Una altra gota evaporada

   Camino feixugament per un carrer gris, esquivant sense gaire esma la porqueria que els humans, aquests sers que tantes vegades et fan preguntar-te si és possible no tenir sentiments, han llençat a terra. Ara una llauna vermella amb unes lletres platejades. Ara una pell de plàtan amb les restes de la fruita. Els meus amos -antics amos, em corregeixo- mai no ho haurien fet, això. O potser sí? Abans tampoc no m’hauria ni plantejat que fossin capaços d’obrir-me la porta i llançar-me cap a la immensitat del carrer. Però ho van fer. Aquell dia, aquell dia en què la meva vida es va tornar un malson.

   Sento la pesantor del meu pèl, el cansament de les meves potes. Els ulls se’m volen tancar per no obrir-se mai més, i jo no tinc la força necessària per oposar-m’hi. Tinc la boca seca, ja ni tan sols recordo l’última vegada que els meus llavis van poder fregar la frescor de l’aigua. Em recolzo en un fanal i em permeto un descans. Les potes, dèbils, es dobleguen i em fan caure de costat. No intento posar-me còmode, però m’agradaria poder sentir el vent xiulador, el frec de les fulles entre elles, la dolçor del cant d’un rossinyol. Tanco els ulls i escolto. I els sento, però hi ha alguna cosa que ressona massa fort dins meu com per poder disfrutar-los; el cor. Un cor que batega, lentament, cada cop més fluix. Un cor que fa mal. Un cor que havia estimat les persones que l’han abandonat, un cor que no tardarà a parar. Compto els batecs que fa: un. Dos. Tres. El quatre tarda a arribar. Quatre. El cinc encara és més lent. Cinc.

   Mentre espero el sis, penso. Penso en tots els gossos abandonats, menyspreats pels humans pel sol fet d’estar bruts, que moren cada dia. Gossos com jo, gossos que han estimat i odiat, gossos que han atacat o defensat, gossos que es mereixen ser estimats. Gossos que desaparèixen, gossos que són buscats, gossos acollits o expulsats. Gossos de diferens races, gossos en general. I són tants, els que moren…! Sis. Però també penso en una altra cosa. Per més gossos que morin, la nostra raça perdura. Perquè els gossos sóm un oceà immens, i cada gos difunt, no és res més que una gota evaporada. No desapareixerem.

   I, amb aquest tranquil·litzant pensament, noto el meu setè i últim batec. El cos acaba de caure i la foscor més absoluta m’embolcalla, com el càlid mantell d’una nit sense estrelles.