El fill d'Hades

LA DREW

   En Jack estava intranquil. Alguna cosa no rutllava, n’estava segur. No hi havia res que l’hagués de preocupar; la seva germana Drew tal•larejava una cançó i la mare, borratxa, roncava sobre el sofà. El pare no hi era. Mai hi havia sigut, i la mare no en volia parlar. Era un tema tabú.

   El dia següent seria el primer del segon trimestre a l’internat on l’enviava cada any la seva família. Ell feia segon d’ESO, i no es podia dir que les coses li anessin gaire bé. No feia amics, no treia notes especialment bones ni destacava en cap esport. I, a més a més, la seva germana, l’única persona al món que mai l’havia menyspreat per l’aspecte, ni mirat per sobre l’espatlla en cap moment, no anava amb ell. Obviament, ella, la nena que tothom estimava, anava a una escola de qualitat, envoltada d’amigues i admiradors. Feia primer, i era el pol oposat d’en Jack.

   En Jack era esprimatxat, tenia els cabells castanys despentinats, els ulls d’un negre molt profund i una pell molt blanca. Gairebé mai somreia i, quan ho feia, era amb un posat molt trist. No bromejava, no gastava temps amb paraules innecessàries. No feia pinya amb els companys, sinó que anava per un camí diferent, solitari.

   La Drew era rossa, de pell clara i ulls blaus. Riallera de mena, feia feliç qualsevol que se li acostés. Era amable, bonica, amistosa. No deixava a ningú de banda, i ajudava aquells més tímids o maldestres.

   Submergit en aquells pensaments, el Jack no s’havia adonat de la seva germaneta, que se li havia apropat per darrere i se’l mirava, entristida.

   -Et trobaré a faltar -va dir sobtadament-. No m’agrada que ens haguem de separar.

   Agafat per sorpresa, el noi es va girar. Va veure que era la Drew i va fer un d’aquells somriures tristos. Sempre que veia aquella petita còpia de la seva mare abans de sucumbir a l’alcohol, fresca i alegre, es posava malenconiós. I, tot i això, era reconfortant estar amb ella.

   -I jo a tu -li va contestar. Li agradaria poder-li mostrar com es sentia, la por que li feia tornar a estar sol entre aquells desconeguts que aprofitaven qualsevol ocasió per fer-li mal, per parar-li emboscades-. No tens ni idea de com t’enyoraré.

   Ella es va asseure al seu costat, en una butaca que havia sigut feta per a una única persona, un lloc on cabien perfectament dos adolescents prims. Es van abraçar. Van estar una estona així, els dos junts, escalfant-se l’un a l’altra. La Drew va recolzar el cap al pit del noi i va tancar els ulls. Els seus cabells d’or pur queien com una cascada, sedosa i lluent, i feien pessigolles al nas d’en Jack. Un instint protector es va apoderar d’ell: mai deixaria que ningú fes mal a la seva germana. Va notar la respiració, cada cop més pausada, de la noia. S’havia adormit.

   -Et protegiré -va murmurar-. Passi el que passi.

…

   Aquella nit, en adormir-se, en Jack va somniar.

   Va veure un campament, ple de cabanes i nois de la seva edat. Alguns duien espases, o arcs i buiracs amb fletxes. D’altres s’entrenaven clavant llances daurades a uns maniquins que es movien com si fossin vius. Un ser mig cavall mig home va passar galopant a tota velocitat (un centaure?), i un jove rialler es va treure els pantalons i va deixar al descobert unes potes, amb peülles i tot, de cabra. Esperits de noies joves s’envolaven sobre un bosc cantant una cançó melodiosa, i un home gegantí amb un únic ull castany… El somni va canviar.

   Era fosc, i se sentien sorolls desagradables. Un espetec de foc i un soroll de ferro xocant contra ferro. Silenci. Llavors alguna cosa es va il·luminar. Un rostre enorme i terrorífic amb uns ulls roents i flamejants, que canviaven de color d’una manera espantosa. Uns cabells negres, lleugerament llargs, i una pell pàl·lida i blanquinosa. Un cinturó d’on penjava una espasa negra que semblava feta d’ombra. I una veu. Una veu profunda i greu que murmurava: 《Vigila. Serà demà. Prepara’t. No et fiïs de l’adolescent d’ulls verds》.

   Llavors es va despertar. Per la finestra entrava un fil de llum ataronjada. No tenia res a veure amb la terrible obscuritat del malson, però en Jack seguia amb la sensació creixent de preocupació. Sense posar-se les sabates per tal de no fer soroll, va sortir de la cambra. Es va dirigir a l’habitació de la Drew. Va obrir-ne la porta amb un grinyol suau i va mirar cap al llit.

   Per un moment, va tenir la sensació que alguna cosa li esquinçava el cor i el deixava sense respiració.

   La seva germana no era al llit.

…

   No va prendre precaucions. No va perdre temps. Es va limitar a baixar ràpidament les escales que duien al pis de sota. Es sentia destrossat, com si li haguessin pres una part vital de l’ànima. Es va afanyar a córrer cap al menjador pensant algun pla per trobar-la.

