Aquest és el primer llibre d'una saga de cinc, "Weidmann".
Mai em van donar la possibilitat de triar. No em van preguntar res. I ara n’he de patir les conseqüències. Hauria pogut ser una persona millor, i aquesta bèstia salvatge que van deixar lliure pel món ara no existiria.
Però van actuar sense pensar, van crear la bèstia. Aquest animal insensible que sóc jo.
...
Ara em trobo així, avorrida, recolzada a la paret. Mirant les minúscules partícules de pols que cauen contínuament, il·luminades pels pocs raigs de sol que entren per la finestra. Algunes acaben reposant al meu braç, i jo no faig res per espolsar-me-les. Però les que de debò envejo són les que, impulsades pel vent, surten d'aquesta habitació amb olor de reclosit, volant lliures sobre l'aire.
No tinc res a fer aquí, a part de pensar en la injustícia del càstig que m'han imposat. Perquè jo no vaig intentar matar ningú. Em vaig limitar a posar la taràntula al llit de la Lily i imaginar els seus xiscles quan se la trobés. No creia que ningú fos tan estúpid com per posar-se a dormir amb una aranya gegant i verinosa al costat.
Pel que es veu, la Lily no segueix les normes. Es va posar a dormir, tan tranquil·la, i s'ha despertat amb una picada mortal al braç. Tot i que l'han enviat a l'hospital de l'internat, és possible que mori. No puc dir que em sàpiga greu, ho sento. I també és possible (no, possible no, probable) que m'expulsin. Aquest és el dotzè internat on he estat ingressada, i ja m'han expulsat onze vegades al llarg de sis anys.
No sé si abans dels vuit anys també havia tingut aquesta vida de fugides i expulsions, perquè no ho recordo. La meva vida autèntica va començar fa sis anys.
Sento unes passes suaus al passadís i em poso tensa. Tensa i altiva, tal i com sempre m'he mostrat. La porta s'obre, fent un grinyol metàl·lic, i entra el director. És un home molt amable amb tothom, fins i tot amb els alumnes més difícils. Sempre intenta ajudar-los, ajudar-nos, i creu que la bondat ho soluciona tot. No m'agraden, les persones que actuen així. Es fa més difícil tenir ganes de fe'ls-hi mal, que pateixin el dolor que jo fa anys que arrossego.
Aquesta vegada no somriu. Té els llavis premuts en una línia estreta, i una vena li batega al front. En comptes dels ulls blaus i amables que mostrava sempre, li veig ràbia i decisió a la mirada. No, aquesta vegada tinc el l'expulsió assegurada.
Ell és el primer a parlar.
-S'acaben d'emportar la Lily a l'hospital de Carlisle.
No tinc ni idea d'on és això. La geografia no m'interessa gens, i tinc clar que no l'util·litzaré per res més que per avorrir-me. Tot i això, és el director. Potser hauria d'intentar alguna cosa, per petita que sigui.
-Ehem... doncs quina sort, no? Amb les... sí, platjes tan blaves que hi ha...
No sembla content amb el meu comentari. Gens, més concretament. Lentament, i amb una expressió tan tranquil·la que em recorda la calma d'abans de la tempesta, es gira cap a mi.
-Perdona, Erin? -ell mai ens diu pel cognom, com fan els altres-. Em pots dir. On dimonis -va agafant aire mentre parla, com si intentés no explotar-. On dimonis són, les platjes de Carlisle? I, contesta'm això, com en podrà disfrutar la teva companya?
Ara ja crida. Durant un moment, tinc por que faci alguna cosa. Que m'agafi, que em tanqui amb la meva pròpia taràntul·la... I m’encongeixo. Al cap d'un moment torna a adoptar l'expressió de sempre.
-Sortosament per tu, tindràs una altra oportunitat. Et deixarem fer l'examen de redacció de llengua. És un escrit senzill, sobre els regals que us agradaven als quatre anys.
☆☆☆
Ja he dit que no tinc records de la meva infància. Ni els quatre, ni els sis, ni tan sols els set anys. A partir d'aquí, les coses milloren. Dels vuit, en tinc records borrosos, no gaire definits; una fugida per un carreró gris i estret, una ombra que em perseguia. Un aniversari en un armari fosc, sense pastís ni espelmes. La majoria de coses són així, una imatge, una situació. Una cara de dona que s'esfuma quan la miro. El gust de les llàgrimes salades al rodar per les galtes.
Penseu el que penseu, no són gaires records per a tot un any de vida. No sé ni els noms dels meus pares, o com eren. Si m'estimaven.
La Lily m'havia dit, rient, que no. Que m'havien abandonat només veure'm. Segons deia, la mare m'havia llençat al carrer només néixer, en veure com eren els meus ulls. Perquè aquí està la causa de tot, de les fugides, de no voler estar en un lloc per gaire temps. Per com els altres veien els meus ulls.
No els vaig veure, com a mínim dins dels meus records, fins als deu. Mai m'havien deixat un mirall, i jo mai me n'havia preguntat el perquè. Les altres noies no em permetien entrar al labavo, i jo ho acceptava. Ara ho entenc, però. Preferien pensar que havien embogit o vist una al·lucinació, que que jo mateixa demostrés que era real. Volien confiar en una mentida.
I ara, després de temps, jo també. El vespre plujós que, després d'escapar-me per sisè cop, caminava descalça entre els bassals, vaig parar al costat d'un aparador plè de botes de pell. Me les mirava amb anhel, quan em vaig trobar amb algú que em tornava la mirada. La cara d'aquest algú hauria pogut semblar normal. Hauria pogut semblar normal, però normal no ho era. I la culpa la tenien els ulls. És impossible descriure'ls d'una manera que deixi clar el seu horror. Eren com túnels negres, foscos i inescrutables. I amb negres, em refereixò a tot l'ull: nineta, iris i, en fi, tot el globus ocular. Eren uns ulls que provocaven unes ganes terribles de fugir corrent.
I això és el que vaig fer.
Ara, als catorze anys, m'estic asseguda en un pupitre d'institut, maldant per treure algun record útil de la boira espessa on deu estar-se amagant.《Pensa. Hi ha d'haver alguna cosa》, em dic a mi mateixa, desesperada.
Però la veritat és que no hi ha res. Cap record dels meus quatre anys. Cap record feliç.
Quan entrego el full, està en blanc. Sento la mirada d'ulls blaus del director Gamos clavada a la meva esquena i sé que es deu alegrar de saber que ja em pot expulsar sense esperar més.
☆☆☆
A la nit, no dormo. Només puc pensar en l'expulsió pública que em van "regalar" a l'últim internat. En els aplaudiments de felicitat i les rialles que van seguir l'anunci. Allò va ser la prova definitiva del fet que jo no podia viure entre persones normals.
Després d'allò, vaig jurar que no tornaria a entrar a cap institut, però aquí em teniu. A punt de ser expulsada altra vegada. No ho permetré, no puc permetre que tornin a fer-ho públicament. No puc. No puc.
Passades tot d'hores de regirar-me, he pres una decisió, una que probablement deu ser la més dràstica i precipitada, però no n'hi ha més. No permetré que em facin fora davant de tothom, en marxaré jo. D'aquesta manera, ningú queda perjudicat.
Animada pel plà, m'incorporo i em poso a pensar en les coses que m'hauria d'emportar. Menjar i aigua, robats de la cuina. Roba de l'internat, que m'enduc sense permís. La caixa (l'única cosa que tinc de valor) de petites bromes, on hi ha un parell de taràntules, una serp i quatre rates.
Aviat ho tinc tot preparat en una mena de farcell que em penjo a l'esquena. No puc sortir per la porta, em veurien: hauré de fugir per la finestra. Sóc en un sisè pis, i el terra està molts metres per sota meu. Si saltés acabaria, si no morta, amb les dues cames trencades, o potser paralítica. Només de pensar això, m'esgarrifo. No poder-me moure, haver d'estar sempre en un únic lloc, provocar pena en els altres... Paràlisi és una paraula que agrupa tot el que més por em fa.
Bé, doncs només puc fer una altra cosa. Caminant per la cornisa, hauré d'arribar fins a una de les canonades gruixudes que hi ha a cada cantonada de l'edifici. I baixar per allà. Serà perillós, i això m'encanta. Sentir l'adrenalina que t'omple cada partícula del cos, perdre qualsevol rastre de por durant uns moments meravellosos en què només existim jo i la caiguda. Sabent que, en pocs segons, es pot decidir el final de la teva vida. És en moments com aquests que no pots fallar, moments en què tot ho has de fer bé per sobreviure.
Encara amb un somriure emocionat estampat a la cara, obro la finestra. Unes ventades fortes sacsejen els arbres i m'enreden els cabells. En sento la sequedat als llavis, i les fuetades a la cara. Exactament així és com m'agraden les aventures. Fent coses que saps que pocs s'atrevirien a fer.
Poso el peu a la cornisa, i em rellisca. Deixo anar una riallada histèrica en posar-hi l'altre peu i, per fi, deixar-me anar del marc de la finestra. No em veig, però m'imagino els meus ulls, aquest ulls negres i únics, brillant perillosament.
Com a mínim m'imagino això abans d'equivocar-me al posar el peu esquerre en un mal punt. La ventada m'empeny i em fa trontollar. Intento agafar-me a algun lloc, a qualsevol cosa per no caure. Però és massa tard.
El meu últim pensament abans de caure al buit és:《Suposo que no trobaran el meu cos fins demà al matí》.
☆☆☆
Obro els ulls i em sorprenc. Encara estic viva. No entenc com pot ser, però és la veritat. Un somriure salvatge se m’escampa per la cara. Sempre m’he vist a mi mateixa com una pantera; potser el meu esperit animal m’ha salvat. Tot i el dolor, m’obligo a posar-me dreta. Se m’escapa un crit ofegat i miro espantada l’edifici que s’alça al meu darrere. Em fa l’efecte que sento passes, veus. La por que em fa ser descoberta m’ha posat tots els sentits al màxim. M’estic imaginaginant coses irreals. Intento pensar racionalment, però les ombres s’allarguen al meu voltant. Cada moviment que faig provoca una dansa en els fantasmes del meu passat. Estic plorant. Hiperventilo. Faig una volta sobre mi mateixa. Un udol trenca la nit. Ha sortit de dintre meu.
La meva primera passa és indecisa.
És la primera passa que em condueix a la llibertat.
Amb la següent ja he començat a córrer.
Només vull fugir.
Només vull ser normal.
Així que corro. Lluny de la gent, lluny dels miralls, lluny dels records. Corro. Lluny de les llàgrimes i de les pors. Lluny de la Lily i del que li he fet. Em limito a córrer i a marxar.
Perquè sóc única i ja ningú ho sabrà.
☆☆☆
Després d’hores de córrer sense descans, he arribat a un llac. Es troba amagat al mig del bosc, i té un color turquesa que el fa semblar màgic. És just el que necessito.
Sota l’ombra d’un salze, asseguda en l’herba humida que envolta l’aigua verdosa, m’esforço en trobar moments feliços de la meva vida. Moments en què un somriure d’autèntica alegria m’hagi il•luminat el rostre, com a mínim moments en què no em domini la tristesa. Però dins del meu cervell no existeixen, aquesta mena de records. A la meva vida no hi ha hagut mai cap sentiment que no fos ràbia, odi o dolor.
I tot per què? Per uns ulls diferents que mai he desitjat. En cap moment he tingut ganes de ser especial. De fet, hauria preferit poder camuflar-me entre els altres, que ningú em mirés amb espant a l’adonar-se d’aquests ulls, aquests ulls durs i gèlids, aquests ulls negres, els meus ulls de depredadora.
Fa molt que no tinc temps per observar la natura com puc fer ara. El vent està calmat, s’ha cansat de bufar després de tantes hores. Tot i el cansament, però, no para; es pot suavitzar, però en cap moment deixa de moure l’herba d’un lloc a l’altre. Aquesta, tan prima, tan delicada i amb tant d’aguant. Es dóna cops, cada bri d’herba xoca un cop i altre contra el del seu costat o contra el terra, però mai es rendeix. Com si pogués arribar a vèncer la natura que li és adversa. I mentrestant, l’aigua, translúcida, emetent cada cop una brillantor diferent. Són increïbles, meravellosos, tots els colors que pot tenir l’aigua en un mateix punt. La podries mirar durant hores, dies, mesos, i seguiria sent impossible de definir-ne el color.
Si els meus ulls havien de ser diferents, no haurien pogut ser del color de l’aigua d’aquest llac? Una cosa bonica en comptes d’una d’espantosa, no seria més just? No necessito resposta. Perquè sí, seria més just, però a hores d’ara la vida ja m’ha demostrat que no és justa. No es preocupa per aquells a qui ha creat, mai ho fa.
Ara que ja fa una estona que m’estic aquí, m’adono de l’alçada de la majoria d’arbres que m’envolten. Quants anys deuen tenir? Em fixo en les fulles: només puc definir el seu color com a blau, no hi ha cap verd amb aquestes tonalitats. Sembla que brillin. Els troncs són gruixuts, foscos, i a més tenen resina. Puc convertir aquest lloc en un fortí. Un fortí contra el món, un fortí paradisíac. No crec que a ningú li vingui de gust perdre temps buscant-me. Puc util•litzar això a favor meu i desconectar dels altres humans. Puc quedar-me aquí per sempre i fer-ne el meu territori. Així ho fan els animals. Puc morir aquí, després de tota una vida.
No sé si podré aconseguir-ho, però no es perd res per intentar-ho.
Em passo les tres hores següents recollint llenya, pedres grosses i molsa. No costa de trobar, sembla que tot en aquest lloc estigui de part meva. Suposo que és un altre dels punts que em sedueixen d’aquí. Fins ara, res ha semblat espantar-se de mi. Els ocells són confiats, canten tranquil•lament i no s’envolen per més que m’acosti on són.
Això em porta a pensar en l’aliment. Al “maletí de sorpreses” no hi tinc res més comestible que quatre galetes grosses, si eliminem les taràntul•les com a opció. Hauré de caçar. Tard o d’hora ho hauré de fer, i no serà agradable.
Ni jo mateixa sé per què sempre he tingut més sensibilitat pels animals que per les persones. Potser és perquè mai m’han jutjat. Potser simplement em semblen molt més nobles que els humans, amb la seva crueltat.
Però és necessari.
Tanco els ulls. No m’agrada haver de pensar en la solució de dos problemes alhora. El primer és el refugi. Després de tanta estona he aconseguit reunir una pila de materials que em seran molt útils a l’hora de fer una caseta de fusta habitable, protegida de la pluja i del vent. De manera que començo: inclino un fréixer jove fins que aconsegueixo clavar la punta de la branca superior en el terra fangós per causa de l’aigua del llac i l’asseguro amb una gran quantitat de pedres grosses que he agafat abans. Ara tinc davant meu una mena d’arc resistent que podrà aguantar perfectament la resta de la cabana. L’util•litzaré com a base. A partir de llavors, clavo la resta de branques i llenya que he recollit fent un cercle que envolta l’arc. Encara me’n queden bastantes després d’haver acabat, i penso en com faré el sostre. Hauria d’aconseguir un parell de branques molt llargues, si el vull fer sòlid.
Em trobo que a l’exterior la majoria de pals són tirant a curts, i cada cop m’allunyo més. Estic a més d’una milla de distància del meu refugi improvitzat quan trobo la primera branca que em farà servei. Costarà transportar-la, i encara me’n falta una. Amb les mans delicades però fortes que tinc l’agafo i començo la tornada a aquest lloc que ja pràcticament podria anomenar casa.
Gairebé no he avançat quan un soroll em fa deturar-me. És tan diferent de tot el que es sent per aquí…! No dubto ni per un moment que és una amenaça. Qualsevol so desconegut és una amenaça, ara mateix.
De manera que, envoltada per un silenci absolut i amb la rapidesa d’un animal perseguit, m’esmunyeixo entre els arbres. He de trobar un lloc des d’on pugui veure’ls sense que ells em vegin a mi. I dic un “ells” tan convençut perquè a hores d’ara ja no em queda cap dubte de què són. Humans.
Sembla que el passat de què he fugit em persegueixi.
☆☆☆
Al veure l’aspecte de l’home, em sorprenc. No s’assembla gens als altres que he conegut. És molt prim, baixet, i camina encorbat. Deu ser gran. Els cabells, llargs i grisos, li tapen una part del rostre, però no sembla cruel.
S’ajup, busca llenya. Avança lentament, i tarda una bona estona en recollir-ne un feix suficient com per encendre la llar de foc. Fins llavors no se m’acut que deu ser pobre. Tot en ell ho indica. La roba, estripada i de colors apagats, la barba llarga de dies…
Empesa per un inesperat sentiment d’empatia per aquell senyor gran, em poso a collir llenya jo també. En cap moment permeto que ell em vegi, però apilo una muntanya de fusta que li durarà dies.
En acabat, marxo d’allà.
Com una ombra.
☆☆☆
M’he passat gairebé tot el dia treballant en la caseta, però el resultat final em satisfà. Està bé de mida, és molt espaiosa. El sostre, fet de fusta recoberta amb molsa i fulles grosses, impedirà perfectament l’entrada de la pluja, i ja he comprovat que aquí el vent no té gaire força. No m’ha calgut posar res al terra per fer-lo més tou, aquesta herba és la millor que podia somiar.
No sé ben bé per què, però tinc la sensació que aquest és un bon lloc per començar els records feliços. És com un pressentiment.
Fa molta estona que no menjo, i el meu cos ho està demanant a crits. Obro el maletí i en trec les quatre galetes. Me’n prendré dues ara i les altres les deixaré per demà. És igual la gana que tingui, m’han de durar dos dies sencers. Després… Després hauré de robar. És l’única solució; si no estic disposada a caçar, hauré d’acostar-me al poble veí i alimentar-me del que aconsegueixi endur-me.
Em deixo caure contra el tronc central de la cabana, que cruix en notar el pès del meu cos, i començo a rosegar la primera galeta. El seu gust em sembla inigualable, en aquest moment.
Trec de la caixa de bromes la serp, tota verda, i permeto que em recorri els braços. Xiula, un so que sempre m’ha provocat un efecte relaxant. D’alguna manera sé que no em farà mal, a mi no. La vaig trobar en un parterre del segon internat on vaig estar ingressada, així que gairebé es podria dir que hem crescut juntes. La meva estimada Spatha… Li vaig posar el nom per les espases de cavalleria romana. Sempre l’he considerat una mena de suport, una cosa que es manté sòlida al teu costat quan tota la resta s’ensorra.
Després hi ha les quatre rates, de claveguera, molt comunes. En Jim, la Nea, el Michael i la Tiara. En Michael és el més fàcil de reconèixer, pel seu color blanc neu i els seus ulls vermells. M’agrada, que ell també tingui uns ulls estranys. Els de les altres són foscos, gairebé negres. Però no n’hi ha cap que els tingui del mateix color nit que jo. En Jim és de color castany, però té el voltant dels ulls blanc. La Nea és castanya, completament. És la més dòcil. I la Tiara… és el contrari que la Nea. És absolutament ferotge, amb tothom. Fins i tot amb mi. Té un color que varia entre marró i negre.
Al veure el terrari de les taràntul•les, on hi ha les dues que queden, m’envaeix la tristesa. Vaig deixar la tercera al llit de la Lily, i sóc massa covarda com per anar-la a buscar. El més probable és que ja sigui morta. Aranya, li deia jo. Mai havia tingut cap altre nom que Aranya. Les altres, la Vídua i la Monja, fa dies que no semblen tan actives. Potser és pel fred. Potser es van fer mal quan vaig caure. De tota manera, no les vull perdre ara que ja ni tan sols tinc l’Aranya.
Mentre repassava els animals, m’he acabat les dues galetes. No deixo que la gana m’impedeixi continuar, perquè a partir d’ara m’hauré d’acostumar a patir fam.
Trec les rates de la gàbia i somric tot veient-les jugar al meu voltant. L’Spatha, que ara se m’enrotlla al coll, obre la boca fins a un punt humanament impossible. També ella té gana. Permeto que surti de la cabana per anar a caçar, sé que ho necessita.
La Nea, més calmada que els seus congèneres, ensopega amb les engrunes que em deuen haver caigut mentre menjava i es posa a rosegar-les. En Michael ho veu i s’hi afegeix, però gairebé no en queden. En Jim, al trobar-se que s’ha acabat l’aliment, se’n va a algun racó per explorar, però la Tiara no ho accepta. Es llença al damunt dels altres dos i comença una lluita salvatge per les últimes engrunes. No puc permetre-ho, això. M’alço i, sense fer cas dels xisclets enfadats dels animals, tanco en Mike i la Nea a la gàbia. Encara amb la Tiara a la mà, vaig a buscar en Jim i faig el mateix amb ell.
Em quedo sola amb la Tiara a les mans.
Deixo que els meus dits passin suaument entre les orelles de la rata, tal i com sé que li agrada. Sembla que comença a tranquil•litzar-se. Llavors m’assec i me la poso a la falda, on es queda arraulida amb els ulls mig tancats.
Passem així l’hora següent.
☆☆☆
Torno a obrir el maletí i en trec una de les últimes galetes que em queden. Demà no podré prendre res més que una galeta.
Però la que he agafat ara no és per mi. La trossejo i n’escampo les molles pel terra. Deixo la Ti al costat d’una de les més grosses. Acte seguit, allibero les tres que he tancat i les deixo al damunt de les engrunes. Passat un moment, cadascuna està entretinguda amb el seu festí personal.
Amb compte, trec el terrari on s’estan la Vídua i la Monja. Hi entro la mà i les trec. Mouen les seves impressionants vuit potes amb compte. La Monja comença a enfilar-se pels troncs i imagino que es construirà la teranyina. La Vídua es queda una bona estona sense moure’s, controlant el que fa la seva companya. A poc a poc, també ella va deixant anar fils, i acaba convertint un racó aïllat de la caseta en el seu espai personal.
Em sorprenc quan m’imagino a mi mateixa, immòbil, amb els ulls negres brillant d’emoció, mentre observo aquesta demostració de la vida animal. Els cabells, tan foscos com els ulls, tallats a l’alçada de les espatlles. Llisos i descuidats, com els he dut sempre.
Un xiulet m’avisa que la Spatha ja ha tornat de la seva cacera nocturna. Amb el seu color verd maragda que sembla il•luminar la nit, para un moment abans d’entrar. M’hi acosto, l’agafo suaument i la poso al terrari. Faig el mateix amb les rates, tancant-les a la gàbia. A les taràntul•les les deixo lliures. Fa massa que els hi cal aire fresc.
Estic cansada. La Lluna ja és alta en el cel fosc quan m’estiro a l’herba, encara amb restes de la galeta, per posar-me a dormir. Demà serà un altre dia.
Sí, un altre dia, i espero que un de tan bo com el d’avuí.
☆☆☆
Em desperto pel cant dels grills.
Trec el cap per la porteta que vaig improvitzar i miro enfora. El cel encara és fosc, però ja es pot endevinar una mica de llum solar provinent de l’altra banda de les muntanyes.
Asseguda, quieta al costat del llac, observo com el cel es va tenyint dels colors més bells que he vist mai. Passa del negre al blau fosc, que va seguit del lila. I després d’un rosa molt especial, el vermell, vermell sang; i taronja, primer un de molt potent i després color carbassa. Finalment, amb el sol que ja s’alça, aquest carbassa es transforma en groc.
Jo m’estiro per desentumir-me. Com fan els gats. Sense que m’ho esperi, se m’escapa una mena de ganyol animal. Amb molta sorpresa i una mica de por, em poso les mans al coll. Ahir, l’udol. Ara, això. No em sembla bé, no. Per fi estava sent feliç; cal que justament ara la bèstia del meu interor insisteixi en mostrar-se?
No puc permetre que això em distregui. He decidit com aconseguiré menjar, però encara em falta l’aigua. Encara que tingui el llac al davant, que serà perfecte per rentar-me i netejar, em cal aigua potable. I aquesta sí que no sé on trobar-la.
M’aixeco i m’acosto al llac d’aigües verdes. M’agenollo sobre la terra humida, agafo aigua amb les mans. La deixo caure sobre la meva cara i sento com l’aigua, tèbia per la calor del sol, elimina qualsevol rastre de son que pugui quedar en mi.
En acabat, torno a la cabana, trec l’Spatha del terrari i me l’enrosco al braç. També agafo en Jim de la gàbia i, acariciant-lo ràpidament perquè no xiscli, me’l poso a la butxaca. Obro el maletí i en trec l’última galeta que em vaig emportar de l’internat.
N’arrenco un tros i el deixo caure a la gàbia de les rates. Després de pensar-m’ho un moment, les deixo sortir, lliures. No crec que fugin, ni que es barallin amb les taràntul•les. Torno a aixecar-me i surto a fora.
En un primer segon, em veig obligada a entretancar els ulls, encegada per la llum. Quan els torno a obrir, ja hi veig normal, però continuo amb una sensació estranya. Com si em vigilessin, discretament, des d’algun punt d’aquest bosc.
Inquieta per aquest pensament, em poso a caminar més ràpid. He de fer molts quilòmetres en poques hores, i trobar un lloc on robar aliment sigui prou fàcil s’endurà el seu temps. Avanço, a través de branques llargues i arrels retorçades; passo pinedes, alzinars, camps d’herba groga i alta...
Després de travessar tants boscos que n’he perdut el nombre, arribo a un lloc on tot es talla en sec. La presència humana hi és tan forta que torno enrere, camuflant-me en la natura. Intento tranquil•litzar-me: he de passar per aquí, per terreny humà, si vull arribar al poble. I, per què tantes preocupacions, si aquí no em coneix ningú? Si tingués els cabells més llargs, me’ls podria despentinar per tapar-me els ulls, que en el fons són l’únic problema…
Per què estic pensant tot això? M’estic inventant preocupacions innecessàries.
Així que, intentant semblar decidida, em poso a caminar per la carretera. No tinc ni idea de per què els humans asfalten els camins agradables. Destrueixen llargues extensions de natura per omplir-les d’aquesta substància dura i homogènia.
No els entenc, i per això mai podré ser com ells.
☆☆☆
Finalment s’acaba la carretera. Tinc davant meu les imponents portes de ferro de la ciutat, vigilades per dos guàrdies vestits amb armadura. La major part de la gent passa sense problemes, però de tant en tant els vigilants creuen les espases davant d’algú i l’interroguen. Ho deuen fer per reduïr el nombre de captaires.
Els dos costats del camí que hi porta estan plens de gent vestida amb parracs que suplica a tothom que li passi pel costat a canvi d’unes quantes monedes de coure. Em fa fàstic, la gent així. Tenen un bosc on hi ha de tot a poc més de dos quilòmetres i, tot i això, s’estan aquí. Esperant que algú els solucioni els problemes.
M’hi acosto i intento barrejar-me amb l’últim grup que passa, però un dels homes em veu i m’empeny amb força contra un dels guàrdies. És el més jove dels dos, res més que un noi. Té els cabells castanys i uns ulls molt brillants. M’agafa sense contemplacions pel coll de la samarreta i m’aixeca la barbeta per poder veure’m la cara. És llavors quan xiscla i em deixa anar.
Corro per passar les portes, empenyo la gent que hi ha acumulada, però no serveix de res. L’altre vigilant m’agafa per un braç. Té la mà de ferro, m’està fent molt de mal, però no em sentirà cridar. No penso donar aquest plaer a ningú.
-Què ha passat, Ernie? -fa l’home sense ni mirar-me- Es pot saber per què has cridat?
L’altre, l’Ernie, es mou incòmode. Cap dels dos sembla adonar-se que la multitud que demanava caritat està entrant al poble sense que ningú els ho impedeixi.
-No ho sé… -fa l’Ernie, encara nerviós- La… la noia té uns ulls com, com… no t’ho sé descriure. Mira-li tu. Mai n’havia vist uns d’iguals.
El que m’agafa riu. Tot el seu cos se sacseja amb el seu riure. És horrible, i jo començo a tenir por. Vaig fent estrebades amb el braç per alliberar-me d’aquesta grapa.
-Has vist uns ulls tan bonics que t’han fet xisclar? -més riures- No tinc res contra tu, Ernie, de debó, però et juro que demà mateix demano que et facin fora. Com a vigilant no vals res!
Sense esperar més, obro la boca i el mossego. Les meves dents es claven al seu braç com un ganivet en la mantega, i aconsegueixo que em deixi anar. Encara amb el gust de la seva sang recorrent-me el cos, m’escapo d’ells.
Només tardo un segon per veure que m’he empresonat a mi mateixa. Les portes es tanquen a la nit, i jo no tinc lloc on anar. Miro enlaire, al cel. Dedueixo que em queden unes cinc hores de llum i llibertat.
Sense que m’ho esperi, sento soroll d’algú que corre darrere meu. Sigui qui sigui, jo no hauria de ser aquí, i preferiria que no hi hagués cap desconegut perseguint-me. Amb un mig somriure fred, reprenc la carrera.
☆☆☆
Quan paro, em trobo en un carrer estret. No hi ha ningú, però em mantinc en tensió per si de cas. Res d’aquest poble em fa bona pinta, em sento observada en tot moment.
No recordo que tinc en Jim a la butxaca fins que comença a moure’s. La Spatha està mig adormida, però segueix enroscada al meu braç amb força. Li passo un dit pel cap triangular, suaument, i els seus ulls es desentelen de seguida alhora que un estremiment la fa tremolar. Tasta l’aire amb la llengua i es gira cap a mi. Xiula i somric.
Ella també disfruta l’adrenalina del perill.
A bon ritme, em poso a caminar cap al que crec que deu ser el centre d’aquest poble gegantí.
☆☆☆
Uns vint minuts després, em trobo al mercat. L’olor del pà acabat de fer és tan temptador… Però no puc fer cap imprudència. Veig, a prop meu, una botigueta de formstges. No em puc creure que abans no m’agradés. Ara mateix em menjaria qualsevol cosa.
Respiro profundament per preparar-me… quan algú m’agafa per l’espatlla i m’arrossega cap a un racó.
Salvatge, obro una mica la boca per ensenyar els ullals, que em deuen haver crescut més aquests últims dies. I llavors veig qui és la persona que m’ha arraconat. El vigilant. L’Ernie.
Sembla espantat, més espantat que jo. Dona un cop d’ull, nerviós, a la gent que passa massa a prop nostre i es posa un dit als llavis mirant-me a mi. No sé què vol, però faig un cop de cap per indicar-li que l’he entès. He recuperat el posat altiu i me’l miro amb menyspreu.
Es va passant la mà pels cabells, despentinant-se’ls inconscientment. Està tan a prop que puc veure amb claredat els seus ulls. Són negres. Gairebé tant com els meus.
-No parlis, per favor, no parlis! -diu, ràpidament i sense mirar-me- Se suposa que no he de ser aquí, així que no em delatis.
Ara sí que em mira, i té tanta decisió a la mirada que, per un moment, em quedo sense paraules. Tan aviat com en torno a ser capaç, assenteixo.
-No et prometo res, però de moment jo tampoc tinc ganes de ser vista.
Somriu. Té un somriure preciós, trist i resignat alhora. És un somriure que em fa preguntar-me què ha viscut fins ara. No crec que la seva sigui una història feliç. De vegades oblido que tots els humans, per més normals que siguin els seus ulls, han patit molt.
-Vine -em diu-, conec un lloc on podrem parlar amb tranquil•litat.
☆☆☆
El segueixo per carrers i carrerons, per un laberint de cases que sembla no acabar-se mai.
Ell es va girant per mirar-me de tant en tant, cosa que em fa sentir incòmoda. Miro el terra, gris, brut, polsós. Intentant que el noi no ho vegi, em trec la galeta de la butxaca i em poso a mossegar-la amb gana. Automàticament, el cap d’en Jim surt de la butxaca dels meus texans i arruga el seu musell intentant treure’n tot el cos.
L’Ernie, que fins aquest moment no semblava haver vist els animals, s’aparta de mi espantat. Respira profundament tancant els ulls i es torna a apropar a mi.
-Tens una rata a la butxaca?
-Es diu Jim -faig, mirant-lo enfadada-. I, per si t’ho preguntes, això que tinc enroscat al braç és una serp i es diu Spatha.
Ell torna a somriure. Cuidadosament, acosta la mà a la meva serp i l’acaricia. Sembla que a l’Spatha li agrada. Es descargola del meu braç per enroscar-se al seu canell, sense parar de xiular en cap moment.
Poca estona més tard, arribem a un bar que sembla tancat. L’Ernie truca a la porta i se senten veus parlant des de dintre. S’obre la porta. Una nena petita, deu tenir cinc anys, fa un somriure d’alegria pura al veure el meu acompanyant.
-Ern! -diu, amb un to infantil que no és propi de la seva edat- Er-nest!
Parla com si li costés fer-ho, i quan me la miro millor veig que té una cara estranya. Té els ulls més avall del que és normal, gairebé al lloc de les galtes, que li pengen molt. A part d’això, és baixeta, rabassuda, amb un cap molt gros. M’estranya no haver-me’n adonat abans.
Abans que pugui dir res, l’Ernest es gira cap a mi i em fa una mirada d’advertència. Seguidament, s’ajup i agafa la nena, que deu ser la seva germana petita. La fa girar en l’aire estrenyent-la com si mai la volgués deixar anar.
Riuen. És tan bonic veure’ls junts…
A mi mai m’han abraçat així.
La Spatha ensenya els ullals, enfadada. No li agrada que l’apretin d’aquesta manera. La nena veu de sobte la serp i obre molt els ulls. Els passa de l’Ernie a l’Spatha. De sobte li torna el somriure. Quan somriu obre la boca i la llengua li penja.
-Serp? -fa, mirant el seu germà-.
-Sí. Serp. Una serp verda.
-Verda! Nom?
Costa de creure la conexió que s’ha establert entre els dos. L’Ernest s’està de genolls, davant d’ella, agafant-li les mans. Es miren fixament, com si haguessin oblidat que la vida continua al seu voltant.
-Nom? -insisteix la nena- Lula? Lula és nom?
-Sí, Elna. Lula és un bon nom. Li direm Lula, sí?
-Es diu Spatha -interrompo jo-. I si el món s’ha oblidat de mi, sembla que ja podem marxar.
Vaig cap a on són i, bruscament, li prenc l’Spatha. La nena es posa a plorar. No m’importa. Deixo que l’Spatha se m’enrosqui al coll com una bufanda i em giro per marxar. Darrere meu, s’han quedat quiets.
-No, espera, siusplau! -em crida el noi- Necessito parlar amb tu!
No li faig gens de cas. Tots els humans són iguals. Tan amorosos. Tan oblidadissos.
-Com a mínim digue’m on puc trobar-te!
Em giro un últim cop. M’he allunyat bastant, i ara m’amaguen les ombres. No tinc cap obligació de respondre.
-Ves al punt on comença la carretera. Jo decidiré si em ve de gust tornar-te a veure -dic, tot i això-.
☆☆☆
Fa un quart d’hora que espero, acotada, entre les ombres que cada cop s’allarguen més, que els dos vigilants que hi ha ara deixin les portes sense vigilància. Se m’ha acudit que podria intentar robar algun abric de pell i fer-me passar per una persona més rica, però he acabat decidint que no. Ni tan sols així podria dissimular el meu aspecte salvatge.
També se m’ha acudit que ells no volen captaires al poble, de manera que sortir no hauria de ser un problema. Però després de totes les topades que he tingut amb humans, no em penso arriscar.
Tinc les butxaques totes inflades pel menjar que he aconseguit robar, i no crec que això sigui un factor positiu a l’hora de fugir.
Segueixo esperant.
☆☆☆
El sol es pon rere les muntanyes. Comencen a tancar les portes.
Amb horror, veig que em quedaré tancada aquí dins. Com una rata atrapada a la ratera. M’he empresonat a mi mateixa. Sembla irònic; jo, l’animal salvatge, esperant un descuit dels humans, un error en la seva vigilància… fins que és massa tard.
Sense esperar més, faig un salt endavant. M’és igual que em vegin. M’és igual que em fereixin. Tot m’és igual. Necessito tornar a l’aire lliure, als meus dominis. Només allà puc mantenir encesa l’espelma tremolosa que és la meva vida.
Començo a córrer. Cada vegada més ràpid. La porta baixa ràpidament, les puntes són cada cop més a prop del terra. Només li falten vuitanta centímetres per arribar a baix. Cinquanta. Trenta.
Finalment, llençant-me cap a l’espai que queda, aconsegueixo passar. Noto com les puntes se’m claven a la carn just abans d’apartar-me’n. El dolor m’esquinça, la sang calenta em baixa pel panxell de la cama, on la ferida ha sigut més greu, però estic viva. Viva i lliure.
Ric. Salvatgement.
Els homes que tancaven les portes estan parlant, criden alguna cosa en veu alta. Sé que es dirigeixen a mi, però sóc incapaç d’entendre’ls. L’olor de la sang m’excita, el dolor no és res. M’aixeco amb un salt i reprenc la carrera.
Cap al bosc.
Cap a la negror infinita.
☆☆☆
Arribo a la cabana tipa com fa molt que no ho estava. He pogut beure de les fonts que hi havia al carrer i he menjat mentre corria. Podria desitjar més?
Encara que les estrelles ja pampalluguegen al cel, torno a treure les rates. Fa estona que el Jim dorm a la meva butxaca, però les altres segueixen despertes i xisclen reclamant menjar. Tallo un tros de formatge i els el dono. L’Spatha fa com ahir i se’n va a caçar pel bosc. Suposo que les taràntules es cuiden d’elles mateixes.
M’estiro a l’herba i intento relaxar-me. El dolor no m’ha de distreure, no ho puc permetre. Respiro profundament, però no és possible dormir quan el cor batega d’aquesta manera. Com és que sento el cor bategant-me al cap? No és normal.
Baixo cap al llac arrossegant la cama ferida. Em llenço aigua pel front. No serveix de res; segueix bullint. Per què em fa tant de mal? Sempre he sabut controlar les reaccions del meu cos. Què està canviant? Em cargolo sobre mi mateixa, fent-me petita per fer petit el meu patiment.
No puc. És impossible. Quan ha començat ni me n’adonava, però ara… Mai havia sentit tant de dolor. Vull morir. L’únic que demano és poder morir ara. La vida no em pot concedir ni això?
La clariana gira al meu voltant. O potser sóc jo, la que està donant voltes. Un cop i un altre, sobre mi mateixa. Arriba un moment en què estic tan a prop de l’aigua que hi suco la cama esquerra, però la volta següent me n’allunya. Crido i intento defensar-me, de qui sigui, per fer alguna cosa. Mai m’havia sentit tan indefensa.
Udolo. Grunyo. Rugeixo. No ho puc controlar. Em mossego el braç.
Rodolant pel pendent que hi ha abans d’arribar a l’aigua, caic al llac.
☆☆☆
És un malson.
Perdo els sentits, i torno a obrir els ulls, i l’aigua m’ataca per totes bandes. M’allunyo de la riba, cada cop més. No em queda oxigen. Torno a desmaiar-me.
☆☆☆
Quan recobro el coneixement, estic recolzada sobre una superfície dura. L’aigua està a uns trenta centímetres de distància. Miro al meu voltant i em trobo que estic en una zona que encara no coneixia. M’aixeco, preparada per tornar a la cabana caminant, encara que sigui a l’altra banda del llac (tan lluny que ni tan sols la puc veure). Però de seguida que intento forçar les meves cames a avançar, em torna tora la feblesa del dia anterior. La cama ja no em fa tant de mal, però em sento com si tot el cos em pesés.
Dient-me que sempre és possible fer un pas més, començo a caminar.
《Una altra passa. No és tan difícil. Un petit moviment que cada cop t’acosta més a on vols arribar. No descansis. No t’hi repengis. Una altra passa》. Arriba un moment en què realment no puc fer cap més passa, així que, amb un últim esforç, m’arrossego cap a l’interior del bosquet. Em vull sentir protegida.
M’apujo el camal xop del pantaló per veure com tinc la ferida. Cada petit moviment em fa mal, però alguna cosa em diu que és necessari. Un cop ho he fet, m’ordeno de girar la cama lentament per deixar el panxell al descobert.
Un tall profund me’l travessa. Tota la carn del voltant està recoberta per sang seca i per alguna cosa grogosa que no sé què és. Fa un efecte bastant fastigós. Més per curiositat que per cap altra cosa, m’ho toco; gairebé se m’escapa un crit.
Respiro profundament abans de tornar a tapar-me la ferida amb el pantaló. Necessitaré tota la meva força de voluntat per tornar a aixecar-me i reprendre el camí cap a la cabana. Recolzant-me en un arbre per no perdre l’equilbri, em poso dreta.
I torno a caminar.
Cada passa significa un dolor que em puja des de la cama dreta, em passa pel pit com una fletxa que ho ensorra tot al seu pas i acaba arribant al cap. No sé com pot ser que una ferida en el lloc on la tinc em provoqui mareig, però és així. Sospito que la pèrdua de sang hi té alguna cosa a veure, però amb els pocs coneixements medicinals que tinc no hi puc fer res.
