L'Habitació

ROXANA

   Divendres 9 de febrer de 1913.

Escric això perquè ho necessito. Fa sis dies que m’estic aquí, recordant, i cada cop em domina més la por. Sembla com si tot me’l volgués recordar. Vull sortir d’aquí, però encara no goso enfrontar-me al món exterior.

Sento les explosions, els trets, els crits. I sé que tot plegat ho he començat jo. És massa per una estúpida ment humana. Em fa l’efecte que explotaré.

M’esforço a recordar com va anar tot. Primer va ser la mort de la meva germana petita. Després, la bogeria. I llavors, l’assessinat. L’assessinat que vaig cometre jo, a la vista de tothom, guiant-me únicament pel dolor. No sabia qui era el causant de la seva mort, però necessitava venjar-la. Així que el vaig matar. El noi d’ulls blaus i cara d’àngel.

El noi en qui ara somio cada nit.

Aquest lloc on m’amago, fosc i ple d’ombres. Cada petit soroll hi rebota, i és llavors quan m’imagino que ell em ve a buscar. Cada moviment en la foscor, tan és que l’hagi provocat un minúscul escarbat, em fa tornar els seus ulls grossos i sorpresos de nen petit, la seva mà innocent sobre la ferida d’on rajava tanta sang.

Per què ho vaig fer?

   Dissabte 10 de febrer de 1913.

Avuí ha explotat una bomba molt a prop. Una part de la paret s’ha ensorrat i ha col•lapsat l’única porta de sortida que hi havia. Ara em trobo tancada en una habitació de pedra, sense possibilitat de sortir-ne i amb unes provisions que es redueixen a un ritme que fa por.

Moriré aquí. No paro de repetir-m’ho, perquè ja cal que ho assumeixi.

L’aire s’està viciant. Això és tan palpable com les parets que m’envolten.

He perdut les ganes de fer res. Em passo l’estona, hora rere hora, asseguda en un racó. Escrivint. Hi ha estones llargues en què deixo la ment en blanc i m’esforço a oblidar-ho tot. No és tan difícil com sembla. Si sento que no ho aconsegueixo, em faig mal. Em fereixo a mi mateixa, clavant-me les ungles en la carn.

Qualsevol cosa que talli el flux de records.

No sempre aconsegueixo parar-ho a temps.

Tothom em mirava… a mi i al cadàver que reposava al meu davant. No sabia ni per què ho havia fet, i com més em mirava el noi que hi havia al meu davant, amb el cor que cada cop bategava més fluix, amb la respiració entretallada… Com més ho feia, més me’n penedia.

No sabia el nom del noi ros.

No el coneixia.

I l’havia matat pel crim d’un altre.

Van començar els trets. Mai he agraït tant com aleshores el fet de tenir una cara vulgar. Va morir molta gent per culpa d’això. Gràcies a això.

   Diumenge 11 de febrer de 1913.

Avuí seria l’aniversari de la meva germana, si no hagués mort. Cada cop que penso en això, començo a riure histèricament. L’eco de l’habitació em torna les meves rialles tan canviades que gairebé no les reconeixo.

Si no fos perquè sé que no és possible, diria que hi ha algú més aquí dins.

Potser el seu fantasma.

Cada cop hi ha més rates. Omplen l’espai, ho roseguen tot. Estan molt malaltes, molt. La pell els hi cau a trossos i tenen tot de clapes que semblen mig podrides. A les nits em mosseguen els dits i cada matí me’ls trobo coberts de sang. De la meva sang.

Després d’unes hores, la sang s’ennegreix i es torna oliosa. És fascinant veure-ho. Sembla que la meva pròpia carn es fongui.

Potser és la meva maledicció pel que vaig fer.

   Dilluns 12 de febrer de 1913.

Ja gairebé no es pot respirar. M’ofego amb cada alenada d’aire.

El meu cos no està preparat per suportar aquestes condicions. Aquesta humitat, aquest dolor, aquest patiment. Aquesta por.

El sento. Em ve a buscar. A les nits, em parla. Em murmura en somnis, i sé que està venint. Ve per venjar la seva mort. Segueix la norma de l’“ull per ull”; jo el vaig matar a ell, ell em matarà a mi.

Ho sé. Ho noto.

Ja ve.

   Dimarts 13 de febrer de 1913.

Ja ve. Ja ve. Ja ve.

Estic morta.