Un altre escrit impressionant de Joan Sierra.
Si no us agrada la sang i el dolor,
no us el recomano.
Els
seus crits eren preciosos, la seva cara expressava dolor i angoixa, la meva
obra estava acabant. La llum platejada de la lluna va il·luminar el ganivet per
uns instants, i aleshores el moment més important de la seva insignificant vida
va culminar amb un gran i esfereïdor crit. Aquesta era una de les meves
primeres obres i estava força nerviosa,
però la meva carrera com artista depenia d’això. Vaig agafar vuit roses
blanques i vuit roses tintades de vermell amb la sang de la persona que tenia
davant, les vaig posar amb molta cura perquè volia que quedessin en un cercle
tan perfecte com la mort. Quan les roses van quedar perfectament col·locades,
una caixa de música molt antiga amb una forma de ballarina va ser deixada per
mi al centre amb una delicadesa única. Per finalitzar, amb un pinzell, vaig
pintar un gran mural que decorava l’exterior de l’obra, un gran mural vermell.
L’endemà,
la notícia va córrer pel poble, casa per casa, persona per persona. Jo vaig
sortir orgullosa de mi mateixa, aquella era l’obra en què més m’havia esforçat.
Portava una gran faldilla decorada amb la seda més suau i fina, amb un encaix
digne d’una artista com jo. Portava un vel negre i uns guants tan detallats com
una pobre vida. Anava caminant lentament amb pas segur, però alhora estava
nerviosa. Quan vaig arribar, en veure les cares de la gent, el meu cor es va
esmicolar, miraven el meu art com un assassinat. L’art no és un procés artístic
que mostra i transmet sentiments a partir d’una sèrie d’habilitats manuals o
creatives? Com és que no l’admiren? Els meus ulls miraven una a una les cares
de la gent, horroritzades. Era com la fi del món un apocalipsi de sentiments
em van envair i l’única sortida era el plor. La gent ho va mal interpretar i
van preguntar-me si el coneixia.
Jo sí
que el coneixia, clar que el coneixia, formava part d’una de les meves obres. La
majoria dels agutzils de tot el país van mobilitzar-se per trobar, tancar,
empresonar, torturar, la persona responsable d’aquest seguit d’atrocitats que
estaven succeint al sud d’Alhakal, el meu país. Jo lluitava perque la gent
contemplés el meu art, i els sentiments que començava a transmetre eren ira i
desesperació, traduïts a desmembraments, i
retorçaments.
La
gent no volia sortir de casa, tenia por de morir. No ho entenia, la mort era el
moment més important de la seva vida, no? No podia més, les cares de la gent,
les crítiques, i el rei, que sense importar el què, em volia morta. Quan van
descobrir qui havia estat, la meva casa va ser rodejada i vigilada fins que va
venir una de les monges més poderoses de l’imperi, deien que la seva força
espiritual era superior a la de qualsevol. Jo estava tancada en una habitació
sense sortir, sense viure, l’únic que podia sentir eren els crits de la gent de
fora. La porta finalment va caure i el meu únic pensament era el de morir, era
la meva única salvació, podia formar part del meu propi art, a canvi de la meva
insignificant, mísera i estúpida existència. Lentament sentia les portes caure,
els rellotges parar, i un munt d’emocions que no podia explicar amb paraules,
era com una melodia, una gran, petita, lluminosa, fosca, clara, espessa,
preciosa, horrible i poderosa dèbil melodia.
Quan per fi van arribar on estava jo, no em van lliurar de la vida, sinó
que van fer el que més mal em causaria, deixar-me viure més. A la presó
vaig ser torturada de la pitjor manera, amb una existència que estava
obligada a viure. La llibertat no va arribar
fins que no va arribar la guerra, que amb ella, portava un mar de llàgrimes,
desesperació i nostàlgia.
Quan
el país temia ser esborrat i trencat, la meva cel·la va obrir-se i vaig veure
una gran llum amb la qual podia dialogar. Em va dir que Alhakal estava en un moment
crític. Em va proposar un intercanvi molt curiós, la meva alliberació a canvi
de lluitar a favor seu. No m’hi vaig negar i dos dies després estava en un
palau amb una donzella esperant que vingués
el cap militar. Jo li vaig dir a la donzella que col·loqués vuit roses
blanques i vuit roses tintades de vermell amb la meva pròpia sang en cercle al
terra. Però ella no sabia que estava preparant una obra d’art en la qual ella i
tots els caps militars serien involucrats. Portava un gran ganivet de plata i
ells em lliurarien una nova arma, unes espases curtes fetes d’una mescla de
sang humana i cristall. Eren dues espases vermelles que posseïen tota mena de forces
que anaven més enllà del poder espiritual. En el moment que vaig tocar la
primera espasa va començar la matança artística, era un ball de sang i espases.
Poc després, tots havien mort i l’escenari estava a punt per ser decorat amb
els elements més subtils i preciosos que podien ser trobats. Uns dies desprès
jo ja havia fugit d’aquell país on el meu cap tenia preu. Ara, anava en un gran
vaixell sense cap direcció concreta, buscant algú que reconegués el meu art.
