Itàlia, 2016. La casa número 6 del carrer Mío Caro, a la tercera planta.
L’Ainhoa estava asseguda davant de l’ordinador, amb els auriculars posats. Per la posició, hauria pogut estar sentint música, però no ho feia. Esperava una resposta.
Nerviosa, movia el ratolí d’una banda a l’altra de la pantalla. De tant en tant tancava els ulls i respirava profundament, i després tornava a posar-se nerviosa.
Un soroll de campanetes li va indicar que havia arribat un nou missatge. Responia a la pregunta que havia formulat ella feia un moment:
》Heu trobat rastres de sang al cos?
》Ni un.
Va sospirar. Com era possible? La sorprenia no horroritzar-se ni sentir res especial des que l’Helena l’havia trucat al matí i li havia dit que en Bryan estava mort. Tothom parlava d’això per WatsApp, i com que ella no en tenia havia sigut l’última a saber-ho.
La notícia no l’havia fet plorar. No s’havia cargolat al llit ni havia somicat. Només havia fet preguntes. On l’havien trobat? Al pati de l’institut, però podia ser que hagués mort en un altre lloc. Presentava rastres de violència? No.
Es molt interesant.
ResponEliminaGràcies.
Elimina