Homes de pedra

-Tantes paraules, tanta escalfor,
tants pensaments dirigits a algú
que gairebé ni es coneix.
Però què som,
sacs de carn i sang i ossos,
que quan sentim res
ho sentim molt fort
i les grans coses
ja ni ens afecten?

Solitud

-Estic sola?
Ho dec estar, sí,
si no sento cap paraula
càlida dirigida a mi;
si a les nits m'abraço
per sentir l'escalfor
de la carn humana
envoltant-me.

Vers trist 2

On ets, alegria daurada dels matins?

Fa temps que et vaig perdre,

però on et vas quedar?

Vers trist 1

Oh, serp que em devores les entranyes;

fes-ho ràpid i acaba-ho abans.

Vers d'amor 4

Onades de boira,

que et freguen els cabells;

què no donaria jo

per tenir la seva llibertat?

Vers d'amor 3

Perdut en els teus ulls,

suplicant per la teva vida,

recordant tots els moments

que hem viscut en aquest dia.

Vers d'amor 2

La nit va esborrar els dubtes,

com ho va fer el teu somriure.

Vers d'amor 1

Tu em sents,

a les nits quan crido,

en l'agonia de l'amor,

el teu nom un cop i un altre?

Destí

Ell tenia els ulls foscos

i la pell morena;

observava seriós

i mai no somreia.

Ningú l'estimava,

no era volgut;

així que ell seia,

en un pi ajagut.

I sempre seguia

el vol llarg dels corbs.

Tot el que volia

era sang i més mort.

La gent el temia,

el temien ara, sí:

i ara ell reia

en un aspre grunyit.

Matava i cremava,

assassinava els antics

companys de penúria,

família i amics.

Això el destrossava,

però no volia parar.

Ell era una hiena,

havia de sagnar.

Assassí

Mata, si és el que vols.

Dispara, si ho necessites.

Però sigues conscient

que hi ha molta gent,

i que per més que no ho vulguis

n'hi seguirà havent.

Accepta-ho

Deixa que diguin,

deixa que et cridin,

permet que et fereixin

i et trenquin per dins.

Res ho pot canviar,

ningú intentarà

fer callar els que diguin

si no pots morir ja.

Lluna plena

El noi

vestit de negre

mira

la lluna plena.

Lliure

en el cel blau,

captiva

de tantes estrelles.

Enmig de la boira

No sé quan va ser,

un dia d'aquests;

quan tot ho veus gris

cada dia és trist.

Quan no pots dir res,

perquè res es pot dir;

quan no hi ha paraules

el món es veu gris.

Ni un sol raig travessava

l'aire fred del matí;

la boira era espessa,

els carrers eren buits.

Algú em cridava,

però no el vaig mirar.

I jo caminava

carretera enllà.

Broken

    Primer van ser els rumors i els sobrenoms, després els insults i al final l'agressió física. Jo no era així, al principi. Només volia que s'acabés tot, i més d'una vegada vaig pensar en posar fi a la meva vida. Però tenia por, massa por. Al dolor, al desconegut, a desaparèixer i no ser recordat. Era dèbil, i ho segueixo sent. Però ells no ho poden notar. Sempre hi ha hagut un ells a qui havia d'amagar com em feien sentir.

    I sempre eren ells, els valorats; els admirats, els herois.

    Perquè a mi ningú em coneixia. Jo només era "el psicòpata".

...

    L'habitació és fosca. He tancat els llums a l'entrar. Només aquí em puc cargolar i enterrar el cap entre els genolls. Aquest és l'únic lloc on puc cridar d'agonia, fer que la meva sang sigui la que taca el terra.

    Em clavo les ungles a l'espatlla, em mutilo on ningú ho pugui veure. Estiro els braços tan com puc i crido. I ric. Em mossego amb força el braç i m'omple un esclat d'energia enmig de l'agonia.

    Minuts després, m'aixeco i assajo un somriure i una postura relaxada. Em frego les mans amb els pantalons per esborrar qualsevol rastre de sang que pugui quedar-hi i m'eixugo les llàgrimes ràpidament. Com si em pogués amagar a mi mateix que estic patint.
    Em dirigeixo a la porta, temptejant el meu entorn, i la llum que em rep gairebé em crema. Giro la cara per protegir-la del sol i, sentint que res no pot anar bé, m'acosto als altres.
    -A qui destruïm avui? -pregunta somrient l'Iñaki-.
    -A tots -contesto, tornant-li un somriure forçat-.
    M'encantaria ser capaç de somriure com ell. Encara que faci mal, encara que sigui la cosa més falsa que fas en tot el dia. Però com a mínim el seu sembla sincer. Ell sempre ha sigut més atractiu, però no a la manera heroica sinó com el noi dolent, el covard guapo. És dels pocs que s'atreveix a tractar-me com a un igual... i ho agraeixo. Suposo que el podria considerar un amic. Si volgués.
    -A tots? -l'Ethan no sembla content. Jo no li agrado, no se sent còmode amb el grup en general, però sap qui és el bàndol guanyador; el fort, el cruel. Crec que és l'únic motiu pel qual va amb nosaltres-. A qualsevol que se'ns posi al davant?
    El somriure que em surt aquest cop és bastant més real que l'anterior.
    -Tu ho has dit.
    -Un mal dia? -em pregunta l'Iñaki en veu baixa mentre comprova el fil de la seva navalla platejada-.
    -Podríem dir-ne així -contesto, i sento com se'm retorça l'estómac al veure la seva ganyota de pena-. Res que ens espatlli la cacera, però -afegeixo, intentant recuperar el posat de seguretat que hauria de tenir qualsevol líder-.
    Riu.
    -A tu mai no hi ha res que te l'espatlli -enfunda la navalla i es posa un encenedor a la butxaca-.
    《No és cert》, penso. Però no ho dic en veu alta.

   Hores després, les ombres s’allarguen i se cerneixen sobre nostre. Sento el pes del punyal que m’he penjat al cinturó. Dóna seguretat. En la nit el poderós sóc jo. No tinc por. La foscor em protegeix, perquè sempre ha sigut l’amiga dels covards, dels mentiders, dels assassins. Dels psicòpates.

   Els meus companys encara s’estan preparant. L’Iñaki encara no ha tornat de la seva ronda de vigilància, i em sento sol. Però no cal que ningú ho noti. Des de quan sóc tan dependent?

   Em sobressalto al sentir una mà sobre la meva espatlla. Em giro a tota velocitat i encasto el punyal sota la gota de l’Ethan. Per sort només és ell.

   -Per què estem fent tot això? -pregunta, respirant ràpidament. Té els ulls molt oberts-. Per què cada nit, per què la cacera?

   No enretiro el punyal. És fascinant la manera com li podria tallar la pell i la carn només amb un moviment precís. És fascinant la por que demostren els seus ulls castanys. Fins i tot els ulls més gèlids es poden escalfar amb la por. La por és l’arma que desfà les tropes, l’única cosa que pot tornar indecís el valent.

   -Has matat algú alguna vegada? -Li pregunto, fent lliscar el punyal de plata per la pell suau de la seva galta. Només és un nen. Un nen espantat-. Eh? -Insisteixo. Dubta un moment, però acaba negant amb el cap-.

   Està espantat. Molt. Hi ha alguna cosa en la cacera d’aquesta nit que el fa estar així. I ha de ser un motiu realment potent si l’obliga a treure’s la màscara.

   -Ethan -murmuro. Arronso els llavis en senyal de desgrat-. No és el més prudent, amagar secrets importants quan et poden tallar el coll amb un sol moviment.

   Li encasto el punyal una mica més endins del coll. Noto el seu pols; batega amb força. Intenta aixecar el cap per mantenir-lo fora del meu abast, però la seva impotència és dolça. El poder sempre és dolç.

Crida d'auxili

    Siusplau. Això és una crida d'auxili. Si algú la rep, per favor, que s'amagui.

...

   Les reixes de la presó eren negres.

   S’alçaven davant nostre com la línia que separava de la resta del món aquell espai habitat per lladres, impostors i assassins. I jo estava a punt d’entrar-hi.

   Al meu costat, el pare va somriure, dissipant tots els temors.

   -Preparada? -vaig assentir, agafant el bolígraf amb força. No em podia creure que m’hagués deixat acompanyar-lo- Doncs vinga, endavant!

   Les portes es van obrir i vam entrar a La Gàbia.

   Mai abans el pare m’havia encarregat una cosa així. Ell sempre es mostrava tan distant, tan fred… Firmava autògrafs quan li demanaven, responia les preguntes de l’editor i sortia per la tele; gairebé no tenia temps per fer de pare. Quan era a casa, es tancava a l’habitació i escrivia. Vaig arribar a acostumar-me tant al so de les tecles de l’ordinador pitjades amb ímpetu que, a la nit, el necessitava per adormir-me.

   Però vaig créixer, i vaig acabar relacionant el so de les tecles amb les desaparicions del pare; i aquell so era alhora la veu del pare que no tenia explicant-me contes cada nit i el seu segrestador. L’odiava i l’estimava a parts iguals.

   Bé, potser l’estimava més que no pas l’odiava.

I am going to die

Can you hear me,

or am I alone?

Can you save me

from this world?

Can you make them

shut up again?

'Cause the world is not

a good place to live,

'cause this empty streets

are depressing me,

'cause the world I met,

now it's not the same...

I am going to die!

The walls are gray,

dust is everywhere,
the lonely streets
are in the end the same...
Can you hear me
or am I alone?
Can you save me
from this world?
Can you make them
shut up again?
I'm waiting for you,
my angel of darkness...
I miss your wings,
that make my roof...
But now...
I am eleven...
And I...
I am going to die!
Goodbye this world,
goodbye this life;
goodbye this man
who was alive.
Goodbye my angel
of misery,
goodbye the people
who I met.
'Cause I...
I am going to die!

Lonely

I feel so alone,

coming home.

No one knows me,

I'm alone.

I walk this street,

the street of shadows;

I'm one more of them,

I walk alone.

When nobody judge me,

when nobody cry for  me.

When people is forgetting

who I am...

I feel alone.

I am one of this shadows,

just another demon,

the man who I was,

disapears...

I am alone.

The sun and the night,

are all the same;

the sadness and the happily,

they are all the same...
I'm alone

The last goodbye

De vegades, sense motiu, em ve la lletra d'un poema o d'una cançó al cap. Sovint són fragments que conec, però de vegades -com en aquest cas, i també amb el de "Where is my soul?"-, és una composició nova. Espero que us agradi.

Now you are here,

after all this time,

and nobody knows

where is your house.

The time that I missed you,

that time you disapeared;

the time of the darkness

and the lonely roads.

Lost in your eyes,

praying for your life,

I will remember

your fire and ice.

The death and the kills,

the ones who you missed;

they are all around you

like shadows of ghosts.

The people is stupid,

they don’t know your life;

but they always speak

catching you down inside...

Lost in your eyes,

praying for your life,

I will remember

your fire and ice.

And now they blame you,

and now you are just quiet,

and they shout to you;

but you don't say a word.

The gallow is darkest,

darkest than your soul;

they hang you on the gallows.

You will never move.

Lost in your eyes,

praying for your life,

I will remember

your fire and ice.

Where is my soul?

Where is my soul?

I lost it long ago…

Where is my soul?

Every time when I miss you,

I wonder,

where is my soul?

I miss it, I miss you…

Where is my soul?

I don’t know why I do it,

when I kill you…

Where is my soul?

Cuidada per bojos

   Vaig fer l’espagat a mig salt i es va sentir un “creck”. El dolor em va pujar cames amunt i se’m van haver d’emportar en una camilla perquè no em veia capaç de caminar per mi sola. Felicitats, nou dia.

   Era l’1 de gener. Acabàvem de començar el 2017. I en un sol salt havia espatllat tots els meus bons propòsits. Ei, informació nova: sóc fantàstica. De manera evident. Qui no ho noti és estúpid. M’estic dient a mi estúpida? Sí.

   Em dic Sílvia Gómez. Tinc tretze anys i una gran facilitat per espatllar-ho tot abans d’hora. La meva família està boja, els meus dos pares s’odien, les meves dues mares són rares i a la meva germana li agrada més llegir i estudiar que jugar. No calen més paraules. Estan tots bojos.

   I ara resulta que jo, l’única persona mitjanament raonable de la casa, em trobo al llit, cuidada per la família a qui sempre he hagut de cuidar jo, sota perill imminent de contagi de bogeria.

Llum

EL RITUAL

   La plaça estava plena de gent. Tot i que feia hores que s'havien omplert els seients reservats, seguien arribant grans grups de gent en onades. Vaig mirar al meu voltant. Quants n'hi devia haver? Més de dos mil, potser més de cinc mil i tot. Cinc mil persones esperant l'història de com els nostres avantpassats havien vençut les barreres de la vida i la mort, de la llum i la foscor. Costava de creure que en tan sols cinquanta anys s'hagués aconseguit tant.

   Davant nostre s'alçava el Pedestal, on parlava la gent important quan es dirigia al poble. Encara no hi havia pujat ningú, però igualment resultava impressionant. La construcció daurada brillava sota el sol potent del migdia. Era impossible mirar-la durant gaire estona; la llum que reflectia encegava. Aquella creació no havia estat feta per cap humà, ningú tenia el poder de crear una joia com aquella. Era de domini públic que formava part dels Dotze Regals de la Llum.

   Totes les persones importants s'estaven als dos costats del Pedestal. Al costat esquerre vist des del públic hi havia el Creador, l'home que havia descobert el secret de la vida. Era gran, molt més del que aparentava, però corrien rumors sobre ell. El més probable és que la majoria fossin pura llegenda, però gran part dels plebeus se'ls creia.

   A mi, m'havia explicat tot el que sabia d'ell la meva primera institutriu, morta feia temps. Tinc molt present l'escena en què se'm va revelar la veritat sobre els Creats i el seu Creador.

   Era tard, a la matinada. M'havia despertat espantada per un malson en què tota la gent que havia conegut començava a caure al meu voltant. M'acostava al meu pare, que era dels que estaven més a prop meu, i li mirava la cara. Tenia els llavis blaus i freds. Li obria a la força els ulls que mantenia tancats i em trobava que els tenia en blanc. De sobte, sense que m'ho esperés gens, se li començaven a fondre. El líquid blanquinós, d'una densitat desagradable, em regalimava mans avall...

   La sensació va ser tan horrible que em vaig despertar de cop i em vaig posar a plorar. En defensa meva he de dir que era petita: als meus nou anys, encara no era capaç de comprendre per què la majoria de persones de qui em feia amiga desapareixien sobtadament de la meva vida.

   Llavors es va obrir la porta de l'habitació i va entrar la Clara. M'agradava, aquella noia. Era jove, només tenia setze anys, i per mi era una mena de mare. Es va asseure al llit al meu costat i em va preguntar si havia tingut un malson. Li vaig respondre que sí, i li vaig explicar de què anava.

   Quan vaig haver acabat, ella va somriure. Semblava molt trista. I em va dir que potser era hora que m'expliquessin la veritat. Vaig esperar, però ella seguia en silenci. En aquell moment em feia l'efecte que mirava la paret, però ara sé que Ells, de vegades, no miren enlloc; simplement pensen.

   Al final va decidir com dir-m'ho. Directament, sense enganys. Agraeixo que triés aquesta opció.

   -El món que tu coneixes és ple de gent, però no sempre ha sigut així. Fa només cinquanta anys, n'hi havia una setena part dels que hi ha ara. I tots, tots, vivien com a mínim fins als vuitanta. Llavors, un home, el Creador (tot i que encara no era conegut amb aquest nom), va descobrir el secret. Fixa't que dic "el secret", i no "un secret". Perquè el que va descobrir era el secret únic, el secret que cada generació ha buscat: el secret de la vida.

   >>Però el secret de la vida porta mort, i això és el que ens amaguen cada cinc anys, quan ens expliquen l'història. La vida creada per ell no és vida eterna, sinó la vida d'una espelma que s'apaga amb el més mínim corrent d'aire. Morim, Naira, morim. Els Creats durem tan poc... I ens menyspreen, Naira: aquells que ens han fet ens menyspreen. Sis setenes parts dels humans d'aquest món han estat fets així. Milions i milions de nosaltres no som res més que el resultat d'un descobriment científic.

   >>Però tu no ets d'aquests. Tu ets de les afortunades. Tu formes part dels antics, aquells que vivien tant de temps. Gran part de les persones que t'envolten són Creats, i moren amb pocs anys. Jo mateixa no duraré gaire més; tinc sort d'haver arribat als setze. Dubto que encara sigui aquí per cuidar-te l'any que ve.

   Tenia una expressió tan trista, mentre em mirava amb aquells ulls castanys i enormes que tenia, que em van venir ganes de posar-me a plorar. Va sacsejar el cap com si tots aquells sentimentalismes no vinguessin a tomb.

   -En fi, m'estic allargant massa. La qüestió és que no t'has de preocupar pel que has vist. El teu pare és pur, com tu, i no morirà.

   -Però tots vosaltres sí -vaig murmurar amb els ulls plens de llàgrimes-. Hi haurà un dia en què no quedarà cap de vosaltres.

   -Vivim sabent això, i ho acceptem. A més, sempre n'hi haurà de nous -va afegir forçant un somriure-. I cada cop aconsegueixen fer-nos viure una miqueta més.

   Va sortir de l'habitació, deixant-me sola amb la tristesa de la veritat.

   Hi ha persones que asseguren que conèixer la realitat, per dura que sigui, et deixa tranquil. Diuen que et treu un pes interior, que t'allibera l'ànima. Tots els que diuen això menteixen. Hi ha històries, mitges veritats, que s'expliquen per algun motiu. I, en general, aquests motius són bons. Val la pena ser enganyat si això et porta a la felicitat.

   Quatre mesos més tard, la Clara va deixar de venir a casa nostra. Tot i que em temia el que havia passat, vaig aprofitar un sopar per preguntar-li al pare si sabia què li passava. Primer va fer com si no hagués sentit la pregunta; quan li vaig haver repetit va dir-me que no ho sabia, que potser havia decidit fer un viatge.

   No va ser fins llavors que em vaig atrevir a fer-li la gran pregunta que em turmentava des de feia dies:

   -Ha mort?

   -Sí -va dir en veu baixa després d'una estona de mirar fixament el plat-. Ja no hi és.

   -I quan l'enterraran?

   Va ser com si fins llavors no hagués vist que estava feta pols. Sense saber gaire com reaccionar, va allargar el braç per sobre la taula i em va acariciar l'espatlla molt suaument. El vaig apartar amb un cop sec.

   -Quan l'enterren?

   -No l'enterraran. No queda res per enterrar. Ells... potser t'ho hauria hagut d'explicar. Ells no són com nosaltres.

   -No cal que m'ho expliquis -se'm va escapar un sanglot-. Ja ho va fer ella.

   Ara, veient per tercer cop a la meva vida el Creador, vaig recordar tot el dolor que havia provocat. Ell va crear la Clara, i també ell va ser el causant de la seva mort. L'odiava per això. L'odiava pel seu descobriment, i odiava la gent per admirar-lo. Però es clar, ells no ho comprenien. Per ells la vida durava quinze o setze anys, i no havien de patir la mort dels que els envolten.

    Vaig desviar la vista del Creador, preocupada per si algú ha notat que l'observava amb odi, i la vaig dirigir a les dues persones que parlaven amb ell. Eren l'Emperador Relend i el Ministre de la Vida. No gaire lluny d'ells, dissimulant que escoltava la seva conversa, hi havia en Jamie de Thorin, el més jove dels que havien de parlar. Tenia dotze anys. El seu pare era l'única persona que hi havia a l'habitació on va morir el Savi de la Llum i, en conseqüència, l'únic que va sentir com es podia crear llum a voluntat, del no res. L'home havia mort l'hivern passat, poc després d'haver passat el secret a en Jamie.

   Una mica separats d'aquests quatre hi havia un grup molt més nombrós: el Conseller de Palau, el Conseller Plebeu, l'Advocat Defensor, el Gran Advocat... Se'm feia estrany veure el meu pare com a càrrec oficial. Jo mai havia tingut permès d'acostar-me a més de seixanta-tres metres de l'Emperador (per no parlar dels cent vint-i-quatre del Creador). I en canvi veia el meu pare a tres metres dels dos personatges més reverenciats i temuts en tot Ermiwant.

   No vaig seguir mirant el grup. Seria massa cansat fer el recompte de tots i cadascun d'ells. En teoria, no haurien de tardar gaire a començar el discurs.

   Vaig esperar.

   Finalment, l'Emperador es va girar cap al públic i, després de repassar-lo lentament, va començar a pujar les escales que portaven al Pedestal. Tan bon punt el va trepitjar, es va fer silenci. Semblava que la llum del monument es reduís. Ell va avançar fins a situar-se al mig del Regal de la Llum. Hi va arribar i va estendre els braços mirant cap al cel. Era el principi del ritual.

   Al meu voltant, la gent es va agenollar i va acotar el cap. Em vaig afanyar a imitar-los. Entre la multitud se sentia el plor d'un nadó, però en Relend no es va permetre de mostrar si aquella interrupció el molestava. Estava quiet, esperant que en Jamie de Thorin acabés de pujar l'escala.

   El noi ho va fer, i es va quedar dret davant de l'Emperador. Els braços estesos de l'Emperador Relend sortien per darrere del cos d'en Jamie, i provocaven l'efecte de persona amb quatre braços.

   Va mirar el públic, molt nerviós. Fins i tot a la distància a què em trobava, vaig poder veure com tancava els ulls un moment i empassava saliva. Ens va mirar a tots, amb uns ulls càlids i profunds, i va cridar:

   -El nostre poble té la llum, el nostre poble té la vida!

   Totes les persones que l'escoltaven van aixecar la mà esquerra per sobre del cap. Al principi, no passava res. I llavors, de cop, van començar a sortir raigs de llum dels nostres palmells. Així, sense previ avís. Simplement va aparèixer.

   Em va fer l'efecte que en Jamie de Thorin s'encongia una mica i tancava els ulls amb por. La sensació només va durar un moment.

   El cel es va omplir de la llum més intensa que veuríem en cinc anys. Totes les persones (no només les de la plaça, sinó les de tota la terra d'Ermiwant) disparàvem la nostra llum cap al cel, mostrant el nostre poder sense fronteres a qualsevol que pogués veure-ho.

