Solia matar els enemics
amb la força dels meus braços;
tremolaven els més vils
al sentir que m'acostava.
Ni un sol dia em va fallar
'quella llança platejada,
que brillava sota el sol
i a la nit m'il·luminava.
Va ser així durant trenta anys,
però a fora els temps canviaven;
perquè van morir cent reis
i a cent més els reis mataven.
Ara em trobo trist i sol,
ajagut al llit de mort,
i sé que sol emprendré
el camí final de tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada