Broken

    Primer van ser els rumors i els sobrenoms, després els insults i al final l'agressió física. Jo no era així, al principi. Només volia que s'acabés tot, i més d'una vegada vaig pensar en posar fi a la meva vida. Però tenia por, massa por. Al dolor, al desconegut, a desaparèixer i no ser recordat. Era dèbil, i ho segueixo sent. Però ells no ho poden notar. Sempre hi ha hagut un ells a qui havia d'amagar com em feien sentir.

    I sempre eren ells, els valorats; els admirats, els herois.

    Perquè a mi ningú em coneixia. Jo només era "el psicòpata".

...

    L'habitació és fosca. He tancat els llums a l'entrar. Només aquí em puc cargolar i enterrar el cap entre els genolls. Aquest és l'únic lloc on puc cridar d'agonia, fer que la meva sang sigui la que taca el terra.

    Em clavo les ungles a l'espatlla, em mutilo on ningú ho pugui veure. Estiro els braços tan com puc i crido. I ric. Em mossego amb força el braç i m'omple un esclat d'energia enmig de l'agonia.

    Minuts després, m'aixeco i assajo un somriure i una postura relaxada. Em frego les mans amb els pantalons per esborrar qualsevol rastre de sang que pugui quedar-hi i m'eixugo les llàgrimes ràpidament. Com si em pogués amagar a mi mateix que estic patint.
    Em dirigeixo a la porta, temptejant el meu entorn, i la llum que em rep gairebé em crema. Giro la cara per protegir-la del sol i, sentint que res no pot anar bé, m'acosto als altres.
    -A qui destruïm avui? -pregunta somrient l'Iñaki-.
    -A tots -contesto, tornant-li un somriure forçat-.
    M'encantaria ser capaç de somriure com ell. Encara que faci mal, encara que sigui la cosa més falsa que fas en tot el dia. Però com a mínim el seu sembla sincer. Ell sempre ha sigut més atractiu, però no a la manera heroica sinó com el noi dolent, el covard guapo. És dels pocs que s'atreveix a tractar-me com a un igual... i ho agraeixo. Suposo que el podria considerar un amic. Si volgués.
    -A tots? -l'Ethan no sembla content. Jo no li agrado, no se sent còmode amb el grup en general, però sap qui és el bàndol guanyador; el fort, el cruel. Crec que és l'únic motiu pel qual va amb nosaltres-. A qualsevol que se'ns posi al davant?
    El somriure que em surt aquest cop és bastant més real que l'anterior.
    -Tu ho has dit.
    -Un mal dia? -em pregunta l'Iñaki en veu baixa mentre comprova el fil de la seva navalla platejada-.
    -Podríem dir-ne així -contesto, i sento com se'm retorça l'estómac al veure la seva ganyota de pena-. Res que ens espatlli la cacera, però -afegeixo, intentant recuperar el posat de seguretat que hauria de tenir qualsevol líder-.
    Riu.
    -A tu mai no hi ha res que te l'espatlli -enfunda la navalla i es posa un encenedor a la butxaca-.
    《No és cert》, penso. Però no ho dic en veu alta.

   Hores després, les ombres s’allarguen i se cerneixen sobre nostre. Sento el pes del punyal que m’he penjat al cinturó. Dóna seguretat. En la nit el poderós sóc jo. No tinc por. La foscor em protegeix, perquè sempre ha sigut l’amiga dels covards, dels mentiders, dels assassins. Dels psicòpates.

   Els meus companys encara s’estan preparant. L’Iñaki encara no ha tornat de la seva ronda de vigilància, i em sento sol. Però no cal que ningú ho noti. Des de quan sóc tan dependent?

   Em sobressalto al sentir una mà sobre la meva espatlla. Em giro a tota velocitat i encasto el punyal sota la gota de l’Ethan. Per sort només és ell.

   -Per què estem fent tot això? -pregunta, respirant ràpidament. Té els ulls molt oberts-. Per què cada nit, per què la cacera?

   No enretiro el punyal. És fascinant la manera com li podria tallar la pell i la carn només amb un moviment precís. És fascinant la por que demostren els seus ulls castanys. Fins i tot els ulls més gèlids es poden escalfar amb la por. La por és l’arma que desfà les tropes, l’única cosa que pot tornar indecís el valent.

   -Has matat algú alguna vegada? -Li pregunto, fent lliscar el punyal de plata per la pell suau de la seva galta. Només és un nen. Un nen espantat-. Eh? -Insisteixo. Dubta un moment, però acaba negant amb el cap-.

   Està espantat. Molt. Hi ha alguna cosa en la cacera d’aquesta nit que el fa estar així. I ha de ser un motiu realment potent si l’obliga a treure’s la màscara.

   -Ethan -murmuro. Arronso els llavis en senyal de desgrat-. No és el més prudent, amagar secrets importants quan et poden tallar el coll amb un sol moviment.

   Li encasto el punyal una mica més endins del coll. Noto el seu pols; batega amb força. Intenta aixecar el cap per mantenir-lo fora del meu abast, però la seva impotència és dolça. El poder sempre és dolç.