement són substituïts. Per algú més acolorit. Per algú més feliç. Per un altre de la pila.

Pensaments - Bullying


     La persona que pateix bullying al principi es trenca. La lluita constant fa desaparèixer les il·lusions de qui no hi està acostumat; i quan ja t'ha deixat buit d'esperança, et curteix. Et converteix en una cuirassa buida, en una armadura sense cavaller. Elimina la persona que eres. Però tampoc importa, perquè ja no importes a ningú i ningú t'importa.


dimarts, 6 de desembre del 2016

Àngels - El virus


Inspirat en una idea d'en Joan Sierra.


   La veu de l'entrenador ressona pel pati:
   -Un, dos, un, dos!
   El pit de les meves companyes d'esclavatge puja i baixa seguint el ritme marcat. Fa dues hores que practiquem aquest exercici, però no estic cansada. Ells van posar en aquest grup a les millors d’entre nosaltres, i fins i tot aquí destaco. A força de lluitar m'he guanyat el respecte de totes les altres. M'han ascendit i ara tinc tota una habitació, prou neta, per a mi sola.
   Hauria donat el que fos perquè mai hagués començat la plaga dels àngels. Perquè no m'haguessin separat dels meus pares.
   Al meu costat, a la Lewa se li escapa un crit ofegat i, imperceptiblement, el braç li rellisca una mica. La miro amb menyspreu. Mai l'haurien hagut de posar aquí. És dèbil. L'aixafarem sense ni adonar-nos-en. I serà divertit.

dimarts, 29 de novembre del 2016

My last words


Come to me, Doctor.
You are my dark star,
the man with two hearts.

Come to me, Doctor.
My savior, my man,
your song never ends.

Come to me, Doctor.
Let me save you,
just once, for a time.

Come to me, Doctor.
Send me to glory
and don't let me die.

The life without you,
it isn't a life.
Because once I met you
and now I will die.

Són mil agulles cada dia


El cel és gris,
                   literalment.
I no és un altre
                   poema depriment.
Estic intentant
                   fer-lo feliç,
p'rò ni descrivint
                   el que m'envolta
                                     ho puc aconseguir.

En una realitat sense colors,
en un poema sense ressò,
en un món gris i brut i fred,
on ni per un moment estàs net.

La gent t'embruta
                   de mentides,
et fan mal i,
                   amb excuses,
continuen
                   clavant-te agulles.

Poncella negra


Dolça flor de nit,
d'ombra fosca;
llàgrimes de rosada
que els teus pètals omplen.
No sagnis, no moris
més que ja ho has fet.
No et tanquis, no ploris,
perquè patiré.

divendres, 25 de novembre del 2016

Vers d'amor 5


Per què cada nit somio
en els teus llavis rosats?
Són només fantasies,
perquè mai els vaig tocar.

Please


    Please, please, please. Come back. I need you. Every second of every hour of every year of my life, I need you.

Àngel fosc



Espera'm
al revolt on acaba el món.
Jo no hi sóc, encara, però
m'hi arribaré per trobar-te.
Ombres de gris, dolça foscor;
i entre dimonis tu, estrella
fugaç, ombra entre ombres
                                on més n'hi ha.

dimecres, 23 de novembre del 2016

Em va tocar ser famós


   El meu germà i jo no teníem bona relació, però en cap moment vaig desitjar que es morís.
   El dia de l'accident em trobava al despatx escrivint, i per això no ho vaig saber fins que vaig tornar a casa. Em va sorprendre trobar un missatge de veu de la mare al contestador. Em va sorprendre, més concretament, que fos de la mare.
   Suposo que no té cap sentit començar la història per la meitat.

   Els meus pares eren actors. Molt rics. Tothom els admirava. I jo no. La mare es va quedar embarassada amb vint-i-vuit anys; el pare en tenia trenta. No era la seva intenció, ells no volien tenir fills, però em van tenir a mi. I al Javier.
   Vam néixer junts, completament iguals l'un a l'altre. El pare deia que no en tot érem iguals; ell, al néixer, va sortir suaument. Jo gairebé vaig matar a la mare del dolor. Però, com a mínim en l'aspecte físic, érem idèntics.
   En fi, que vam créixer i les diferències es van intensificar. Ell va actuar en anuncis i pel·lícules i es va fer famós. Jo… jo només escrivia en l'ombra, sense reconeixement per part de ningú però amb menyspreu per part dels pares.
   Vaig publicar un llibre i vaig començar el següent. Els pares van deixar de parlar-me. I amb el Javier, si mai hi parlava acabàvem discutint. Sovint el veia per televisió, envoltat de fans histèriques, firmant autògrafs.
   En el fons, molt en en el fons, el trobava a faltar.

   Com he dit, vaig tornar a casa i vaig trobar un missatge al contestador. De la mare. Sorprès, vaig apretar el botó per reproduir-lo.
    -Bruno el teu germà Javier està a l'hospital per un accident. Tothom creu que morirà no cal que vinguis -va fer la seva veu amb un to falsament afectat, sense pauses-.
    Em va recórrer un calfred.
...


    Les portes de l'hospital estaven plenes de noies plorant. Em vaig veure obligat a entrar donant empentes. Devia quedar com un desgraciat histèric, però és que estava espantat. Em feia por que el meu germà morís.
    Vaig entrar a l'habitació corrent i gairebé vaig caure al frenar en sec. Els pares s'estaven en un costat. El pare feia cara de pòker i a la mare el rímel corregut li havia deixat uns reguerons foscos per les galtes. La mare no es va dignar ni a mirar-me.
    Tots dos estaven fets pols i ni aleshores pensaven canviar la seva actitud cap a mi.
    Oh, llar, dolça llar.
    - Per què has vingut? -va murmurar la mare-.
    - Per què m'has trucat si no era la teva intenció que vingués? -vaig replicar, acostant-me al llit on reposava el meu germà-.
    Tenia els ulls tancats i una expressió calmada que no era gens pròpia d'ell.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Records


No recordes els vells temps,
quan tu i jo encara parlàvem?
Molt abans que jo em fes vell,
molt abans, quan junts ballàvem.
Eren bons, aquells vells temps.
No els recordes, tan sols ara?

Passen dies, passen anys


Rere els vidres entelats
brilla llum i brilla vida;
quan marxi la boira espessa
el dia serà més clar.

I mentrestant només espero,
en solitud, mentre em faig gran,
que torni la llum austera
dels dies de l'any passat.

dimarts, 15 de novembre del 2016

Calma mental


Habitació blanca,
cadires de blau.
Flors enganxoses,
revistes superficials.

I dolor,
el dolor blanc
de la vergonya;
el dolor groc
del patiment.

La por negra
d’estar tancats,
la pau grisa
de poder volar.

I tant de temps ha passat
que no sé què faig aquí,
ni qui sóc.

I només espero,
                        i escric
per la llibertat
que això em dóna;
només respiro
                        perquè
és fer això
                        el que em toca.

I ja no ploro,
                        ni ric,
perquè fer-ho
                        em faria falsa.

I jo no ho sóc,
                        o no ho vull ser,
un més en aquest món
                        de mentiders.

diumenge, 13 de novembre del 2016

Bullying


    Ja fa temps que em vaig llegir els llibres de la saga "Percy Jackson" i "Els herois de l'Olimp", i ara fa un parell de mesos vaig acabar-me el primer de "Les proves d'Apol·lo" (sóc molt fan dels llibres de Rick Riordan). Des del primer moment que va sortir, em va encantar el personatge d'en Nico di Angelo, pels canvis que fa al llarg de la història i la realitat dels seus sentiments.
    L'evolució que fa és impressionant: comença sent un nen alegre, confiat i innocent, obsessionat en el joc de cartes "Mite o màgia" i sense gaire coneixement de la vida; després de la mort de la seva germana Bianca (de la qual culpa a en Percy) tot ell es torna més obscur i permet que Mides l'enganyi dient-li el que vol sentir; el Percy el salva i en Nico s'adona que tot aquest temps n'ha estat enamorat. Fuig del Campament Mestís, no sense abans haver-los salvat a tots, i se'n va al Campament Júpiter; i tot és per fugir d'un amor que considera que és dolent. Enlloc és acceptat, tothom el troba estrany i terrible, li tenen por. Finalment, després d'haver tornat a evitar la destrucció de tots dos campaments, té la intenció de marxar per sempre. I llavors coneix en Will Solace, que l'accepta tal com és i que li diu que sempre ha tingut ganes de ser amic seu.
    En aquesta altra saga que he començat, "Les proves d'Apol·lo", se'l veu sortint amb en Will Solace, completament feliç. Segueix tenint problemes amb les relacions socials, però la seva unió amb en Will li dóna tot el que necessita. Llegir els paràgrafs en què se'ls veu junts és felicitat pura.
    En Nico es mereixia aquest final. Ell havia de ser feliç. Si us heu llegit algun dels llibres de la saga ho entendreu. El món no podia continuar estant bé si ell no ho estava.
    Però això era una història, una novel·la; no la vida real. La vida real no regala els finals feliços. En general, els únics que aconsegueixen la felicitat són els que mai han conegut la depressió; els que acaben vivint bé no saben, no són conscients, que existeix el contrari.

    En els casos de bullying als instituts (la majoria de casos es donen entrant en l'adolescència), l'acosador tendeix a ser del grup dels "populars", les persones a qui tothom segueix i que tenen una vida fàcil; que no han de lluitar perquè els companys els valorin. En general, aquestes persones són valorades per poc més que pel físic, però sembla que amb això n'hi hagi prou.
    I qui és la víctima? Aquí hi ha més varietat. Pot ser algú estrany, diferent. En aquest cas, seria atacat per la simple raó de no seguir a la multitud. O algú dèbil, o algú massa "fort". O algú dèbil que es fa el fort.
    De totes maneres, el que patiria seria el que coneix el dolor, no el que se'l mereix; el trencat en comptes del que se sent fort i sencer.
    Perquè la vida és injusta. I no ho podem canviar.

"Amistad"


    Para caer bien a la gente, lo más importante es ser falso. Nunca debes decirle a nadie lo mal que te cae en realidad, porque con eso conseguirías una enemistad para toda la eternidad, ni hablarle de las cosas que te importan, porque le aburrirías. Y, por encima de todo, no les hables de tus intimidades, ni de lo que haces en el lavabo, si no quieres traumatizarlos y perderles para siempre.
    En cambio, hay algunas cosas estúpidas sobre las que se puede hablar con tranquilidad: los cotilleos, por ejemplo, son un buen modo de hacer amigos imbéciles y sin sustancia. Justo lo que, por lo que parece, necesita cualquier adolescente.
    No les demuestres que eres inteligente. Eso no les interesa. No les caerás bien, así.
    Adelante, ahora. Actúa como si fueras uno más. Al fin y al cabo, siempre fuiste un buen actor.

dissabte, 12 de novembre del 2016

L'última lluita del cavaller


Solia matar els enemics
amb la força dels meus braços;
tremolaven els més vils
al sentir que m'acostava.

Ni un sol dia em va fallar
'quella llança platejada,
que brillava sota el sol
i a la nit m'il·luminava.

Va ser així durant trenta anys,
però a fora els temps canviaven;
perquè van morir cent reis
i a cent més els reis mataven.

Ara em trobo trist i sol,
ajagut al llit de mort,
i sé que sol emprendré
el camí final de tot.

Vida i existència


La vida és fosca, més del que sembla
en un principi, i l'existència
no hi té sentit.
Però nosaltres, els sers humans,
ens entestem a sobreviure-hi;
i hi morim.

diumenge, 6 de novembre del 2016

Llança del dolor


Dóna'm la força que necessito per enfrontar-me a la vida cara a cara,
cada matí a partir d'avui. Deixa'm lluitar, fins i tot si això em mata;
perquè vull morir dret, mirant-la mentre caic. Vull morir lluitant.
Vull que el món sàpiga que algú el va defensar, destruint la seva ànima
al no deixar-la passar. Vull escriure el meu nom en una història no escrita,
veure com la gent l'explica als seus fills i com aquests el recorden.
Però deixeu-me lluitar per tot allò que m'importa
i ja de genolls veure com em claven la llança
                                                                 que ara em destrueix.

Mitjanit


És fosc, és tard.
Les espelmes s'han fos,
com les vides dels que dormen
i dels que dormiran per sempre.
No hi ha cap llum encès,
i ja no se sent res;
perquè només jo respiro.

L'esclau


Primer
van venir els crits,
seguits dels avisos
i gent que fugia;
em van advertir
que per sobreviure
calia mentir,

però
no en vaig fer cas,
i em van agafar,
i se'm van emportar.
I lluny em trobava
de la meva llar,
vivint la injustícia
de ser esclavitzat.

Aprenia
a mirar i a callar,
a estar-me en silenci
amb els homes blancs.
El meu cos patia
quan tenia el cap rebel;
molts dels meus morien
per càstigs severs.

Però
el temps passava
i em feia oblidar
que tenia pares
més enllà del mar.
I amb els anys següents
em vaig resignar
a viure per sempre
com a esclavitzat.

divendres, 4 de novembre del 2016

Tinc por


Per què tota la culpa
         cau al meu damunt?
He fet res que ho provoqui
                            o només jo ho sento així?
Per què la gent m’ataca,
                            per què em volen fer mal?
No sóc ningú, mai ho he sigut,
                            vull ser normal però no puc.

Per què tot això passa,
                            per què no em puc morir?
Em fa por seguir vivint,
                            em fa por seguir endavant;
em fa por arribar a algún cim
                            i caure des de dalt.
Tinc por del món i del que hi ha;
                            temo la gent que l’habita
                                                 i la que hi morirà.

Floten


Llisquen els pensaments,
                         els sentiments
                                        i les pors.
S'acosten suaument,
                         sense fer soroll,
                                        amb compte.

Escriptora


Doneu-me un llapis,
doneu-me paper;
permeteu-me escriure
                               i volaré.

Felicitat


Tants riures, tanta alegria,
que puc veure al meu voltant;
sembla molt ben repartida,
p'rò a mi no me'n va tocar.

Traïció


Dia gris en què tot falla,
dia gris en què deceps
tots aquells que confiaven
en el que podries fer.

Caiguda cap al desastre


És com un pou que mai acaba,
com un abisme sense fons;
és la caiguda interminable
del desastre que em destrueix.
Vaig voler felicitat,
ser lliure,
poder volar.
Però en cap moment comptava
que això em faria baixar.

Somnis trencats


Sento que ja res ho faig bé.
Vaig voler ser bona, la millor,
tenia el somni de ser genial;
però ara tot marxa,
i s'allunya,
i desapareix.
Mai res tornarà a ser igual.

dimecres, 2 de novembre del 2016

Poema d'amor per a un psicòpata


Brilles:
com fa la vida,
com fan les flors,
com l’esperança
                   en la foscor.

Cremes:
com fa la flama
                   encegadora,
com fa la llum
                   després de l’ombra.

I mates:
com el verí
                   dolç que embriaga,
com fan les ombres,
com fan les rates.

Retorn


No se’ns permet
                                 tornar.

Vam ser expulsats, cremats;
ens van matar, i oblidar.

Però no se’ns permet
                                   tornar.

Oblidats


Soroll.
Tinc la sensació
que no duraré;
no puc amb això,
però seguiré.

Lluitant
per un somni trencat
que mai tornarà.
Sentint com l’alè
dels altres companys
-els morts i els ferits-
                         m’envolta.

Morint.
Sense justícia ni amor,
caiem constantment.
I mai no tornem,
perquè ningú ens recorda.

Flama d'esperança


Ocell fugaç
               de llibertat;
vine a mi
               i salva’m
d’aquells que un dia
               em mataran.

Tan lluny


    L'enyorava. Enyorava la felicitat dels dies passats, quan tot era més fàcil. Enyorava la companyia humana. Per què tot era tan difícil, ara? Per què tota la meva roba era fosca i ajustada? Per què la gent s'apartava de mi?
    Aquell matí, aquell primer matí després de vestir-me de negre i pintar-me ombres al voltant dels ulls, em vaig dirigir a l'insti amb por. Sabia com em rebrien, igual que cada dia. Amb burles, amb papers arrugats, amb murmuris. Res d'això canviaria.

dilluns, 31 d’octubre del 2016

Homes de pedra


-Tantes paraules, tanta escalfor,
tants pensaments dirigits a algú
que gairebé ni es coneix.
Però què som,
sacs de carn i sang i ossos,
que quan sentim res
ho sentim molt fort
i les grans coses
ja ni ens afecten?

Solitud


-Estic sola?
Ho dec estar, sí,
si no sento cap paraula
càlida dirigida a mi;
si a les nits m'abraço
per sentir l'escalfor
de la carn humana
envoltant-me.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Vers trist 2


On ets, alegria daurada dels matins?
Fa temps que et vaig perdre,
però on et vas quedar?

Vers trist 1


Oh, serp que em devores les entranyes;
fes-ho ràpid i acaba-ho abans.

Vers d'amor 4


Onades de boira,
que et freguen els cabells;
què no donaria jo
per tenir la seva llibertat?