Inspirat en "Crepuscle", de Stephenie Meyer.
Tenia set anys, quan van tancar la meva germana al soterrani. Ella només en tenia sis, i estava molt espantada.
La mare em va prohibir baixar a veure-la, parlar-hi i tranquil•litzar-la. Em va dir que la Jane no era com nosaltres, que era un monstre. Tot i que, en realitat, el que passava és que li tenia por.
La meva germana petita té alguna cosa que sempre l’ha diferenciat de l’altra gent. Jo no sabia què era, però fins i tot a mi em provocava calfreds de tant en tant. Quan s’enfadava, per petita que fos, la gent s’encongia. Quan parlava, amb la seva veu aguda i infantil, es feia silenci de cop. Si entrava al dormitori dels pares, amb el seu pijama de ratlles roses, per dir-los que havia tingut un malson, ells es despertaven sobressaltats.
Imagino que al començament tots dos érem massa perits com per comprendre que això la podia acabar deixant sense ningú, sola. Ella ho trobava divertit. I, en un principi, jo també. Quan no era la víctima, es clar.
Però vam créixer. Als sis anys, vaig entendre per primer cop com la veien els altres. Terrorífica.
Va ser jugant amb unes nines que ens havia donat l’àvia per nadal. També havia portat una pilota. M’ho havia passat tot molt ràpidament, donant llambregades a l’habitació on hi havia la Jane. Era clar que la temia. Bé, doncs estàvem jugant amb les nines aquelles, fent veure que estaven guerrejant.
La Jane havia preparat molt bé l’escenari de la lluita. Sempre ha sigut bona amb la pintura vermella.
En el moment de començar la lluita, jo tenia tres nines i ella dues. Havíem discutit sobre qui s’havia de quedar la que feia créixer un dels nostres exèrcits, i havia guanyat jo, al·legant que, com a germà gran, em mereixia més soldats.
-Ets dolent, Alec! -tenia les celles rosses molt juntes, i feia una ganyota de desgrat. La melena ondulada se li agitava, com si hi hagués vent. El més estrany és que no en feia. Jo vaig riure i vaig agafar el guerrer extra-. Sempre dius el mateix!
Llavors em va sorprendre. Va saltar endavant, cap a mi, i va agafar la nina amb la boca. Les seves dentetes van foradar la roba amb què estava feta, i el cap va caure per terra, seccionat del cos. Rient perversament, va agafar les restes i va córrer cap al lavabo.
Va tornar al cap d’un segon. Ara, el cos del peluix estava brut de roig. Li havia arrencat un ull, l’altre li penjava del revés. Li faltava mitja cama. La “sang” que en rajava havia deixat un caminet, un reguerol del lavabo a l’habitació.
La meva germaneta tenia els braços vermells fins al colze.
Oblidant els petits moments en què m’espantava, quan em feia tremolar o m’horroritzava per petites coses que feia, me l’estimava molt. La Jane era una part important de mi, i jo ho era d’ella. Sempre ens havíem tingut l’un a l’altre, ningú més ens havia fet costat. Ens necessitàvem.
I va arribar aquell dia en què no va seure a taula.
-Mare, i la Jane? -vaig preguntar-li amb to de sospita. El nom de la nena li va provocar un estremiment- Encara és a la seva habitació?
Només va ser un instant, però li vaig notar el dubte a la veu quan em va contestar.
-Sí. Em sembla que avui no es troba gaire bé. I res d’anar-la a veure!
El matí va passar com sempre. Més avorrit que de costum i tot. La mirada se’m dirigia constantment cap al rellotge de sorra de la cuina. Estava inquiet. Una quarta part de l’espai del rellotge s’havia omplert d’aquella fina pols groguenca, i seguia pujant. Allò volia dir sis hores. Sis hores des que havíem esmorzat sense ella. Sis hores de febre… i soledat.
No sóc dels que incompleixen normes pel plaer de fer-ho, mai he sigut d’aquests. Però sentia, d’una manera molt estranya, que la Jane em necessitava.
La mare era a la cuina. L’habitació, al pis de dalt. Jo, al menjador.
Havia decidit què havia de fer.
No em vaig permetre temps per penedir-me’n: em vaig aixecar i vaig avançar cap a les escales. Cada vegada amb més decisió, vaig començar a pujar. Tenia un mal pressentiment, i era aquest el que em feia augmentar el ritme com més m’acostava a la seva habitació.
Vaig arribar a la porta, esbufegant.
-Jane! -vaig cridar- Jane!
Només em contestava el silenci. Pensava que ja m’havia fet a la idea de què podia haver-li fet la nostra mare, però no per això va ser menys horrible el no haver-hi resposta. Podia notar com em tremolaven els llavis, com els ulls se’m negaven de llàgrimes mentre empenyia la porta de fusta.
Els meus ulls van tardar un moment a acostumar-se a la foscor. Quan ho van fer, em vaig trobar una habitació buida. No hi havia dormit ningú. La meva germana portava tota la nit desapareguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada