Dimonis

   Estava cansada. L’últim pacient no havia volgut col·laborar ni respondre les meves preguntes; en un atac de pànic, m’havia desordenat tot el material de la taula i havia aconseguit que el tinter em caigués sobre la samarreta blanca.

   De manera que, com es pot comptar, quan el següent va entrar a la cambra setze, la meva, no el vaig rebre de la millor manera possible.

   -Tens hora? -vaig cridar des de sota la taula, mentre recollia, un a un, tots els estris d’escriure que havien caigut i els posava al seu pot-.

   -Havia d’arribar a dos quarts de cinc, però em sembla que m’he avançat -em va contestar la veu d’un noi jove-. Això de rebre els pacients sota la taula, és alguna mena de teràpia intensiva?

   -Més o menys -vaig fer traient el cap per sobre del taulell. Vaig començar a col·locar cada objecte al seu lloc-. Nom?

   A l’altra banda, hi havia un noi d’estatura mitjana. Vaig pensar que devia tenir uns disset anys, però la seva expressió era de persona gran. Tenia una mena de serietat, una desconfiança a la mirada, que el diferenciaven molt de la gent que estava acostumada a veure.

   -Enric Casals -va dir ell, escrutant la meva expressió. De seguida va desviar l’atenció cap al desordre que m’envoltava-. Dubto que el nom et serveixi de res.

   Jo ja havia obert la llista d’hores que havien estat donades als pacients. No hi havia ningú per dos quarts de cinc.

   -Acostuma a servir -vaig comentar-, per saber si és el pacient que estàs esperant o un mentider desconegut.

   Va somriure. Va moure les mans amb una habilitat de lladre i, un moment després, la llista havia desaparegut de davant meu i la tenia ell entre les mans. Se la va mirar i el seu somriure es va intensificar.

   -Bé -va reconèixer-, és possible que m’oblidés d’apuntar-me.

   Es va asseure a la cadira del meu davant i va plegar els braços sobre la taula. Conec prou bé les persones com per saber que el riure i les bromes no són res més que una màscara per amagar els sentiments que realment et passen per dintre. El meu deure era fer-lo fora i donar-li hora per un altre dia, però el seu prometia ser un cas interessant.

   -M’han dit que ets una persona de confiança -va comentar-. Sí aquest rumor no és cert, agrairia que m’ho diguessis i poder marxar tranquilament.

   -No tens bon vocabulari -li vaig dir, sense contestar la pregunta que m’havia fet-. Has dit que això és un rumor, però “rumor” no és la paraula correcta. “Rumor” és una història que pot ser certa o falsa, però que acostuma a parlar malament d’una persona. Potser volies dir “comentari”, o “afirmació”, o…

   -Potser volia dir exactament el que he dit -em talla, empetitint els ulls-. “Rumor” no és una paraula ambigua.

   Va ser talment com si alguna cosa m’explotés al cervell. La masmorra on tenia tancats els pitjors records es va obrir de cop i les imatges em van envaïr. Vaig necessitar tot el meu autocontrol per recuperar-me. Era impossible que ell ho sabés, era impossible que li haguessin explicat el que havia fet. Quan vaig fer allò, ell encara no existia.

   El noi seguia davant meu.