dimarts, 23 d’agost del 2016

Alby - Maze Runner


 L'Alby és el Líder dels clarians. Té la pell fosca i és forçut. És una mica més baix que el Newt, tot i ser més gran (17 anys).
 El van enviar amb el primer grup de nois que els científics de C.R.U.E.L. van deixar a la Clariana, uns trenta. Està molt unit al Newt, i no té mala relació amb el Min-Ho.
 La primera impressió que en Thomas té d'ell és desagradable, ja que sembla molt enfadat i de mal humor. Al llarg del llibre, la relació entre ells només sembla empitjorar, amb l'arribada de la Teresa, el fet que ells dos es coneguin i que el Thomas ho negui...
 L'Alby és el clarià que porta en Thomas a fer un tour per la Clariana, però el so del Cub pujant els interromp.
 Un parell de dies més tard, quan el Min-Ho arriba amb la increïble noticia que ha trobat un Griu mort, l'Alby entra al Laberint amb ell per inspeccionar-lo i mirar d'entendre què el pot haver matat. Però hi ha una cosa en què no han pensat, i és que pot ser que la bèstia segueixi viva. Mentre l'examina, l'Alby se li acosta massa i la màquina-animal el fibla.
 Després, quan ja ha passat la Transformació, recorda com està el món per culpa de l'Erupció i el paper que van tenir en Thomas i la Teresa en el projecte de C.R.U.E.L. i intenta explicar-ho, però els científics ho impedeixen fent que intenti escanyar-se.
 El fet de recuperar els records el deixa destrossat, i creu que ja no tenen cap possibilitat d'escapar-se del Laberint. Està tan convençut del fracàs de tot el que sempre ha somiat que, quan estan fugint i abans que comenci la lluita contra els Grius, es llença contra les bèsties, sacrificant-se en el que creu que serà la salvació dels altres.



   Un noi de pell fosca, el mateix que li havia donat la benvinguda, va arrufar les celles.

(...)

   ...el líder del grup (devia tenir uns disset anys) va fer un pas endavant. Duia roba normal: una samarreta negra, texans, sabates esportives i un rellotge digital. (...) El noi negre duia els cabells curts i la cara afaitada; a banda de les celles permanentment arrufades, no tenia res que fes por.

diumenge, 21 d’agost del 2016

Perquè som humans


Veient l'oneig de les fulles als arbres,
sentint el vent bufant, rugent,
plorant per tots els dies que acaben,
cegats pels raigs del sol calent:
sempre hem viscut i mort així,
mai hem tingut cap gran destí...
I jo no voldria canviar res,
la mort fa amor, l'amor dolor;
la vida és forta i dura o suau,
però tots plegats som sers humans
i el que dura massa ens cansa abans.

Mostra't


Veus el cel gris, i tot és trist,
no pots plorar, et vols allunyar,
sols vols fugir per un matí.
I poder veure en el cel blau
els ocells blancs passar volant;
sentir calor del sol radiant,
poder escoltar molts grills cantant.
Que per un dia els ratpenats
no hagin de viure amagats.
Fes que les ombres fugin ràpid,
fes que les guerres acabin,
fes que viure sigui bo
i no una maledicció.
Surt al món i fes-te veure,
puja a un cim alt i crida fort.
I així ho podràs aconseguir:
podràs recórrer tots els camps,
podràs conèixer els animals,
podràs sentir el vent de la nit
xiuxiuejar per sobre el llit.
Has de sortir, ho hauràs de fer,
un dia o altre ells et veuran:
no pots marxar, t'has de mostrar,
t'has d'aixecar per sobre el cim.

Agonitzant


Quan devia ser l'últim cop
que un riure alegre em feu feliç?
L'únic que vull és trobar la mort
i que es compleixi el meu desig.
Mai vaig poder creure en la sort,
que fos possible fer un amic.
Ara estic morint tot sol,
aixafat pel pes del món:
i només ara puc plorar,
sabent que no hi haurà demà.

Com una espelma


Sóc una espelma que no pot durar,
ha arribat l'hora en què m'he d'apagar.
Si moro avui o si moro demà,
ningú em plorarà, sols fum quedarà.
M'apago i em cremo, em desfaig tota jo.
I mai ningú em plora; és negre el carbó.

Temps

Passo el temps,
comptant segons,
i passo el temps,
és depriment.