   Vaig sentir, com recordava haver sentit la vegada anterior, que el penjoll diminut que tenia al coll s'escalfava fins al punt de cremar. Em vaig preguntar si totes les joies metàl·liques reaccionaven així davant del ritual. Que jo sabés, no.

   Un cop es van haver apagat tots els raigs, en Jamie va tornar a mirar-nos. I va començar a explicar-nos l'història:

   -Fa cinquanta anys, depeníem per complet de les forces de la naturalesa. Havíem après a dominar-les, però no sabíem generar-les. Fa quaranta anys, però, va començar l'evolució: vam descobrir el secret de la vida i la mort.

   >>La majoria dels aquí presents coneixen el qui ho va aconseguir, el senyor Christian Leoni, més conegut com... el Creador.

   En Jamie es va girar, una mica rígid, i va acotar el cap en direcció al Leoni. Vaig aconseguir entreveure la mirada del noi davant del seu superior; era de pànic. Adonar-me d'això em va deixar glaçada. Si causava aquell terror a algú que estava tan a prop de la seva posició social... Més valia que no se'ns girés en contra.

   -Però no és això, el que em toca explicar, sinó el que va passar set anys més tard -en Jamie de Thorin es mossegava el llavi inferior-. Set anys més tard, un home gran es va posar a estudiar la llum i la foscor. Dues grans forces de la natura, oposades i alhora tan dependents l'una de l'altra. Volia entendre per què... -va inspirar profundament. Els ulls li ballaven descontrolats, horroritzats. De sobte vaig entendre que el que digués a continuació seria vital- Volia entendre per què cada ser viu, cada objecte, cada... realitat, tenia una silueta de foscor que l'imitava.

   Als dos costats del pedestal, la gent important mirava en Jamie amb horror. L'emperador va abandonar el seu posat digne i seriós per convertir-lo en un de pura ràbia. Es va llençar sobre el noi i li va donar una empenta que el va llençar escales avall. Com tants altres, vaig començar a obrir-me pas a cops de colze intentant arribar on era ell. Només tenia dotze anys!

   De lluny vaig mirar, impotent, com dos guàrdies reials l'agafaven per les espatlles i l'arrossegaven cap a la part de darrere del Pedestal. Ningú sabia què hi havia allà; aquest detall devia ser sinònim de "ningú surt d'allà". Em vaig posar a córrer cap a la zona on hi havia el meu pare. El braçalet/comptador de metres va pitar per avisar-me que estava massa a prop del Creador. M'era igual. Vaig seguir corrent, i el braçalet va tornar a pitar indicant-me que estava a menys de seixanta-tres metres de l'Emperador. No en vaig fer cas.

   Aviat em trobava fora de la multitud, més a prop del Pedestal que mai. El meu pare m'havia vist i em cridava alguna cosa, però no el vaig sentir. Em sentia cohibida davant de les mirades de tanta gent. No em vaig atrevir a acostar-me més, però vaig cridar:

   -Pare!

   L'Advocat Acusador em va mirar sacsejant el cap com si no es pogués creure el que veia.

   -Què vols?

   -Per què està passant tot això? Què ha dit que ho pugui provocar?

   Mirant nerviós tota la gent que seguia la nostra conversa, se'm va acostar. Havia baixat molt el to de veu quan em va contestar:

   -Oh, Naira, calla, per favor.

   -M'ho has d'explicar! El mataran, hi ha d'haver un bon motiu!

   Va semblar que dubtava. Per un moment vaig pensar que cediria. Però va acabar negant amb el cap.

   -No, Naira. Hi ha coses que encara no pots saber.

   El vaig mirar fixament. Intentava endevinar en què pensava, però no era fàcil llegir-li la cara. Un crit provinent de darrera el Pedestal em va fer decidir-me. M'ho farien pagar car, però havia d'ajudar en Jamie.

   Em vaig posar a córrer. Van sortir quatre guàrdies reials vestits de blau que van intentar agafar-me, però els vaig esquivar. Tenia el Pedestal a la meva dreta, tan a prop que sentia la calor que irradiava. Un altre crit, aquest cop més agut, va tallar tots els altres sons. Corria com no havia corregut mai, em sentia com si volés. Al final vaig arribar al punt on acabava el gran monument d'or.

   Vaig parar de córrer. Darrere la gran estructura hi havia un forat que entrava sota terra per unes grans escales. No se'm va acudir res millor que començar a baixar. Vaig aturar-me en sec. Se sentien veus que venien de baix, i el més estrany és que no semblaven enfadades. Un riure nítid es va enfilar escales amunt fins arribar a mi, que gairebé no m'ho creia. Vaig sentir com començaven a pujar les escales, i em vaig afanyar a enretirar-me. Uns segons més tard, va sortir del forat un dels guàrdies. Jo estava tan parada que em vaig oblidar de fer-li una reverència. De tota manera, no va semblar ni que em veiés. El seguia en Jamie, que somreia. Ell sí que em va veure, i se li va apagar una mica el somriure. Inconscientment, es va fregar l'espatlla esquerra.

   Sentint-me fora de lloc, em vaig afanyar a reincorporar-me a la multitud. Però em va semblar que seguia sentint la mirada d'en Jamie de Thorin clavada a l'esquena.

Gel i ombra

   Vaig entrar a la biblioteca i, automàticament, tothom va aixecar el cap. Uns quants em van somriure i van tornar a concentrar-se en la feina. Des de l’altra punta de la sala, en Teddy va treure’s un auricular de l’orella i amb els dits va fer el gest de disparar una pistola en la meva direcció. Després es va posar a riure tan fort que va rebre una mirada dura per part del bibliotecari. Dubto que l’afectés gaire. En Robert i l’Alfred es van aixecar i se’m van acostar. L’Alf em va donar un cop de puny no gaire fort a l’espatlla com a salutació i jo vaig entretancar els ulls fent veure que estava enfadat. La monòtona vida de cada dia.

