Inspirat en "Percy Jackson i la maledicció del tità", de Rick Riordan.
A en Nico no li agradaven les festes d’institut. Ho va decidir tan bon punt va entrar en aquella sala gegantina, amb la maleïda música moderna a tot volum i la gent vestida de coloraines.
Tenia la Bianca al costat. La seva germana havia adoptat aquell posat seriós que feia quan no li agradava alguna cosa però no volia que es notés. Portava una gorra de color verd oliva, una mena de boina aixafada que li tapava una part de la cara. Tenia uns texans i una jaqueta de cuir negres, que entre tots aquells vestits de volants la feien destacar com un corb en una festa de lloros i papagais de coloraines. Tampoc duia maquillatge. Amb els cabells i els ulls foscos com carbó que tenia, la pell se li veia pàl·lida.
En Nico també portava roba negra. Els seus ulls negríssims brillaven mentre mirava al seu voltant, encuriosits però temorosos, envoltats per un marc de pestanyes espesses. Tenia uns cabells llargs i despentinats, alçant-se rebels per on menys s’ho esperava.
Es va tocar la butxaca, i hi va sentir un pes familiar: les cartes de Mite-o-Màgia, una col·lecció de fitxes i figuretes d’herois i déus antics. Li semblava que eren grecs, però no n’estava del tot segur. No ho havia estudiat mai. De fet, no recordava haver estat a cap escola que no fos aquella. Era com si els records que tenia comencessin aquell any, el dia que l’advocat aquell els havia anat a buscar… De sobte, li va venir mal de cap.
Un grup de noies maquillades i vistoses es van acostar on eren ells. Semblaven un huracà en miniatura (això, es clar, si els huracans fossin multicolors i fessin olor de perfum de marca). Reien, es feien gestos, i tornaven els riures de gallina. I ara el miraven a ell, com un felí que ha decidit quin serà el proper àpat. Va sentir por, i va agafar la mà de la Bianca, prenent-li amb força. Es sentia com un nen petit, però ja havia vist el que feien aquelles Barbies. Escollien un noi, l’envoltaven, i al cap d’una estona se n’apartaven. Allà on abans hi havia hagut el noi, ara només quedava un nen reduït, desorientat, amb la roba mig estripada i recobert de pintallavis.
Les noies ja l’havien encerclat. Però en Nico no havia deixat anar la mà de la seva germana gran. La Bianca va analitzar amb la mirada aquell grup de bledes. Es mossegava el llavi inferior, i tenia els ulls entretancats.
Va posar el braç sobre les espatlles d’en Nico amb un gest protector.
-No toqueu el meu germà -va parlar amb veu ferma i decidida-. Hi ha molts més nois en aquesta sala als quals podeu anar a torturar. Però no tocareu en Nico.
Una d’elles, segurament la més estúpida, va riure amb aires de superioritat. Es mirava les seves amigues com si no es pogués creure el que sentia.
-Que ella ens ho impedirà? Heu sentit el mateix que jo? -es va tornar a tombar cap a la Bianca-. Perdona, xata, no sé qui t’has cregut que ets, ni m’importa, però vull que sàpigues que aquí mano jo. I no accepto ordes de cap nena del paleolític.
La Bianca tenia els punys closos, i els apretava amb força. Semblava que anés a pegar aquella friki de la moda, cosa que, venint de la seva germana, era molt sorprenent. Però llavors, inexplicablement, com un flash impossible de copsar, alguna cosa es va moure al terra. I, tot seguit, la NHDPC (Noia-Huracà-De-Perfum-Car) estava estesa al terra.
Els esgarips de la noia eren espaordidors. Feia uns sons tan escanyats que costava molt entendre el que deia, i quan, finalment, en Nico ho va aconseguir, estava convençut que no ho havia sentit bé.
-El meu vestiiiit! S’embrutarà de pols el meu vestiiiiit… -gemegava, sanglotant-. Per culpa d’aquella… d’aquell monstre estúúúpid…!
Amb allò, el noi no va poder més. Les seves rialles van esclatar de sobte, tallant Lady Frívola. Es va girar cap a la Bianca i la va abraçar, encara amb un gran somriure a la cara.
-Bianca! Ho has fet tu, ho has fet tu! I sense tocar-la… Ets increïble!
Per primera vegada des de feia un temps, la Bianca va somriure. Però va ser un somriure indecís, com si dubtés si havia fet bé. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada