Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tristesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tristesa. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de juny del 2019

"Sora"

"Sora" vol dir "cel" en japonès.

S’encén, s’atenua,
m’aixafa.
És llum que la boira
no podrà desfer.
Una ala la talla,
s’uneix.
El meu cel en calma
esborra la presó.
T’escolto cridar-me,
tancada.
Els ulls són més lliures
del que ho seràs mai.
Cega.
La pena, vergonya,
al darrere.
No deixis que et trenqui
el penediment.


diumenge, 18 de febrer del 2018

Ara que ja tot ha acabat t'escric, Okami


    Tu eres allò que tant desitjava, el que havia estat buscant des del moment en què vaig començar a tenir consciència del que significava l’amor. Potser de vegades eres una mica distant, i em contestaves amb sequedat, però dintre meu hi va haver sempre l’esperança que en una situació seriosa series capaç de centrar-te i contestar d’una manera adulta i... agradable.

    Perquè aquesta era, potser, la causa de tota la meva por. Que em donessis la resposta que tant de dolor em podia causar sense pensar-t’ho, que fossis sec en el moment de dir-me que no. Suposo que mai se’m va acudir que poguessis dir-me que sí, i no em vaig plantejar com portaríem una situació així. Tenia la idea que les coses fluirien, perquè encara no sabia que els millors temps sempre acaben, i que acaben malament.

    I llavors em vas dir que sí... un sí incert i bastant dubtós, però un sí al cap i a la fi. Em vaig meravellar. Pensava que tindríem una relació corrent, i no vaig comptar amb dos factors elementals; la llibertat d’explicar-ho i el comportament de cadascun. Hi ha un llibre que diu que només és real el que es comparteix amb els altres, i la veritat és que hi estic d’acord. És com si aquest mes que hem estat junts no hagués existit mai... i em fa mal sentir-ho així. Perquè, sense importar que ara sigui un record dolorós, ha estat un temps important per mi, i aquest temps he sigut feliç.

    He sigut feliç, perquè sabia que sempre em podria aferrar a tu quan les coses anessin malament, i que la nostra relació seria la barca que em mantindria amb vida en un oceà que em deixava reduïda a no-res.

    I ara, ara que tot acaba, sento que m’enfonso. No sé si seré capaç de seguir lluitant jo sola, només tinc la consciència que ho he d’intentar. Perquè queda tota una vida per endavant, i no em puc quedar quieta rebolcant-me en la merda d’un moment donat. He de seguir avançant, o això crec.

    T’escric totes aquestes coses, Okami, perquè no trobo la manera de dir-te com em sento, què sento ni com m’has fet sentir. Has sigut l’únic que em podia animar en els moments en què sentia que el petit món que m’envolta es podia ensorrar, la persona que em feia somriure amb una sola paraula. Rebia cadascun dels teus missatges amb una il·lusió que ningú més em provocava, i anava a l’institut pensant només en quan et veuria.

    Volia que ho sabessis. Només això.

dissabte, 3 de febrer del 2018

Flor blanca en el gel


    Les botes de pell s'enfonsaven en la neu que cobria els carrers aquell hivern. El cel era gris, fosc, i produïa una sensació de tancament que semblava feta a joc amb tot allò que em cremava per dintre. Estava decidit a no obrir-me mai més. No volia tornar a ser traït, i l'única manera d'aconseguir-ho era no confiant en ningú.
    Vaig sentir com els ulls se m'humitejaven, i vaig voler creure que era pel fred del vent. Però sabia que no, i aquest convenciment em trencava a cada passa que feia.
    Tant de bo, tant de bo mai l'hagués conegut. Potser, llavors, les coses haurien sigut diferents. Potser res hauria acabat tan dràsticament, i ara no em sentiria així.
    Encara em costava reconèixer que la trobava a faltar.
    Em vaig deixar caure de genolls sobre el mantell blanc que cobria el terra, desitjant morir, amb els ulls tancats. La mà dreta es va enfonsar en el gruix de neu, insensible al fred. Allà sota, on aviat jauria ella, era tot tan buit de vida...! Allà sota tot era fred, foscor, soledat i mort.
    Al treure la mà d'allà per incorporar-me i seguir avançant, ignorant el dolor, com havia fet sempre, em sorprengué la brillantor pàl·lida i neta d'alguna cosa que mirava d'elevar-se per sobre del gel brut. Tan cuidadosament com vaig poder, vaig apartar la neu que l'envoltava fins deixar al descobert què era: una flor blanca. Res més que una flor blanca que no tenia lloc en aquest regne gelat.
    Me la vaig acostar als llavis i una olor dolça, gairebé empalagosa, em va envoltar. Em sonava, aquella olor; la coneixia, però no sabria dir d'on. I de sobte ho vaig veure.
    Vaig veure la sala de ball on havia començat tot, vaig veure el seu vestit de pells blanques, la vaig veure a ella. I, sobretot, vaig sentir el seu perfum. La imatge, igual que la olor, va xocar amb força contra uns records que ja creia esborrats, tallant-me la respiració.
    El cor em feia mal.
    Una inhalació més d'aquell perfum exòtic i únic va transformar les imatges del principi en les del final. Aquelles en què jo li cridava que se n'anés, que estava cansat de la seva fragilitat, i ella em deia que m'estimava.
    Vaig sanglotar mentre les llàgrimes calentes em treien el fred de fora i em congelaven per dins el cor que tenia trencat.
    Se'm va aparèixer l'últim dia, el dia fatídic en què ella em preguntava per què l'estava tractant així, quan ella ho donava tot per mi. I em vaig veure a mi, a aquell jo que no era jo. Em vaig veure amb els ulls encesos pegant-la una i altra vegada, i a ella plorant sense queixar-se mai.
    Vaig haver de presenciar per segona vegada els seus ulls oberts i innocents mentre jo m'hi acostava amb la barra de ferro que acabaria la seva vida.
    Abans que un nou record em fes perdre la noció del temps, vaig deixar anar la flor, la flor que, d'alguna manera, era ella. Només vaig poder seguir caminant, volent oblidar, mentre sentia les sirenes de policia al meu darrere i sabia que em buscaven a mi.

dijous, 17 d’agost del 2017

Adéu


El món s’entela
en un aire fred
mentre les cendres
omplen el cel.

Quan tot acabi
i ens envolem,
i tu no hi siguis,
ja no ho veurem.

Però paraules
i els nostres crits,
que pesen massa,
queden aquí.

I en la blancor
dels núvols fosos,
mentre es tenyeixen
de color sang,

veurem la mort,
que ja ens arriba,
i a poc a poc,
‘nirem marxant.

dimarts, 6 de desembre del 2016

Àngels - El virus


Inspirat en una idea d'en Joan Sierra.


   La veu de l'entrenador ressona pel pati:
   -Un, dos, un, dos!
   El pit de les meves companyes d'esclavatge puja i baixa seguint el ritme marcat. Fa dues hores que practiquem aquest exercici, però no estic cansada. Ells van posar en aquest grup a les millors d’entre nosaltres, i fins i tot aquí destaco. A força de lluitar m'he guanyat el respecte de totes les altres. M'han ascendit i ara tinc tota una habitació, prou neta, per a mi sola.
   Hauria donat el que fos perquè mai hagués començat la plaga dels àngels. Perquè no m'haguessin separat dels meus pares.
   Al meu costat, a la Lewa se li escapa un crit ofegat i, imperceptiblement, el braç li rellisca una mica. La miro amb menyspreu. Mai l'haurien hagut de posar aquí. És dèbil. L'aixafarem sense ni adonar-nos-en. I serà divertit.

dimarts, 29 de novembre del 2016

Poncella negra


Dolça flor de nit,
d'ombra fosca;
llàgrimes de rosada
que els teus pètals omplen.
No sagnis, no moris
més que ja ho has fet.
No et tanquis, no ploris,
perquè patiré.

divendres, 25 de novembre del 2016

Please


    Please, please, please. Come back. I need you. Every second of every hour of every year of my life, I need you.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Passen dies, passen anys


Rere els vidres entelats
brilla llum i brilla vida;
quan marxi la boira espessa
el dia serà més clar.

I mentrestant només espero,
en solitud, mentre em faig gran,
que torni la llum austera
dels dies de l'any passat.

dimarts, 15 de novembre del 2016

Calma mental


Habitació blanca,
cadires de blau.
Flors enganxoses,
revistes superficials.

I dolor,
el dolor blanc
de la vergonya;
el dolor groc
del patiment.

La por negra
d’estar tancats,
la pau grisa
de poder volar.

I tant de temps ha passat
que no sé què faig aquí,
ni qui sóc.

I només espero,
                        i escric
per la llibertat
que això em dóna;
només respiro
                        perquè
és fer això
                        el que em toca.

I ja no ploro,
                        ni ric,
perquè fer-ho
                        em faria falsa.

I jo no ho sóc,
                        o no ho vull ser,
un més en aquest món
                        de mentiders.

diumenge, 6 de novembre del 2016

Mitjanit


És fosc, és tard.
Les espelmes s'han fos,
com les vides dels que dormen
i dels que dormiran per sempre.
No hi ha cap llum encès,
i ja no se sent res;
perquè només jo respiro.

L'esclau


Primer
van venir els crits,
seguits dels avisos
i gent que fugia;
em van advertir
que per sobreviure
calia mentir,

però
no en vaig fer cas,
i em van agafar,
i se'm van emportar.
I lluny em trobava
de la meva llar,
vivint la injustícia
de ser esclavitzat.

Aprenia
a mirar i a callar,
a estar-me en silenci
amb els homes blancs.
El meu cos patia
quan tenia el cap rebel;
molts dels meus morien
per càstigs severs.

Però
el temps passava
i em feia oblidar
que tenia pares
més enllà del mar.
I amb els anys següents
em vaig resignar
a viure per sempre
com a esclavitzat.

dimecres, 2 de novembre del 2016

Tan lluny


    L'enyorava. Enyorava la felicitat dels dies passats, quan tot era més fàcil. Enyorava la companyia humana. Per què tot era tan difícil, ara? Per què tota la meva roba era fosca i ajustada? Per què la gent s'apartava de mi?
    Aquell matí, aquell primer matí després de vestir-me de negre i pintar-me ombres al voltant dels ulls, em vaig dirigir a l'insti amb por. Sabia com em rebrien, igual que cada dia. Amb burles, amb papers arrugats, amb murmuris. Res d'això canviaria.

diumenge, 30 d’octubre del 2016

Vers trist 2


On ets, alegria daurada dels matins?
Fa temps que et vaig perdre,
però on et vas quedar?

Vers trist 1


Oh, serp que em devores les entranyes;
fes-ho ràpid i acaba-ho abans.

Destí


Ell tenia els ulls foscos
i la pell morena;
observava seriós
i mai no somreia.

Ningú l'estimava,
no era volgut;
així que ell seia,
en un pi ajagut.

I sempre seguia
el vol llarg dels corbs.
Tot el que volia
era sang i més mort.

La gent el temia,
el temien ara, sí:
i ara ell reia
en un aspre grunyit.

Matava i cremava,
assassinava els antics
companys de penúria,
família i amics.

Això el destrossava,
però no volia parar.
Ell era una hiena,
havia de sagnar.

Accepta-ho


Deixa que diguin,
deixa que et cridin,
permet que et fereixin
i et trenquin per dins.

Res ho pot canviar,
ningú intentarà
fer callar els que diguin
si no pots morir ja.

Enmig de la boira


No sé quan va ser,
un dia d'aquests;
quan tot ho veus gris
cada dia és trist.

Quan no pots dir res,
perquè res es pot dir;
quan no hi ha paraules
el món es veu gris.

Ni un sol raig travessava
l'aire fred del matí;
la boira era espessa,
els carrers eren buits.

Algú em cridava,
però no el vaig mirar.
I jo caminava
carretera enllà.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

I am going to die


Can you hear me,
or am I alone?
Can you save me
from this world?
Can you make them
shut up again?
'Cause the world is not
a good place to live,
'cause this empty streets
are depressing me,
'cause the world I met,
now it's not the same...
I am going to die!
The walls are gray,
dust is everywhere,
the lonely streets
are in the end the same...
Can you hear me
or am I alone?
Can you save me
from this world?
Can you make them
shut up again?
I'm waiting for you,
my angel of darkness...
I miss your wings,
that make my roof...
But now...
I am eleven...
And I...
I am going to die!
Goodbye this world,
goodbye this life;
goodbye this man
who was alive.
Goodbye my angel
of misery,
goodbye the people
who I met.
'Cause I...
I am going to die!

diumenge, 23 d’octubre del 2016

Where is my soul?


Where is my soul?
I lost it long ago…
Where is my soul?
Every time when I miss you,
I wonder,
where is my soul?
I miss it, I miss you…
Where is my soul?
I don’t know why I do it,
when I kill you…
Where is my soul?

diumenge, 9 d’octubre del 2016

Els tres costats del mirall


   Aquell matí tenia menys ganes d’anar a l’escola que mai. Ho passava massa malament, tancat a l’interior d’aquelles quatre parets blanques que formaven l’edifici, assegut darrere d’una tauleta verda de fusta senzilla. No m’agradava el fred que entrava per les finestres i que m’eriçava el pèl; no m’agradaven les papereres minúscules que mai es buidaven, ni els xiclets enganxats sota la taula; no m’agradaven les classes avorrides; odiava els nens.
   Però els meus pares m’hi van fer anar, així que vaig omplir la motxilla amb tota mena d’artefactes construïts per mi i que havien de servir per distreure’m durant les llargues hores d’explicació dels professors, i vaig començar a caminar, a poc a poc per fer temps, cap a l’institut.