divendres, 18 d’agost del 2017

Volarem


Com estrelles en el cel,
promet-me que volarem.
Digue’m que serem com àngels,
sols un nou començament.

Mirarem el cel de nit,
arraulits sota les mantes,
i no sentirem els crits
dels que es troben els cadàvers.

Aviat jo m’hi uniré,
una més al seu seguici,
i ho sé.

Però no tens per què dir-m’ho,
per què dir-me la veritat.
Vull morir amb esperança,
no amb paraules de comiat.

dijous, 17 d’agost del 2017

Viva


Ho sento tot molt més intens
que la resta dels que m’envolten.
Ho sento així en tot moment,
p’rò sobretot quan estic sola;
perquè qui em veu es pot sentir,
o imaginar què és el que sento,
respirant intensament
en aquest camp de flors grogues.

Adéu


El món s’entela
en un aire fred
mentre les cendres
omplen el cel.

Quan tot acabi
i ens envolem,
i tu no hi siguis,
ja no ho veurem.

Però paraules
i els nostres crits,
que pesen massa,
queden aquí.

I en la blancor
dels núvols fosos,
mentre es tenyeixen
de color sang,

veurem la mort,
que ja ens arriba,
i a poc a poc,
‘nirem marxant.

Lobo


Lobo solitario
que por las praderas
persigues a la luna llena;
ven a mí, porque te espero.
¿Cuántos años, cuantas lunas,
tardarás en darte cuenta?

I can't save you


You and me, always together,
you and me, never alone,
you and me, we are the angels,
we’re two angels in the world.

If our hearts are only holes,
and our skin’s nothing but glass;
if in fact we’re going to die,
why do we are all alive?

Why do we try every day
to make our hearts beat even faster?
Why do we, why you and me?
Why are we alone?

I can’t always be there for you,
I can’t always be your flare.
I can’t always be your savior
if your pain is everywhere.

Now you run, you runaway;
you leave me, but I can’t leave you.
You’re my hope, my wings, my all,
and I’m nothing but your savior.

Not your man, I’m just your friend,
your last gun, your secret card.
And I know, I know it all,
I know that I am…

Just another piece in your game!

I can’t always be there for you,
I can’t always be your flare,
I can’t always be your savior
if your pain is everywhere.

You said no one’s going to kill me;
I know who the killer is.
I know that my song is ending,
but the story never ends.

Alyson cry



She never cried, she never cried,
neither the day when someone died.
She never cried, she never cried,
I fell down but she never cried.

And then, one day, when I told her
I was in love with her sister,
I saw her cry, I saw her cry,
when she fell down I saw her cry.

I didn’t say anithing else,
don’t want to hurt her, but she cries,
cries every moment, everywhere,
and I don’t know what’s wrong with her.

My Alyson, I love you so,
but I can’t push you to the end.
So Alyson, don’t cry for me;
just let the flames began,
bringin’ me empty,
and let me die, ‘cause it’s my time,
and you’re the one for me.

Echo


Hey, do you can hear me,
is my voice over here?
Do you remember the truth?
I told you, I told you,
that when I was young,
the wolves were my saviors
and only the owls
were there for me when I cry…
And even in the darkest night;
they sang for me…
the day I died…

dijous, 22 de juny del 2017

Aire sec


    Perquè bufava i no feia, com si s'oblidés. Cremava roent, intocable. Assecava el sòl per on passava, arrasador, invencible, però no hi era. No era res. No era real. Tot i trobar-se al teu costat, no et donava cap possibilitat. Jugava amb tu, giravoltant com faria una gràcil ballarina, deixant una estela de preguntes i desesperació al seu darrere. Però no era res. Perquè no era per a tu.

dimecres, 21 de juny del 2017

El cel sobre nostre


    I per sobre nostre, mig opac, enaltint la ciutat en un joc de llum i ombres que no acabava ni acabaria, s'estava el cel, tranquil i hermètic, sense àngels ni ocells; sols cendres.

diumenge, 4 de juny del 2017

L'art de la fi


Un altre escrit impressionant de Joan Sierra.
Si no us agrada la sang i el dolor,
no us el recomano.



    Els seus crits eren preciosos, la seva cara expressava dolor i angoixa, la meva obra estava acabant. La llum platejada de la lluna va il·luminar el ganivet per uns instants, i aleshores el moment més important de la seva insignificant vida va culminar amb un gran i esfereïdor crit. Aquesta era una de les meves primeres obres i estava  força nerviosa, però la meva carrera com artista depenia d’això. Vaig agafar vuit roses blanques i vuit roses tintades de vermell amb la sang de la persona que tenia davant, les vaig posar amb molta cura perquè volia que quedessin en un cercle tan perfecte com la mort. Quan les roses van quedar perfectament col·locades, una caixa de música molt antiga amb una forma de ballarina va ser deixada per mi al centre amb una delicadesa única. Per finalitzar, amb un pinzell, vaig pintar un gran mural que decorava l’exterior de l’obra, un gran mural vermell.
    L’endemà, la notícia va córrer pel poble, casa per casa, persona per persona. Jo vaig sortir orgullosa de mi mateixa, aquella era l’obra en què més m’havia esforçat. Portava una gran faldilla decorada amb la seda més suau i fina, amb un encaix digne d’una artista com jo. Portava un vel negre i uns guants tan detallats com una pobre vida. Anava caminant lentament amb pas segur, però alhora estava nerviosa. Quan vaig arribar, en veure les cares de la gent, el meu cor es va esmicolar, miraven el meu art com un assassinat. L’art no és un procés artístic que mostra i transmet sentiments a partir d’una sèrie d’habilitats manuals o creatives? Com és que no l’admiren? Els meus ulls miraven una a una les cares de la gent, horroritzades. Era com la fi del món un apocalipsi de sentiments em van envair i l’única sortida era el plor. La gent ho va mal interpretar i van preguntar-me si el coneixia. 
    Jo sí que el coneixia, clar que el coneixia, formava part d’una de les meves obres. La majoria dels agutzils de tot el país van mobilitzar-se per trobar, tancar, empresonar, torturar, la persona responsable d’aquest seguit d’atrocitats que estaven succeint al sud d’Alhakal, el meu país. Jo lluitava perque la gent contemplés el meu art, i els sentiments que començava a transmetre eren ira i desesperació, traduïts a desmembraments, i  retorçaments.
    La gent no volia sortir de casa, tenia por de morir. No ho entenia, la mort era el moment més important de la seva vida, no? No podia més, les cares de la gent, les crítiques, i el rei, que sense importar el què, em volia morta. Quan van descobrir qui havia estat, la meva casa va ser rodejada i vigilada fins que va venir una de les monges més poderoses de l’imperi, deien que la seva força espiritual era superior a la de qualsevol. Jo estava tancada en una habitació sense sortir, sense viure, l’únic que podia sentir eren els crits de la gent de fora. La porta finalment va caure i el meu únic pensament era el de morir, era la meva única salvació, podia formar part del meu propi art, a canvi de la meva insignificant, mísera i estúpida existència. Lentament sentia les portes caure, els rellotges parar, i un munt d’emocions que no podia explicar amb paraules, era com una melodia, una gran, petita, lluminosa, fosca, clara, espessa, preciosa, horrible i poderosa dèbil melodia.  Quan per fi van arribar on estava jo, no em van lliurar de la vida, sinó que van fer el que més mal em causaria, deixar-me viure més.  A la presó  vaig ser torturada de la pitjor manera, amb una existència que estava obligada a viure. La llibertat no va arribar fins que no va arribar la guerra, que amb ella, portava un mar de llàgrimes, desesperació i nostàlgia.
    Quan el país temia ser esborrat i trencat, la meva cel·la va obrir-se i vaig veure una gran llum amb la qual podia dialogar. Em va dir que Alhakal estava en un moment crític. Em va proposar un intercanvi molt curiós, la meva alliberació a canvi de lluitar a favor seu. No m’hi vaig negar i dos dies després estava en un palau amb una donzella esperant que vingués  el cap militar. Jo li vaig dir a la donzella que col·loqués vuit roses blanques i vuit roses tintades de vermell amb la meva pròpia sang en cercle al terra. Però ella no sabia que estava preparant una obra d’art en la qual ella i tots els caps militars serien involucrats. Portava un gran ganivet de plata i ells em lliurarien una nova arma, unes espases curtes fetes d’una mescla de sang humana i cristall. Eren dues espases vermelles que posseïen tota mena de forces que anaven més enllà del poder espiritual. En el moment que vaig tocar la primera espasa va començar la matança artística, era un ball de sang i espases. Poc després, tots havien mort i l’escenari estava a punt per ser decorat amb els elements més subtils i preciosos que podien ser trobats. Uns dies desprès jo ja havia fugit d’aquell país on el meu cap tenia preu. Ara, anava en un gran vaixell sense cap direcció concreta, buscant algú que reconegués el meu art.

