Crida d'auxili

    Siusplau. Això és una crida d'auxili. Si algú la rep, per favor, que s'amagui.

...

   Les reixes de la presó eren negres.

   S’alçaven davant nostre com la línia que separava de la resta del món aquell espai habitat per lladres, impostors i assassins. I jo estava a punt d’entrar-hi.

   Al meu costat, el pare va somriure, dissipant tots els temors.

   -Preparada? -vaig assentir, agafant el bolígraf amb força. No em podia creure que m’hagués deixat acompanyar-lo- Doncs vinga, endavant!

   Les portes es van obrir i vam entrar a La Gàbia.

   Mai abans el pare m’havia encarregat una cosa així. Ell sempre es mostrava tan distant, tan fred… Firmava autògrafs quan li demanaven, responia les preguntes de l’editor i sortia per la tele; gairebé no tenia temps per fer de pare. Quan era a casa, es tancava a l’habitació i escrivia. Vaig arribar a acostumar-me tant al so de les tecles de l’ordinador pitjades amb ímpetu que, a la nit, el necessitava per adormir-me.

   Però vaig créixer, i vaig acabar relacionant el so de les tecles amb les desaparicions del pare; i aquell so era alhora la veu del pare que no tenia explicant-me contes cada nit i el seu segrestador. L’odiava i l’estimava a parts iguals.

   Bé, potser l’estimava més que no pas l’odiava.