Adéu. Us enyoraré molt a tots (excepte a una, em sembla), però ha arribat aquell moment en què no puc quedar-me ni un segon més en aquesta casa.
No tinc res en contra vostre, de debò que no! Però la serp a la sopa i les aranyes al llit van ser massa per mi. Agraïu que me'n vagi a la vostra filla petita, l’Èlia. Potser, d’aquí a uns anys, si ja us heu cansat d’ella i l’heu fet fora, tornaré.
Cordialment,
Keawy, policia privat del Palau de l’Emperador Roland.
Tan bon punt van haver acabat de llegir la carta, el sr. Evans es va posar a riure.
-Em temo que mai podrem permetre que marxis de casa, Èlia. Esperem que quan creixis segueixis amb el talent que tens ara per fer fugir els visitants de l’Emperador -va comentar amb un gran somriure-. No canviïs, eh?
-No, pare -va fer la seva filla. Era sorprenentment maca per la seva espècie; el seu color de pell era gris perla, i els ulls completament daurats. Era de les poques meyrels que tenia cabells i, tot i que eren blancs, li baixaven llargs i ondulats per l’esquena-. Ja saps que no tindré gaire temps per fer-ho.
Amb aquesta última frase, el seu to s’havia tornat amarg. Els meyrels vivien molt menys que la gent comuna, els felts. El do de la profecia els hi prenia gairebé un 80% de la vida, fent-los morir amb uns quinze anys. L’Èlia ja en tenia dotze, i en poc temps havia fet la Gran Profecia del Felt (els meyrels no tenien prou poder social com per posar el seu nom a la profecia).
Amb aquella profecia havia revolucionat tots els habitants del planeta. S’havien format aliances polítiques del tot inesperades, havien començat guerres en llocs on sempre hi havia hagut pau i la gent més assenyada havia embogit. Els de la NASA se n’havien anat a l’espai exterior (emportant-se totes les naus espacials) a buscar algun lloc habitable, i els havien deixat a l’estacada a tots plegats.
Ara, tot el que sortia per la televisió eren notícies sobre una fugida a gran escala amb tots els felts que poguessin i, només si sobrava espai, alguns meyrels. Aquests eren menys importants, ja que, de tota manera, no vivien gaire temps. Tothom ho acceptava allò. També anaven repetint la profecia per tots els mitjans de comunicació:
El dia arribarà quan el Sol explotarà;
l’astre vermell s’està acostant i a poc a poc ho va cremant.
Sols nou anys hem de durar, un a un ens matarà;
la fugida, la Malària, extingits ens deixarà.
No hi ha cura, car la ràbia només un en salvarà.
Ni tan sols l’Èlia sabia el significat de les paraules que en el seu moment va pronunciar, però hi havia dues coses prou clares: el primer vers deia clarament que el Sol explotaria, i el tercer deixava fora de dubte el temps que els quedava.
Feia temps que en Marc, el germà petit de l’Èlia, no sabia com consolar-la. Els seus pares tampoc. Ningú podia fer-hi res, de fet. A més, l’actitud del seu pare, Logan Evans, no hi ajudava. Sempre havia sigut un senyor força superficial, que no pensava en res que quedés després de la menjada següent. I no parava de bromejar, ficant-se sovint amb l’aspecte de l’Èlia i oblidant el poc temps de vida que li quedava.
La seva mare la comprenia millor, però ja des de petita havia estat educada com a felt extremista, venint d’una família que s’oposava completament als meyrels. Havia intentat parlar amb la seva filla, més d’un cop, però totes les converses havien acabat en baralla.
L’últim cop havia anat més o menys així:
-Èlia… puc passar?
-Pse.
-Segueixes pensant en la profecia?
-Cal preguntar-ho?
-Èlia… tens una vida, a part d’això. L’has de viure!
-Laura! -va saltar la nena. Ella sempre anomenava la seva mare pel nom, mai li deia “mare”, ni “mama”, ni res que s’hi assemblés-. Laura, no tens ni idea, ni idea, del que és això. No tens ni idea del que vol dir ser una meyrel. No tens ni idea del que vol dir haver fet una profecia que ha revolucionat el món, una profecia que diu que a la Terra només li queden nou anys de vida, que són sis anys més dels que viuré jo.
-Èlia...
-No ho comprens, mai has pogut, i ara em vens i dius…
-Calla! Èlia, a mi no em parlis així! Sóc la teva mare!
-Ah, i això vol dir que ho saps tot sobre mi? Sí?
Sense saber gaire què respondre, la seva mare se n’havia anat de l’habitació sense mobles de l’Èlia (els meyrels no dormen, i si ho fan, s’aguanten drets). I ella s’havia quedat sola, desconsolada i sense poder plorar per més ganes que en tingués. Quants cops havia maleït aquells ulls daurats sense ninetes que la convertien en meyrel, els enormes ullassos d’or que eren incapaços de generar llàgrimes!
Després hi havia hagut l’arribada d’en Keawy, segons ell destinada a vetllar per la seguretat de la família, però realment amb l’objectiu de vigilar-los i ser el primer en informar-se de qualsevol profecia que pogués sortir dels llavis de l’Èlia. Després d’això, se n’aniria per informar l’Emperador, l’odiós Emperador Roland que havia ordenat eliminar qualsevol meyrel que descobrís massa sobre la vida privada dels cortesans.
Aquest era un dels factors negatius del do de la profecia; se’t revelaven un parell de secrets del veí i, poc més tard, trobaven el teu cadàver en qualsevol racó. En aquella societat, els meyrels no tenien justícia.
Tot i la por que provocava el nom de l’Emperador, uns quants trucs alucinatoris de l’Èlia van aconseguir la fugida precipitada d’en Keawy. L’Emperador li faria pagar car, segur.
