El taxista va parar el cotxe anunciant-me que havia arribat a la meva destinació. Vaig pagar els diners que tocaven i vaig observar com s'allunyava. Després em vaig girar cap a l'edifici on, pel que semblava, m'hauria d'hostejar. Tenia una silueta fosca que es retallava en el cel blau, que em recordava un conte de fantasmes de quan era petit. Vaig entrar. M'havien dit que hauria de compartir la casa amb una altra persona, i tenia ganes de coneixe'l, fos qui fos.
L'interior de la casa era fosc, i vaig buscar un interruptor per encendre els llums. No en vaig trobar cap. Les parets eren plenes d'enormes prestatgeries plenes de llibres, i per les poques parts on no n'hi havia, es veien les parets, pintades de negre.
Vaig anar avançant per tot de passadissos idèntics, i estava segur que em perdria. Vaig decidir que la propera vegada que passés per aquells passadissos portaria un mapa, o, com a mínim, una brúixola.
Per fi vaig arribar a la sala d'estar. Tot era molt fosc, exceptuant la llar de foc, que convertia tots els objectes de l'habitació en fantasmagòrics, plens d'ombres que dansaven. Encarada a la flama, hi havia una gran butaca de color verd oliva. Vaig passar-li pel costat per acostar-me al foc i, només per una mil·lèsima de segon vaig poder veure qui, o què, hi estava assegut. Vaig tirar enrere, horroritzat pel que estava veient, i vaig topar contra les parets negres. Vaig sentir com hi havia alguna cosa fosca, no ben bé líquida sinó amb una densitat especial, que regalimava i formava un toll a terra... Fins llavors el foc no ho va il·luminar.
La imatge de la sang que recobria la sala era tan monstruosa que vaig cridar. Un únic crit abans de perdre el coneixement.
...
Vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant. Era en una habitació agradablement blanca, estirat en un llit net.
-Veig que ja està millor.
Em vaig girar, sobresaltat. A l'altra banda del llit hi havia un home jove, d'uns vint anys, observant-me.
-S'ha desmaiat -va ser tota explicació que em va donar, amb un encongiment d'espatlles-.
-Però... -no sabia què dir. Al final vaig deixar anar- El cadàver que hi havia a l'altra habitació era... era humà?
-Ho era -en veure el meu horror, va somriure-. Faig experiments amb cossos morts. Investigo sobre la vida i el que ve després. Res que us pugui preocupar.
Jo estava convençut que aquell home m'amagava alguna cosa. El que havia vist era més seriós que un petit experiment, com ho pintava ell. Però no volia que el desconegut ho notés.
-Qui és vostè? És l'altre llogater de la casa? -va assentir- Com es diu?
-Preferiria no revelar la meva identitat real -va tornar a fer aquell somriure estrany, només amb la meitat de la boca. Quan ho feia, ensenyava les seves dents blanquíssimes, brillants-. Ara per ara, no m'interessa escampar-la. I el vostre nom?
-Si vostè no em confia el seu, quins motius tinc jo per fer-ho?
Se li va escapar una riallada i es va passar una
mà pels cabells foscos.
-Intel·ligent, eh? M'agrada. Bé, doncs jugarem a aquest joc. Cadascú amb els seus secrets. Ja veurem qui dura més. Només una cosa, l'única que realment necessito saber. Té germans, família, o qualsevol amic que pugui venir a visitar-lo?
-No -i, ara somrient jo, vaig afegir-. Així que li interessa la discreció, no?
Semblava molest.
-No es faran preguntes en aquesta casa. Però sí que hi ha una norma que s'hauria de complir. És igual quina sigui la situació; no es pot entrar a la sala del cadàver. Vostè, no pot. No tornarem a parlar del que heu vist. Jura-ho.
-Ho juro.
-Jureu-ho pel que més us importi.
-Ho juro per mi mateix -vaig dir amb ironia. Ja no quedaven gaires coses que m'importessin més que jo-.
-Ens entendrem, tu i jo.
I va sortir de l'habitació. Potser només m'ho vaig imaginar, però em va semblar que duia la satisfacció pintada a la cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada