Llum

EL RITUAL

   La plaça estava plena de gent. Tot i que feia hores que s'havien omplert els seients reservats, seguien arribant grans grups de gent en onades. Vaig mirar al meu voltant. Quants n'hi devia haver? Més de dos mil, potser més de cinc mil i tot. Cinc mil persones esperant l'història de com els nostres avantpassats havien vençut les barreres de la vida i la mort, de la llum i la foscor. Costava de creure que en tan sols cinquanta anys s'hagués aconseguit tant.

   Davant nostre s'alçava el Pedestal, on parlava la gent important quan es dirigia al poble. Encara no hi havia pujat ningú, però igualment resultava impressionant. La construcció daurada brillava sota el sol potent del migdia. Era impossible mirar-la durant gaire estona; la llum que reflectia encegava. Aquella creació no havia estat feta per cap humà, ningú tenia el poder de crear una joia com aquella. Era de domini públic que formava part dels Dotze Regals de la Llum.

   Totes les persones importants s'estaven als dos costats del Pedestal. Al costat esquerre vist des del públic hi havia el Creador, l'home que havia descobert el secret de la vida. Era gran, molt més del que aparentava, però corrien rumors sobre ell. El més probable és que la majoria fossin pura llegenda, però gran part dels plebeus se'ls creia.

   A mi, m'havia explicat tot el que sabia d'ell la meva primera institutriu, morta feia temps. Tinc molt present l'escena en què se'm va revelar la veritat sobre els Creats i el seu Creador.

   Era tard, a la matinada. M'havia despertat espantada per un malson en què tota la gent que havia conegut començava a caure al meu voltant. M'acostava al meu pare, que era dels que estaven més a prop meu, i li mirava la cara. Tenia els llavis blaus i freds. Li obria a la força els ulls que mantenia tancats i em trobava que els tenia en blanc. De sobte, sense que m'ho esperés gens, se li començaven a fondre. El líquid blanquinós, d'una densitat desagradable, em regalimava mans avall...

   La sensació va ser tan horrible que em vaig despertar de cop i em vaig posar a plorar. En defensa meva he de dir que era petita: als meus nou anys, encara no era capaç de comprendre per què la majoria de persones de qui em feia amiga desapareixien sobtadament de la meva vida.

   Llavors es va obrir la porta de l'habitació i va entrar la Clara. M'agradava, aquella noia. Era jove, només tenia setze anys, i per mi era una mena de mare. Es va asseure al llit al meu costat i em va preguntar si havia tingut un malson. Li vaig respondre que sí, i li vaig explicar de què anava.

   Quan vaig haver acabat, ella va somriure. Semblava molt trista. I em va dir que potser era hora que m'expliquessin la veritat. Vaig esperar, però ella seguia en silenci. En aquell moment em feia l'efecte que mirava la paret, però ara sé que Ells, de vegades, no miren enlloc; simplement pensen.

   Al final va decidir com dir-m'ho. Directament, sense enganys. Agraeixo que triés aquesta opció.

   -El món que tu coneixes és ple de gent, però no sempre ha sigut així. Fa només cinquanta anys, n'hi havia una setena part dels que hi ha ara. I tots, tots, vivien com a mínim fins als vuitanta. Llavors, un home, el Creador (tot i que encara no era conegut amb aquest nom), va descobrir el secret. Fixa't que dic "el secret", i no "un secret". Perquè el que va descobrir era el secret únic, el secret que cada generació ha buscat: el secret de la vida.

   >>Però el secret de la vida porta mort, i això és el que ens amaguen cada cinc anys, quan ens expliquen l'història. La vida creada per ell no és vida eterna, sinó la vida d'una espelma que s'apaga amb el més mínim corrent d'aire. Morim, Naira, morim. Els Creats durem tan poc... I ens menyspreen, Naira: aquells que ens han fet ens menyspreen. Sis setenes parts dels humans d'aquest món han estat fets així. Milions i milions de nosaltres no som res més que el resultat d'un descobriment científic.

   >>Però tu no ets d'aquests. Tu ets de les afortunades. Tu formes part dels antics, aquells que vivien tant de temps. Gran part de les persones que t'envolten són Creats, i moren amb pocs anys. Jo mateixa no duraré gaire més; tinc sort d'haver arribat als setze. Dubto que encara sigui aquí per cuidar-te l'any que ve.

   Tenia una expressió tan trista, mentre em mirava amb aquells ulls castanys i enormes que tenia, que em van venir ganes de posar-me a plorar. Va sacsejar el cap com si tots aquells sentimentalismes no vinguessin a tomb.

   -En fi, m'estic allargant massa. La qüestió és que no t'has de preocupar pel que has vist. El teu pare és pur, com tu, i no morirà.

   -Però tots vosaltres sí -vaig murmurar amb els ulls plens de llàgrimes-. Hi haurà un dia en què no quedarà cap de vosaltres.

   -Vivim sabent això, i ho acceptem. A més, sempre n'hi haurà de nous -va afegir forçant un somriure-. I cada cop aconsegueixen fer-nos viure una miqueta més.

   Va sortir de l'habitació, deixant-me sola amb la tristesa de la veritat.

   Hi ha persones que asseguren que conèixer la realitat, per dura que sigui, et deixa tranquil. Diuen que et treu un pes interior, que t'allibera l'ànima. Tots els que diuen això menteixen. Hi ha històries, mitges veritats, que s'expliquen per algun motiu. I, en general, aquests motius són bons. Val la pena ser enganyat si això et porta a la felicitat.

   Quatre mesos més tard, la Clara va deixar de venir a casa nostra. Tot i que em temia el que havia passat, vaig aprofitar un sopar per preguntar-li al pare si sabia què li passava. Primer va fer com si no hagués sentit la pregunta; quan li vaig haver repetit va dir-me que no ho sabia, que potser havia decidit fer un viatge.

   No va ser fins llavors que em vaig atrevir a fer-li la gran pregunta que em turmentava des de feia dies:

   -Ha mort?

   -Sí -va dir en veu baixa després d'una estona de mirar fixament el plat-. Ja no hi és.

   -I quan l'enterraran?

   Va ser com si fins llavors no hagués vist que estava feta pols. Sense saber gaire com reaccionar, va allargar el braç per sobre la taula i em va acariciar l'espatlla molt suaument. El vaig apartar amb un cop sec.

   -Quan l'enterren?

   -No l'enterraran. No queda res per enterrar. Ells... potser t'ho hauria hagut d'explicar. Ells no són com nosaltres.

   -No cal que m'ho expliquis -se'm va escapar un sanglot-. Ja ho va fer ella.

   Ara, veient per tercer cop a la meva vida el Creador, vaig recordar tot el dolor que havia provocat. Ell va crear la Clara, i també ell va ser el causant de la seva mort. L'odiava per això. L'odiava pel seu descobriment, i odiava la gent per admirar-lo. Però es clar, ells no ho comprenien. Per ells la vida durava quinze o setze anys, i no havien de patir la mort dels que els envolten.

    Vaig desviar la vista del Creador, preocupada per si algú ha notat que l'observava amb odi, i la vaig dirigir a les dues persones que parlaven amb ell. Eren l'Emperador Relend i el Ministre de la Vida. No gaire lluny d'ells, dissimulant que escoltava la seva conversa, hi havia en Jamie de Thorin, el més jove dels que havien de parlar. Tenia dotze anys. El seu pare era l'única persona que hi havia a l'habitació on va morir el Savi de la Llum i, en conseqüència, l'únic que va sentir com es podia crear llum a voluntat, del no res. L'home havia mort l'hivern passat, poc després d'haver passat el secret a en Jamie.

