Em va tocar ser famós

   El meu germà i jo no teníem bona relació, però en cap moment vaig desitjar que es morís.

   El dia de l'accident em trobava al despatx escrivint, i per això no ho vaig saber fins que vaig tornar a casa. Em va sorprendre trobar un missatge de veu de la mare al contestador. Em va sorprendre, més concretament, que fos de la mare.

   Suposo que no té cap sentit començar la història per la meitat.

   Els meus pares eren actors. Molt rics. Tothom els admirava. I jo no. La mare es va quedar embarassada amb vint-i-vuit anys; el pare en tenia trenta. No era la seva intenció, ells no volien tenir fills, però em van tenir a mi. I al Javier.

   Vam néixer junts, completament iguals l'un a l'altre. El pare deia que no en tot érem iguals; ell, al néixer, va sortir suaument. Jo gairebé vaig matar a la mare del dolor. Però, com a mínim en l'aspecte físic, érem idèntics.

   En fi, que vam créixer i les diferències es van intensificar. Ell va actuar en anuncis i pel·lícules i es va fer famós. Jo… jo només escrivia en l'ombra, sense reconeixement per part de ningú però amb menyspreu per part dels pares.

   Vaig publicar un llibre i vaig començar el següent. Els pares van deixar de parlar-me. I amb el Javier, si mai hi parlava acabàvem discutint. Sovint el veia per televisió, envoltat de fans histèriques, firmant autògrafs.

   En el fons, molt en en el fons, el trobava a faltar.

   Com he dit, vaig tornar a casa i vaig trobar un missatge al contestador. De la mare. Sorprès, vaig apretar el botó per reproduir-lo.

    -Bruno el teu germà Javier està a l'hospital per un accident. Tothom creu que morirà no cal que vinguis -va fer la seva veu amb un to falsament afectat, sense pauses-.

    Em va recórrer un calfred.

...

    Les portes de l'hospital estaven plenes de noies plorant. Em vaig veure obligat a entrar donant empentes. Devia quedar com un desgraciat histèric, però és que estava espantat. Em feia por que el meu germà morís.

    Vaig entrar a l'habitació corrent i gairebé vaig caure al frenar en sec. Els pares s'estaven en un costat. El pare feia cara de pòker i a la mare el rímel corregut li havia deixat uns reguerons foscos per les galtes. La mare no es va dignar ni a mirar-me.

    Tots dos estaven fets pols i ni aleshores pensaven canviar la seva actitud cap a mi.

    Oh, llar, dolça llar.

    - Per què has vingut? -va murmurar la mare-.

    - Per què m'has trucat si no era la teva intenció que vingués? -vaig replicar, acostant-me al llit on reposava el meu germà-.

    Tenia els ulls tancats i una expressió calmada que no era gens pròpia d'ell.