Així que segueixo endavant.
☆☆☆
De sobte, paro. Entre els arbres de davant meu hi ha algú.
Intentant que el tronc que tinc enfront em tapi tant com sigui possible, m’inclino una mica per observar. El roure rere el qual m’amago és vell i gruixut, però està molt sec. Li falten trossos d’escorça, alguns dels quals són per terra, i per un moment em fa por que un cruixit em delati.
Llavors veig l’humà.
Torna a ser el vellet de la llenya.
No crec ni mai he cregut en el destí, i tampoc en les casualitats, i encara menys en les casualitats del destí. I a l’eliminar aquests tres fets em trobo sense cap paraula per descriure com em sento ara, al tornar a trobar-me’l.
El cas és que necessito ajuda. Ajuda urgent. Estic sense res per desinfectar-me aquesta ferida que cada cop em fa més mal. Em sento dèbil, i sé que no em podria enfrontar a ningú, ara mateix. Si fos intel•ligent i no em deixés guiar per la por, m’acostaria a l’home. Permetria que em vegés. És gran, escarransit, geperut i coix. No tindria cap possibilitat de fer-me mal.
Però fa temps que vaig decidir que deixaria que em guiés l’instint. I, d’alguna manera, confio més en l’Ernie que en el senyor que tinc al meu davant. Potser és perquè el noi té els ulls gairebé tan foscos com els meus i, en canvi, el vellet els té blaus.
M’allunyo del terreny on s’està l’home de cabells grisos recollint llenya. Però no és cap a la cabana, cap on ara em dirigeixo.
Refaig el camí cap a la carretera.
☆☆☆
Sento que el dolor em matarà. No ha sigut una bona idea, això. No ho ha sigut.
I, malgrat tot, m’espero immòbil, amagada pels arbres que hi ha als costats del camí asfaltat. Intento no notar-ho, però la ferida s’ha tornat a obrir, i la sang calenta em regalima cama avall. Guiada per un impuls que sóc incapaç de dominar, m’acoto i acosto el meu rostre a la ferida. Tot seguit, me la començo a llepar.
La sang no m’és desagradable a la boca. M’escalfa, em dona noves energies, tot el que necessito. Em produeix una mena de desig, una necessitat, un no poder parar. Sento com em regalima pels llavis i deixa un regueró fosc per la barbeta i pel coll. Em passa pel cap un record vague de vampirs, una imatge llunyana, potser d’una pel•lícula. Però no hi paro gaire atenció.
No sé quanta estona em passo així. Potser minuts, potser hores. El gust metàlic de la sang em fa perdre la noció del temps. M’ho fa oblidar tot; el dolor, l’espera, la impaciència. Arriba un moment en què en el meu cap assedegat comença a cobrar forma el pensament de 《m’estic dessagnant》, però encara passa una bona estona abans que el meu jo conscient ho assimili.
Llavors paro. M’obligo a fer-ho. Estic tota tacada de sang, i dec fer més por que mai. No vull trobar-me amb cap humà en aquest moment. I, tot i això... els necessito. La meva dependència em fa fàstic.
Em miro anhelant la ferida d’on raja tanta sang. De pus ja no se n’hi veu, i la sang, la sang pura, la meva sang, és tan agradable… tot el meu cos me’n demana. No sé si sóc prou forta per negar-li aquesta droga. M’hi he d’esforçar. Arrugo les celles i intento apartar-ne la mirada, però instintivament se’m torna a dirigir allà, al meu panxell ensangonat. Tanco els ulls. Tanco els ulls i tenso les espatlles, i serro la mandíbula com si tingués alguna opurtunitat de guanyar aquesta batalla contra mi mateixa.
Un crit em salva. Em giro ràpidament, amb uns reflexos que tan sols una setmana abans no hauria ni somniat tenir. El crit ha vingut de la carretera, però sigui qui sigui que l’ha fet, encara és lluny. No s’entén el que crida: espero que s’acosti més.
No passa gaire estona abans que arribi ell, l’únic humà que val la pena. Dona voltes sobre si mateix mirant el seu voltant, temerós. Com si els arbres li poguessin fer mal. No crec que mai s’hagi allunyat tant del poble com fa ara.
-Hola? -crida- Sóc aquí, com vam quedar!
Puc veure com s’empassa la saliva. Té por. És dèbil. Com un cadell espantat. Sóc més jove que ell, però el que he viscut m’ha fet forta. Ell deu tenir cinc anys més que jo. Dinou. Dinou anys de passar-ho malament, i segueix endavant. Però ara té por.
I jo no penso aprofitar la seva debilitat.
Surto d’entre els arbres, però em mantinc amagada en l’ombra. Per si de cas. Em frego la sang que encara tinc a la boca i a la mandíbula inferior. No vull que em vegi així. Quan em sembla que ja he fet tot el possible per aconseguir un aspecte decent, faig una passa endavant, deixant que la llum del sol m’ilumini de ple.
En un primer moment, sembla que no em veu. Després torna a mirar de passada la zona on m’estic i, al clavar la vista en mi, se li escapa un esbufec i obre molt els ulls foscos. Em resegueix amb la mirada. Els peus, descalços (fins ara no m’hi havia fixat, però les sabates em deuen haver caigut al llac), els texans blaus, estripats en el punt on la porta m’ha fet un tall, la ferida de la cama, plena de sang, la jaqueta de cuir negre i, per últim, els ulls, tan inhumans.
Faig el meu somriure de superioritat, més per costum que per cap altra cosa, i em desmaio.
☆☆☆
Mentre recupero el coneixement i les ombres del meu voltant s’aclareixen, començo a sentir que alguna cosa no va bé.
Moc la cama esquerra, la que tenia ferida, i me la noto rígida. M’inclino una mica per veure què és això que no em permet doblegar-la. Al moure’m, el mareig causat per la pèrdua de sang es torna més fort, i m’obliga a tancar els ulls. Els obro. Estic en un llit no gaire còmode, muntat sobre una pila de palla. 《Bé, un matalàs sobre una pila de palla》, penso. Per què el cervell em funciona amb aquesta lentitud? Inspiro profundament. 《Un matalàs sobre una pila de palla, situat en una habitació petita sense finestres...》. Mentre penso això vaig mirant al meu voltant, cada cop més desperta. 《Un moment. Una habitació petita sense finestres… una habitació d’una casa》. Parpellejo. 《I aquesta casa ha de ser a la ciutat!》
M’aixeco i intento posar-me dreta, però encara estic dèbil, molt dèbil. M’arrossego fins a la porta, l’obro i surto a un passadís llarg. No podré creuar-lo tot sense tornar a perdre els sentits, és impossible. Però quan m’ha aturat, que una cosa fos impossible? Començo a avançar, recolzant-me en les parets, que sembla que girin al meu voltant. Cada cop que em quedo sense aire, paro. Estic a mig camí. Puc seguir endavant, sé que puc, he de poder. No permetré que m’atrapin.