No toqueu el cos podrit

No toqueu el cos podrit
que descansa a la platja
des de l'última nit.
No mireu res del que en queda,
que serà aliment pels corbs,
ni el llenceu a la foguera
on aviat seria pols.

No em veus?

Perdut en tu des que et vaig conèixer,
estimant-te sense ser descobert;
el cor trencat, destruït pel voler-te,
i tu mirant-me sense veure el que sóc.

9 anys

   Adéu. Us enyoraré molt a tots (excepte a una, em sembla), però ha arribat aquell moment en què no puc quedar-me ni un segon més en aquesta casa.
   No tinc res en contra vostre, de debò que no! Però la serp a la sopa i les aranyes al llit van ser massa per mi. Agraïu que me'n vagi a la vostra filla petita, l’Èlia. Potser, d’aquí a uns anys, si ja us heu cansat d’ella i l’heu fet fora, tornaré.
   Cordialment,
Keawy, policia privat del Palau de l’Emperador Roland.


   Tan bon punt van haver acabat de llegir la carta, el sr. Evans es va posar a riure.
   -Em temo que mai podrem permetre que marxis de casa, Èlia. Esperem que quan creixis segueixis amb el talent que tens ara per fer fugir els visitants de l’Emperador -va comentar amb un gran somriure-. No canviïs, eh?
   -No, pare -va fer la seva filla. Era sorprenentment maca per la seva espècie; el seu color de pell era gris perla, i els ulls completament daurats. Era de les poques meyrels que tenia cabells i, tot i que eren blancs, li baixaven llargs i ondulats per l’esquena-. Ja saps que no tindré gaire temps per fer-ho.
   Amb aquesta última frase, el seu to s’havia tornat amarg. Els meyrels vivien molt menys que la gent comuna, els felts. El do de la profecia els hi prenia gairebé un 80% de la vida, fent-los morir amb uns quinze anys. L’Èlia ja en tenia dotze, i en poc temps havia fet la Gran Profecia del Felt (els meyrels no tenien prou poder social com per posar el seu nom a la profecia).
   Amb aquella profecia havia revolucionat tots els habitants del planeta. S’havien format aliances polítiques del tot inesperades, havien començat guerres en llocs on sempre hi havia hagut pau i la gent més assenyada havia embogit. Els de la NASA se n’havien anat a l’espai exterior (emportant-se totes les naus espacials) a buscar algun lloc habitable, i els havien deixat a l’estacada a tots plegats.
   Ara, tot el que sortia per la televisió eren notícies sobre una fugida a gran escala amb tots els felts que poguessin i, només si sobrava espai, alguns meyrels. Aquests eren menys importants, ja que, de tota manera, no vivien gaire temps. Tothom ho acceptava allò. També anaven repetint la profecia per tots els mitjans de comunicació:


El dia arribarà quan el Sol explotarà;
l’astre vermell s’està acostant i a poc a poc ho va cremant.
Sols nou anys hem de durar, un a un ens matarà;
la fugida, la Malària, extingits ens deixarà.
No hi ha cura, car la ràbia només un en salvarà.


   Ni tan sols l’Èlia sabia el significat de les paraules que en el seu moment va pronunciar, però hi havia dues coses prou clares: el primer vers deia clarament que el Sol explotaria, i el tercer deixava fora de dubte el temps que els quedava.
   Feia temps que en Marc, el germà petit de l’Èlia, no sabia com consolar-la. Els seus pares tampoc. Ningú podia fer-hi res, de fet. A més, l’actitud del seu pare, Logan Evans, no hi ajudava. Sempre havia sigut un senyor força superficial, que no pensava en res que quedés després de la menjada següent. I no parava de bromejar, ficant-se sovint amb l’aspecte de l’Èlia i oblidant el poc temps de vida que li quedava.
   La seva mare la comprenia millor, però ja des de petita havia estat educada com a felt extremista, venint d’una família que s’oposava completament als meyrels. Havia intentat parlar amb la seva filla, més d’un cop, però totes les converses havien acabat en baralla.
   L’últim cop havia anat més o menys així:


-Èlia… puc passar?
-Pse.
-Segueixes pensant en la profecia?
-Cal preguntar-ho?
-Èlia… tens una vida, a part d’això. L’has de viure!
-Laura! -va saltar la nena. Ella sempre anomenava la seva mare pel nom, mai li deia “mare”, ni “mama”, ni res que s’hi assemblés-. Laura, no tens ni idea, ni idea, del que és això. No tens ni idea del que vol dir ser una meyrel. No tens ni idea del que vol dir haver fet una profecia que ha revolucionat el món, una profecia que diu que a la Terra només li queden nou anys de vida, que són sis anys més dels que viuré jo.
-Èlia...
-No ho comprens, mai has pogut, i ara em vens i dius…
-Calla! Èlia, a mi no em parlis així! Sóc la teva mare!
-Ah, i això vol dir que ho saps tot sobre mi? Sí?