   Una mica separats d'aquests quatre hi havia un grup molt més nombrós: el Conseller de Palau, el Conseller Plebeu, l'Advocat Defensor, el Gran Advocat... Se'm feia estrany veure el meu pare com a càrrec oficial. Jo mai havia tingut permès d'acostar-me a més de seixanta-tres metres de l'Emperador (per no parlar dels cent vint-i-quatre del Creador). I en canvi veia el meu pare a tres metres dels dos personatges més reverenciats i temuts en tot Ermiwant.

   No vaig seguir mirant el grup. Seria massa cansat fer el recompte de tots i cadascun d'ells. En teoria, no haurien de tardar gaire a començar el discurs.

   Vaig esperar.

   Finalment, l'Emperador es va girar cap al públic i, després de repassar-lo lentament, va començar a pujar les escales que portaven al Pedestal. Tan bon punt el va trepitjar, es va fer silenci. Semblava que la llum del monument es reduís. Ell va avançar fins a situar-se al mig del Regal de la Llum. Hi va arribar i va estendre els braços mirant cap al cel. Era el principi del ritual.

   Al meu voltant, la gent es va agenollar i va acotar el cap. Em vaig afanyar a imitar-los. Entre la multitud se sentia el plor d'un nadó, però en Relend no es va permetre de mostrar si aquella interrupció el molestava. Estava quiet, esperant que en Jamie de Thorin acabés de pujar l'escala.

   El noi ho va fer, i es va quedar dret davant de l'Emperador. Els braços estesos de l'Emperador Relend sortien per darrere del cos d'en Jamie, i provocaven l'efecte de persona amb quatre braços.

   Va mirar el públic, molt nerviós. Fins i tot a la distància a què em trobava, vaig poder veure com tancava els ulls un moment i empassava saliva. Ens va mirar a tots, amb uns ulls càlids i profunds, i va cridar:

   -El nostre poble té la llum, el nostre poble té la vida!

   Totes les persones que l'escoltaven van aixecar la mà esquerra per sobre del cap. Al principi, no passava res. I llavors, de cop, van començar a sortir raigs de llum dels nostres palmells. Així, sense previ avís. Simplement va aparèixer.

   Em va fer l'efecte que en Jamie de Thorin s'encongia una mica i tancava els ulls amb por. La sensació només va durar un moment.

   El cel es va omplir de la llum més intensa que veuríem en cinc anys. Totes les persones (no només les de la plaça, sinó les de tota la terra d'Ermiwant) disparàvem la nostra llum cap al cel, mostrant el nostre poder sense fronteres a qualsevol que pogués veure-ho.

   Vaig sentir, com recordava haver sentit la vegada anterior, que el penjoll diminut que tenia al coll s'escalfava fins al punt de cremar. Em vaig preguntar si totes les joies metàl·liques reaccionaven així davant del ritual. Que jo sabés, no.

   Un cop es van haver apagat tots els raigs, en Jamie va tornar a mirar-nos. I va començar a explicar-nos l'història:

   -Fa cinquanta anys, depeníem per complet de les forces de la naturalesa. Havíem après a dominar-les, però no sabíem generar-les. Fa quaranta anys, però, va començar l'evolució: vam descobrir el secret de la vida i la mort.

   >>La majoria dels aquí presents coneixen el qui ho va aconseguir, el senyor Christian Leoni, més conegut com... el Creador.

   En Jamie es va girar, una mica rígid, i va acotar el cap en direcció al Leoni. Vaig aconseguir entreveure la mirada del noi davant del seu superior; era de pànic. Adonar-me d'això em va deixar glaçada. Si causava aquell terror a algú que estava tan a prop de la seva posició social... Més valia que no se'ns girés en contra.

   -Però no és això, el que em toca explicar, sinó el que va passar set anys més tard -en Jamie de Thorin es mossegava el llavi inferior-. Set anys més tard, un home gran es va posar a estudiar la llum i la foscor. Dues grans forces de la natura, oposades i alhora tan dependents l'una de l'altra. Volia entendre per què... -va inspirar profundament. Els ulls li ballaven descontrolats, horroritzats. De sobte vaig entendre que el que digués a continuació seria vital- Volia entendre per què cada ser viu, cada objecte, cada... realitat, tenia una silueta de foscor que l'imitava.

   Als dos costats del pedestal, la gent important mirava en Jamie amb horror. L'emperador va abandonar el seu posat digne i seriós per convertir-lo en un de pura ràbia. Es va llençar sobre el noi i li va donar una empenta que el va llençar escales avall. Com tants altres, vaig començar a obrir-me pas a cops de colze intentant arribar on era ell. Només tenia dotze anys!

   De lluny vaig mirar, impotent, com dos guàrdies reials l'agafaven per les espatlles i l'arrossegaven cap a la part de darrere del Pedestal. Ningú sabia què hi havia allà; aquest detall devia ser sinònim de "ningú surt d'allà". Em vaig posar a córrer cap a la zona on hi havia el meu pare. El braçalet/comptador de metres va pitar per avisar-me que estava massa a prop del Creador. M'era igual. Vaig seguir corrent, i el braçalet va tornar a pitar indicant-me que estava a menys de seixanta-tres metres de l'Emperador. No en vaig fer cas.

   Aviat em trobava fora de la multitud, més a prop del Pedestal que mai. El meu pare m'havia vist i em cridava alguna cosa, però no el vaig sentir. Em sentia cohibida davant de les mirades de tanta gent. No em vaig atrevir a acostar-me més, però vaig cridar:

   -Pare!

   L'Advocat Acusador em va mirar sacsejant el cap com si no es pogués creure el que veia.

   -Què vols?

   -Per què està passant tot això? Què ha dit que ho pugui provocar?

   Mirant nerviós tota la gent que seguia la nostra conversa, se'm va acostar. Havia baixat molt el to de veu quan em va contestar:

   -Oh, Naira, calla, per favor.

   -M'ho has d'explicar! El mataran, hi ha d'haver un bon motiu!

   Va semblar que dubtava. Per un moment vaig pensar que cediria. Però va acabar negant amb el cap.

   -No, Naira. Hi ha coses que encara no pots saber.

   El vaig mirar fixament. Intentava endevinar en què pensava, però no era fàcil llegir-li la cara. Un crit provinent de darrera el Pedestal em va fer decidir-me. M'ho farien pagar car, però havia d'ajudar en Jamie.

   Em vaig posar a córrer. Van sortir quatre guàrdies reials vestits de blau que van intentar agafar-me, però els vaig esquivar. Tenia el Pedestal a la meva dreta, tan a prop que sentia la calor que irradiava. Un altre crit, aquest cop més agut, va tallar tots els altres sons. Corria com no havia corregut mai, em sentia com si volés. Al final vaig arribar al punt on acabava el gran monument d'or.

   Vaig parar de córrer. Darrere la gran estructura hi havia un forat que entrava sota terra per unes grans escales. No se'm va acudir res millor que començar a baixar. Vaig aturar-me en sec. Se sentien veus que venien de baix, i el més estrany és que no semblaven enfadades. Un riure nítid es va enfilar escales amunt fins arribar a mi, que gairebé no m'ho creia. Vaig sentir com començaven a pujar les escales, i em vaig afanyar a enretirar-me. Uns segons més tard, va sortir del forat un dels guàrdies. Jo estava tan parada que em vaig oblidar de fer-li una reverència. De tota manera, no va semblar ni que em veiés. El seguia en Jamie, que somreia. Ell sí que em va veure, i se li va apagar una mica el somriure. Inconscientment, es va fregar l'espatlla esquerra.

   Sentint-me fora de lloc, em vaig afanyar a reincorporar-me a la multitud. Però em va semblar que seguia sentint la mirada d'en Jamie de Thorin clavada a l'esquena.