Habitació blanca,
cadires de blau.
Flors enganxoses,
revistes superficials.
I dolor,
el dolor blanc
de la vergonya;
el dolor groc
del patiment.
La por negra
d’estar tancats,
la pau grisa
de poder volar.
I tant de temps ha passat
que no sé què faig
aquí,
ni qui sóc.
I només espero,
i escric
per la llibertat
que això em dóna;
només respiro
perquè
és fer això
el que em
toca.
I ja no ploro,
ni ric,
perquè fer-ho
em faria
falsa.
I jo no ho sóc,
o no ho vull
ser,
un més en aquest món
de mentiders.
Molt bona, aquesta poesia.
ResponElimina