   Sense saber gaire què respondre, la seva mare se n’havia anat de l’habitació sense mobles de l’Èlia (els meyrels no dormen, i si ho fan, s’aguanten drets). I ella s’havia quedat sola, desconsolada i sense poder plorar per més ganes que en tingués. Quants cops havia maleït aquells ulls daurats sense ninetes que la convertien en meyrel, els enormes ullassos d’or que eren incapaços de generar llàgrimes!
   Després hi havia hagut l’arribada d’en Keawy, segons ell destinada a vetllar per la seguretat de la família, però realment amb l’objectiu de vigilar-los i ser el primer en informar-se de qualsevol profecia que pogués sortir dels llavis de l’Èlia. Després d’això, se n’aniria per informar l’Emperador, l’odiós Emperador Roland que havia ordenat eliminar qualsevol meyrel que descobrís massa sobre la vida privada dels cortesans.
   Aquest era un dels factors negatius del do de la profecia; se’t revelaven un parell de secrets del veí i, poc més tard, trobaven el teu cadàver en qualsevol racó. En aquella societat, els meyrels no tenien justícia.
   Tot i la por que provocava el nom de l’Emperador, uns quants trucs alucinatoris de l’Èlia van aconseguir la fugida precipitada d’en Keawy. L’Emperador li faria pagar car, segur.

Carta de mort


   Al final, he mort. No digueu res. No estigueu tristos. Ho desitjava.
   Vaig escriure això en previsió. Tenia ganes d’explicar-vos-ho, de fer que ho entenguessiu, però sa-bia que no ho acceptarieu; m’heu obligat a dir-vos-ho per escrit.
   No és culpa vostra. Sou uns pares magnífics, de debò. Si hi ha alguna cosa després de la mort, prometo que us seguiré recordant com els millors pares que han existit mai. Vau intentar trobar-hi una solució. Però no hi havia solució possible.
   No sé si vaig ser jo la que no estava a l’altura de la vida, o si era la vida la que no estava a la meva altura. Sóc una noia d’expectatives massa altes, sempre m’ho han dit. Les persones així no viuen felices, perquè no poden; no hi ha res que les satisfaci.
   Només ara, que ja he pres la decisió, sóc capaç de veure-ho des d’aquest punt més analític. Però això no em farà canviar d’idea. Dubto que hi hagi res que pugui aconseguir-ho, en aquest moment.
   No tindré por, quan faci el pas endavant, senti el cop d’alguna cosa xocant contra mi, els crits del desgraciat conductor, per qui sento una mica de pena, i mori.
   El conductor que m’atropelli no sabrà res de mi. Això m’agrada. Vol dir que no em jutjarà, que el seu sentir-se horroritzat només serà causat pel fet d’haver eliminat una vida humana. No ho provocarà el com era, la vida aquesta que haurà destruït.
   M’agrada llegir, no com als altres. També m’agrada escriure, i estudiar, i el bròquil. Petits detalls que m’allunyen de la gent de la meva edat, fent-me petita respecte al món. Si hagués pogut no créixer, si tot hagués quedat a parvulari, hauria sigut millor. Allà cadascú tenia les seves rareses, les seves dificultats, els seus gustos.
   Recordo el dia que hi vaig entrar, mig borrós per l’oblit, però envoltat d’una alegria que no tornaria a sentir en tots els anys següents. Ningú em coneixia, jo no coneixia ningú, i m’agradava poder pensar en com seria cadascun dels meus futurs companys. Em va entristir separar-me dels meus pares, de vosaltres, per enfrontar-me a aquell lloc enorme, desconegut i sorollós, però en aquell temps a mi no em duraven gaire les penes, i aviat somreia ampliàment.
   Es van fer les presentacions, i jo estava vergonyosa. Un a un, els nens feien un pas endavant i deien el seu nom, edat i joguina preferida. Vaig veure, una mica espantada, com la nena que tenia al costat avançava i deia: 《Daniela, tres años. Las “Pollis”》, en castellà. Després em va tocar a mi. Vaig fer un pas. Em sentia com si tothom em mirés, però no era veritat: la meitat del grup ja havia deixat d’estar atenta i murmurava en veu baixa. Però l’altra meitat, els que encara no havien parlat, em miraven fixament, i jo tenia por de fer alguna cosa malament.
   Em vaig armar de valor i vaig dir amb veu alta i clara, sense el to de nen petit que feien servir la majoria:
   -Hola. Em dic Helena Arinyell, tinc tres anys i m’agrada molt jugar amb l’Osset, però no sé si és la joguina que més m’agrada.
   La mestra, que es deia Maria, em va mirar, i semblava molt sorpresa.
   -Ho deu ser, no? -va fer servir aquell to que util•litzen els adults quan parlen amb nens petits, falsament amable. Ara el trobo ridícul, però a l’edat de tres anys m’agradava-.
   -Potser sí... -vaig contestar jo, amb un volum molt més baix que el de la primera afirmació. I dubtant, vaig afegir- Però llavors em sabria greu pels altres.
   -Molt bé -va dir la Maria-. Vinga, el següent. Com et dius, petit?
   Però va seguir mirant-me de reüll tot el dia.
   Aprenia ràpidament. Mentre els altres encara estaven aprenent a escriure el seu nom amb lletra de pal, jo ja feia frases amb lletra lligada. La mestra va venir a casa i us va comentar que potser m’haurieu de passar uns cursos més endavant. Però vosaltres sabieu que no m’agra-daria separar-me dels meus amics, i us hi vau negar.
   Jo era feliç. M’havia fet molt amiga d’una nena, la Nea, amb qui tothom em confonia. Ens agradava canviar-nos els llocs, a la classe, i veure com ningú se n’adonava. La majoria de vegades, una o altra acabava rient i llavors els professors ho veien. Actuaven com si estiguessin enfadats, però s’ho passaven tan bé com nosaltres.

