El corredor del laberint - Newt

Inspirat en "El corredor del laberint", de James Dashner.

   Es va sentir un gran estrèpit i un soroll de mecanismes tan forts que gairebé van fer tremolar el terra. El Cub començava a pujar. Com tots els altres clarians, es va dirigir cap al lloc d'on venia el soroll, preguntant-se com seria el nou capverd.

   Feia temps, gairebé dos anys, havia sigut ell, el que va arribar dins del Cub. Recordava com de sol s'havia sentit, la por que havia passat, el sentiment d'impotència en veure que li havien pres els records. Quan li havien obert les portes del Cub i havia vist tots aquells nois desconeguts havia intentat fugir, però havia ensopegat i caigut. Encara li feien mal els riures que va suscitar aquella caiguda.

   Va arribar-hi dels últims, maleint entre dents el seu turmell fet malbé. Li feia mal a cada passa que feia, però va serrar les dents i es va afanyar. Va arribar a temps de veure com la part superior de la “Caixa” arribava a dalt de tot.

   El Cub va parar amb una sotragada. S'hi va acostar per ajudar l'Alby a obrir-ne les portes. Eren bastant pesades, però a costa de fer força van aconseguir obrir-les. A dins hi havia un noi d'uns setze anys amb aspecte d'espantat. Estava arraulit contra una de les cantonades del cubicle, mirant els nois desconeguts amb expressió de sorpresa. Per algun motiu, el va recordar a sí mateix, amb aquesta expressió, mirant els clarians que havien arribat abans que ell.

   En Newt va sentir tot d'exclamacions, bones i dolentes, sobre el nou. Es va preguntar com es devia sentir, envoltat de desconeguts i sense poder recordar res del seu passat. Segurament estava molt espantat.

   -Guaita quin passerell.

   -Quina edat té?

   -Sembla una trifa de vaca amb samarreta.

   -Tu sí que ets un trifa, cap de grony.

   -Hosti, quina pudor de peus que fot aquí baix!

   -Espero que hagis gaudit del viatge, passerell.

   -No hi ha bitllet de tornada, company.

   Van ajudar el capverd a sortir del Cub, li van espolsar els pantalons i el van deixar a terra. L'Alby es va girar cap al capverd.

   -Encantat de coneixe't, cagafil, benvingut a la Clariana.

...

   -Guaita el capverd -va fer una veu amb un to molt desagradable-. Si continua mirant així d'una banda a l'altra s'acabarà dislocant el ganyot.

   Molts dels Clarians, especialment els de la banda del Gally, van riure. En Newt es va tombar cap a ell i el va fulminar amb la mirada. No volia que el noi acabat d'arribar es pensés que tots plegats eren una colla de figafluixes com el Gally.

   Semblava que l'Alby havia pensat el mateix que ell.

   -Tanca la boca, Gally.

   En Gally no es va atrevir a desafiar el seu líder a la cara, però tan bon punt es va girar, va fer una cara de menyspreu. En Newt va decidir ignorar-lo. En Gally no canviaria, li diguessin el que li diguessin. La fiblada del Griu havia estat massa per ell. Abans de la Transformació, en Gally no era el millor dels amics d'en Newt, però mai havien tingut mala relació. Allò no havia durat ni un mes. Va sortir al Laberint per donar-hi un cop d'ull tenint la mala sort de ser fiblat per un Griu. Des de llavors havia canviat. Es va tornar desagradable, fins i tot cruel.

   El Newt va tornar la seva atenció al capverd. No semblava tan espantat com li tocaria en la seva situació. De fet, semblava ser el més valent de tots els capverds d'aquell any. Tot i això, les aparences enganyen. Podria ser que, en el fons, no fos més que un llepamocs. Potser fins i tot es tornaria de la banda d'en Gally. Esperava que no.

   -On sóc? -va preguntar el capverd.

   -En un lloc poc recomanable -va fer l'Alby-. Pren-t'ho amb calma.

   -Quin Guardià li tocarà? -va preguntar en Dave.

   -Ja t'ho he dit, cap de grony -va tornar-hi en Gally- és un trifa, o sigui que serà un fregall, n'estic convençut.

   En Gally i molts dels seus amics van esclatar a riure. El Newt va moure el cap d'una banda a l'altra, entristit. No acabava de veure quin problema tenia en Gally amb el nou capverd. Normalment no era tant desagradable amb els capverds. Normalment intentava guanyar-se'ls pel seu grupet. Era després, quan veia que no volien saber res d'ell, que començava a tractar-los malament. Però la mirada que estava util•litzant per observar aquest capverd, no era tan sols de ràbia: era d'odi. El capverd, en trobar-se aquella mirada, es va encongir una mica.

   《No en facis cas》va pensar en Newt. 《Torna-li aquesta mirada, és el que és mereix》. Però el capverd no va tornar a mirar en aquella direcció.

   Teòricament, en Newt, com a sublíder dels clarians no hauria de tenir ni favoritismes ni prejudicis. En general ho aconseguia i era just, però amb en Gally era tan difícil... Es va tornar a preguntar quin problema devia tenir el Gally amb aquell noi. Gairebé semblava com si el recordés de la seva vida anterior, però no. Allò era impossible. O potser no? En Gally havia passat per la Transformació, de manera que podia recordar algunes coses, però mai abans ningú que hagués sigut fiblat per un Griu havia recordat cap dels clarians a la seva vida anterior...

   -I fins i tot com a fregall... -continuava en Gally- no crec que pugui fer tant, m'hi jugo el fetge.

   -A callar, he dit! -va tornar a cridar l'Alby- Si continueu xerrant, el proper descans quedarà reduït a la meitat!

   El capverd va apartar la mirada, incòmode. Va començar a mirar al seu voltant, la Clariana. Era un espai enorme, tancat per unes parets de pedra de mida gegantina, amb quatre obertures també enormes: la porta nord, la porta sud, la porta est i la porta oest. Fora d'aquells murs hi havia el Laberint. El temible Laberint. El pitjor dels malsons d'en Newt. El va recórrer un estremiment. 《No hi pensis》, es va dir. 《Oblida'l》. Però no podia. El Laberint seguia allà, a l'espera d'una solució impossible. I no podia oblidar el terror que havia viscut allà dins, perseguit, acorralat per uns sers monstruosos...  《Prou! Fixa't en el capverd. En el capverd i en res més》.

   El capverd havia deixat de mirar al seu voltant: ara mirava els nois que tenia davant. En creuar la mirada amb en Newt, aquest li va dirigir un somriure d'ànims, però no va semblar que el capverd ho notés. Llavors va tornar a creuar la mirada amb en Gally. Aquest cop va aguantar més i no va apartar la mirada. En Gally va sacsejar el cap i va marxar. El Newt no va poder retenir un somriure. Aquell capverd li queia bé.

   L'Alby va fer un pas cap al nou clarià. Mantenia les celles arrufades que havia util•litzat per renyar el Gally, com si volgués fer-li por i deixar-li clar que ell era el líder. En Newt no acabava d'aprovar aquell posat de l'Alby. El capverd ja devia estar prou espantat de trobar-se en un lloc desconegut, envoltat de nois desconeguts, tot just haver descobert que, d'alguna manera, li havien pres la memòria. No calia que se li acostés un noi negre amb un posat amenaçador com a primer record d'aquell nou lloc.

   -És una història molt llarga, mitjafava -va dir el noi-. Ja l'aniràs descobrint part per part. Demà et duré a fer el tour. Fins llavors... no trenquis res. Em dic Alby -va acabar, allargant la mà-.

   El capverd no en va fer cas. De sobte feia cara de pànic, com si per fi s'adonés del què li estava passant. Es va allunyar de l'Alby i va anar cap a l'arbre més proper. Es va deixar caure al peu del tronc i va deixar caure el cap enrere. Va inspirar profundament i va tornar a alçar el cap en direcció a l'Alby.

   -Doncs explica-me-la -va exclamar, tornant a fer cara com si no tingués gens de por-. Expica'm aquesta història tan llarga.

   L'Alby es va girar cap al grupet de nois que observaven l'escena i va posar els ulls en blanc. De sobte el capverd tornava a fer cara d’espant. En Newt desitjava poder fer-li entendre per què no podien explicar-li res, que era el millor per ell, que seria feliç mentre no tingués idea del què estava passant. Però no podia. No podien dir-li res. Ho hauria de descobrir per sí sol.

   -Parlo seriosament -va murmurar el capverd-. On sóc?

   L'Alby se li va apropar i es va asseure al seu costat amb les cames creuades. La multitud de clarians que mirava es va apretar al voltant de la parella. Gairebé semblava còmic, tot de nois estirant el coll per veure millor el capverd i el líder. A en Newt li recordaven estruços. "Estruços". Recordava com éren, però no recordava on els havia vist ni qui els hi havia ensenyat. Realment, els Creadors havien de tenir un bon cervell, si havien estat capaços de fer aquella feina tan ben feta.

   -Si no tens por no ets humà -deia l'Alby-. Comporta't d'una altra manera i t'asseguro que et llenço per l'Espadat, perquè voldrà dir que ets psicòpata.

   -L'Espadat? -va preguntar el noi, posant-se pàl•lid-.

   -Ai, prollons... -va dir l'Alby, fregant-se els ulls-. No hi ha manera de començar aquestes converses, entens què vull dir? Però tranquil, que aquí no maten els figafluixes com tu, t'ho prometo. Limita't a evitar que et matin, i sobreviu, o el que sigui.

   El capverd cada cop es posava més pàl•lid i es mirava el líder amb els ulls molt oberts.

   -Regrony... -va fer l'Alby, que es va passar les mans pels cabells curts i va deixar anar un llarg sospir-. Jo no serveixo per això... Ets el primer capverd des que van matar en Nick.

   El capverd va obrir els ulls fins un punt que en Newt mai hauria cregut humanament possible. Va decidir intervenir abans que l'Alby matés de por el pobre noi. Es va acostar a la parella i, bromejant, li va clavar una cleca a l'Alby.

   -Espera't al maleït tour, Alby -va dir en un to alegre, tot i que mirava l'Alby als ulls per deixar-li clar que parlava seriosament-. El nano tindrà un atac de cor abans de començar. -Es va acotar i va somriure a l'altre noi mentre li allargava la mà.- Em dic Newt, capverd, i ens agradaria que excusessis el trifa del nostre nou líder.

   El capverd li va estrènyer la mà i li va somriure, agraït.

   -Calla, capsigrony -va rondinar l'Alby, que va clavar una estrebada al Newt perquè s'assegués a terra amb ell i el capverd-. Com a mínim, quan li parlo jo entén la meitat de coses del que dic.

   Uns quants clarians, el Rusqui el més sorollós de tots, van esclatar a riure i encara es van apretar més al seu voltant. En Newt començava a sentir-se agobiat. L'Alby va obrir els braços amb els palmells cap amunt, com un predicador.

   -Aquest lloc es diu la Clariana, d'acord? És on vivim, on mengem, on dormim... I nosaltres ens diem clarians. Això és l'únic que has de...

   -Qui m'ha enviat aquí? -va exigir saber el capverd. Ara la seva cara demostrava una ràbia sorprenent-. Com és que...?

   Abans que pogués acabar la pregunta, l'Alby es va aixecar de cop, agafant el capverd per coll de la samarreta..

   -Aixeca't, cagafil, aixaca't!

   L'Alby va obligar el capverd a alçar-se. L'altre noi se'n va apartar, reculant cap a l'arbre on havia estat recolzat. En Newt també es va aixecar, preocupat pel que l'Alby li pogués fer a l'espantat capverd. Tot i això, de moment va decidir no intervenir. Abans volia veure què passava.

   -No vull interrupcions, nano! -va exclamar l'Alby-. Regrony, si t'ho expliqués tot la dinyaries aquí mateix, després de cagar-te a les calces. Els Camàlics se t'endurien, i llavors ja no ens serviries de res, oi que no?

   -No sé de què em parles -va fer el capverd molt lentament, amb un to molt més tranquil-.

   Com que l'Alby semblava a punt d'abalançar-se sobre el capverd i escanyar-lo allà mateix, el Newt va entendre que havia arribat el seu moment. Es va acostar a l'Alby i el va agafar per les espatlles.

   -Alby, no et passis. Estàs fent més mal que bé, saps?

   Va semblar que l'Alby ho havia entès. Va deixar anar la samarreta del capverd i se'n va allunyar, respirant pesadament.

   -No és moment de ser amables, caganiu. La vida d'abans s'ha acabat i ara en comença una de nova. Aprèn les normes de pressa, escolta i no parlis. M'has sentit?

   El capverd li va dirigir una mirada una mica espantada, com suplicant-li ajuda. Semblava a punt de plorar. En Newt li va tornar una mirada de comprensió, dient-li que l'entenia, però que no hi podia fer res. Va acabar assentint.

   -Oi que l'has sentit, capverd?

   El capverd semblava furiós, enrabiat, amb ganes de plorar, tot alhora. Per un moment, en Newt va tenir por que digués que no, que volia respostes, però va acabar assentint.

   -Sí.

   -Estupèndic -va fer l'Alby-. El Primer Dia, això és el que avuí és per tu, titaflor. La nit s'acosta, els Corredors tornaran aviat. El Cub ha arribat tard avuí, per això no tenim temps per al tour. El farem demà al matí, a primera hora -va afegir, i es va tombar cap al Newt-. Troba-li un llit i que dormi.

   -Estupèndic -va dir ell, pensant que com menys temps estiguéssin junts l'Alby i el capverd, millor.

   L'Alby es va tornar a girar cap al capverd, amb els ulls entretancats.

   -Deixa passar unes setmanes i seràs feliç, mitjafava. Seràs feliç i útil. Cap de nosaltres no sabia res el Primer Dia, i tu tampoc. La nova vida comença demà.

   L'Alby va girar cua, es va obrir pas entre la multitud de clarians i es va dirigir la Residència. Els nois es van anar dispersant, cadascú a fer la seva feina, però tots donaven un cop d'ull al capverd abans d'anar-se'n. Aquest va plegar els braços, va tancar els ulls i va respirar profundament. En Newt va aprofitar per observar-lo detingudament.

   Tenia els cabells foscos, curts (menys que l'Alby), un cos atlètic, uns braços forts i una mirada atenta. Ja no semblava que tingués por: només semblava lleugerament preocupat. El Newt va caure en que no havia plorat en cap moment. La majoria de capverds ja haurien plorat, gemegat, xisclat i cridat les seves mares, però ell no. Fins i tot semblava avergonyit cada vegada que passava un rastre de por per la seva cara. Realment no s'havia equivocat: aquell capverd era molt valent. Valent i orgullós.

