La música del silenci

PRÒLEG

La Sarah va sentir udols en la nit.

   Feia estona que l’estrany silenci que regnava la inquietava, i ara, l’udol no havia fet més que augmentar el seu temor. Per un moment, la llum de lluna que entrava per la finestra va ser eclipsada per una ombra negra. I el silenci va tornar a trencar-se per culpa d’un segon udol.

   La noia no podia aguantar més: encongida entre llençols i flassades, es va tapar les orelles amb força. Alguna cosa li deia que no tot anava bé. Va aguantar així uns minuts, però al final la por la va vèncer. Fins que no sabés què estava passant, no seria capaç de dormir tranquil·la.

   Va apartar les mantes a un costat i va posar els peus descalços a terra. Va creuar l’habitació en un silenci tens i continu, va baixar les escales trepitjant cada graó amb suavitat. Tot i les precaucions, les escales cruixien.

   La Sarah va arribar a baix, dient-se a sí mateixa que la seva por era infundada, que uns udols no volien dir res. Que probablement només era una nit com qualsevol altra.

   Tots els seus esforços es van ensorrar quan va entrar a l’habitació.

   El cos de la seva tieta jeia a terra, destrossat. Encara no s’havia enrigidit; fos el que fos que havia passat, havia estat no feia gaire. I la Sarah tenia una idea bastant clara del que havia passat. Una altra llegenda abandonads que havia cobrat vida.

   Aguantant-se les ganes de vomitar que li havien vingut de sobte, va sortir de la casa. Els seus passos ressonaven amb força en el carrer silenciós.

 《Per què tant de silenci?》, es va preguntar estranyada.《I si n’hi ha tant, per què no he sentit res?》. L’instant que va tardar a adonar-se de què volia dir aquest detall, va notar una força freda que s’endinsava en el seu cos. El món es va enfosquir, i ella va caure a terra.