My last words

Come to me, Doctor.

You are my dark star,

the man with two hearts.

Come to me, Doctor.

My savior, my man,

your song never ends.

Come to me, Doctor.

Let me save you,

just once, for a time.

Come to me, Doctor.

Send me to glory

and don't let me die.

The life without you,

it isn't a life.

Because once I met you

and now I will die.

Són mil agulles cada dia

El cel és gris,

                   literalment.

I no és un altre

                   poema depriment.

Estic intentant

                   fer-lo feliç,

p'rò ni descrivint

                   el que m'envolta

                                     ho puc aconseguir.

En una realitat sense colors,

en un poema sense ressò,

en un món gris i brut i fred,

on ni per un moment estàs net.

La gent t'embruta

                   de mentides,

et fan mal i,

                   amb excuses,

continuen

                   clavant-te agulles.

Poncella negra

Dolça flor de nit,

d'ombra fosca;

llàgrimes de rosada

que els teus pètals omplen.

No sagnis, no moris

més que ja ho has fet.

No et tanquis, no ploris,

perquè patiré.

Vers d'amor 5

Per què cada nit somio

en els teus llavis rosats?

Són només fantasies,

perquè mai els vaig tocar.

Please

    Please, please, please. Come back. I need you. Every second of every hour of every year of my life, I need you.

Àngel fosc

Espera'm

al revolt on acaba el món.

Jo no hi sóc, encara, però

m'hi arribaré per trobar-te.

Ombres de gris, dolça foscor;

i entre dimonis tu, estrella

fugaç, ombra entre ombres

                                on més n'hi ha.

Em va tocar ser famós

   El meu germà i jo no teníem bona relació, però en cap moment vaig desitjar que es morís.

   El dia de l'accident em trobava al despatx escrivint, i per això no ho vaig saber fins que vaig tornar a casa. Em va sorprendre trobar un missatge de veu de la mare al contestador. Em va sorprendre, més concretament, que fos de la mare.

   Suposo que no té cap sentit començar la història per la meitat.

   Els meus pares eren actors. Molt rics. Tothom els admirava. I jo no. La mare es va quedar embarassada amb vint-i-vuit anys; el pare en tenia trenta. No era la seva intenció, ells no volien tenir fills, però em van tenir a mi. I al Javier.

   Vam néixer junts, completament iguals l'un a l'altre. El pare deia que no en tot érem iguals; ell, al néixer, va sortir suaument. Jo gairebé vaig matar a la mare del dolor. Però, com a mínim en l'aspecte físic, érem idèntics.

   En fi, que vam créixer i les diferències es van intensificar. Ell va actuar en anuncis i pel·lícules i es va fer famós. Jo… jo només escrivia en l'ombra, sense reconeixement per part de ningú però amb menyspreu per part dels pares.

   Vaig publicar un llibre i vaig començar el següent. Els pares van deixar de parlar-me. I amb el Javier, si mai hi parlava acabàvem discutint. Sovint el veia per televisió, envoltat de fans histèriques, firmant autògrafs.

   En el fons, molt en en el fons, el trobava a faltar.

   Com he dit, vaig tornar a casa i vaig trobar un missatge al contestador. De la mare. Sorprès, vaig apretar el botó per reproduir-lo.

    -Bruno el teu germà Javier està a l'hospital per un accident. Tothom creu que morirà no cal que vinguis -va fer la seva veu amb un to falsament afectat, sense pauses-.

    Em va recórrer un calfred.

...

    Les portes de l'hospital estaven plenes de noies plorant. Em vaig veure obligat a entrar donant empentes. Devia quedar com un desgraciat histèric, però és que estava espantat. Em feia por que el meu germà morís.

    Vaig entrar a l'habitació corrent i gairebé vaig caure al frenar en sec. Els pares s'estaven en un costat. El pare feia cara de pòker i a la mare el rímel corregut li havia deixat uns reguerons foscos per les galtes. La mare no es va dignar ni a mirar-me.

    Tots dos estaven fets pols i ni aleshores pensaven canviar la seva actitud cap a mi.

    Oh, llar, dolça llar.

    - Per què has vingut? -va murmurar la mare-.

    - Per què m'has trucat si no era la teva intenció que vingués? -vaig replicar, acostant-me al llit on reposava el meu germà-.

    Tenia els ulls tancats i una expressió calmada que no era gens pròpia d'ell.

Records

No recordes els vells temps,

quan tu i jo encara parlàvem?

Molt abans que jo em fes vell,

molt abans, quan junts ballàvem.

Eren bons, aquells vells temps.

No els recordes, tan sols ara?

Passen dies, passen anys

Rere els vidres entelats

brilla llum i brilla vida;

quan marxi la boira espessa

el dia serà més clar.

I mentrestant només espero,

en solitud, mentre em faig gran,

que torni la llum austera

dels dies de l'any passat.

Calma mental

Habitació blanca,

cadires de blau.

Flors enganxoses,

revistes superficials.

I dolor,

el dolor blanc

de la vergonya;

el dolor groc

del patiment.

La por negra

d’estar tancats,

la pau grisa

de poder volar.

I tant de temps ha passat

que no sé què faig aquí,

ni qui sóc.

I només espero,

                        i escric

per la llibertat

que això em dóna;

només respiro

                        perquè

és fer això

                        el que em toca.

I ja no ploro,

                        ni ric,

perquè fer-ho

                        em faria falsa.

I jo no ho sóc,

                        o no ho vull ser,

un més en aquest món

                        de mentiders.

Bullying

    Ja fa temps que em vaig llegir els llibres de la saga "Percy Jackson" i "Els herois de l'Olimp", i ara fa un parell de mesos vaig acabar-me el primer de "Les proves d'Apol·lo" (sóc molt fan dels llibres de Rick Riordan). Des del primer moment que va sortir, em va encantar el personatge d'en Nico di Angelo, pels canvis que fa al llarg de la història i la realitat dels seus sentiments.

    L'evolució que fa és impressionant: comença sent un nen alegre, confiat i innocent, obsessionat en el joc de cartes "Mite o màgia" i sense gaire coneixement de la vida; després de la mort de la seva germana Bianca (de la qual culpa a en Percy) tot ell es torna més obscur i permet que Mides l'enganyi dient-li el que vol sentir; el Percy el salva i en Nico s'adona que tot aquest temps n'ha estat enamorat. Fuig del Campament Mestís, no sense abans haver-los salvat a tots, i se'n va al Campament Júpiter; i tot és per fugir d'un amor que considera que és dolent. Enlloc és acceptat, tothom el troba estrany i terrible, li tenen por. Finalment, després d'haver tornat a evitar la destrucció de tots dos campaments, té la intenció de marxar per sempre. I llavors coneix en Will Solace, que l'accepta tal com és i que li diu que sempre ha tingut ganes de ser amic seu.

    En aquesta altra saga que he començat, "Les proves d'Apol·lo", se'l veu sortint amb en Will Solace, completament feliç. Segueix tenint problemes amb les relacions socials, però la seva unió amb en Will li dóna tot el que necessita. Llegir els paràgrafs en què se'ls veu junts és felicitat pura.

    En Nico es mereixia aquest final. Ell havia de ser feliç. Si us heu llegit algun dels llibres de la saga ho entendreu. El món no podia continuar estant bé si ell no ho estava.
    Però això era una història, una novel·la; no la vida real. La vida real no regala els finals feliços. En general, els únics que aconsegueixen la felicitat són els que mai han conegut la depressió; els que acaben vivint bé no saben, no són conscients, que existeix el contrari.

    En els casos de bullying als instituts (la majoria de casos es donen entrant en l'adolescència), l'acosador tendeix a ser del grup dels "populars", les persones a qui tothom segueix i que tenen una vida fàcil; que no han de lluitar perquè els companys els valorin. En general, aquestes persones són valorades per poc més que pel físic, però sembla que amb això n'hi hagi prou.
    I qui és la víctima? Aquí hi ha més varietat. Pot ser algú estrany, diferent. En aquest cas, seria atacat per la simple raó de no seguir a la multitud. O algú dèbil, o algú massa "fort". O algú dèbil que es fa el fort.
    De totes maneres, el que patiria seria el que coneix el dolor, no el que se'l mereix; el trencat en comptes del que se sent fort i sencer.
    Perquè la vida és injusta. I no ho podem canviar.

"Amistad"

    Para caer bien a la gente, lo más importante es ser falso. Nunca debes decirle a nadie lo mal que te cae en realidad, porque con eso conseguirías una enemistad para toda la eternidad, ni hablarle de las cosas que te importan, porque le aburrirías. Y, por encima de todo, no les hables de tus intimidades, ni de lo que haces en el lavabo, si no quieres traumatizarlos y perderles para siempre.

    En cambio, hay algunas cosas estúpidas sobre las que se puede hablar con tranquilidad: los cotilleos, por ejemplo, son un buen modo de hacer amigos imbéciles y sin sustancia. Justo lo que, por lo que parece, necesita cualquier adolescente.

    No les demuestres que eres inteligente. Eso no les interesa. No les caerás bien, así.

    Adelante, ahora. Actúa como si fueras uno más. Al fin y al cabo, siempre fuiste un buen actor.

L'última lluita del cavaller

Solia matar els enemics

amb la força dels meus braços;

tremolaven els més vils

al sentir que m'acostava.

Ni un sol dia em va fallar

'quella llança platejada,

que brillava sota el sol

i a la nit m'il·luminava.

Va ser així durant trenta anys,

però a fora els temps canviaven;

perquè van morir cent reis

i a cent més els reis mataven.

Ara em trobo trist i sol,

ajagut al llit de mort,

i sé que sol emprendré

el camí final de tot.

Vida i existència

La vida és fosca, més del que sembla

en un principi, i l'existència

no hi té sentit.

Però nosaltres, els sers humans,

ens entestem a sobreviure-hi;

i hi morim.

Llança del dolor

Dóna'm la força que necessito per enfrontar-me a la vida cara a cara,

cada matí a partir d'avui. Deixa'm lluitar, fins i tot si això em mata;

perquè vull morir dret, mirant-la mentre caic. Vull morir lluitant.

Vull que el món sàpiga que algú el va defensar, destruint la seva ànima

al no deixar-la passar. Vull escriure el meu nom en una història no escrita,

veure com la gent l'explica als seus fills i com aquests el recorden.

Però deixeu-me lluitar per tot allò que m'importa

i ja de genolls veure com em claven la llança

                                                                 que ara em destrueix.

Mitjanit

És fosc, és tard.

Les espelmes s'han fos,

com les vides dels que dormen

i dels que dormiran per sempre.

No hi ha cap llum encès,

i ja no se sent res;

perquè només jo respiro.

L'esclau

Primer

van venir els crits,

seguits dels avisos

i gent que fugia;

em van advertir

que per sobreviure

calia mentir,

però

no en vaig fer cas,

i em van agafar,

i se'm van emportar.

I lluny em trobava

de la meva llar,

vivint la injustícia

de ser esclavitzat.

Aprenia

a mirar i a callar,

a estar-me en silenci

amb els homes blancs.

El meu cos patia

quan tenia el cap rebel;

molts dels meus morien

per càstigs severs.

Però

el temps passava

i em feia oblidar

que tenia pares

més enllà del mar.

I amb els anys següents

em vaig resignar

a viure per sempre

com a esclavitzat.

Tinc por

Per què tota la culpa

         cau al meu damunt?

He fet res que ho provoqui

                            o només jo ho sento així?

Per què la gent m’ataca,

                            per què em volen fer mal?

No sóc ningú, mai ho he sigut,

                            vull ser normal però no puc.

Per què tot això passa,

                            per què no em puc morir?

Em fa por seguir vivint,

                            em fa por seguir endavant;

em fa por arribar a algún cim

                            i caure des de dalt.

Tinc por del món i del que hi ha;

                            temo la gent que l’habita

                                                 i la que hi morirà.

Floten

Llisquen els pensaments,

                         els sentiments

                                        i les pors.

S'acosten suaument,

                         sense fer soroll,

                                        amb compte.

Escriptora

Doneu-me un llapis,

doneu-me paper;

permeteu-me escriure

                               i volaré.

Felicitat

Tants riures, tanta alegria,

que puc veure al meu voltant;

sembla molt ben repartida,

p'rò a mi no me'n va tocar.

Traïció

Dia gris en què tot falla,

dia gris en què deceps

tots aquells que confiaven

en el que podries fer.

Caiguda cap al desastre

És com un pou que mai acaba,

com un abisme sense fons;

és la caiguda interminable

del desastre que em destrueix.

Vaig voler felicitat,

ser lliure,

poder volar.

Però en cap moment comptava

que això em faria baixar.

Somnis trencats

Sento que ja res ho faig bé.

Vaig voler ser bona, la millor,

tenia el somni de ser genial;

però ara tot marxa,

i s'allunya,

i desapareix.

Mai res tornarà a ser igual.

Poema d'amor per a un psicòpata

Brilles:

com fa la vida,

com fan les flors,

com l’esperança

                   en la foscor.

Cremes:

com fa la flama

                   encegadora,

com fa la llum

                   després de l’ombra.

I mates:

com el verí

                   dolç que embriaga,

com fan les ombres,

com fan les rates.

Retorn

No se’ns permet

                                 tornar.

Vam ser expulsats, cremats;

ens van matar, i oblidar.

Però no se’ns permet

                                   tornar.

Oblidats

Soroll.

Tinc la sensació

que no duraré;

no puc amb això,

però seguiré.

Lluitant

per un somni trencat

que mai tornarà.

Sentint com l’alè

dels altres companys

-els morts i els ferits-

                         m’envolta.

Morint.

Sense justícia ni amor,

caiem constantment.

I mai no tornem,

perquè ningú ens recorda.

Flama d'esperança

Ocell fugaç

               de llibertat;

vine a mi

               i salva’m

d’aquells que un dia

               em mataran.

Tan lluny

    L'enyorava. Enyorava la felicitat dels dies passats, quan tot era més fàcil. Enyorava la companyia humana. Per què tot era tan difícil, ara? Per què tota la meva roba era fosca i ajustada? Per què la gent s'apartava de mi?

    Aquell matí, aquell primer matí després de vestir-me de negre i pintar-me ombres al voltant dels ulls, em vaig dirigir a l'insti amb por. Sabia com em rebrien, igual que cada dia. Amb burles, amb papers arrugats, amb murmuris. Res d'això canviaria.