   Peró allà, llegint una novel•la, l’esperava un xoc encara més fort. La noia estava concentrada, però tan bon punt va veure el seu germà, va aixecar la mirada de les pàgines i el va saludar amb un《bon dia》tan tranquil que semblava fora de lloc.

   El Jake va inspirar profundament, recuperant-se de la correguda. Encara estava en estat de xoc, però va córrer cap a la Drew i la va estrènyer entre els seus braços. Li va esbullar els cabells i se la va mirar, seriós, travessant-la amb aquells ulls tan foscos i profunds.

   -No m’ho tornis a fer, això. Mai més, promet-m’ho. Mai més.

   Ella li va dirigir una mirada lleugerament inquisitiva, però va assentir.

   -T’ho prometo.

UN MAL PRESSENTIMENT ENCERTAT

   El matí va passar més ràpidament del que haurien volgut, i al cap de poc es van acomiadar.

   La mare i la Drew van marxar amb el cotxe i en Jack va sortir cap a l’institut caminant. Avançava lentament, temorós del que passaria quan es trobés amb els companys. Tenia la vista clavada al terra i una expressió seriosa i entristida. Tota l’alegria que li havia provocat la seva germana, ara s’evaporava.

   Al cap d’una hora de caminar, va poder veure l’escola on anava. Era elegant, amb torres altes i jardins enormes. Tot i que no era tan bona com la de la Drew, tenia moltes inscripcions cada any. Va ser un miracle que hi entrés, però ara li sabia greu que l’haguessin acceptat. Hauria preferit que no ho fessin, però ja era massa tard. L’hauria d’aguantar quatre anys més.

   Amb el cap cot, va travessar el reixat de l’entrada. Inmediatament van començar les rialletes de burla i els insults. Els professors de l’entrada feien com si no sentissin res, i els de primer s’ho miraven una mica sorpresos, tot i que alguns també l’assenyalaven rient per sota el nas. En Jack sempre havia sigut conscient de com de diferent era respecte als seus companys. No podia aconseguir d’interessar-se per les tonteries de moda que feien xisclar les noies, ni de riure per les bromes tontes que es gastaven els uns als altres. No li agradaven ni el futbol ni el rugbi, ni entenia quin interès podia tenir anar al gimnàs cada dia i fer músculs.

   El problema era que tampoc li interessaven els estudis, ja que no havia trobat cap carrera que volgués fer. I això li impedia d’unir-se als més intel·lectuals, que ara també li feien el buit.

   Va seguir avançant entre gent que murmurava o reia. Li va semblar que tot anava sorprenentment bé. Fins que va sentir el silenci que s’havia apoderat del pati. Es va preparar i va alçar els ulls. Al seu davant hi havia un noi de setze anys, alt i musculós, que el mirava amb menyspreu. Va alçar el puny i, sense gens d’esforç, li va clavar un cop de puny que el va llançar per terra.

   Un dolor atroç va recórrer el braç d’en Jack, que havia xocat contra la pedra. Va sentir rialles. Va mirar al seu voltant. Ara sí que els professors s’havien girat, però observaven l’escena sense fer res per evitar el que passava. Va notar un nou cop, a l’esquena. En Musculets li havia donat una patada amb tota la força. Després, amb la punta de la bamba esportiva, hi va tornar. Aquest cop, estava dirigida cap al nas. Amb un esclafit de dolor, la sang roja va començar a rajar-li galta avall i va tacar el terra. Gairebé encegat pel mal, va veure el grupet de populars que reien. Una noia de primer semblava esgarrifada: va fer que no amb el cap i es va girar d’esquena.

   Això li va donar ànims. No tothom l’odiava o el menyspreava. Amb esforç, es va alçar. Va semblar que això sorprenia al seu contrincant, que es va quedar parat i no va reaccionar. En Jack sentia la ràbia que li corria pel cos, la ràbia que li sortia cap enfora. Li volia fer mal. Però abans de poder fer res, va passar una cosa que ni ell es podia imaginar.

   La terra sota els seus peus va començar a tremolar, a espetegar. I en va sortir una cosa blanca. Una cosa molt semblant a un os. Era… un os. L’os va anar seguit de més ossos, unes costelles i, en fi, tot l’esquelet. Ni ell ni el Músculs s’havien mogut. El més gran tenia els ulls oberts i semblava horroritzat; ell, en canvi, estava meravellat. La noia de primer tornava a mirar i somreia. També semblava emocionada.

   L’esquelet es va encarar a l’agressor, que s’havia posat pàl·lid. El va agafar, el va llençar a terra, li va donar una patada a l’esquena i una altra al nas. Podria haver parat aquí, però no ho va fer. Li va donar dues patades més de regal, i el noi va gemegar. Tot seguit, va desaparèixer en una columna de fum negre. Llavors l’esquelet se’n va apartar i es va girar cap al Jake, que va retrocedir, espantat. Però l’esquelet es va posar ferms i es va tornar a enfonsar sota terra.