   Vam anar a seure en una taula buida (que aviat va deixar d’estar-ho) i vam parlar de futbol. No era un tema que m’entusiasmés gaire, però per algun motiu tothom estava convençut que amb mi no es podia parlar de res més. Al Robert sí que li encantava aquest tema, i era bonic veure com se li il·luminaven els ulls al parlar-ne. Vaig decidir deixar que ell disfrutés la conversa.

   Quan només faltava un quart d’hora perquè sonés el timbre que indicava que es reprenien les classes, la porta de la biblioteca es va tornar a obrir i va entrar una noia rossa, alta, d’ulls blaus intensos com fars. Vaig intentar no mirar-li els pantalons, curtíssims, que portava posats i que tenien la mateixa funció que les calces, perquè quan vam començar a sortir em va dir que no li agradava que els nois la miressin… d’aquella manera. No fer-ho era gairebé impossible, i vaig haver de reunir una força de voluntat que estava convençut que no tenia.

   Vaig dirigir tota la meva atenció en el full que tenia davant i vaig llegir-me l’enunciat: Digues tres propietats de la Grosella Argentinaues.

   “Grosella Argentinaues”... Estava convençut que coneixia aquell nom. La Lydia s’acostava a la meva taula, podia sentir les seves passes, que anaven augmentant de volum, fins que es van aturar al meu costat. “Grosella”... segur que era una planta. Tenia nom de planta. S’havia fet silenci a l’habitació. Em feia por que es sentissin els batecs del meu cor, ressonant amb força. Tothom ens mirava. A ella i a mi.

   Des de quan tot l’institut estava informat de la nostra història?

To be alone

Aquest text el va escriure un company meu de l'institut, en Joan Sierra, i el va presentar per Sant Jordi de l'any 2016. Jo no el vaig llegir fins ara fa dos dies, i em va encantar. Per això el publico aquí. L'he transcrit en castellà, com l'original, però estic pensant en traduir-lo quan tingui temps.

   -¡No! ¿Por qué sigues diciéndolo? ¡Eso no es verdad! -gritó desesperada Lucy. Se sentía muy sola y su único amigo, James, se había enfadado con ella. De repente se puso a llorar, y en la oscuridad de su piso sólo se veía su cristalino y resplandeciente ojo-.

    Me presentaré: voy a la escuela privada de mi ciudad, Kasamino, y no me considero "normal". Soy más bien rara e invisible frente a los ojos de la gente "normal".

    Hoy me he levantado a las 5:30 y me he duchado. He repasado los deberes y me he despedido de James, aunque está enfadado conmigo. Luego he ido andando a la escuela y he entrado en la clase. Hace poco que ha llegado el profesor y estoy tomando apuntes de literatura tradicional japonesa.

    "Oye, Lucy, ¿por qué tienes un ojo azul y otro amarillo?", me dice siempre la gente. Pero yo la ignoro, aunque sea lo único que me dicen. Nadie sabe que mi ojo azul es de cristal y que lo perdí con la triste e inocente edad de cinco años.
    Mañana llegará una chica nueva a la escuela. Espero que no se fije en mi, no soy buena para hacer amigos.

    Hoy me he vuelto a levantar a las 5:30 y otra vez me he duchado. He repasado los deberes y me he despedido de James. Hoy ya no está tan enfadado, pero sigue molesto.
    Dentro de diez minutos abren la escuela; he llegado demasiado temprano. He visto a la alumna nueva. Era bajita, con dos coletas, pelo negro y las puntas teñidas de lila. Llevaba unos grandes audífonos colgados del cuello, y estaba maquillada como una gótica: sombras, negros, y muy pálida, con los ojos de color lila intenso. Su mirada expresa soledad, tristeza y amargura. Cuando la estaba observando me ha devuelto una mirada penetrante y fría.
    Al cabo de dos horas, en el recreo, ha venido a mi banco con los audífonos puestos. Se ha sentado y me ha preguntado:
    -¿Es éste el banco de los marginados raritos?
    He asentido con la cabeza y ella ha cogido su bocadillo. Me ha estado preguntando sobre todo, y al final lo ha hecho sobre mis ojos. Yo tan sólo me he puesto a llorar, por lo ocurrido la pasada noche; mi rostro lleno de lágrimas gritando ayuda. Se ha sentido culpable, lo he podido ver en sus ojos. Se ha disculpado y ahora somos más o menos amigas.

    Ayer fui a su casa y nos lo pasamos muy bien, riendo. La verdad, yo nunca me río, y eso me hizo recordar lo bien que te sientes cuando ríes. Yo ya la considero una amiga, aunque no sé ella. Creo que me aprecia porque ayer, cuando me caí, me ayudó a levantarme, me desinfectó la herida y me dio la mitad de su sándwich.
    Mientras tomaba apuntes de historia me di cuenta de que nunca nos habíamos presentado, y de que no sabía cómo se llamaba mi única amiga.
    -Me llamo Hinata Yui, pero llámame Yui.
    -Yo me llamo Kirigaya Lucy, pero llámame Lucy a secas.

    Ayer, gente "normal" se acercaron a Yui y le preguntaron por qué era mi amiga. Ella solo les dijo:
    -¿Por qué no?
    Oí cómo le advertían de que yo estaba loca, que era una psicópata. Yui no pudo contenerse y les dio una paliza. No lo sé, pero la veo cómo el príncipe de un cuento de hadas protegiendo a su princesa.

    Últimamente, James piensa que le he dejado de lado por Yui. Pero James es, y siempre será, mi mejor amigo. Hoy le he dicho a Yui que venga a mi casa. Para ello tuve que mentir diciéndole que James era mi hermano, para que no le molestara ni entrase en su habitación.
    Hemos llegado a casa y nos hemos puesto a mirar series de terror. A las diez y media he ido a hacer unos sándwiches, y cuando he vuelto el plato se me ha caído de las manos. La respiración se me ha acelerado cuando he visto que Yui estaba en la habitación de James.
    -¿Qué es esto?
    -Es James -contesté con una sonrisa maquiavélica-.
    -Pero... es un muñeco.
    -¡Él no es esto! ¿Verdad que no, James?
    -¡No! -dije con la voz de James-.
    En este momento, lo único que se me ocurrió hacer fue coger una lámpara y golpearla hasta dejarla inconsciente.

    -Hola, Yui -dije, con una sonrisa todavía más extraña-.
    -¿Qué? ¿Por qué estoy atada? -gritó con todas sus fuerzas-.
    De repente la cogí de la mano y le torcí un dedo. Una extraña sensación me invadió todo el cuerpo, cada grito de Yui me hacía sentir "bien". Yo reía sin parar.
    La maté. Ahora está viva para mi. James... ya no te necesito.

    Hoy me he levantado a las 5:30 y me he duchado. He repasado los deberes y me he despedido de mi nueva amiga, Yui.

El que ens pren la vida - "El médico"

    Avuí he vist una pel·lícula, "El médico". S'ambientava en l'edat mitjana i anava d'un aprenent de barber que volia descobrir més coses sobre el cos humà (és molt bona, la recomano, però té algunes escenes bastant dures).
    Hi havia un moment de la història en què la pesta negra assolava el país i matava a centenars de ciutadans. La noia de qui el protagonista estava enamorat hi sucumbia (sense arribar a morir), com moltes altres persones de qui pràcticament no se sabia res.
    Un temps després, sembla que la plaga para d'atacar a tantes persones, i l'estat de la noia protagonista millora considerablement. Tot va bé. En Jessie (el prota) està amb ella i són feliços. I llavors (per què no?) arriba un amic seu i li diu que s'afanyi a anar a l'hospital. Hi va i es troba que un dels seus dos amics inseparables està malalt incurablement i el veu morir.
    Aguantant-se les ganes de plorar, el que ha avisat en Jessie del que estava passant diu: 《Per què sempre que la vida ens pren coses en la mateixa mesura que ens en dóna?》. I en Jessie li replica: 《Per què sempre ens pren més del que ens dóna?》.

    No sé per què, però estona després de veure la peli seguia amb aquesta frase gravada al cap. Per què sempre ens pren més del que ens dóna? És una frase molt certa. La vida no és justa.
     Si tot plegat es basés en les estadístiques i els gràfics de la natalitat i de la mortalitat mundials, podríem dir: per cada persona que mor en neixen tres. Fantàstic!
    Però aquesta no és la visió personal. Quan es mor algú que ens és proper, no pensem això. El sentiment de "la vida és injusta" hi és, fins i tot encara que hagin nascut tres persones per ocupar el seu lloc.
    Hi va haver un temps, a la meva classe, en què els meus companys es passaven el dia dient: 《Un, dos, tres. Un mort! Un, dos, tres. Dos morts!》, i ho trobaven divertit. Jo també ho trobava divertit. Era com un joc.
    Ara ja no ho veig així. Cada quaranta segons, una persona que està vivint tan infeliç que prefereix morir que seguir endavant se suicida. Cada quaranta segons! Cada dos minuts, tres suicidis.
    I, mentrestant, nosaltres seguim a les nostres respectives cases; uns vivint més feliços que d'altres, però vivint de totes maneres. Totes les pel•lícules que hem vist en què es morien persones ens han insensibilitzat fins al punt de ser capaços de llegir això de tantes morts per segon i no sentir absolutament res.
    No dic que jo sigui diferent. Només dic que no està bé. Que el món d'avuí dia no està bé.

Els llibres

"El llibre és una criatura fràgil: es desgasta amb el temps, tem als rosegadors, amb prou feines resisteix la intempèrie i pateix quan cau en mans inexpertes".

Umberto Eco, "El nom de la rosa".

Manuscrits

"Els manuscrits tenen aquesta aura d'objecte únic a la qual anomenem art, però també posseeixen un aura humana: la solemnitat de la seva cal·ligrafia ens parla de la persona que el va escriure, i per banal que sigui el text, la personalitat del copista es manifesta en la forma de les seves lletres, com si les paraules, signifiquin el que signifiquin, tinguessin per si mateixes l'habilitat per pensar en blanc i en negre. Sostenir un manuscrit és alguna cosa més que tenir un tros d'història entre les mans, és com sostenir el cor latent d'un ésser humà desaparegut fa molt temps".

Guglielmo Libri

Què quedarà de nosaltres?

    Molt sovint, cada cop que surt als diaris un nou descobriment prehistòric, o quan a classe de Socials estudiem les èpoques passades i els noms de gent important, ja morta, que es considera que hem de recordar, penso: què quedarà de nosaltres cent anys després de la nostra mort? I passat un mil·lenni? Haurem fet res tan important com perquè ens recordin?
    En el cas de la majoria de gent, ho dubto. Cada quant surt un Napoleó, un Alexandre el Gran, un Shakespeare? El percentatge de possibilitats que això passi és mínim.
    I després hi ha casos com el de Lucy, l'australopitec. Un individu com tants d'altres que, per pura casualitat, va ser trobat en una situació que permetia entendre tot de coses de la seva època i que li donava una importància extrema.
    Avui dia hi ha tanta gent que fa coses importants, que no es recorda el nom de cap d'ells. Serien massa noms per una única memòria.
    De manera que, tot i les ambicions que puguem tenir, tot els somnis a fer realitat, és gairebé impossible que el que fem passi a la posteritat.

On the death of the night

Outside at the twilight,

when becomes to the night,

the creatures are shouting

on the death of the sun.

The demons are running,

circling to you;

you scream to the night,

and they stub you.

El culpable és a la classe

Itàlia, 2016. La casa número 6 del carrer Mío Caro, a la tercera planta.

   L’Ainhoa estava asseguda davant de l’ordinador, amb els auriculars posats. Per la posició, hauria pogut estar sentint música, però no ho feia. Esperava una resposta.

   Nerviosa, movia el ratolí d’una banda a l’altra de la pantalla. De tant en tant tancava els ulls i respirava profundament, i després tornava a posar-se nerviosa.

   Un soroll de campanetes li va indicar que havia arribat un nou missatge. Responia a la pregunta que havia formulat ella feia un moment:

   》Heu trobat rastres de sang al cos?

   》Ni un.

   Va sospirar. Com era possible? La sorprenia no horroritzar-se ni sentir res especial des que l’Helena l’havia trucat al matí i li havia dit que en Bryan estava mort. Tothom parlava d’això per WatsApp, i com que ella no en tenia havia sigut l’última a saber-ho.

   La notícia no l’havia fet plorar. No s’havia cargolat al llit ni havia somicat. Només havia fet preguntes. On l’havien trobat? Al pati de l’institut, però podia ser que hagués mort en un altre lloc. Presentava rastres de violència? No.

Els tres costats del mirall

   Aquell matí tenia menys ganes d’anar a l’escola que mai. Ho passava massa malament, tancat a l’interior d’aquelles quatre parets blanques que formaven l’edifici, assegut darrere d’una tauleta verda de fusta senzilla. No m’agradava el fred que entrava per les finestres i que m’eriçava el pèl; no m’agradaven les papereres minúscules que mai es buidaven, ni els xiclets enganxats sota la taula; no m’agradaven les classes avorrides; odiava els nens.

   Però els meus pares m’hi van fer anar, així que vaig omplir la motxilla amb tota mena d’artefactes construïts per mi i que havien de servir per distreure’m durant les llargues hores d’explicació dels professors, i vaig començar a caminar, a poc a poc per fer temps, cap a l’institut.

Dimonis

   Estava cansada. L’últim pacient no havia volgut col·laborar ni respondre les meves preguntes; en un atac de pànic, m’havia desordenat tot el material de la taula i havia aconseguit que el tinter em caigués sobre la samarreta blanca.

   De manera que, com es pot comptar, quan el següent va entrar a la cambra setze, la meva, no el vaig rebre de la millor manera possible.

   -Tens hora? -vaig cridar des de sota la taula, mentre recollia, un a un, tots els estris d’escriure que havien caigut i els posava al seu pot-.

   -Havia d’arribar a dos quarts de cinc, però em sembla que m’he avançat -em va contestar la veu d’un noi jove-. Això de rebre els pacients sota la taula, és alguna mena de teràpia intensiva?

   -Més o menys -vaig fer traient el cap per sobre del taulell. Vaig començar a col·locar cada objecte al seu lloc-. Nom?

   A l’altra banda, hi havia un noi d’estatura mitjana. Vaig pensar que devia tenir uns disset anys, però la seva expressió era de persona gran. Tenia una mena de serietat, una desconfiança a la mirada, que el diferenciaven molt de la gent que estava acostumada a veure.

   -Enric Casals -va dir ell, escrutant la meva expressió. De seguida va desviar l’atenció cap al desordre que m’envoltava-. Dubto que el nom et serveixi de res.

   Jo ja havia obert la llista d’hores que havien estat donades als pacients. No hi havia ningú per dos quarts de cinc.

   -Acostuma a servir -vaig comentar-, per saber si és el pacient que estàs esperant o un mentider desconegut.

   Va somriure. Va moure les mans amb una habilitat de lladre i, un moment després, la llista havia desaparegut de davant meu i la tenia ell entre les mans. Se la va mirar i el seu somriure es va intensificar.

   -Bé -va reconèixer-, és possible que m’oblidés d’apuntar-me.

   Es va asseure a la cadira del meu davant i va plegar els braços sobre la taula. Conec prou bé les persones com per saber que el riure i les bromes no són res més que una màscara per amagar els sentiments que realment et passen per dintre. El meu deure era fer-lo fora i donar-li hora per un altre dia, però el seu prometia ser un cas interessant.

   -M’han dit que ets una persona de confiança -va comentar-. Sí aquest rumor no és cert, agrairia que m’ho diguessis i poder marxar tranquilament.

   -No tens bon vocabulari -li vaig dir, sense contestar la pregunta que m’havia fet-. Has dit que això és un rumor, però “rumor” no és la paraula correcta. “Rumor” és una història que pot ser certa o falsa, però que acostuma a parlar malament d’una persona. Potser volies dir “comentari”, o “afirmació”, o…

   -Potser volia dir exactament el que he dit -em talla, empetitint els ulls-. “Rumor” no és una paraula ambigua.

   Va ser talment com si alguna cosa m’explotés al cervell. La masmorra on tenia tancats els pitjors records es va obrir de cop i les imatges em van envaïr. Vaig necessitar tot el meu autocontrol per recuperar-me. Era impossible que ell ho sabés, era impossible que li haguessin explicat el que havia fet. Quan vaig fer allò, ell encara no existia.

   El noi seguia davant meu.