Abans que res, disculpar-me. He estat inactiva massa temps
i he deixat el blog pràcticament oblidat.
És per això que intentaré compensar-ho
amb un bon text.
I, malgrat tot, et necessito. Em vas espatllar la vida pel fet de no ser com jo, però ara veig que era per les diferències que et desitjava.
Com un mirall que se’ns assembla tant perquè el que fa és invertir la imatge, com les onades del mar que es trenquen al xocar contra la platja, com les guerres que no acaben perquè la raça humana és sàdica; tota la vida, la perfecció, és una dansa de diferents que encaixen.
Ara ja ets lluny, ho puc sentir. Tu has marxat, però les cicatrius es queden. Són com verí que cada dia em recorda que ja no hi ets.
Perquè tu i jo vam lluitar contra un món que ens queia a sobre, i junts vam estar a punt de morir. I quan el destí era negre, ens manteníem units. Sempre va ser així, i vaig arribar a creure que això mai no acabaria.
Esclar que no va ser així.
Va arribar la batalla final, i tots dos sabíem que s’havia acabat. Ens havíem d’enfrontar a les nostres pors i a les nostres esperances, a la foscor del nostre interior. I va ser allà, just allà i en aquell moment, quan vas trair tot allò en què confiava. Va ser aleshores quan em vas trair a mi.
Per por, perquè va ser la por el que et va obligar a fer-ho, vas marxar. Vas veure contra què hauries de lluitar i et vas sentir incapaç. Potser per primera vegada a la vida, et vas sentir petit. I vas preferir abandonar-me que adonar-te de com eres, de qui eres.
Aquest va ser el nostre final. Suposo.
Però no entenc per què, si és així, encara em fa somriure cada petit record teu, cadascuna de les imatges que queden de quan entre tu i jo encara hi havia un “nosaltres”. Per què les teves paraules segueixen sent la melodia que em fa adormir-me i somiar possibilitats. Tot i que ja no estiguin dirigides a mi.
Saps? Hi ha vegades que penso, quan somio desperta, que hauria pogut marxar amb tu. Trair-ho tot per seguir igual, trair-ho tot menys el pont que ens unia. I hi ha vegades, també, en què penso que podria haver-te matat i haver-me matat, i deixar de sentir per deixar de patir.
Només molt de tant en tant m’adono que potser vam fer el que havíem de fer per seguir sent els qui ja érem.