   -Què he fet? -va xiuxiuejar de sobte el capverd-. Què he fet? Per què m'han enviat aquí?

   En Newt li va donar un copet a l'espatlla.

   -Capverd, tots ens hem sentit com et sents ara -va dir, intentant consolar-lo-. Tots hem tingut el nostre Primer Dia i hem sortit del Cub fosc. Les coses pinten malament, és la veritat, i ben aviat encara pintaran pitjor per tu. Però quan ja hagis fet una mica de camí, sé que lluitaràs de debò, amb tot el que tens. Es nota que no ets cap nyicris.

   -És una presó, això? -va preguntar el capverd, amb veu preocupada.

   Una presó. Podia ser? Mai se li havia acudit. Però no li podia dir això al pobre noi. Ja estava prou espantat. Va decidir no dir-li una mentida. Però tampoc li explicaria la veritat.

   -Prou preguntes, entesos? -va respondre en Newt-. No hi ha respostes bones per a tu; encara no, en tot cas. De moment és millor que no diguis res, que acceptis el canvi... i demà serà un altre dia.

   El capverd no va dir res. Semblava que rumiés. En Newt va decidir que era moment de pensar on podria dormir el capverd. Al cap i a la fi, era aquesta la feina que li havien assignat, no la de parlar i tranquil•litzar el capverd. Així que va dir:

   -Amb en Chuck faràs bona parella. És un llepamocs petit i grassonet, en el fons és un tros de pà. Espera'm aquí, ara torno.

   Just haver acabat aquella frase, un esgarip sobtat va esquinçar l'aire. Era un so agònic, torturat, inhumà. Va rebotar contra els murs de la Clariana i va provocar eco, com per allargar-se com més millor. El so sortia de la Residència.

   Tant el capverd com en Newt van fer un bot. Aquest últim va arrugar el front, preocupat.

    -Prollons. Xeringues dels nassos, no es poden encarregar d'aquell nano ni deu minuts sense la meva ajuda? -va saccejar el cap i va fer una lleu puntada de peu a l'altre noi-. Troba en Chuck i digue-li que s'encarregui de preparar-te un lloc per dormir.

   I se’n va anar, pregant perquè en Chuck fes bé la seva feina.

…

   La Residència era el lloc on portaven els malalts, el lloc que util•litzaven per guardar coses de valor. La Residència era el lloc on els xeringues estaven cuidant el Ben. El Ben, que havia sigut fiblat per un Griu el dia anterior. Havia arribat a temps i li havien pogut injectar el Sèrum del Tràngol, però encara havia de superar la Transformació. En Ben havia sigut un dels amics del Newt, però ara tot cambiaria. Perquè això és el que feia la Transformació: transformar les persones. Et permetia recobrar records de la teva vida anterior, records que et canviaven. Et posaven la mel a la boca i, tot seguit, te la prenien. Mai no n'havia parlat amb ningú que realment l'hagués passat, però era obvi. Per què si no, els canviava d'aquella manera? Per què si no, es tornaven tan amargats, tan reservats, tan desagradables?

   Havia arribat a l'habitació del Ben. Va empènyer suaument la porta, sabent què es trobaria. El Ben estava estirat al llit, amb els ulls molt inflats i coberts de venes vermelloses. Respirava feixugament. Els ulls se li movien per tota l'habitació, recorrent-la sense veure-hi. Estava molt prim: se li marcaven els ossos. Com es podia aprimar tant una persona en menys de dos dies? Devia haver perdut com a mínim uns set quilos. I tot per una agulla. Una simple agulla, d'un ser monstruós, meitat bèstia meitat màquina; l'agulla d'un Griu.

   Va seure al llit, al costat del Ben, que ara gemegava. Havia tancat els ulls, cosa que en Newt va agraïr. De sobte, el malalt va fer un xiscle horrorós, tan estrident que semblava inhumà. El Newt va sentir que se li trencava el cor: aquell havia estat el seu amic, aquell noi que ara semblava una bèstia. Va allargar la mà i el va tocar suaument. La seva pell, abans llisa i humana, s'havia convertit en una mena de papir sec. Semblava que s'hagués de trencar en qualsevol moment.

   De sobte, algú va obrir la porta. En Newt, espantat, es va posar dret d'un salt, però només era l'Alby. Es va tornar a asseure al llit, més tranquil.

   -Has tardat.

   -I tot i això, no veig que hagis fet res útil -va contestar el líder secament.

   -Pensava en els Creadors. Com poden haver creat uns sers tan monstruosos com els Grius?

   -No és moment de pensar, caganiu. Si tots descuidéssim la nostra feina per posar-nos a pensar, ja fa temps que seriem morts.

   《Si tots descuidéssim la nostra feina per posar-nos a pensar, potser ja fa temps que seriem fora》, va pensar el Newt, però va decidir no dir-ho en veu alta. Per més que siguessin amics, l'Alby podia prendre's aquella frase com a desafiament, i el desafiament com a falta d'ordre. I, si arribava a aquella decisió, podia condemnar-lo a l'Ostracisme. I això volia dir tornar al Laberint. Ni la mort li feia més por que tornar al Laberint de nit.

   -Bé, posem-nos a la feina -va acabar dient.

   -És la primera cosa assenyada que et sento dir en tot el mes.

   En Newt va mig somriure, content de poder oblidar el Laberint, ni que fos per un moment. L'Alby no li va tornar el somriure, però per un moment va brillar als seus ulls una espurna de diversió. Va agafar un sedant i li va passar. Seria més fàcil fer la feina si en Ben deixava de convulsionar-se. Li va injectar el líquid blanquinós al braç, just per sobre del colze. La respiració d'en Ben es va acompassar i els ulls van deixar de moure's. El Ben s'havia adormit.

   En Newt va sospirar, alleujat. L'última vegada el sedant no havia funcionat, encara que probablement només havia sigut perquè li havien injectat massa d'hora, tot just començar la Transformació.

   La porta es va obrir de cop. El Newt es va girar, sorprès. Que ell sabés, no havia d'arribar ningú, encara que potser els xeringues li havien de comunicar alguna cosa important. Podia ser que la noia s'hagués despertat? Tot això li va passar pel cap en un segon, just abans de veure qui havia obert la porta. Es va quedar glaçat per la sorpresa. Era el capverd.

   Aquest s'havia acostat al llit on dormia en Ben. En Newt es va afanyar a tapar-lo, però era massa tard. Una expressió de terror s'havia apoderat del seu rostre, que havia passat de tenir una expressió decidida a mostrar una por i un pànic inigualables. L'Alby va fer un bot i, ràpidament, es va posar entre el noi espantat i el malalt. Però ja estava fet. Ja havia vist el que feia una fiblada dels Grius.

   -Es pot saber què fas aquí, caganiu?! -va cridar, amb la cara vermella de ràbia. Tenia els ulls encesos.

   -D'això... és que... vull respostes -va murmurar el capverd, tan baix que gairebé no se'l va sentir. Per un moment, en Newt va sentir compassió pel capverd, acabat d'arribar, entrant sense saber res a una sala desconeguda i trobant-se que el líder d'aquell lloc el començava a renyar per fer una cosa que no tenia ni idea de que no es pogués fer. Es va haver de dir a sí mateix que ho feien pel seu bé, que si no li amaguessin aquestes coses podria acabar mort, fiblat o, fins i tot, condemnat a l'Ostracisme. L'ordre era necessari per sobreviure i no necessitaven ningú que espatllés tot el que havien aconseguit fins aquell moment.

   El capverd s'havia recolzat a la barana del passadís i mantenia la mirada clavada al terra, insegur. Però l'Alby no semblava disposat a perdonar-lo de seguida.

   -Baixa l'escala de pet, ara mateix -li va ordenar el noi negre-. En Chuck s'encarregarà de tu. Això sí, si et torno a veure abans de demà, serà l'últim dia que viuràs, perquè et fotré daltabaix de l'Espadat jo mateix. Entesos?

   El capverd semblava espantat i humiliat. Es va girar i va baixar l'escala ràpidament, en un silenci tens. Un cop va ser fora, en Newt es va girar cap a l'Alby. Es van mirar entre ells i van assentir en silenci. Aquell noi podia destruir tot el que havien aconseguit fins ara. Aquell noi podia canviar el seu petit món.

...

   En Newt va sospirar, més tranquil, tan bon punt van sortir de l'habitació d'en Ben. No era que tingués cap problema amb el noi: el problema era la Transformació. No en sabien absolutament res, a part del fet que el Sèrum del Tràngol, que la provocava, arribava amb les provisions del Cub i que et tornava records de la teva vida anterior. 《I també hi ha el fet de transformar les persones》. No exteriorment, es clar, però sí per dintre. Et feia canviar la manera de pensar, podia tornar covard un valent o fer embogir un covard. Com canviaria, el Ben, després d'això?

   Tot i que això ja eren prou preguntes i preocupacions per un sol dia, encara hi havia un altre problema: el capverd. Podia semblar el menor dels seus problemes, però no ho era. Aquell noi, sense tenir ni idea del què estava fent, podia aconseguir que acabessin entre les urpes d'un Griu. Per això el Newt havia decidit trencar la tradició de no dir res als capverds i ensenyar-li el perill del laberint.

   En Newt s’havia passat molta estona a l’habitació del fiblat; hi havia estat gran part de la nit fins ara, a la matinada. Però no tenia temps per dormir. S’havia decidit a fer una cosa, i la faria. Abans de poder penedir-se’n.

   Va anar passant, intentant no fer gaire soroll, entre els cossos dels clarians, que dormien a l’aire lliure. No tenien prou espai a la Residència com per encabir-los a tots i, de fet, no era necessari. Amb el bon temps que feia, s’haurien rostit, allà dins. En aquell misteriós lloc, el temps mai canviava, sempre hi havia un immens sol resplendent que ho il·luminava tot. Sempre havia sigut així i seguiria sent-ho. Ningú ho dubtava.

   Ja havia arribat al lloc on jeia el capverd. S’havia buscat un bon raconet, arrecerat, al costat d’en Chuck. En Newt es va alegrar de que s’haguessin avingut. Es va ajupir i el va sacsejar suaument. De seguida va veure com obria els ulls, mig adormit. El noi va obrir la boca per parlar. El Newt es va afanyar a tapar-li, murmurant:

   -Xxxt, capverd. No volem pas despertar en Chuck, oi que no?

   Per la cara del capverd van passar diverses sensacions alhora: alarma, espant i una certa dosi de curiositat. Com que encara tenia la boca tapada, no va poder dir res, però va sacsejar el cap i va assentir. En Newt va apartar la mà i es va aixecar.

   -Som-hi, capverd -va xiuxiuejar, allargant la mà per ajudar-lo a aixecar-se-. T’he d’ensenyar una cosa abans no es desperti tothom.

   Els ulls del capverd s’havien Il·luminat i, tot i que encara tenia lleganyes de la dormida, semblava molt despert.《Més clarians com aquest, és el que necessitem》, va pensar en Newt, sorprès de l’estima que li havia agafat des del primer moment que l’havia vist, al cub.

   -D’acord -va dir el capverd, ajupint-se per cordar-se les bambes-. On anem?

   -Tu segueix-me. I no et quedis enrere.

   Sense mirar cap a l’altre noi, en Newt va començar a avançar, esquivant els sacs de dormir i petits embalums roncadors que dormien. De sobte, va sentir un crit darrere seu, seguit d’un《Ho sento!》per part del capverd. Li va dirigir una mirada assassina per fer-li veure que allò era important, no un joc. Tot i que el noi més jove no ho sabia, les vides de tots dos podien perillar, si els descobrien. La d’en Newt per no haver obeït les ordres de l’Alby de no permetre que el capverd sabés res i la del capverd per… Per ves a saber què, però al no tenir tants amics com el Newt, tenia molts números per acabar malament.

   Van sortir del camp i van començar a caminar sobre la pedra d’un gris apagat que cobria l’esplanada. En aquest moment, en Newt va començar a córrer cap al mur que tenien més a prop: el mur oest. Va notar com el capverd s’havia quedat quiet, però després d’un moment d’indecisió també es va posar a córrer fins arribar a l’alçada d’el Newt.

   No va parar de córrer fins que va haver arribat al mur. Projectava una ombra sinistra, tapant els colors i deixant tot el terreny que hi havia a prop seu esquitxat per una grisor apagada, sense vida.

   A l’altra banda del mur, s’hi podien distingir uns puntets vermells, lluminosos, espantosos si sabies qui els projectava…

   -Què són?

   La veu del capverd no era gaire alta, però la pregunta va ressonar dins el crani d’en Newt dotzenes de cops, deixant-lo en blanc fins al cap d’uns moments. Era una pregunta innocent, vàlida; una pregunta formulada per qui té ganes de saber més, per qui sent curiositat. Però la resposta era massa dolorosa. Era una resposta que li portava els records d’una persecució, d’una lluita per sobreviure…

   -Coi, quan ho hagis de saber, ja ho sabràs!

   El capverd no semblava gens satisfet amb aquella resposta. Va esclatar:

   -És que trobo una mica poca-solta fer-me venir a un lloc on no entenc res de res i que ningú respongui cap de les meves preguntes. Cagafil -va afegir, intentant imitar el to sarcàstic dels veterans-.

   Tot i el delicat de la situació, en Newt no va ser capaç de reprimir una riallada, que va silenciar tan ràpidament com en va ser capaç. Decidit: aquell capverd li queia genial.

   -Em caus bé, capverd. I ara calla i deixa’m que t’ensenyi una cosa.

   Apartant la cortina d’heura, va fer un petit espai, suficient per a una sola persona, que deixava al descobert una finestreta llardosa. Tot i que en Newt sabia com de resistent era aquell vidre, la proximitat dels Grius sempre el posava nerviós.

   -Què busquem?

   -No t’esveris, nano; ja veuràs com de seguida en vindrà un.

   Però, digués el que digués al capverd, ell estava espantat. Confiava estar fent el correcte, però hi havia petits moments en què dubtava fins i tot d’això.《Oblida’t de les preocupacions》, es va dir.《Si no tens por, no ets humà》. Aquesta era una de les frases motivadores de l’Alby, i sempre anava seguida d’una amenaça de:《Et llançaré per l’Espadat》. Però, alhora, era molt certa. En aquell lloc, qui no tingués por, no podia ser res més que un boig masoca.

   Es va acostar més a la finestra i, intentant amagar la seva por, va esperar pacientment. Una veu interior li estava xisclant que marxés corrents, que fugís de les bèsties que esperaven allà fora. Quan estava a punt de cedir, de fer-li cas, l’escena va canviar.

   Una llum molt intensa el va encegar per un moment. Va haver de tancar els ulls i tornar-los a obrir, per acostumar-s’hi. Primer només va ser capaç de distingir res més que una silueta difuminada, deforme. Després, la figura es va aclarir i li va permetre veure el monstre que el perseguia en tots els malsons. Era un ser mig màquina mig animal, de la mida d’un toro gros. Tenia un cos sense forma, boterut. En avançar, es retorçava fent un soroll horriblement semblant al de les ungles al rascar el ferro.

   En Newt es va apartar de la finestra, intentant que el seu cervell no se’n tornés a anar cap als moments més foscos i cruels del seu passat. Tenia els ulls molt oberts; ja no era capaç de seguir amagant la seva por.

   -A l’altra banda hi ha el Laberint -va xiuxiuejar-. Tot el que fem, tota la nostra vida, capverd, gira al voltant del Laberint. Cada segon de cada dia, vivim entregats al Laberint, intentant resoldre un misteri que encara no ens ha ofert ni una trista solució, m’entens? I volem que vegis per què amb el Laberint no s’hi juga, que vegis per què les parets es tanquen cada nit. Et volem ensenyar per què mai, mai no pots sortir allà fora.

   Es va apartar de la finestreta recoberta de pols i li va fer un gest perquè s’hi acostés. El noi ho va fer. Al començament, el seu rostre no mostrava cap expressió. Va estar un moment així; llavors, de sobte, el terror se’n va apoderar. Es va apartar uns centímetres de la finestreta, però els seus ulls seguien mig hipnotitzats observant el que passava a fora. Els movia ràpidament, i els tenia molt oberts, intentant no perdre-se’n ni un sol detall. Sobtadament, va fer un xisclet alhora que feia un bot cap enrere. L’escena hauria pogut semblar divertida si no fos perquè el Newt sabia el que estava experimentant el capverd.

   L’altre noi s’havia tornat a acostar al vidre, encara amb aquella expressió que passava de la repugnància a la fascinació. S’hi va estar un parell de minuts més i va fer una passa en direcció al Newt.

   -Què és això? -va preguntar, expressant el fàstic que sentia per la mirada-.

   -En diem Grius -li va explicar en Newt, comprenent-lo i intentant que el capverd ho notés-. Unes bestioles fastigoses, oi? Dóna gràcies que només surtin de nit, i que nosaltres tinguem aquests murs.

   El pobre noi feia una cara com si li haguessin llençat un cubell d’aigua freda al damunt. Però encara tenia l’expressió de decisió que tenia el dia anterior, quan havia arribat.

   Es va girar cap al lloc on no tardarien a obrir-se les portes. Recordava els seus primers dies, quan per fi ho havia descobert tot. Havia sentit alguna cosa dins seu, unes ganes d’ajudar-los, d’aconseguir que tots els altres Clarians aconseguissin tornar a casa, encara que per fer-ho s’hagués de sacrificar ell. Ja des del primer moment havia acceptat que ja no tenia pares ni família que el volguessin, però tenia amics que encara esperaven poder reunir-s’hi algun dia, aviat. S’havia decidit a tornar-los a tots al lloc d’on se’ls havien emportat, a ajudar-los. I li era igual el que li pogués passar a ell.

   Segurament era per això que aquell noi el recordava tant a si mateix: per la decisió que expressava quan li parlaven del Laberint, per la brillantor dels seus ulls en saber que els podia ajudar a sortir d’allà.

   -I ara, amic meu, ja saps què coi s’amaga al Laberint. Ara has entès que això no és cap broma. T’han enviat a la Clariana, caganiu, i tots plegats esperem que sobrevisquis i que ens ajudis amb la tasca que hem vingut a fer aquí.

   -I quina és aquesta tasca? -podia veure als ulls del capverd que ja coneixia la resposta, que se l’esperava, però necessitava sentir-la dels seus llavis-.

   En Newt el va mirar als ulls, profundament. El va traspassar amb aquella mirada castanya, trista i comprensiva. Tenia les celles arrufades, i la llum de l’alba li il·luminava la pell pàl·lida.

   -Trobar la sortida, capverd -va dir, després d’observar-lo uns segons-. Resoldre el maleït Laberint i tornar a casa.

…

   Aviat el sol ja s’havia elevat prou com per veure’n tot el cercle, sense que estigués tallat en cap punt. Les portes, com cada dia, es van obrir fent aquell brogit ensordidor que els sobressaltava a tots momentàniament.

   A la taula de pícnic on seia en Newt, el Min-ho es va acomiadar. Uns moments després, corria per l’herba de davant de les portes i desapareixia entre els altres Corredors. Es van dividir en quatre grups: un se’n va anar per la porta Nord, un altre per la porta Sud; el grupet de’n Min-ho es va dirigir a la Est, i els pocs que quedaven van córrer vers la Oest.

   Feia tan sols un parell de mesos, ell hauria anat amb aquest últim grup. Hauria corregut pels immensos passadissos i corredors del Laberint, hauria maldat per trobar una sortida. S’hauria sentit útil, i no com una càrrega que els seus companys havien de suportar. Si no fos pel turmell, estaria treballant, ajudant l’Alby. Era perfectament conscient que el Líder només li permetia continuar en el lloc de “Segon”, com a substitut, per no ferir-li l’orgull. I potser, només potser, també per amistat. Però tots sabien que, en una baralla seriosa contra els grius, ell no tenia cap possibilitat. No era fort com el Min-ho, ni ràpid com en Zart. No sabia llançar ganivets amb la punteria de’n Winston; ni tan sols era petitó o capaç d’amagar-se com en Dave.

   Ell era prim, alt, i tenia un turmell trencat. Això era el que més li dolia: un peu que mai tornaria a ser el que havia sigut. Tenia molts amics: tot de gent que es sacrificarien per salvar-li la vida. Però ell no volia això. L’únic que desitjava era que tota aquella gent pugués tornar a casa, reunir-se amb els famoliars… El problema era que no tenia ni idea de com fer-ho.

   S’estimava molts dels Clarians com si fossin germans, germans petits a qui havia de protegir. I estava decidit a fer-ho.

 《Tot això està molt bé》, es va dir.《Si no fos perquè ara mateix estic més inutil•litzat que la boca d’un mut》.

   El seu únic talent eren les paraules: discursets de motivació que podien animar a tota aquella gent a sortir per fi del Laberint, a matar Grius… Però no els hi podia demanar això, sabent que molts d’ells moririen en l’intent, nens de deu anys sense passat... ni futur.

   Es va mirar l’Alby, assegut davant seu, observant-lo en silenci. Els seus ulls tenien una lluïssor burleta, i feia un somriure tort. Es va inclinar endavant.

   -El teu capverd no és gaire cuidadós, a l’hora de passar sobre els companys adormits.

   En Newt es va sobressaltar. Si hi havia alguna cosa que no s’esperava en aquell moment, era que l’Alby hagués vist com li ensenyava els monstres del Laberint al capverd. Es va posar una mica vermell, avergonyit.

   L’Alby se’l va mirar, amb els ulls vessant de preocupació. Poques vegades permetia que el seu estat d’ànim traspassés la seva màscara d’aquella manera.

   -Newt… tenies por del que podia fer si et descobria? Actuaves d’amagat, no és així?

