Carta de mort

   Al final, he mort. No digueu res. No estigueu tristos. Ho desitjava.

   Vaig escriure això en previsió. Tenia ganes d’explicar-vos-ho, de fer que ho entenguessiu, però sa-bia que no ho acceptarieu; m’heu obligat a dir-vos-ho per escrit.

   No és culpa vostra. Sou uns pares magnífics, de debò. Si hi ha alguna cosa després de la mort, prometo que us seguiré recordant com els millors pares que han existit mai. Vau intentar trobar-hi una solució. Però no hi havia solució possible.

   No sé si vaig ser jo la que no estava a l’altura de la vida, o si era la vida la que no estava a la meva altura. Sóc una noia d’expectatives massa altes, sempre m’ho han dit. Les persones així no viuen felices, perquè no poden; no hi ha res que les satisfaci.

   Només ara, que ja he pres la decisió, sóc capaç de veure-ho des d’aquest punt més analític. Però això no em farà canviar d’idea. Dubto que hi hagi res que pugui aconseguir-ho, en aquest moment.

   No tindré por, quan faci el pas endavant, senti el cop d’alguna cosa xocant contra mi, els crits del desgraciat conductor, per qui sento una mica de pena, i mori.

   El conductor que m’atropelli no sabrà res de mi. Això m’agrada. Vol dir que no em jutjarà, que el seu sentir-se horroritzat només serà causat pel fet d’haver eliminat una vida humana. No ho provocarà el com era, la vida aquesta que haurà destruït.

   M’agrada llegir, no com als altres. També m’agrada escriure, i estudiar, i el bròquil. Petits detalls que m’allunyen de la gent de la meva edat, fent-me petita respecte al món. Si hagués pogut no créixer, si tot hagués quedat a parvulari, hauria sigut millor. Allà cadascú tenia les seves rareses, les seves dificultats, els seus gustos.

   Recordo el dia que hi vaig entrar, mig borrós per l’oblit, però envoltat d’una alegria que no tornaria a sentir en tots els anys següents. Ningú em coneixia, jo no coneixia ningú, i m’agradava poder pensar en com seria cadascun dels meus futurs companys. Em va entristir separar-me dels meus pares, de vosaltres, per enfrontar-me a aquell lloc enorme, desconegut i sorollós, però en aquell temps a mi no em duraven gaire les penes, i aviat somreia ampliàment.

   Es van fer les presentacions, i jo estava vergonyosa. Un a un, els nens feien un pas endavant i deien el seu nom, edat i joguina preferida. Vaig veure, una mica espantada, com la nena que tenia al costat avançava i deia: 《Daniela, tres años. Las “Pollis”》, en castellà. Després em va tocar a mi. Vaig fer un pas. Em sentia com si tothom em mirés, però no era veritat: la meitat del grup ja havia deixat d’estar atenta i murmurava en veu baixa. Però l’altra meitat, els que encara no havien parlat, em miraven fixament, i jo tenia por de fer alguna cosa malament.

   Em vaig armar de valor i vaig dir amb veu alta i clara, sense el to de nen petit que feien servir la majoria:

   -Hola. Em dic Helena Arinyell, tinc tres anys i m’agrada molt jugar amb l’Osset, però no sé si és la joguina que més m’agrada.

   La mestra, que es deia Maria, em va mirar, i semblava molt sorpresa.

   -Ho deu ser, no? -va fer servir aquell to que util•litzen els adults quan parlen amb nens petits, falsament amable. Ara el trobo ridícul, però a l’edat de tres anys m’agradava-.

   -Potser sí... -vaig contestar jo, amb un volum molt més baix que el de la primera afirmació. I dubtant, vaig afegir- Però llavors em sabria greu pels altres.

   -Molt bé -va dir la Maria-. Vinga, el següent. Com et dius, petit?

   Però va seguir mirant-me de reüll tot el dia.

   Aprenia ràpidament. Mentre els altres encara estaven aprenent a escriure el seu nom amb lletra de pal, jo ja feia frases amb lletra lligada. La mestra va venir a casa i us va comentar que potser m’haurieu de passar uns cursos més endavant. Però vosaltres sabieu que no m’agra-daria separar-me dels meus amics, i us hi vau negar.

   Jo era feliç. M’havia fet molt amiga d’una nena, la Nea, amb qui tothom em confonia. Ens agradava canviar-nos els llocs, a la classe, i veure com ningú se n’adonava. La majoria de vegades, una o altra acabava rient i llavors els professors ho veien. Actuaven com si estiguessin enfadats, però s’ho passaven tan bé com nosaltres.