Gel i ombra

   Vaig entrar a la biblioteca i, automàticament, tothom va aixecar el cap. Uns quants em van somriure i van tornar a concentrar-se en la feina. Des de l’altra punta de la sala, en Teddy va treure’s un auricular de l’orella i amb els dits va fer el gest de disparar una pistola en la meva direcció. Després es va posar a riure tan fort que va rebre una mirada dura per part del bibliotecari. Dubto que l’afectés gaire. En Robert i l’Alfred es van aixecar i se’m van acostar. L’Alf em va donar un cop de puny no gaire fort a l’espatlla com a salutació i jo vaig entretancar els ulls fent veure que estava enfadat. La monòtona vida de cada dia.

   Vam anar a seure en una taula buida (que aviat va deixar d’estar-ho) i vam parlar de futbol. No era un tema que m’entusiasmés gaire, però per algun motiu tothom estava convençut que amb mi no es podia parlar de res més. Al Robert sí que li encantava aquest tema, i era bonic veure com se li il·luminaven els ulls al parlar-ne. Vaig decidir deixar que ell disfrutés la conversa.

   Quan només faltava un quart d’hora perquè sonés el timbre que indicava que es reprenien les classes, la porta de la biblioteca es va tornar a obrir i va entrar una noia rossa, alta, d’ulls blaus intensos com fars. Vaig intentar no mirar-li els pantalons, curtíssims, que portava posats i que tenien la mateixa funció que les calces, perquè quan vam començar a sortir em va dir que no li agradava que els nois la miressin… d’aquella manera. No fer-ho era gairebé impossible, i vaig haver de reunir una força de voluntat que estava convençut que no tenia.

   Vaig dirigir tota la meva atenció en el full que tenia davant i vaig llegir-me l’enunciat: Digues tres propietats de la Grosella Argentinaues.

   “Grosella Argentinaues”... Estava convençut que coneixia aquell nom. La Lydia s’acostava a la meva taula, podia sentir les seves passes, que anaven augmentant de volum, fins que es van aturar al meu costat. “Grosella”... segur que era una planta. Tenia nom de planta. S’havia fet silenci a l’habitació. Em feia por que es sentissin els batecs del meu cor, ressonant amb força. Tothom ens mirava. A ella i a mi.

   Des de quan tot l’institut estava informat de la nostra història?