   En Newt es sentia molt culpable. L’Alby era un gran amic, algú en qui es podia confiar. Però, tot i així, ell havia temut que si els descobria, si sabia que en Newt no havia fet cas de les seves normes, els hi podia fer alguna cosa horrible. Una cosa com condemnar-los a l’Ostracisme…

   De sobte, no es sentia capaç de seguir mirant-lo als ulls. Va clavar la vista al terra, observant una fila de formigues en perfecta formació que avançaven cap al seu cau. Però era conscient que havia de respondre la pregunta del seu amic.

   -Sempre… sempre has seguit les normes al peu de la lletra… I jo he trencat una de les normes que consideres més importants. No… no m’has de castigar d’alguna manera?

   -Suposo que ho hauria de fer -va murmurar l’Alby, en un to tan baix que al Newt li va costar de sentir-lo-. El problema és que no sé si en sóc capaç.

   -Què vols dir? -en Newt estava tan sorprès que gairebé va cridar-.

   -Ei, figafluixa, escolta’m bé -va dir l’Alby, recuperant el seu to de veu normal-. Sempre he seguit les normes al peu de la lletra, com tu has dit. He condemnat a l’Ostracisme quan ho he considerat necessari. Ha sigut dur, amb algunes persones més que amb d’altres, però mai, em sents, mai, m’ha calgut condemnar un amic. Ets el clarià en qui més confio, el més semblant que tinc a un amic. Sempre m’has ajudat a mantenir l’ordre, i gràcies a això ens hem mantingut amb vida. Però si, pel que fos, em calgués condemnar-te a tu… ja t’he dit que no podria. Potser és que no sóc prou bon Líder, però et juro que no en seria capaç.

   En Newt se’l va mirar, desconcertat. Des de quan l’Alby no tenia amics? Era un líder, admirat i respectat per tots aquells adolescents. Què era, aquella història, dient que era el clarià en qui més confiava?

   L’Alby feia l’efecte de saber tot el que estava passant pel cap d’en Newt en aquell precís moment. Els seus ulls com carbó tornaven a no expressar cap emoció, però en Newt el coneixia prou com per adonar-se de la tensió de les espatlles, els llavis apretats. L’Alby s’estava preguntant si no havia revelat massa coses.

   Es va aixecar, fent una inclinació burleta cap al Newt.

   -Ara, si em permets, tinc un tour preparat per al nostre nou… company. Tranqui, faré veure que això d’ensenyar-li els Grius ha sigut idea meva.

…

   Amb tot el dia per endavant i res per fer, en Newt no era capaç de deixar de pensar en les paraules de l’Alby. L’havia deixat parat; no podia negar-ho. Pot semblar estrany que, tancats com estaven al mig d’un Laberint ple de bèsties monstruoses, l’únic que no parava de repetir-se una vegada i una altra al cap d’en Newt fos la confessió de l’Alby.

   Intentant oblidar l’escena que acabava de passar durant l’esmorzar, es va dirigir als Horts, on en Zart el faria treballar de valent.

   Tal com s’esperava, aquest estava cavant la terra humida. En veure el Newt, va somriure i li va passar l’aixada. Se’l va mirar un moment i li va preguntar, en veu baixa i d’una manera molt discreta:

   -Moltes preocupacions?

   En Newt sabia que podia confiar en aquell noi tranquil i reposat. No era la primera vegada que anava als Horts per vessar el cap de preocupacions. Li anava bé sentir l’aroma delicada de la terra fresca, el silenci trencat solament pel frec de les plantes entre elles…

   Va assentir.

   -L’Alby… Avuí, esmorzant, m’ha dit una cosa.

   L’altre noi l’observava amb atenció. Els seus ulls blaus estaven fixos en ell. Per un moment, en Newt es va preguntar si realment feia bé d’explicar-li, ja que, segons com es veiés, allò era un secret entre l’Alby i ell. Però, en questió de confiança, en Zart mai l’havia traït. Si així li demanava, no ho explicaria a ningú.

   -Ell… ha descobert que jo havia trencat una de les seves normes, la de…

   Un soroll llunyà el va tallar. Un so estrident i desagradable. Com tot d’engranatges girant alhora. Un estrèpit que només podia provenir d’un sol lloc. El cub començava a pujar… portant un nou capverd.

   En Newt i en Zart es van mirar, amb els ulls molt oberts. Tot seguit, es van posar a córrer.

…

   El Cub sempre arribava el mateix dia, a la mateixa hora. Només portava un capverd cada mes, i les provisions arribaven un cop per setmana, sempre els dijous. Quan portava un capverd, avisava fent sorolls amb els engranatges. Amb les provisions no.

   Les coses sempre havien anat igual. Aquella setmana, ja havien arribat les provisions, i el capverd també. Si en Newt no s’havia descomptat, eren diumenge. En Thomas havia arribat el dia anterior. Les provisions, feia tres dies. I ara, sense previ avís, el Cub començava a pujar. Els sorolls mecànics ja estaven ensordint en Newt, de manera que devia ser un capverd, el que pujava a l’ascensor.

   Però allò no tenia sentit! Les coses mai havien canviat, per què ho havien de fer ara? Potser el noi que arribaria els hi podria aclarir alguna cosa. Esperaven que sí.

   En Newt es va afanyar per arribar on ja s’havien reunit els altres clarians. Va veure en Thomas, que semblava espantat per tota aquella gent que corria en totes direccions. Es va girar cap al Newt i el va cridar. Ell, recordant de sobte que no li havien explicat gairebé res, se li va acostar.

   -Newt, què passa? -a la veu se li notava la incomprensió pel que estava passant-.

   En Newt el va saludar i, intentant aparentar tranquil•litat per no espantar-lo encara més, li va donar uns copets a l’espatlla.

   -Quan sona l’alarma vol dir que puja un passerell dins del Cub -en Thomas no va fer res que demostrés la seva sorpresa, seguia sense entendre el perquè de tant moviment-. Ara mateix -va afegir, per si no s’havia explicat prou bé-.

   -I què? -va preguntar en Thomas, veient que l’explicació no continuava-.

   -Com que《i què》? -es va sorprendre en Newt-. Capverd, mai no ens han arribat dos capverds en el mateix mes, i molt menys en dos dies consecutius.

   I, movent el cap sense veure per què el noi no ho captava, va afanyar-se a córrer cap a la Residència.

…

   Tal com esperava, es va trobar l’Alby i el Min-ho allà, parlant en veu baixa. Se’ls va acostar.

   -Què, heu començat el consell de guerra sense mi? -va preguntar bromejant-. I què heu decidit? Tancar el nou capverd a l’Adreçador tan bon punt arribi?

   La mirada de《calla》que li van llançar tots dos li va deixar clar que no era moment de dir tonteries. Estaven seriosament preocupats.

   En Newt no entenia per què els espantava tant la possibilitat que canviessin les coses. A ell li encantava, la possibilitat d’una novetat.

   -Newt, escolta -va començar en Min-ho-. L’Alby va ser el primer a qui van enviar aquí, i jo el segon. Tu vas arribar el cinquè. Quan va començar tot això, no teníem res construït. Ho recordes, oi? -en Newt va fer que sí, pensatiu. Mai oblidaria el dia en què tot va canviar-. Ara tenim tot això. Vivim bé, i fa molt que no mor ningú. A part d’en Nick, vull dir. Però el seu va ser un cas especial, per culpa d’aquell experiment que va fer per descobrir d’on venia l’electricitat. Bé, doncs per què hauríem de voler que canviés alguna cosa? Sé que sona molt malament sortint del Guardià dels Corredors i tot això, però… El Laberint no té sortida. Ara mateix, aquest lloc és casa nostra, i jo, personalment, m’hi sento prou bé.

   En Newt sentia que en Min-ho tenia raó. Li semblava una cosa clara, i la seva part racional pensava:《Té raó. Les coses estan bé ara. Per què marxar d’aquí?》. Però una altra part d’ell mateix recordava amb horror i odi cada moment que havia passat en aquell lloc. En volia marxar, fugir d’aquella presó, al preu que fos. Els hi podria haver dit així, als seus amics. La veritat hauria estat el millor camí. Però els va veure, expectants, esperant la seva decisió. Fins aquell moment mai havia vist fins a quin punt confiaven en ell. El Líder i el noi que havia estat escollit el millor del grup per unanimitat, esperaven que els hi digués què havien de fer. No els podia decebre. Havia de fer el millor pel grup.

   -Bé… -va començar, intentant mirar la situació des de totes bandes, des de diferents perspectives, sense pensar gens en ell mateix- No veig que puguem fer gaires coses més que esperar que arribi el Cub. Presentarem al noi la Clariana, i acabarem el tour de l’altre capverd, el d’ahir. Després reunirem els Guardians, altra vegada. Ha arribat el moment de dir-los que el patró del Laberint s’està repetint… per dissetè cop en dos anys.

…

   Encara es sentien els sorolls d’engranatges, cosa reconfortant, ja que volia dir que el nou capverd, fos qui fos, encara no havia arribat. Tot i això, no tardaria a arribar; potser els quedaven un parell de minuts per ser a l’esplanada on s’havia reunit el grup.

   El Cub va parar amb un sotrac.

   L’Alby va avançar fins a col•locar-se a un costat de les portes de ferro que hi havia al nivell de terra. Va llançar una mirada significativa al Newt, i aquest el va seguir, posant-se a l’altra banda. L’ambient estava carregat de tensió. La gent s’apretava al voltant d’ells dos, encerclant-los, fent que pel clatell d’en Newt caigués un regalim de suor. Ràpidament se’l va eixugar amb la mà.

   Va aparèixer una línia fina que separava en dues meitats el quadrat metàl·lic que el separava de l’Alby. Cadascun d’ells va agafar l’anella gruixuda que hi havia com a maneta i van estirar. Al començament, no va passar res. Era com si les portes pesessin més que de costum, tot i que allò era impossible, es clar. Finalment, després d’un altre intent, ho van aconseguir. Es va sentir un frec terrible que va ressonar en el silenci d’aquell espai enorme. I les comportes gegantines es van separar.

   Per un moment, en Newt es va pensar que al·lucinava. El que estava veient, era senzillament impossible.

   Dins el Cub, hi havia un cos estirat, immòbil. Estava mig de bocaterrosa, però tot i això era inconfusible. Aquell cos prim i delicat, només podia pertànyer a una noia.

…

   En Newt es va tornar a alçar, sense aconseguir desfer-se de l’estranya sensació que li recorria el cos. Era sorprenent adonar-se que feia anys que no pensava en noies. Aquella era molt bonica, boniquíssima, de fet. Tenia els ulls tancats, els llavis carnosos i uns pòmuls molt alts. Però no es movia.

   -La mare que… -va observar tots els nois que l’encerclaven, preguntant-se què representaria per a cadascun d’ells l’arribada de la noia. Hi hauria problemes? Amics que es separaven? O, el que era pitjor, desordre? Encara no ho podien saber-.

   L’Alby, igual que ell, tenia la mirada perduda. Podien haver imaginat tota mena de coses, però els Creadors seguien experimentant amb les seves reaccions. Era com si els consideressin simples joguines. Com si no fossin humans.

   -No pot ser…

   La reacció que havien tingut els seus líders començava a afectar els altres nois. S’apretaven tan a prop del Cub com podien, maldant per veure alguna cosa. Preguntes fetes amb un to una nota més aguda del que era normal solcaven l’aire.

   -Què passa? -va fer un dels més petits de la Clariana, en Mikky. No devia haver fet els onze anys-. Què hi ha?

   -Els Creadors han posat un Griu a l’ascensor?

 《No, però gairebé》. Seguia sense veure’s capaç de parlar, així que va esperar que l’Alby ho fes per ell.

   -Un moment! -va bramar l’Alby, i es notava que estava espantat-. Un moment!

   -Doncs expliqueu què passa -es va sentir la veu d’en Winston-.

   L’Alby es va posar dret. Se’l veia imponent, se’l veia enfadat. Fins i tot al Newt, per un moment li va fer por. Perquè creia saber quines serien les paraules que seguirien.

   -Dos passerells en dos dies. I ara, això. Després de dos anys sense un sol canvi, de sobte passa això -havia anat pujant de to. De sobte, es va encarar cap al capverd del dia anterior, vermell de ràbia-. Què passa aquí, capverd?

   El pobre noi, sense entendre a què es referia, es va posar vermell. En Newt, sentint-se malament, va apartar la mirada. No creia que el capverd hagués fet res, però era evident que rebria la culpa per tot el que estava passant.

   -I a mi què m’expliques?

   Es van sentir murmuris. Els Clarians no acostumaven a parlar d’aquesta manera a l’Alby. Allò només el faria enfadar més.

   -Per què no ens dius què grony està passant allà baix, Alby? -la veu d’en Gally es va sentir, forta i potent, per sobre de les altres. D’acord, potser si que hi havia més gent que parlava així a l’Alby-.

   -Calleu, prollons! -va exclamar l’Alby, fora de si-. Explica’ls-ho, Newt.

   En Newt va tornar a mirar la noia. Sabia que tard o d’hora els haurien de donar la notícia, semblava que més aviat d’hora. Però li seguia fent por com podien reaccionar. N’hi havia alguns que, coneixent-los, s’haurien pogut llençar al Cub de cap sense dubtar-ho ni un moment, i n’hi havia d’altres que eren capaços de fer coses pitjors.

   -És una noia -va començar. Després li va semblar ridícul, però era el primer que li havia vingut al cap-.

   Les reaccions no van ser tan dràstiques com havia imaginat, però el cert és que, en un moment, tots aquells Clarians seriosos van embogir. Tots cridaven, es llençaven endavant, feien preguntes estúpides.

   -Una noia?

   -Me la demano!

   -No, que és meva, tros de trifa cluncada!

   -Com és?

   -Quina edat té?

   En Newt sentia tot allò com si fos el brunzit d’una mosca pesada. Ho veia tot com si ell fos fora i ho estigués veient a través d’una pantalla. Va alçar la vista i la va fixar en algun punt del terra, per no veure els altres nois. Quan va parlar, ho va fer amb un to tan tallant que tothom va callar de cop.

   -Però és que això no és tot -sense mirar en cap moment la gent que l’envoltava-. Crec que és morta.

…

   Algú va anar a buscar unes cordes per baixar-hi en Newt i l’Alby.

   En Newt seguia sense creure-s’ho.《Per què》, no parava de preguntar-se,《per què ara? Què ha canviat?》. I només se li acudia una resposta, un canvi que hagués pogut provocar allò. No li agradava, però potser hauria de comentar algunes cosetes amb el capverd...

   Uns quants nois van agafar un dels extrems de la corda, i l’altre el van passar a l’Alby. Aquest va baixar amb compte, util•litzant els nusos de la corda amb experiència. En Newt va ullar un moment els dos metres i mig que el separaven del fons del cubicle i va saltar. El dolor al turmell esquerre va ser pitjor del que s’esperava; amb un crit ofegat, va caure al terra metàlic. Va serrar els llavis amb força i es va alçar. Els seus ulls negres es van trobar amb els castanys de l’Alby.

   -Ja ens costarà prou treure aquest cos d’aquí. Vols donar-me també la feina d’haver de treure el teu? -va murmurar el Líder, durament. Però la seva mirada era de compassió.

   Feia prou temps que es coneixien com perquè el noi negre sabés com patia el Newt. No n’havien parlat mai, però l’Alby hi era, quan ell es va negar a tornar a entrar al laberint. No van explicar mai a ningú com s’havia fet el Newt la ferida del turmell. Ningú va conèixer els detalls de la persecució, ni el que en Newt havia fet.

   Estava examinant les parets… sentia un soroll llunyà… un soroll que coneixia massa bé… I corria, corria amb totes les seves forces… notava com s’acostaven… no podia més. Un projectil de les bèsties li encertava el turmell i ell gairebé queia del dolor… Xisclava… Sentia l’Alby cridant el seu nom a través dels murs… No hi podria fer res…

   La desesperació el va decidir. No va pensar. Pujava els murs per l’heura… Arribava a dalt… Tot era sorprenentment fàcil... La vista abastava tot el laberint… I ell girava sobre sí mateix, buscant una sortida… Una sortida que no existia.

   L’horror, l’engany… No hi havia sortida… mai n’hi havia hagut. Allò no podia ser real… No podia existir ningú amb una ment tan cruel com la dels Creadors. Havia de ser un malson per força. I si no ho era… no volia seguir vivint.

   Va mirar cap avall, els quinze metres que hi havia fins al terra… i va saltar.

   Aquella vegada, l’Alby l’havia salvat. S’havia passat dies al costat del seu llit, a la Residència. No havia permès les preguntes que tothom li volia fer i que ell difícilment hauria pogut suportar. Quan, amb veu dèbil, en Newt va dir que no tornaria a entrar al Laberint, l’Alby va ser l’únic que no va protestar.

   No ho semblava, però l’Alby era l’únic clarià que l’entenia.

   En Newt es va sorprendre de recordar l’escena del Laberint precisament aleshores. Últimament semblava que el passat l’estava tornant a arraconar, que l’estava fent petit. Els malsons no el deixaven dormir, i al despertar-se no en recordava res. Cada matí notava com els sanglots continguts de feia massa temps volien alliberar-se; havia de fer esforços per mantenir alçada la màscara d’optimisme i ànims que veien els seus companys.

   Quan veia en Chuck, en Dave, el Mikky… nens petits que havien sigut arrencats de les seves llars i ja no hi tornarien, quan els sentia plorar les nits que els Grius s’acostaven massa, els deia que eren uns figafluixes. I s’adonava de com el miraven, com si fos algú molt valent, com si es mereixés algun respecte. Ell, que havia permès que el dominés el pànic i havia mirat de suicidar-se.

    L’Alby el seguia mirant. Així que va somriure, es va posar ben dret i va mirar la noia.

   -Què, l’agafem? O esperem que es podreixi abans que els nostres “amics” se li llencin al damunt?

   L’Alby va posar els ulls en blanc, però en Newt va poder veure clarament que s’havia tret un pes de sobre tan bon punt va veure que havia recuperat el sentit de l’humor.

   -Bé, cames de mantega, potser si m’ajudes a treure aquest cos d’aquí aconseguirem evitar-ho.

   En Newt la va agafar pels braços, cuidadosament. L’Alby li va subjectar el cos a la corda i va ordenar a en Zart i al Gally que la tiressin amunt. Van poder entreveure la mirada del Gally per un moment; la seva expressió era de pura bogeria, de desig, de bèstia salvatge. Feia por. En Newt va enretirar la mirada de seguida, però la imatge se li havia gravat al cap com ferro roent. Si n’hi havia més com el Gally… No volia ni pensar-ho.

   Van sentir com deixaven caure el cos de la noia a terra. S’havien apartat del cub, emportant-se la corda amb ells. En Newt i l’Alby es van mirar. Semblava que s’haurien de valdre per ells mateixos a l’hora de sortir del Cub. Intentant no pensar en el dolor del turmell, en Newt es va agafar a una mena d’estructura de ferro que hi havia en una cantonada i es va impulsar cap amunt. Va aconseguir sortir del cub, però va acabar rodolant pel terra de gespa. Sentia la frescor de l’herba humitejant-li la galta, i per un moment es va plantejar de no aixecar-se. Podia fer veure que no era en una clariana al centre d’un laberint sense sortida. Podia imaginar uns pares, una família que l’estimés. Podia creure en un futur feliç, un futur en què poguessin dependre d’altres persones.

   Va inspirar profundament. Gairebé li semblava sentir l’olor d’un dinar calent, una mare que el cridava a taula…

   La veu de l’Alby el va fer tornar a la realitat.

   -Prollons, que tampoc costa tant, una mica d’ajuda! Newt! T’estic cridant, nano!

   En Newt va córrer cap al cubicle i va allargar la mà perquè el Líder s’hi aferrés. Posant-hi totes les seves forces, va aconseguir treure el seu amic d’allà dintre. Es va sorprendre de veure que l’Alby perdia facultats. Feia pocs mesos, hauria pogut saltar perfectament des de l’interior del cubicle, però ara no.

   Tots perdien facultats.

   De seguida que van aconseguir obrir-se pas entre els clarians, es van agenollar al costat de la noia. Per la cara de l’Alby van passar tot d’emocions; fascinació, com si per fi s’hagués adonat del fet que era l’única noia entre uns setanta nois, por, por del desconegut i el canvi, i ràbia. De tots tres, el sentiment que en Newt va poder entendre més va ser la ràbia. Tot i que la ràbia que sentia ell era contra els creadors, i la de l’Alby semblava dirigida a la noia.

   -Porta’l -les paraules van sortir de la boca de l’Alby com un grunyit sec. Tenia una mà al front de la noia, i les mandíbules serrades. Era molt clar de qui estava parlant-. Newt, porta’l. Ara.

   En Newt es va limitar a assenyalar el racó del grup on sabia que estava el capverd.

   -Capverd, vine cap aquí.

   Tan bon punt es va adonar de l’expressió del noi, es va sentir fatal per haver-li parlat així. Li havien sortit les paraules amb un to molt diferent del que acostumava a fer servir. No s’hi havia vist cap rastre de la seva amabilitat ni de com de bé li queia el capverd. Li va venir un impuls sobtat de disculpar-se, però no ho va fer.

   Va veure com el capverd respirava profundament un parell de cops abans de començar a avançar. Els seus companys havien format una mena de passadís que el portava en línia recta fins als líders i la noia. Feia l’efecte que cada passa li costava un esforç enorme. Es mossegava els llavis; allò només el feia semblar més culpable. Mirava el terra fixament, sense dirigir cap ullada als clarians.

   Tothom el mirava, i no semblava que allò li agradés.

   Quan va haver arribat al centre del grup, on eren el Newt i l’Alby, va fixar la seva atenció en la noia. No la mirava com feia la majoria de clarians, sinó que semblava conèixer-la millor, com a una vella amiga. Els seus ulls van brillar al resseguir-li la cara. Tot indicava que es coneixien d’abans.