El cel és blau

El cel és blau,
ja s'ha enfosquit,
i les estrelles han sortit.
I jo m'assec,
no vull fer res,
per què seguir si vull morir?
No sóc prou fort,
el món ha mort,
segueix brillant i jo no hi sóc.

A la mateixa casa.


   El taxista va parar el cotxe anunciant-me que havia arribat a la meva destinació. Vaig pagar els diners que tocaven i vaig observar com s'allunyava. Després em vaig girar cap a l'edifici on, pel que semblava, m'hauria d'hostejar. Tenia una silueta fosca que es retallava en el cel blau, que em recordava un conte de fantasmes de quan era petit. Vaig entrar. M'havien dit que hauria de compartir la casa amb una altra persona, i tenia ganes de coneixe'l, fos qui fos.

   L'interior de la casa era fosc, i vaig buscar un interruptor per encendre els llums. No en vaig trobar cap. Les parets eren plenes d'enormes prestatgeries plenes de llibres, i per les poques parts on no n'hi havia, es veien les parets, pintades de negre.

   Vaig anar avançant per tot de passadissos idèntics, i estava segur que em perdria. Vaig decidir que la propera vegada que passés per aquells passadissos portaria un mapa, o, com a mínim, una brúixola.
   Per fi vaig arribar a la sala d'estar. Tot era molt fosc, exceptuant la llar de foc, que convertia tots els objectes de l'habitació en fantasmagòrics, plens d'ombres que dansaven. Encarada a la flama, hi havia una gran butaca de color verd oliva. Vaig passar-li pel costat per acostar-me al foc i, només per una mil·lèsima de segon vaig poder veure qui, o què, hi estava assegut. Vaig tirar enrere, horroritzat pel que estava veient, i vaig topar contra les parets negres. Vaig sentir com hi havia alguna cosa fosca, no ben bé líquida sinó amb una densitat especial, que regalimava i formava un toll a terra... Fins llavors el foc no ho va il·luminar.
   La imatge de la sang que recobria la sala era tan monstruosa que vaig cridar. Un únic crit abans de perdre el coneixement.

...


   Vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant. Era en una habitació agradablement blanca, estirat en un llit net.
   -Veig que ja està millor.
   Em vaig girar, sobresaltat. A l'altra banda del llit hi havia un home jove, d'uns vint anys, observant-me.
   -S'ha desmaiat -va ser tota explicació que em va donar, amb un encongiment d'espatlles-.
   -Però... -no sabia què dir. Al final vaig deixar anar- El cadàver que hi havia a l'altra habitació era... era humà?
   -Ho era -en veure el meu horror, va somriure-. Faig experiments amb cossos morts. Investigo sobre la vida i el que ve després. Res que us pugui preocupar.
   Jo estava convençut que aquell home m'amagava alguna cosa. El que havia vist era més seriós que un petit experiment, com ho pintava ell. Però no volia que el desconegut ho notés.
   -Qui és vostè? És l'altre llogater de la casa? -va assentir- Com es diu?
   -Preferiria no revelar la meva identitat real -va tornar a fer aquell somriure estrany, només amb la meitat de la boca. Quan ho feia, ensenyava les seves dents blanquíssimes, brillants-. Ara per ara, no m'interessa escampar-la. I el vostre nom?
   -Si vostè no em confia el seu, quins motius tinc jo per fer-ho?
   Se li va escapar una riallada i es va passar una
mà pels cabells foscos.
   -Intel·ligent, eh? M'agrada. Bé, doncs jugarem a aquest joc. Cadascú amb els seus secrets. Ja veurem qui dura més. Només una cosa, l'única que realment necessito saber. Té germans, família, o qualsevol amic que pugui venir a visitar-lo?
   -No -i, ara somrient jo, vaig afegir-. Així que li interessa la discreció, no?
   Semblava molest.
   -No es faran preguntes en aquesta casa. Però sí que hi ha una norma que s'hauria de complir. És igual quina sigui la situació; no es pot entrar a la sala del cadàver. Vostè, no pot. No tornarem a parlar del que heu vist. Jura-ho.
   -Ho juro.
   -Jureu-ho pel que més us importi.
   -Ho juro per mi mateix -vaig dir amb ironia. Ja no quedaven gaires coses que m'importessin més que jo-.
   -Ens entendrem, tu i jo.
   I va sortir de l'habitació. Potser només m'ho vaig imaginar, però em va semblar que duia la satisfacció pintada a la cara.

dissabte, 20 d’agost del 2016

Ni el eco me responde

Estoy sola en la oscuridad, 
y no hay nadie para oírme.
Chillo en la soledad,
y ni el eco me responde.
No se lo que hice ayer,
pero debió de ser malo.
¿Qué otra cosa puede ser?
¿Por qué nada siento,
en mi lecho de muerte?
¿Es que me olvidaron,
o nunca han estado?
¿Acaso he existido,
para la otra gente?

La mort

   Mort. La mort. Una cosa que tothom ha temut, i de vegades desitjat, al llarg de la vida. Una cosa per la qual, de fet, no té sentit preocupar-se.
   Realment és la mort, això que ens fa por? No. És l’inconegut, el no saber què hi ha després. És el saber que ningú en torna, que és definitiva. És el pensar en totes les possibilitats, en el que pot passar i en el que no.
   És com una cortina, la mort? Com si, tancant-la, et separessin de tot el que has conegut? És com un interruptor? Pot ser que la vida sigui un llum, una cosa tan fàcil d’apagar com la flama d’una espelma? I, si ho és, qui bufa per apagar totes les vides, vides lluminoses que deixen un forat fosc al pit de totes les persones que t’estimaven?
   És possible, que tots els sentits desapareguin de cop, d’un segon a l’altre? Perquè, de fet, què som, sense sentits? Res. Si se’ns mor el cos, el cor, tot, segueix havent-hi alguna cosa de nosaltres que ho vegi, que se n’adoni?
   Jo crec que sí. Potser no és una part visible, controlable, mesurable. Potser no és una part científica. Potser, de fet, ni tan sols existeix, aquesta part, però hi és. Com és, si no, que ens segueixen recordant? Quan morim nosaltres, sembla que tot el que hem construït o imaginat hagi de desaparèixer. Però no ho fa.
   A tots se’ns ha mort algú estimat, alguna vegada. Potser un avi, potser dos. N’hi ha que hem hagut de presenciar la mort d’un pare o mare. N’hi ha que hi érem, mentre moria el nostre germà.
   Potser al començament ens semblava que era impossible. Potser ens enganyàvem, sense saber-ho, assegurant-nos que no estava passant el que realment estava passant. I ho fèiem per no trencar-nos, perquè el dolor no ens destruís i ens impedís seguir endavant.
   I passava el temps. I aquell que havíem estimat no hi era. I el racó de cor que aquella persona havia ocupat quedava buit. Teníem un forat que res podia omplir.
   És per això que tantes religions necessiten creure en un més enllà, un racó millor on tots els que morim puguem ser feliços. Un lloc on ens puguem reunir amb qui ja ni hi és.
   Hi ha qui creu en Cel i Infern, o en Paradís, o en Elisi i Inframón. La teoria científica és que tot desapareix, per al mort. Són reals els llocs on va l’ànima, llocs on es veuen les seves bones obres o crims? O tenen raó el científics? No ho sé.
   El que és segur és que, per més que tot el que hem conegut desaparegui quan morim, hi ha una cosa que hi és sempre. Una cosa que ens permet seguir vius després d’apagar-se la nostra espelma. Una cosa que continua quan ens han corregut les cortines, quan ens han tancat el llum.
   El record que tenen de nosaltres.

Final


Un dolor al pit, un dolor aixafant. I no tinc ni idea de què està passant.
Sensació d’ofec, sensació d’asfíxia. I tothom preguntant, què t’està passant?
Fiblades mentals, coses irreals.
Un món interior que s’està ensorrant.
Un matí lluny, un matí de juny. Records turmentants, cruels, arrogants.
Records tan antics, lluny de ser bonics. I tothom preguntant, què t’està passant?
El que em va dir ell, el que em va trencar.
No hi haurà demà, no existeix l’ahir.
Un cor ja mort, sense bategar. Si no passa avuí, jo cauré demà.
Cauré per morir, sense témer el destí. I tothom preguntant, què t’està passant?
Cremo com les brases, fujo com el vent.
Moro com l’espelma, m’apago igual.
Sóc una flama, ha arribat el final. No sé si he embogit, no vull seguir aquí.
Si el mal no s’acaba, l’acabaré jo. I tothom preguntant, què t’està passant?
M’ha tocat morir, jo ho he decidit.
Però no m’atreveixo a moure el dit.

El dit que tinc sobre el gallet.

Una altra gota evaporada


   Camino feixugament per un carrer gris, esquivant sense gaire esma la porqueria que els humans, aquests sers que tantes vegades et fan preguntar-te si és possible no tenir sentiments, han llençat a terra. Ara una llauna vermella amb unes lletres platejades. Ara una pell de plàtan amb les restes de la fruita. Els meus amos -antics amos, em corregeixo- mai no ho haurien fet, això. O potser sí? Abans tampoc no m’hauria ni plantejat que fossin capaços d’obrir-me la porta i llançar-me cap a la immensitat del carrer. Però ho van fer. Aquell dia, aquell dia en què la meva vida es va tornar un malson.


   Sento la pesantor del meu pèl, el cansament de les meves potes. Els ulls se’m volen tancar per no obrir-se mai més, i jo no tinc la força necessària per oposar-m’hi. Tinc la boca seca, ja ni tan sols recordo l’última vegada que els meus llavis van poder fregar la frescor de l’aigua. Em recolzo en un fanal i em permeto un descans. Les potes, dèbils, es dobleguen i em fan caure de costat. No intento posar-me còmode, però m’agradaria poder sentir el vent xiulador, el frec de les fulles entre elles, la dolçor del cant d’un rossinyol. Tanco els ulls i escolto. I els sento, però hi ha alguna cosa que ressona massa fort dins meu com per poder disfrutar-los; el cor. Un cor que batega, lentament, cada cop més fluix. Un cor que fa mal. Un cor que havia estimat les persones que l’han abandonat, un cor que no tardarà a parar. Compto els batecs que fa: un. Dos. Tres. El quatre tarda a arribar. Quatre. El cinc encara és més lent. Cinc.

   Mentre espero el sis, penso. Penso en tots els gossos abandonats, menyspreats pels humans pel sol fet d’estar bruts, que moren cada dia. Gossos com jo, gossos que han estimat i odiat, gossos que han atacat o defensat, gossos que es mereixen ser estimats. Gossos que desaparèixen, gossos que són buscats, gossos acollits o expulsats. Gossos de diferens races, gossos en general. I són tants, els que moren…! Sis. Però també penso en una altra cosa. Per més gossos que morin, la nostra raça perdura. Perquè els gossos sóm un oceà immens, i cada gos difunt, no és res més que una gota evaporada. No desapareixerem.

   I, amb aquest tranquil·litzant pensament, noto el meu setè i últim batec. El cos acaba de caure i la foscor més absoluta m’embolcalla, com el càlid mantell d’una nit sense estrelles.