La mort

   Mort. La mort. Una cosa que tothom ha temut, i de vegades desitjat, al llarg de la vida. Una cosa per la qual, de fet, no té sentit preocupar-se.

   Realment és la mort, això que ens fa por? No. És l’inconegut, el no saber què hi ha després. És el saber que ningú en torna, que és definitiva. És el pensar en totes les possibilitats, en el que pot passar i en el que no.

   És com una cortina, la mort? Com si, tancant-la, et separessin de tot el que has conegut? És com un interruptor? Pot ser que la vida sigui un llum, una cosa tan fàcil d’apagar com la flama d’una espelma? I, si ho és, qui bufa per apagar totes les vides, vides lluminoses que deixen un forat fosc al pit de totes les persones que t’estimaven?

   És possible, que tots els sentits desapareguin de cop, d’un segon a l’altre? Perquè, de fet, què som, sense sentits? Res. Si se’ns mor el cos, el cor, tot, segueix havent-hi alguna cosa de nosaltres que ho vegi, que se n’adoni?

   Jo crec que sí. Potser no és una part visible, controlable, mesurable. Potser no és una part científica. Potser, de fet, ni tan sols existeix, aquesta part, però hi és. Com és, si no, que ens segueixen recordant? Quan morim nosaltres, sembla que tot el que hem construït o imaginat hagi de desaparèixer. Però no ho fa.

   A tots se’ns ha mort algú estimat, alguna vegada. Potser un avi, potser dos. N’hi ha que hem hagut de presenciar la mort d’un pare o mare. N’hi ha que hi érem, mentre moria el nostre germà.

   Potser al començament ens semblava que era impossible. Potser ens enganyàvem, sense saber-ho, assegurant-nos que no estava passant el que realment estava passant. I ho fèiem per no trencar-nos, perquè el dolor no ens destruís i ens impedís seguir endavant.

   I passava el temps. I aquell que havíem estimat no hi era. I el racó de cor que aquella persona havia ocupat quedava buit. Teníem un forat que res podia omplir.

   És per això que tantes religions necessiten creure en un més enllà, un racó millor on tots els que morim puguem ser feliços. Un lloc on ens puguem reunir amb qui ja ni hi és.

   Hi ha qui creu en Cel i Infern, o en Paradís, o en Elisi i Inframón. La teoria científica és que tot desapareix, per al mort. Són reals els llocs on va l’ànima, llocs on es veuen les seves bones obres o crims? O tenen raó el científics? No ho sé.

   El que és segur és que, per més que tot el que hem conegut desaparegui quan morim, hi ha una cosa que hi és sempre. Una cosa que ens permet seguir vius després d’apagar-se la nostra espelma. Una cosa que continua quan ens han corregut les cortines, quan ens han tancat el llum.

   El record que tenen de nosaltres.