Please, my girl


Why are you doing this to me?
Oh, please, stop right now!
Yes my girl, I pray to you;
stop this stupid shitty life.
Oh, you can; yeah, I know:
you just ‘ave to pull the trigger…
Yeah, my girl; oh, yeah, my girl;
I can’t stand, in a war without a scence.
In this fight we die alone,
but you and me…, we’re on our own.
Please, my girl, do it right now.
You’re in front, of a body with no soul…

dissabte, 3 de juny del 2017

El teu crim


Oblidaries els ulls que brillen, mirant-te foscos, il·luminant la teva llar?
Seria un crim, una injustícia, però és per això que som humans. O no és així?

I encara ara ens creiem justos...!

Vers trist 7


Per què em costa
tant ser la millor?

Un altre soldat


Ja no recordo,
m’han fet oblidar.
Ells no s’esperen
-mai s’ho han esperat-,
que ara els ataqui,
quan ja m’han matat.

Light inside of me


Please...
Get this light out of me...
I’m dying in dark right here...
And your sun, and the stars,
they are simply my end words;
‘cause yeah, I wanna kill you...,
but in the end I love you...
‘cause yeah, I’ll be your killer...
If you... don’t... disappear...
Oh, yeah, I don’t know,
if I have to die with you,
or I better live alone;
if the world burn around us
or we’re fire in their eyes...

Vers trist 6


Si mai t'alcessis cap al cel,
si ploressis davant meu,
o estiguessis sol de nit,
no em veuries mai feliç.

Encara no ha mort


Han sigut tantes vegades que,
destruint cordes de ferro,
ens hem alçat rabent al cel;
hem estès les nostres ales,
desafiant el sol roent,
i hem pogut mirar a la cara
el foc d’un altre àngel caigut
que lluitant ja sense força,
sense armadura ni escut,
ha donat la seva vida
i ha salvat qui està perdut...!

Vers trist 5


No sé què faig
en aquest món d'ignorants,
on res és el que sembla
però tot és real.

Help me to survive, my killer


How can I find
my moment in time;
the life I've forgotten,
the second I'll die.

The ships that now drown
on this ocean...
And everyday I
try to stay fuckin' fine.

But you wanna kill me
and I don't wanna fight.
This life is not easy,
I can't even survive.

And the boy that I've chosen,
he will never be mine.

Can you tell me, my guy,
what to do in this life?
If the man that I wanted,
he will never be mine...?

Fènix


Perquè tu ets foc,
nena de flames,
fènix encès
que tant m'encantes.

Tota esperança
de què disposa
'l poble mortal
que en tu confia.

Obre les ales
i estén amb força
cadenes negres
que a terra et fermen.

Ofega l'aire,
crida i aguanta
el gran dolor;
que no t'atrapin.

dimarts, 30 de maig del 2017

Monstre


    I deixes de parlar-li, i et dius que l’odies, fins que l’oblides i un monstre creat per tu ocupa el seu lloc. Al final només queda el nom, un nom per un monstre que no té res a veure amb la persona que t’ha fet mal, la persona que et va fer mal.

    I quan després parles amb ell, i el mires i veus que tot en ell t’és familiar, que forma part de tu i que mai el podràs eliminar, com a mínim no de la manera en què ja ho has intentat, llavors t’adones de com l’estimes, i el monstre mor i ell s’ha quedat.

dissabte, 20 de maig del 2017

Especial Setmana Santa - Part IV


TORNO A CASA

Passen les muntanyes
rabents pel costat
del tren que ara corre.
S’esborren els camps
i brillen els cotxes
entrant a ciutat.
Cables de telèfon,
i ocells que hi reposen;
les estrelles brillen.

I jo sóc a casa.


OLOR DE MADUIXA

Els seus llavis vermells
eren massa a prop.
Li brillaven lluents,
i tan temptadors…!
Eren camps de maduixes,
dolços de sabor.
Jo volia tastar-los,
però em feien por.


SILENCI ARDENT

Em maten els teus llavis
per tot allò que no em van dir.
Paraules amagades
que vam enterrar en l’ahir.
Navalles afilades
com els secrets que em van ferir,
ara em tallen els braços
suprimint la resta de mi.
És tot pel teu silenci,
que amb l’ardor d’un cor sagnant
decideix el meu final.

Especial Setmana Santa - Part III


I aquí, sense més ni menys, la tercera part dels meus
escrits d'aquesta Setmana Santa. 
Ja només quedarà publicar la quarta part.



DARRERE EL VIDRE

A través de la finestra,
lluitant amb les arrecades,
et vaig veure, noi d’ulls blaus;
vaig saber-ho tot de tu.
Vaig saber que et desitjava,
vaig saber que series meu;
vaig saber que en les onades
m’acabaria fonent.


ÀNGEL SENSE ALES

Només hi ha una barra de ferro
per suportar el pes d’una estrella.
I a part cau neu i el món es gela.
Fins que no acabi l’encanteri
de gel i glaç en primavera,
no podrem obrir les ales,
ni volar com hom espera.


MIRALL INVERS

Reflex de muntanya
que passa borrós
pel mirall de l’aigua,
lluny del sol daurat.
Imatge inversa
i difuminada
que esborra el record
del que es veia en l’aire.
S’enfonsa l’amor
i la brillantor
de dues estrelles
que acaben al fons.

diumenge, 30 d’abril del 2017

Especial Setmana Santa - Part II




ARBRE SOLITARI

Hi van dos nens;
també dues nenes.
Tots quiets al sol,
i l’arbre és l’ombra.
Van passejar
al voltant de l’arbre;
p’rò a sota seu,
ningú s’hi estava.
Ja l’arbre és vell,
i mor de pena.
Ja no hi ha nens,
i el sol és cendra.

ULL DE TEMPESTA

Mira-li l’ull,
un ull d’onades:
color de cel,
i tan trencada…!
El mar cridant,
i ella que el mira.
Sols vol plorar
i cridar: <<Ajuda!>>


HA PASSAT TEMPS

Era lluny i un gos lladrava;
era lluny, però no oblidat.
Era fosc quan ell cantava,
i ara és tard i jo he marxat.
Jo camino per la platja,
estic sola i bufa el vent.
Peus endins i l’aigua és freda;
i refreda el meu turment.
Vull plorar però mai ploro;
el meu cor s’ha congelat.
Els cabells em fuetegen;
però a mi ja m’han matat.

dimecres, 19 d’abril del 2017

Especial de Setmana Santa - Part I


He estat inactiva per un bon període de temps; ho reconec.
És per aquest motiu que avui porto un especial
de Setmana Santa endarrerit.

Aquesta Setmana Santa he anat amb l'esplai a Port de la Selva.
He passat quatre grans dies compartint bungalow amb
gent a qui confiaria la meva vida; fent caminades de
llargues hores muntanyes a través i mirant la lluna
mentre el cel canviava de color i ho tapava tot
sota el seu vel negre de foscor i estrelles.

Dedico aquests poemes a totes les persones meravelloses
que he conegut a l'esplai Sant Josep de Calassanç. 
Gràcies per ser aquí sempre que us necessito.



VESPRADA FOSCA

La lluna s’alçava
per sobre del mar;
la llum ja minvava
i el fred era clar.
Brillava en la fosca
el teu cos de flor;
la teva esperança,
la meva claror.
I ningú trencava
‘l meu crit silenciós.
Com et desitjava;
p’rò tot era fos.

JO NO SÓC

Ells dirien: “Qualsevol”,
tu diries: “Els superes”;
jo diria: “Jo no sóc”.
Brillaria l’esperança
si tu jo i ells moríssim;
quedaria l’aire en calma
després de la nostra mort.
Més tot i que no ens quedéssim
brillaria nostra absència
i seria com morir.

FOC I GEL

Cossos units
quan tot és negre,
entrellaçats
com mates d’heura.
Fosca en la nit,
però ells segueixen;
introduïnt
l’última cendra.
Com foc i gel
que es destrueixen;
p’rò el que hi ha aquí
hi serà per sempre.

divendres, 31 de març del 2017

Aunque ahora todo esté mal


¡Cuántas vidas estropeadas!
¡Cuántas muertes, polvo de hadas!
¡Cuántas lágrimas derramadas!
Y nosotros.


¡Cuántos días que se fueron!
¡Cuántos sueños derretidos!
¡Cuántos hombres, cuántas vidas,
cuántos tiempos ya perdidos!
Y nosotros.


¡Cuántos son que sobreviven
en el fuego y luego mueren!
¡Cuántas palabras vacías,
qué esperanzas sin sentido!
Y nosotros.


¡Cuántos son esos espectros
visitándome por las noches!
¡Cuántas almas olvidadas!
¡Cuántos fantasmas ululantes!
Y nosotros.


¡Cuánta muerte nos rodea!
¡Cuánta gente hemos matado!
¡Cuántos, cuántos, corazones
que no serán recordados!
Y nosotros.


¡Y cuántos rotos que quedamos,
cuántas cáscaras de humanos!
¡Cuántos cientos de “nosotros”,
que existieron por salvarte!

Yo te amo.

dijous, 16 de març del 2017

Vers trist 4


Per què no m'aculls,
negra nit d'esperança,
per què no em dones la vida
que el dia m'ha pres?

Somni de sang


Un sol esquitx blanc
sobre el seu vestit negre,
una llum solitària;
cap agrupació d'estrelles.

Una esquerda li espatlla
les faccions suaus.
És un regalim d'aigua,
que mor al final.

Ella espera tenir
prou força per actuar.
Ella només espera
una última gota
de sang.

Hi ha una cosa que vol
abans de morir.
Un últim desig.
Vol un últim somni,
que no arribarà.

Escapatòria


Em vull suicidar.
Ells diuen: <<No ho facis!>>;
menteixen fatal.

Per què no em permeten
escollir el meu final?

Si és el que desitjo,
per què no marxar?

<<No és escapatòria>>,
contesta la gent.

<<Jo no em vull escapar>>.

divendres, 17 de febrer del 2017

Perfecció



Abans que res, disculpar-me. He estat inactiva massa temps
i he deixat el blog pràcticament oblidat.
És per això que intentaré compensar-ho
amb un bon text.



   I, malgrat tot, et necessito. Em vas espatllar la vida pel fet de no ser com jo, però ara veig que era per les diferències que et desitjava.
   Com un mirall que se’ns assembla tant perquè el que fa és invertir la imatge, com les onades del mar que es trenquen al xocar contra la platja, com les guerres que no acaben perquè la raça humana és sàdica; tota la vida, la perfecció, és una dansa de diferents que encaixen.
   Ara ja ets lluny, ho puc sentir. Tu has marxat, però les cicatrius es queden. Són com verí que cada dia em recorda que ja no hi ets.
   Perquè tu i jo vam lluitar contra un món que ens queia a sobre, i junts vam estar a punt de morir. I quan el destí era negre, ens manteníem units. Sempre va ser així, i vaig arribar a creure que això mai no acabaria.
   Esclar que no va ser així.
   Va arribar la batalla final, i tots dos sabíem que s’havia acabat. Ens havíem d’enfrontar a les nostres pors i a les nostres esperances, a la foscor del nostre interior. I va ser allà, just allà i en aquell moment, quan vas trair tot allò en què confiava. Va ser aleshores quan em vas trair a mi.
   Per por, perquè va ser la por el que et va obligar a fer-ho, vas marxar. Vas veure contra què hauries de lluitar i et vas sentir incapaç. Potser per primera vegada a la vida, et vas sentir petit. I vas preferir abandonar-me que adonar-te de com eres, de qui eres.
   Aquest va ser el nostre final. Suposo.
   Però no entenc per què, si és així, encara em fa somriure cada petit record teu, cadascuna de les imatges que queden de quan entre tu i jo encara hi havia un “nosaltres”. Per què les teves paraules segueixen sent la melodia que em fa adormir-me i somiar possibilitats. Tot i que ja no estiguin dirigides a mi.
   Saps? Hi ha vegades que penso, quan somio desperta, que hauria pogut marxar amb tu. Trair-ho tot per seguir igual, trair-ho tot menys el pont que ens unia. I hi ha vegades, també, en què penso que podria haver-te matat i haver-me matat, i deixar de sentir per deixar de patir.
   Només molt de tant en tant m’adono que potser vam fer el que havíem de fer per seguir sent els qui ja érem.