El llegat dels morts

PRÒLEG

   Al mig de la batalla, entre remolins d’espases i xocs d’escuts, llances que lluïen un moment abans de clavar-se fent un so francament desagradable, la Lereida buscava desesperadament la seva comandant. Feia massa estona que no la sentien cridar les ordres que sempre havien aconseguit que la lluita fos disciplinada i correcta.

   Va sentir el xiulet d’una fletxa que li passava per sobre el cap. Feia poc temps, el seu primer impuls hauria estat ajupir-se, però ara ja no. Es va girar d’un salt a una velocitat humanament impossible, va agafar la fletxa entre el polze i l’índex i, amb força, la va tornar per on havia vingut. Pel so de metall que es va sentir, va deduir que, desgraciadament, s’havia tornat a passar amb la força, i un dels seus companys la devia haver desviat. Sabia que era dels seus perquè cap dels simples humans mortals contra els quals lluitaven hauria sigut capaç de fer-ho.

   Alguna cosa a la seva esquerra li va cridar l’atenció. Va dreçar les orelles afilades i va ensumar. L’olor li deia que era un dels seus, però l’oïda li estava indicant el contrari. Inconfusiblement, el que li havia cridat l’atenció eren uns gemecs. Gemecs d’elf, un dels seus. I ella seguia sense voler-s’ho creure. Perquè els elfs mai ploraven. Els elfs mai gemegaven ni es queixaven de la mort, per dolorosa que fos. Els humans contra els quals lluitaven, sí; com si amb l’estrèpit de la baralla no n’hi hagués prou, hi afegien sons d’ànima en pena que haurien fet fugir una llopada sencera. Però aquell no era el cas. Qui plorava, no era humà.

   Imaginant-se totes les trampes possibles, va avançar silenciosament cap al lloc d’on provenien els sanglots, que havien anat baixant de volum. La Lereida ja havia encaixat una fletxa a l’arc quan va veure qui era. La comandant Maureen estava estesa al terra, enmig d’un toll de sang platejada que li brollava de diverses ferides. Respirava feixugament, fent aquells sons estranys que la Lereida havia sentit al començament. La seva capitana, entrenadora, comandant i… i amiga, sí, es moria. I ella no hi podria fer res.

   Intentant mantenir l’expressió neutra, es va acostar a la vella elfa. Tot i que per l’aspecte se li haurien atribuït uns vint-i-cinc anys, la realitat era molt diferent. N’havia de tenir, si les històries deien la veritat, tres mil cinc-cents com a mínim. Era experta, intel·ligent, ràpida. La Lereida no entenia com algú l’havia pogut ferir d’aquella manera.

   Vigilant que la seva pell no toqués la sang platejada, que l’hauria cremat, se li va ajupir al costat. Li va tancar les parpelles, com deia la tradició sagrada i, quan li anava a posar les mans planes sobre el pit, va descobrir que la de l’esquerra estava tancada amb força sobre alguna cosa dura. Amb suavitat, es disposava a obrir-li per extreure’n el que fos quan la Maureen va obrir els ulls, respirant d’una manera ronca i entretallada.

   -Pren-ho… Lereida -va dir, allargant-li tremolosament el braç on duia l’objecte-. No permetis… que ningú… t’ho robi. I… quan vinguin a… buscar-te… i et matin… no ho deixis… anar.

   La Lereida, lleugerament sorpresa per les estranyes paraules de la seva antiga mentora, va observar com els ulls blaus i profunds de la dona es tancaven per última vegada, mentre la seva llarguíssima cabellera del color dels estanys li feia de coixí de seda. No va ser fins aleshores que li va obrir la mà per veure què hi havia. Sobre la pell blanca pàl·lida i suau, reposava una pedra roja.

   Com la sang.

CAPÍTOL 1

LA PEDRA I EL LLIBRE

   A casa d’en Nicholas Brown hi havia un aparador ple de minerals. Tot i que n’hi havia de molt brillants, de daurats i platejats, el que més el fascinava des que tenia us de la raó era un de vermell. Era petit, li hauria pogut cabre al palmell de la mà, però d’alguna manera tenia una potència que eclipsava la resta. Gairebé semblava que bategués.

   Sacsejant el cap, el noi se’n va apartar i va baixar les escaletes de les golfes. Per què aquella col•lecció de minerals era a les golfes, ell no ho sabia, però l’única vegada que havia proposat a la seva mare de baixar-lo al vestíbul, semblava que li hagués de venir un atac de cor. Així que ell havia decidit no tornar-ho a intentar.

   I, tot i això, sense poder-ho evitar, cada dia els seus passos el menaven cap a l’aparador de les golfes. Aquell dia no havia estat cap excepció. En tornar de l’institut havia fet marrada per evitar els que sempre el buscaven per fer-li mal, havia acariciat el gosset de la veïna de la casa del costat i havia arribat a casa seva. La porta s’havia obert fent un grinyol i ell havia entrat, intentant no fer gaire soroll al caminar per si hi havia la tieta Maribel, que se n’havia anat a viure amb ells feia uns dos mesos.

   La Maribel era una dona mig sonada, dura i estricta, que tenia la idea que tots els nois de catorze anys són fumadors, bebedors i drogadictes, de manera que, cada vegada que enxampava en Nico, el sermonejava durant hores sobre la importància de no ser-ho. Fins i tot hi va haver un temps en què va estar instant l’Emilie, la seva mare, a portar-lo al metge.

   L’adolescent havia pujat per l’escaleta de mà que duia a les golfes, havia respirat profundament i havia dirigit la vista cap a la vitrina. El mineral, la pedra preciosa, seguia allà, amb aquella força única que tenia. Com li passava sempre que s’acostava al roig encès de la joia, sentia una força que l’empenyia, com si fos un imant.

   Havia sigut llavors que en Nico havia sacsejat el cap, movent els cabells castanys d’una banda a l’altra i havia marxat. Pensant que tot això eren tonteries. En silenci.

   Al menjador no hi havia ningú. La casa devia estar buida, i això era un descans enorme. Això volia dir llibertat. Va acabar de berenar i va desparar taula. Després va seure al sofà i va obrir el llibre d’història, preparant-se per fer deures com un condemnat, durant hores i hores.

   La seva agenda deia: DIV.H.1248.0. El noi va somriure en recordar el dia que havia inventat aquell sistema per resumir els deures. El primer, DIV, era el dia de la setmana. “H” es referia a Història, l’assignatura. Després venia la pàgina, seguida de l’exercici. Mai li havia fallat, el sistema. Fins aquell dia.

   Perquè, per més que el llibre de l’assignatura era molt voluminós, es devia més al gruix de les pàgines que a la quantitat de les que hi havia, que no devien superar les tres-centes. Era impossible que n’hi hagués 1248. Sacsejant el cap sense poder entendre el seu error a l’hora d’apuntar-s’ho, va engegar el mòbil. Preguntaria la pàgina autèntica a en Rikky, un company de classe amb qui, si bé no eren amics, tenien bona relació.

   Al cap d’un moment va sentir la seva veu a l’altre costat de la línea.

   -Nico? Passa res?

  -No, només trucava per preguntar-te una cosa… -va començar en Nico, una mica inse-gur-. Els deures que ens han posat d’Història, saps quina pàgina és?

   -D’Història? Nico, et deus haver equivocat. No tenim absolutament res d’Història. Com a mínim, que jo sàpiga. Potser m’ho he perdut mentre em llençava boles de paper amb el Will… -Es va sentir un crit-. Ui, em temo que t’he de deixar. La mama s’acaba de trobar la taràntula que li he posat a la banyera!

   Rient alegrement, en Rikky va penjar. I va deixar en Nicholas Brown assegut al sofà, sense entendre res.

   En Nico no es creia que el seu sistema d’agenda li hagués fallat. Així que es va decidir. Li eren igual els examens que pogués tenir el dia següent, perquè el problema de les 1248 pàgines no se li’n volia anar del cap. Va agafar el llibre d’Història, amb tot el seu pès, i el va girar. La coberta era molt més suau que les dels altres llibres d’institut, i tenia gravada en or una filigrana molt intrincada de línies que es recargolaven i s’abraçaven entre elles.

   Quan el va obrir, va cruixir. L’interior, en canvi, era bastant normal. Si no fos pel gruix dels fulls, podria haver sigut qualsevol altre llibre d’Història, de qualsevol altre institut. Tenia mapes, imatges, guerres il•lustrades…

   En Nico va decidir examinar-lo de més a prop. Va agafar un dels fulls, el fa fregar, se’l va mirar des de tots els costats possibles. Però res. Quan ja gairebé havia perdut l’esperança, es va sorprendre de notar alguna cosa diferent. De dintre d’un dels fulls, en sortia un altre, molt més prim, escrit en una lletra ondulada i elegant. Com les filigranes de la coberta.