   Tots els que envoltaven l’escena semblaven paralitzats. En Jack, per contra, es sentia lleuger i poderós. Va sonar el timbre que anunciava el començament de les classes. Els nois es van començar a moure, preparant-se pel dur treball que els imposarien.

   Una noia del grupet de les Guapes i Pijes SA. estava plorant mentre intentava que el rímel que li regalimava no li espatllés el cutis perfecte. Parlava amb les seves amigues:

   -Era tan guapo i sexy! Hauria pogut acabar sortint amb mi! I ara, per culpa d’aquest assassí monstruós…

   Va començar a sanglotar. Una de les seves amigues la va abraçar i consolar. En adonar-se que el Jack mirava, li va llançar una mirada assassina. Una mirada carregada de retret. No va ser fins llavors que ell es va adonar del que havia fet.

   Fins aquell moment no havia vist que havia matat un noi.

L’ALIADA

   Les classes van passar ràpidament, però ningú, ni tan sols els més estudiosos, escoltaven els professors. Tothom murmurava sobre en Jack. I sobre el noi a qui havia matat.

   Va ser un alleujament que sonés el timbre que indicava la mitja hora de pati. El Jack es va aixecar i va córrer cap al pati, cap a un racó on gairebé mai hi havia ningú. Però aquell dia era diferent. Hi havia una noia de cabells castanys ondulats, amb uns ulls de color caoba. Era la noia de primer que s’havia girat per no veure com el pegaven.

   En veure’l, es va aixecar ràpidament i va fer gest de marxar. Ell va fer que no amb el cap.

   -No marxis. Queda’t.

   No ho va dir com una ordre, sinó més aviat com una súplica. Fins aquell moment no s’havia adonat de com necessitava algú que estigués de part seva, un amic. Algú en qui pogués confiar. La noia se’l va mirar, sorpresa i una mica espantada. En Jack se li va posar al davant i la va observar. Semblava trista, i mantenia els ulls molt oberts, com si li volgués dir alguna cosa.

   -Com et dius? -la pregunta havia brotat de la noia, que també el mirava-.

   -Jack -va fer ell-. I tu?

   -Diana.

   Per primer cop la va veure somriure. Era molt bonica, i tenia uns ulls sincers. Alguna cosa va sortir del fons d’en Jack. Un sentiment molt profund, amagat durant anys. Un sentiment que, fins ara, havia tingut reservat a la Drew. Amor. Amor d’amics, no pas de res més. I alguna altra cosa. Una cosa que encara no sabia identificar.

   -No et faran... alguna cosa, per haver parlat amb mi? -no va poder evitar que li sortís la pregunta, la por que li feia el que li passés a la noia era massa profund-.

   Els ulls d’ella van canviar per un segon. Maldava per semblar tranquil•la, però no ho aconseguia. En Jack havia vist de manera prou clara la seva por. Por del que li poguessin fer.

   -No -va assegurar, de totes maneres-. Estaré bé.

   -Segur?

   Ella li defugia la mirada, l’esquivava. Va respirar profundament per tal de calmar-se i va alçar la vista.

   -No tinc amics a perdre, i no em fa por el mal que em puguin fer. Aquí els dos estem en la mateixa situació. No, de fet tu ho tens millor que jo, amb aquests Super Esquelets que acudeixen a ajudar-te quan els necessites.

   Fins aquell moment, en Jack no havia mirat el terra. Ara, com de passada, ho va fer. I gairebé va cridar de la sorpresa. El terra sota els seus peus estava ple d’ossos.

   Ràpidament, es va tornar a girar cap a la Diana, preocupat per si estava espantada o horroritzada. Si aquest fos el cas, ho hauria entès perfectament. Però, altra vegada, la nena el va sorprendre. Somreia, extasiada.

   -Uau. Sembla una cosa de película. O del joc de cartes, “Mite-o-Màgia”.

   -Tu també hi jugues? -va preguntar en Jack, molt sorprès-.

   -Sí. És una passada! I els ciclops d’ulls vermells de l’edició especial…!

   Sense ni adonar-se’n, ja estava assentint amb el cap, vigorosament. Feia temps que considerava estúpida la seva afició a aquella col·lecció. Una cosa infantil, menyspreable. Cert que la noia era més petita que ell, però no gaire. Al cap d’un moment, ja estaven endinsats en una interessant conversa sobre els unicorns Banya de Diamant i els centaures Matxacadors, discutint quin d’ells guanyaria un combat.

   I, en pocs minuts, es va dibuixar el primer somriure autèntic en molts anys. Els ulls li brillaven, els esquelets van desaparèixer de sota els seus peus. Es sentia més alt, més fort. No era capaç d’entendre com podia ser que, fins feia un moment, hagués estat intimidat per un estúpid noi que ja ni tan sols existia.

   Al cap i a la fi, ell no era un assassí: era l’esquelet, qui havia convertit al noi en pols.