No sóc un assassí. No sóc un assassí.
Això és el que em repeteixo un cop i un altre, intentant convence’m a mi mateix. Tancat darrere dels barrots de ferro de la presó.
Jo no el vaig matar. Mai ho hauria volgut.
L’habitació és una mena de gàbia cúbica amb una reixa de metall a un costat. Al meu voltant tot són ombres que s’allarguen seguint el ritme de les flames de la torxa que han clavat a la paret.
Per què no paro de sentir les seves paraules?
M’arrossego cap a l’esquerra i temptejo amb les mans el lloc on em sembla haver deixat el bol de farinetes que m’ha donat el vigilant. Em recorre un estremiment. El guàrdia que m’ha donat menjar tenia els ulls de color verd, brillants sobre la seva pell morena.
En la foscor, haurien pogut ser els seus.
Tanco els ulls i intento fer-me petit per oblidar tot el que he fet. No ho volia fer, no puc haver-ho fet. Aquest no sóc jo. Jo no ho faria.
Què va passar? Com és possible que acabéssim així?
Però sé que és cert. I en sé el perquè.
Si ell no m’hagués apartat del seu costat, si mai m’hagués fet sentir el que vaig sentir…
Li vaig fer mal. Com ell m’havia fet a mi. Ell em va destrossar la vida; jo vaig eliminar la seva. Va ser una venjança. No pot ser justificada.
Però s’ho mereixia. Em va dir que m’estimava. I jo m’ho vaig creure.
Excuses.
Em vull morir. El vull tornar a veure.
Els àngels no poden ballar amb els dimonis. Si ho fan, es cremen.
I qui és qui, en aquesta història? Ell em va fer mal, jo vaig fer que ell no en tornés a patir mai més. El vaig protegir amb les meves ales.
Eren ales de foc.
Però jo no sóc un assassí. No puc ser un assassí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada