Seré Lord Voldemort

Escric aquest fanfic com a tribut per a la meravellosa obra de J. K. Rowling; un món on entres i no tornes.

<<Arribaré a ser Lord Voldemort; el bruixot més temut de tots els temps. Em convertiré en ell, i totes les meves accions seran empeses per l'odi. Seré ell, i tothom em detestarà. I jo ni tan sols ho patiré, perquè el temps i la ràbia m'hauran pres les emocions. Però vull que algú sàpiga que sóc alguna cosa més que una freda ment calculadora. Vull que algú sàpiga que els anys que vaig passar fora de Hogwarts vaig sentir dolor i impotència, i que no seria qui sóc ara si la mare no m'hagués abandonat. Només era un nen sol davant del món cruel. I encara ara, als setze anys, ho segueixo sent>>.

   Vaig alçar la mirada del diari i vaig mirar en Dumbledore.

   -Aquest sóc jo? -vaig preguntar-.

   Ell només va assentir.

...

   Devia arribar molt d'hora, de matinada, perquè quan em vaig llevar el vaig trobar mig repenjat a la butaca del menjador, amb unes ulleres molt marcades. Tot i el cansament, em mirava divertit amb un somriure que només podria definir com a irònic.
Suposo que és per això que vaig parar. Perquè no estava acostumat a aquesta mena de mirada. A aquest mig somriure dirigit a mi.
-Esperes algú? -vaig preguntar bruscament-.
-Sí, Tod -es va aixecar i, sense mirar-me, va començar a netejar-se les ulleres de mitja lluna-. Podríem dir-ne així. Espero un nen.
Va acabar de netejar-se les ulleres i, després d'examinar-les amb ull crític, se les va posar. Va somriure satisfet i va tornar a mirar-me encuriosit.
-I el nom d'aquest nen és...? -vaig deixar la pregunta flotant en l'aire, intentant que el meu interès semblés relatiu-
-Tod. Tod Rodlel -va torçar el cap i va alçar les celles-. Tod Morvosc Rodlel, de fet.
Vaig callar. Mai era bon senyal que algú volgués parlar amb mi, i encara menys que sabés el meu nom. El nom del meu pare. Si ja sabia allò, no tenia cap sentit seguir guardant les aparences.
-Què vols?
-Ajudar-te.
-Per què?
Era un seguit de pregunta-resposta estil metralleta. Volia -necessitava- que fes un pas en fals per poder-lo eliminar definitivament de la meva vida. És el que feia amb tothom. El vellet no seria una excepció.
-Per entendre el teu passat i el teu futur.
-Quina relació té el meu futur amb qui sóc ara?
L'home de barba blanca va restar en silenci durant més d'un minut. Després va treure un objecte de les profunditats de la túnica.
-Potser hauries de veure això.