Cuidada per bojos

   Vaig fer l’espagat a mig salt i es va sentir un “creck”. El dolor em va pujar cames amunt i se’m van haver d’emportar en una camilla perquè no em veia capaç de caminar per mi sola. Felicitats, nou dia.

   Era l’1 de gener. Acabàvem de començar el 2017. I en un sol salt havia espatllat tots els meus bons propòsits. Ei, informació nova: sóc fantàstica. De manera evident. Qui no ho noti és estúpid. M’estic dient a mi estúpida? Sí.

   Em dic Sílvia Gómez. Tinc tretze anys i una gran facilitat per espatllar-ho tot abans d’hora. La meva família està boja, els meus dos pares s’odien, les meves dues mares són rares i a la meva germana li agrada més llegir i estudiar que jugar. No calen més paraules. Estan tots bojos.

   I ara resulta que jo, l’única persona mitjanament raonable de la casa, em trobo al llit, cuidada per la família a qui sempre he hagut de cuidar jo, sota perill imminent de contagi de bogeria.