   Amb el cor que li anava a cent, el va agafar.《Els fulls devien ser dobles》, no parava de dir-se,《Per això no ho trobava!》.

   Se’l va posar a la falda i, fent esforços per entendre aquella lletra tan recargolada, se’l va començar a llegir.

CAPÍTOL 2

LA GUERRA DELS ELFS

   Dilluns 13 d’abril de 1432.

La guerra continua. Tot i que avuí hem aconseguit una victoria, hem perdut moltes vides. La comandant Maureen ha mort, igual que el meu germà Ithrandel. Potser demà seré jo, no ho sé. Sembla que l’enemic ha perfeccionat l’armament en els últims segles, perquè cada vegada sembren més la mort al seu pas.

El terra està quedant tacat de platejat per tots els elfs caiguts, i en canvi, de roig no se’n veu tant. Cada vegada estic més convençuda d’una cosa, i crec que els altres també ho veuen. Estem perdent. Si continuem així, ens extingirem.

   Dimecres 15 d’abril de 1432.

Escric això des de l’hospital. Una de les fletxes enceses dels humans m’ha arribat a tocar el braç. Devia haver estat llençada amb molta força, perquè no m’he pogut girar a temps per interceptar-la.

A la mateixa cambra que jo, hi ha també la Nyëmona i l’Erethen. No crec que la primera passi d’aquesta nit, amb les ferides que té. És molt jove, i em sorprèn que algú de la seva edat hagi arribat fins aquí quan tants altres han mort.

L’Erethen, en canvi, només té algunes ferides al peu esquerre. I alguna cosa l’està canviant. Diu que és culpa nostra, que els hi hauriem d’haver donat la Gota Roja. No sé què és això, potser alguna cosa que la febre li ha fet imaginar.

   Dijous 16 d’abril de 1432.

Avuí torno a batallar. No m’estranyaria gens morir, com li va passar a la Nyëmona ahir. Només en quedem vuitanta, però el nostre orgull ens impedeix rendir-nos davant dels milions d’humans que assolen les nostres terres.

La mort no em fa por, però l’extinció sí. No sóc l’única que ho pensa, això. Aquesta nit, en comptes de dormir, els dotze que pensàvem que hauriem de deixar la lluita hem estat parlant de què fariem en cas de derrota assegurada.

No dubtàvem que els humans ens executarien a tots, un per un, així que hem planejat una fugida en cas que quedessin menys de vint elfs d’empeus.

   Divendres 17 d’abril de 1432.

Després de la lluita d’ahir, sóm cinquanta. Els últims elfs del planeta. La por s’està començant a escampar entre les nostres files, i el grup dels que volen deixar la lluita ha crescut fins a vint-i-sis. Encara no és segur, però probablement marxarem demà. M’he passat tota la nit tocant amb la flauta melodies de comiat, i ja tinc la bossa preparada.

L’Erethen se’ns vol unir al grup. L’hem acceptat, tot i que ens fa por que la batalla on es va trencar el peu esquerre l’hagi trastocat una mica.

Avuí al vespre, en el moment en què el sol frega amb suavitat les muntanyes i tenyeix el cel de colors preciosos, anunciarem que ens en anem. Això farà que ens expulsin d’Irisul, la ciutat dels elfs, tota de vidre i plata, però segurament quan tornem ja no hi haurà ciutat on anar.

   Dissabte 18 d’abril de 1432.

Sóm trenta-quatre els que abandonem el clan, a l’alba. Només setze s’han quedat a defensar Irisul. Una batalla que fa mil•lenis que dura, perduda finalment. Una ciutat que havia de ser perenne, esborrada del mapa. I potser, només potser, una raça invencible s’haurà extingit en la lluita contra el món.

No sé si podré continuar escrivint les meves memòries, a partir d’ara. Per això vull que es sàpiga el meu nom: Karenda, la segadora d’homes. Karenda, defensora de la seva raça. Fins al final.

CAPÍTOL 3

LA GOTA ROJA

   En Nico va tardar uns segons per tornar a la realitat. Què feia, una història tan fantàstica com aquella, en un llibre d’Història? Els llibres d’Història només contenien fets reals, aburrits.

   Recordant què l’havia fet investigar, va mirar a la part de sota del full. 496. I ell havia de buscar la 1248. Passava tot de pàgines, treia el full finíssim que hi havia a l’interior i mirava el número. Fins que al final va trobar la seva. Aquesta ja no estava escrita com a diari, sinó més aviat com a informació de final de llibre.

La Gota Roja.

   Diumenge 14 de febrer de 2016.

   Durant molt de temps, em vaig preguntar què era la Gota Roja de la qual havia parlat l’Erethen. Després de la seva desaparició, no quedava nongú a qui preguntar-li. Vaig buscar, durant segles, algú que ho sabés, però no.

   No va ser fins un cert dia que, a les golfes d’un humà, em vaig trobar la pedra preciosa més bella que havia vist mai. Era roja i càlida com la vida humana, que dura un instant i després s’apaga. La vaig agafar entre el polze i l’índex, amb por del desconegut, i vaig notar que bategava, que estava viva a les meves mans.

   I llavors em van venir flaixos de coses que no havia vist mai, imatges que em devia enviar la pedra. La comandant Maureen, envoltada per humans, prement la joia entre les mans mentre donava la seva vida per salvar-la. I després, com li entregava la pedra vermella a la Lereida. Com aquesta era amenaçada amb ser torturada fins a la mort si no l’entregava, i ella no ho feia. Com l’Erethen protegia la Nyëmona mentre aquesta feia un conjur per enviar la pedra a un lloc segur. Com el líder dels mortals agafava l’Erethen i li clavava alguna cosa al peu, i com pràcticament mataven la Nyëmona. Vaig veure generacions d’elfs protegint una cosa que no tenien ni idea de què feia o per què servia.

   L’únic que havien sentit, era que la Gota Roja els salvaria.

   Després d’haver llegit això, en Nico es va quedar una estona en silenci. L’estona que li va caldre per adonar-se d’unes quantes coses. Una, que aquell dia era diumenge 14 de febrer de 2016. I dues, que havia de pujar a les golfes inmediatament.

   Volant, va pujar les escaletes mig podrides i va entrar a les golfes que feien olor de reclosit. Es va dirigir a la vitrina, cridant interiorment que la pedra hi havia de ser. Que ningú li podia haver fet res.

   Va parar al costat del mostrador de minerals i va buscar la seva pedra. No hi era. Va alçar la vista i, amb tota la sorpresa que li provocava la situació, va veure, a l’altra banda del vidre, el rostre d’una noia d’uns vint anys. De la seva espessa melena li sortien unes orelles punxegudes. Unes orelles d’elf.

   Abans de desaparèixer amb la pedra, un somriure sorneguer es va dibuixar als llavis de l’elfa. Hi va haver un llamp. I tot es va tornar fosc.

CAPÍTOL 4

EL PROFESSOR D’HISTÒRIA

   Hores després, en Nico va obrir els ulls. Passada l’estona que va necessitar perquè se li acostumessin a la foscor, va veure que encara era a les golfes. No sabia quanta estona havia estat sense sentits, però havia estat bastant llarga, d’això n’estava segur.

   Incorporant-se amb esforç, va tornar a perpallejar. I els records li van tornar. Amb el desig que res d’allò hagués passat, es va acostar a la vitrina. Es deia a sí mateix que era impossible, que res d’allò havia pogut passar. Que només havia sigut un somni.

   Les seves esperances es van fer miques en trobar-se amb el vidre esmicolat de la vitrina, els minerals desordenats i la pedra roja desapareguda.

   Desesperat, va tornar a baixar les escales. Sabia què havia de fer; només hi havia una persona al món que li pogués respondre els milions de preguntes que se li acumulaven. Va obrir d’un cop la porta de sortida i va començar a córrer pel carrer. El vent li fuetejava la cara i li despentinava els cabells. Tenia por, por per tot el que estava passant i per com de ràpidament havia canviat la seva vida.

   No va tardar gens a trobar-se davant de la porta del seu institut. Era platejada i molt recargolada. Feia anys li havien dit que havia estat instal·lada allà en honor a un professor, ara no recordava quin. Però sempre l’havia trobat especialment bonica, massa per a un edifici així de bast.

   La va travessar temorosament, sense saber gaire com explicar el seu descobriment a en Jaime, el professor d’història. Era el seu primer any en aquell institut, i ja des del principi havia sigut el professor preferit d’en Nico. Era el més jove del professorat, no devia tenir gaire més de vint-i-cinc anys. Tenia els cabells rossos, daurats, i una barba tallada molt curta.