S’obre una porta a l’altra banda del corredor. Fent esforços per seguir amb els ulls oberts, em sembla veure la silueta de la nena. Obre molt aquests ulls tan rodons que té i crida:
-Ernie! Ella ‘tà de’perta!
Sento les passes d’algú que corre i també ell entra per la porteta del passadís. Em mira, entre sorprès i espantat per tot el tros que he sigut capaç de recòrrer, i s’afanya a arribar al meu costat.
-Estàs boja? Amb tota la sang que has perdut, i ara va i et poses a fer sobresforços? No et tornaré a deixar sola, hauria pogut passar qualsevol cosa! -mentre parla, m’agafa un braç i se’l passa per sobre l’espatlla-. Recolza’t en mi
Sembla una mica més calmat, i jo em trobo millor. He perdut les ganes de lluitar. Em porta cap al que deu ser el menjador, tot i que és tan petit que amb prou feines hi caben un sofà, una tauleta i dues cadires. S’asseu a una cadira, i m’obliga a estirar-me al sofà. La nena, l’Elna, se li posa a la falda. Gairebé inconcientment, ell li passa una mà pels cabells, acariciant-la amb suavitat. L’altra mà, l’acosta a mi i la deixa sobre el sofà, a uns centímetres del meu braç.
-Com et dius?
-Erin.
-Què saps? Sobre tu, vull dir.
-Que què sé? Com? -pregunto dèbilment-.
-Vale, ara ho he fet malament -es mira les ungles, esquivant els meus ulls. Està nerviós-. No volia dir això. Vale?
-Sí.
-Em referia a… això és difícil. Vull dir, ets humana?
Ara m’irrito. Es clar, com tothom. Algú amb aquests ulls no pot ser humà, segur que és una nova espècie! Portem-la al Zoo, sí! Me’l miro amb els ulls encesos de ràbia, una cosa que sé que espanta a la gent. Ell s’adona de l’error que ha comès i intenta justificar-se.
-No, Erin, no és això. Siusplau, escolta’m. Només que fa uns anys, em sembla que va ser fa sis anys, es va fer un experiment. Van… no sé ben bé com, però van crear unes criatures que eren barreja entre humans i animals. Ho van fer amb animals diferents, i després els van deixar escampats pel món. Creien que ja no els hi servien.
-El que vols dir és que sóc un d’aquests animals. Però jo tinc catorze anys, no sis.
-No estic dient que tu siguis un d’ells.
-Sí que ho estàs dient -em sento més forta, i he recuperat el to sec que em surt quan tinc por-. Em vols entregar!
Respiro molt més ràpid del que és normal. Tinc por. M’apreto contra el sofà, allunyant-me d’ell tant com puc, però segueix estant massa a prop.
-Per favor, Erin, escolta’m. Jo no… -un so estrany i estrident l’interromp. Em mira, mosse-
gant-se el llavi inferior, com si no fos capaç de preveure la meva reacció. Al final es treu un objecte platejat de la butxaca-. És el telèfon -fa, mirant-me. I després afegeix, parlant amb el to suau que s’util·litzaria per calmar un animal salvatge que et pot atacar en qualsevol moment-. Contestaré. No facis res. No et moguis. Et prometo que tot anirà bé.
Agafa l’Elna per les aixelles i, suaument, la deixa a terra. S’aixeca i s’allunya una mica de nosaltres abans d’acostar-se l’instrument a l’orella.
-Hola? -se sent algú que parla a l’altra banda de la línia, però ho fa en un to de veu tan baix que ni jo sóc capaç d’entendre’n les paraules. L’Ernest arruga el front un moment, com si li fes ràbia el que està sentint- Espera un moment -aparta el telèfon de la seva orella i es torna a girar cap a nosaltres-. Seré a la cambra del costat. Vosaltres quedeu-vos quietes. Les dues!
I, amb una útima mirada d’advertència, surt del menjador.
☆☆☆
El soroll de la porta al tancar-se ressona amb força pel menjador. Després ens quedem en silenci.
Intento no mirar l’Ashley, i m’esforço a fixar la mirada en el teixit del sofà vermell. El material és bo, resistent i suau alhora, però sembla vell. Més de cinquanta anys els té segur. L’ensumo i em trobo amb tot d’olors estranyes. Les més fortes són les de l’Ernie i l’Ashley, però hi ha alguna cosa més, una olor diferent, que no encaixa. És olor d’home gran. Hi acosto més el nas i torno a ensumar. Cada cop n’estic més segura; aquesta olor la conec.
Em passo mig minut intentant reconèixer-la, però acabo rendint-me. Només em permeto desviar la mirada un moment diminut per veure què està fent la nena. La veig amb les mans agafades sobre la falda i aquells ulls rodons de peix, mirant-me fixament. Però no d’una manera desagradable, com les mirades que acostumo a sentir sobre meu, sinó encuriosida i… innocent.
Gairebé se m’escapa el riure. Fantàstic. Els únics que no em tenen por són els que desconeixen el perill.
La torno a mirar, aquest cop sense amagar-me.
-Insecte -li dic-, tens sort de ser així de petita. Tens sort de no conèixer el perill. Tens sort de ser tan innocent davant de la vida.
M’adono que m’ha sortit un to brusc i ressentit. I què m’importa? Ella només em mira i inclina el cap cap a un costat, molt poc, però suficient com per fer-me sentir estranya. Podria estar volent dir moltes coses, amb aquest moviment. Moltes coses, quan segurament no és conscient d’estar-ne dient cap.
-L’Ern e’tava preocupat per tu. Deia que ‘taves molt dèbil -comenta, gairebé en un murmuri-.
Em poso tensa. Els batecs del meu cor van més ràpid del que és normal, i jo no sóc capaç d’entendre per què.
-Ha e’tat dos dies a la ca’ira del co’tat del teu llit -afegeix-.
Gairebé m’he de recordar a mi mateixa que l’Ernie és humà. Mai, ningú, s’havia preocupat per mi, i mai, ni molt menys, m’havien vetllat. Dos dies sencers. Dos dies que m’han salvat la vida.
Estic a punt de contestar-li qualsevol cosa quan sento com l’Ernest està cridant per telèfon a l’habitació del costat. No acabo d’entendre el que diu, però se’l nota clarament enfadat. Entra a la sala on ens estem donant una patada a la porta.
-Erin -diu-. Prepara't per fugir.
La seva expressió és seriosa, i sembla preocupat. L’escruto amb la mirada, els meus ulls com fars negres. Però no faig preguntes.
-Ashley -continua-, et tancaré. Vigila, per favor. Fes veure que no hi ets.
La seva germana assenteix i se’n va corrents cap a l’habitació. Escoltem com les seves passes ràpides s’allunyen pel passadís, i les faccions de l’Ernie s’endureixen.
-Ningú li farà mal mentre jo sigui al seu costat -em diu en veu baixa. Li tremolen els llavis-. Vinga. Sortim d’aquí tan aviat com puguem.
