Sol naixent

  <<Recorda, Nessie. No oblidis -havien estat les seves últimes paraules-. Perquè si ho fessis, tot el món que coneixes s’ensorraria, i tu et tornaries com tots els altres. Com tots ells>>.

   Em vaig despertar de cop. Tremolava tota jo.

   Feia massa temps que els records em turmentaven. Volia oblidar, com havien fet tots els altres. Volia oblidar, encara que volgués dir perdre’m a mi mateixa. Volia oblidar, encara que fos l’última.

   I cada dia, cada matí, quan el sol naixent sortia, em despertava desesperada, trencada interiorment per culpa dels malsons, sempre el mateix malson, sempre les mateixes paraules. Les seves paraules.

<<Recorda. No oblidis. Perquè si ho fessis, tot el món que coneixes s’ensorraria, i tu et tornaries com tots els altres. Com tots ells>>.

   Em vaig posar les mans a les orelles, com si pogués evitar sentir aquelles veus que venien del seu interior. Com si hi hagués alguna solució diferent de la que havia escollit tothom. La mare, l’Alexander, l’Ethan… No. No volia pensar en els que ja no hi eren.

   Potser… Si realment haguessin sabut com els canviarien… Però no havien pogut. No havien tingut cap oportunitat.

   Tot havia anat massa ràpid. Primer va ser el forat a la capa d’ozó, després l’entrada de gasos tòxics provinents de Mart. I, llavors, la solució. Va sortir als diaris. A la televisió. Te’n trobaves cartells per tot arreu. Unes màquines, una fàbrica, una empresa que els millorava el cos. Més força, més resistència, més energia… i immunitat contra els gasos tòxics.

   Tothom hi va anar. Estaven desesperats i necessitaven creure en un futur millor. Volien creure que la nostra espècie seguiria endavant. Ho van fer tan bé com van poder; tots van caure a la mateixa trampa. Ho van fer per nosaltres, i van fracassar.

   Em vaig quedar sola.

   Una llàgrima salada em va rodolar galtes avall. Va deixar marcat el camí que havia fet sobre la brutícia que m’impregnava.

   Havia jurat que mataria aquells que m’havien destrossat la vida. Aquells que havien convertit la humanitat en uns sers de faccions perfectes i decisions sempre correctes. Les persones que els havien fet a tots iguals.

   Se’m va escapar un sanglot. Tots ells, tots, eren robots programats en sèrie. Com si les persones que havien format part de la meva vida mai hi haguessin sigut. Només em quedava la venjança. I, poc després, la mort. Això si no em mataven abans. Tot pinta perfecte, em vaig dir sarcàsticament.

   Vaig alçar el cap, secsejant-lo com fan els gossos per propulsar la brutícia cap enfora. Em vaig estirar una mica per eliminar la rigidesa dels músculs. Després de tantes nits de dormir al carrer, m’havia acabat acostumant a aquell repetitiu procés.

   No només era l’única humana autèntica, també era l’única captaire que quedava al món.

   Em vaig alçar i em vaig preguntar què podia fer aquell dia.