L'art de la fi

Un altre escrit impressionant de Joan Sierra.

Si no us agrada la sang i el dolor,

no us el recomano.

    Els seus crits eren preciosos, la seva cara expressava dolor i angoixa, la meva obra estava acabant. La llum platejada de la lluna va il·luminar el ganivet per uns instants, i aleshores el moment més important de la seva insignificant vida va culminar amb un gran i esfereïdor crit. Aquesta era una de les meves primeres obres i estava  força nerviosa, però la meva carrera com artista depenia d’això. Vaig agafar vuit roses blanques i vuit roses tintades de vermell amb la sang de la persona que tenia davant, les vaig posar amb molta cura perquè volia que quedessin en un cercle tan perfecte com la mort. Quan les roses van quedar perfectament col·locades, una caixa de música molt antiga amb una forma de ballarina va ser deixada per mi al centre amb una delicadesa única. Per finalitzar, amb un pinzell, vaig pintar un gran mural que decorava l’exterior de l’obra, un gran mural vermell.

    L’endemà, la notícia va córrer pel poble, casa per casa, persona per persona. Jo vaig sortir orgullosa de mi mateixa, aquella era l’obra en què més m’havia esforçat. Portava una gran faldilla decorada amb la seda més suau i fina, amb un encaix digne d’una artista com jo. Portava un vel negre i uns guants tan detallats com una pobre vida. Anava caminant lentament amb pas segur, però alhora estava nerviosa. Quan vaig arribar, en veure les cares de la gent, el meu cor es va esmicolar, miraven el meu art com un assassinat. L’art no és un procés artístic que mostra i transmet sentiments a partir d’una sèrie d’habilitats manuals o creatives? Com és que no l’admiren? Els meus ulls miraven una a una les cares de la gent, horroritzades. Era com la fi del món un apocalipsi de sentiments em van envair i l’única sortida era el plor. La gent ho va mal interpretar i van preguntar-me si el coneixia. 

    Jo sí que el coneixia, clar que el coneixia, formava part d’una de les meves obres. La majoria dels agutzils de tot el país van mobilitzar-se per trobar, tancar, empresonar, torturar, la persona responsable d’aquest seguit d’atrocitats que estaven succeint al sud d’Alhakal, el meu país. Jo lluitava perque la gent contemplés el meu art, i els sentiments que començava a transmetre eren ira i desesperació, traduïts a desmembraments, i  retorçaments.

    La gent no volia sortir de casa, tenia por de morir. No ho entenia, la mort era el moment més important de la seva vida, no? No podia més, les cares de la gent, les crítiques, i el rei, que sense importar el què, em volia morta. Quan van descobrir qui havia estat, la meva casa va ser rodejada i vigilada fins que va venir una de les monges més poderoses de l’imperi, deien que la seva força espiritual era superior a la de qualsevol. Jo estava tancada en una habitació sense sortir, sense viure, l’únic que podia sentir eren els crits de la gent de fora. La porta finalment va caure i el meu únic pensament era el de morir, era la meva única salvació, podia formar part del meu propi art, a canvi de la meva insignificant, mísera i estúpida existència. Lentament sentia les portes caure, els rellotges parar, i un munt d’emocions que no podia explicar amb paraules, era com una melodia, una gran, petita, lluminosa, fosca, clara, espessa, preciosa, horrible i poderosa dèbil melodia.  Quan per fi van arribar on estava jo, no em van lliurar de la vida, sinó que van fer el que més mal em causaria, deixar-me viure més.  A la presó  vaig ser torturada de la pitjor manera, amb una existència que estava obligada a viure. La llibertat no va arribar fins que no va arribar la guerra, que amb ella, portava un mar de llàgrimes, desesperació i nostàlgia.

    Quan el país temia ser esborrat i trencat, la meva cel·la va obrir-se i vaig veure una gran llum amb la qual podia dialogar. Em va dir que Alhakal estava en un moment crític. Em va proposar un intercanvi molt curiós, la meva alliberació a canvi de lluitar a favor seu. No m’hi vaig negar i dos dies després estava en un palau amb una donzella esperant que vingués  el cap militar. Jo li vaig dir a la donzella que col·loqués vuit roses blanques i vuit roses tintades de vermell amb la meva pròpia sang en cercle al terra. Però ella no sabia que estava preparant una obra d’art en la qual ella i tots els caps militars serien involucrats. Portava un gran ganivet de plata i ells em lliurarien una nova arma, unes espases curtes fetes d’una mescla de sang humana i cristall. Eren dues espases vermelles que posseïen tota mena de forces que anaven més enllà del poder espiritual. En el moment que vaig tocar la primera espasa va començar la matança artística, era un ball de sang i espases. Poc després, tots havien mort i l’escenari estava a punt per ser decorat amb els elements més subtils i preciosos que podien ser trobats. Uns dies desprès jo ja havia fugit d’aquell país on el meu cap tenia preu. Ara, anava en un gran vaixell sense cap direcció concreta, buscant algú que reconegués el meu art.