Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris NARRATIVA CURTA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris NARRATIVA CURTA. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 de març del 2019

Pensaments - Encara que siguis un monstre


    Et donaré totes les oportunitats que em demanis, saps que ho faré. No importa com de greu sigui el que facis, no importa que em manipulis, no importa que m'utilitzis. Seguiré donant-te oportunitats fins que m'adoni que ets un monstre. I fins i tot llavors, quan ja hagi obert els ulls, quan vegi com ets... Fins i tot llavors seguiré estimant-te.
    Potser t'estimaré més del que t'estimo ara.
    Al cap i a la fi, sempre he tingut debilitat per les bèsties.

dimarts, 19 de març del 2019

Soldadet entre cadàvers


   I així és la guerra, tots lluitant. Un company rellisca sobre el bassal de sang que s’ha format i cau, fent explotar un seguit de mines. Òrgans que volen per tot arreu. Gairebé em semblaria divertit, si no em trobés aquí al mig. Però bé, és el que toca. El capità fa un crit de “Tots a terra!” i li faig cas; em deixo caure al terra. Volen bales per tot arreu. Altres soldats s’incorporen amb dificultat per apuntar, jo em limito a disparar a l’aire. Amb sort abatré un d’aquests corbs que ens sobrevolen. Maleïts, no deixaré que facin un banquet amb la meva carn.

divendres, 15 de març del 2019

En Mika i l'altre


    Em sentia culpable. Sense motiu, però així és com em sentia.

  M’havien cridat al despatx per fer-me unes preguntes sobre l’incident del gimnàs. Eren preguntes rutinàries, les mateixes que li farien a tothom, ho sabia. Per què em feia tanta por, llavors? Tenia sentit? No havia fet res, només era una altra víctima de l’atac.
   Però la por seguia allà. Ajaguda dintre meu, expectant.
   —Explica’m amb detall què ha passat, Mika —la directora, Imasta, em mirava inquisitiva—. Des que s’han obert les portes del gimnàs fins ara.
   M’ho vaig pensar un moment.
   —He entrat al gimnàs. Amb els meus amics —la Imasta va alçar una mica les celles, però no va dir res—. Hem començat a jugar, a... a vòlei.
   Em vaig veure obligat a parar de nou per pensar què havia passat després. Què podia haver passat. Algú s’havia fet mal jugant? Sí, creia que sí, però això no li interessaria a la directora. Em costava molt tornar enrere en els records per reviure l’escena al gimnàs.
   A més, no havia entrat al gimnàs amb els amics. Per què li havia dit a la directora que ho havia fet? Era estrany, i pensar-hi em provocava mal de cap. No. No havia de pensar en el que havia dit. Només en el que diria. En el futur, mai en el passat.
   —Després hem parat de jugar, i he sortit. Per beure aigua, crec. Sí —repeteixo, més segur, a mida que el record es va dibuixant al meu cap—. Tenia set, he deixat el joc per anar al lavabo a beure aigua, i quan he tornat tots s’havien tornat bojos. Cridaven molt, m’he posat nerviós. Volia anar amb els meus amics, però era com si ja no em coneguessin. Em deien que no m’hi acostés.
   Vaig tancar els ulls, cansat. Feia temps que no em costava tant recordar. La psicòloga deia que estava millorant. Què em passava? No havia d’estar tan nerviós. Sinó la Imasta es pensaria que jo tenia alguna cosa a veure amb l’accident. Que jo l’havia provocat. I no volia que s’ho pensés, em queia bé. Era de les professores més amables.
   —Llavors he vist algú... No el coneixia, crec que era d’un altre curs. He vist que estava al centre del gimnàs i que tenia una pistola. Feia por.
   Sí que feia por. El recordava molt: tenia els cabells foscos, llargs, amb un serrell abundant. No era alt, i no crec que fos fort, però tenia alguna cosa que em posava els pèls de punta.
   —Estava disparant. O sigui, el noi de la pistola estava disparant. Ha tocat a l’Alfred i a l’Hèctor. En part m’he posat content, perquè ells dos són horribles. Vull dir, que eren horribles. Però també ha sigut molt fort. Encara que fossin males persones no calia matar-los —em va venir una imatge al cap, durant una mil·lèsima de segon: ells dos caient a terra amb un forat de bala al cervell.  La directora em va fer un gest perquè seguís explicant—. Llavors s’ha girat cap a mi i m’ha apuntat. He tingut molta, molta por, perquè sabia que ell m’odiava i que dispararia sense dubtar. Però quan estava a punt de disparar algú l’ha agafat per darrere i l’ha fet caure a terra.
   Em vaig fregar l’esquena, sentint un dolor estrany. Quan m’hi havia donat un cop?
   —Sí? —la Imasta tenia els ulls clavats en mi—. Segueix, Mika.
   —El de la pistola ha caigut a terra, i per això no m’ha pogut disparar —un calfred em va recórrer l’espinada—. Si no fos per això, ara estaria mort.
   La directora no va dir res, com si es pensés que havia d’afegir algun detall.
   —I ja està —li vaig dir, per si de cas—. No ha passat res més.
   La Imasta es va treure les ulleres i en va netejar els vidres, tot i que ja estaven nets. De vegades els professors feien coses estranyes. Era com si volgués distreure’s abans de dir una cosa important, per rebaixar la tensió.
   —Mika, podries descriure’m l’aspecte del noi de la pistola?
   Ho vaig fer. Vaig explicar-li amb tot detall el que havia vist al tornar de beure aigua. No tenia cap problema per recordar com era, perquè constantment em venien al cap flaixos de la seva cara, de la mirada que tenia quan m’havia apuntat amb l’arma.
   —D’acord. Sí, aquest és l’aspecte que m’han descrit els teus companys, exactament el mateix —va clavar els ulls en mi, amb una intensitat que feia por—. Mika, ara et podries descriure a tu?
   Una sensació de pànic em va envair. No volia que em preguntés això.
   —Per què vols que em descrigui? —vaig preguntar, amb veu tremolosa— Si m’estàs veient.
   La Imasta no va dir res, només es va aixecar i va caminar fins a la taula que tenia darrere.
   —No t’he demanat que et descriguis. Només vull saber si podries fer-ho.
   Vaig sacsejar el cap, espantat. Qui li havia dit? La directora em somreia amb llàstima, com si sabés tot el que em passava pel cap. Ho sabia? Ho sabia tot? Em va allargar un mirall.
   —Què hi veus? —vaig tancar els ulls. No volia veure’m, no volia, no m’hi podia obligar. Ho havia dit la psicòloga—. Mika, necessito que et miris al mirall. Per favor.
   Vaig obrir els ulls lentament, només una mica, però prou com per veure reflectit en el mirall un serrell fosc i abundant. Els vaig tancar amb força. No m’agradava el que veia.
   —Mika, realment no recordes què ha passat? —fins i tot amb els ulls tancats, podia sentir la proximitat de la Imasta. No t’apropis més. No et vull fer mal—. Si ens dius la veritat podrem ajudar-te. Però cal que col·laboris.
   Vaig obrir els ulls. La Imasta s’havia recolzat a la taula, davant seu. Ell estava assegut, tremolant, amb tot el cos encongit per la por. Seguia amb els ulls tancats. Ell era jo, i em necessitava. Com m’havia necessitat al gimnàs.
   Vaig caminar sense fer soroll, igual que un fantasma. El que era per a tothom. Sabia que la Imasta no em veuria, només el podia veure a ell, però igualment preferia no arriscar-me. Amb compte, li vaig acariciar l’esquena. Normalment n’hauria tingut prou amb tocar-lo perquè ens fusionéssim, però no després del que havia passat aquell matí.

Mika, deixa’m entrar.

   Es va sobresaltar i se li van omplir els ulls de llàgrimes.

No.

   —Mika, estigues tranquil —la Imasta li va posar una mà a l’espatlla en gest de consol—. T’ajudaré, tots t’ajudarem. Volem el millor per tu.
   Les paraules d’aquella dona m’irritaven. Era clar que volia manipular-nos, però en Mika era tan idiota com per creure-se-les. La Imasta era un problema que calia eliminar. Ho hauria fet jo mateix, però sense el seu cos no era res. Necessitava ocupar-lo.

Mika, no m’obliguis a fer-te mal.

   Realment no volia ferir-lo. Sentir-lo tremolar i resistir-se al meu contacte em trencava, però cada cop que el deixava decidir alguna cosa acabàvem malament. Al gimnàs, de seguida que li havia permès agafar el control havia intentat matar-se. Matar-me. No em podia arriscar. Li vaig clavar la mà a l’esquena, sense preocupar-me pel dolor que tots dos sentíem. Mika va cridar, jo també, i la Imasta es va aixecar sobresaltada.
   —Què et passa?

Mika, deixa’m entrar. Saps que sempre t’he protegit.

   Gradualment, va deixar de combatre’m. Estava enfadat amb mi, però sabia que tenia raó. Li havia salvat la vida més vegades de les que podíem recordar. Jo era la seva força. Sense mi no seria res.

No li facis mal. No la matis.

Confia en mi.

dissabte, 13 d’octubre del 2018

Por las rosas de nuestra tumba


    Después de ver cómo, día tras día, te alejas de mí, he empezado a comprenderlo. Tú no me quieres. No te importa lo mucho que me duela, ni lo mucho que me esfuerce. No te importan todas las veces que he dejado de hacer los deberes o de dormir por ti. Porque, ¿qué es lo que somos? ¿Amigos que no se hablan, una pareja que jamás se besará? ¿Acaso somos algo más que un par de sueños rotos?
    Lo eras todo, para mí. El viento que me encendía, la chispa que daba vida a mi hoguera. Pero, ¿recuerdas?, te dije hace ya un tiempo que el viento no solo me hace más grande; que si sopla con demasiada fuerza puede llegar a apagarme. Mi débil luz es incapaz de soportar un cambio como este. El viento que se ha mantenido durante tanto tiempo no puede desaparecer de golpe.
    Cada día, cada minuto, lo dedico a tratar de superarte. Me repito que no eres tan especial, que si lo intentara encontraría a alguien como tú. Que, además, no necesito a nadie; que estoy bien sola. Me digo que ni siquiera te darías cuenta si dejara de hablarte. Y, por desgracia, eso significa que cada día, cada minuto, lo dedico a pensar en ti.
    ¿Cuándo fue que te convertiste en mi corazón? ¿En todo lo que me importaba?
    Las rosas yacen en nuestra tumba, marchitas; rosas negras que ya no son para nadie. Pese a lo que respondiste cuando te enseñé la canción, ahora estoy segura de que nunca volverán a florecer. Las tormentas les arrancarán los pétalos sin piedad. La lluvia las va a alejar de dónde las pusimos para arrastrarlas hacia el río que corre sin parar, y no volveremos a verlas.
    Ya no quedan rosas para nosotros.

diumenge, 16 de setembre del 2018

Alfil



    El terra que trepitgem s’ha convertit en un taulell d’escacs. El requadre on m’estic jo és negre, i a les caselles blanques dels meus costats s’hi troben el rei i un cavall. Imagino que això em deu convertir en alfil.
    Miro cap a on puc avançar. Necessito desesperadament passar a una casella blanca, però sóc incapaç de fer una passa cap endavant, un moviment directe. Sempre he preferit evitar els problemes, actuar com si no existissin, esquivar-los. La línia recta no és un moviment vàlid per mi. Així que em moc en diagonal.
    Miro als meus peus. Torno a trobar-me en una casella negra. Em moc, un cop més, de la mateixa manera, i altra vegada estic en un espai negre. El blanc és molt a prop; totes les altres peces poden canviar de color amb facilitat, ¿per què jo no? M’hi esforço, intento passar del negre al blanc per arribar a la llum.
    Sento que si ho aconseguís tot canviaria, que potser trencant la norma podria ser feliç, i lliure, i tot el que volgués. Al cap i a la fi, és només un petit moviment. Si lluités una mica més per aconseguir-ho, és possible que ho aconseguís. Només una mica més. No pot costar tant...
    Però cada cop que intento avançar, sense evitar l’enfrontament, acceptant amb calma la pèrdua de tot el que he sigut fins ara, topo contra un mur de vidre que m’impedeix passar. El que veig a l’altra banda és l’únic que demano; no entenc per què no ho puc tenir. Només és un color, un canvi diminut. Un pas insignificant... cap a alguna cosa que no conec.
    ¿Per què no puc canviar?
    ¿És culpa meva?

dimecres, 22 d’agost del 2018

Hermano mío



            Querido hermano;
no es por tu culpa que murieron nuestros padres.

    ¿Sabes? Desearía que empezaras a valorar tu vida. Si tan solo pudieras darte cuenta del alivio que sentí al ver que, incluso cuando ellos ya no estaban, tú seguirías a mi lado... ¡Si solo dejaras de pelear, de abandonarte a la bebida, si solo pudieras perdonarte...! ¿Por qué no te das cuenta de todo lo que quiero decirte? ¿Acaso fue tu culpa que te mandaran a pelear en un sitio tan alejado?

    Aquella guerra monstruosa jamás nos había arrebatado nada. Sabíamos que estaba, pero todos los que hablaban de ella, todos los que morían en la lucha, eran desconocidos para nosotros. ¿Es que lo has olvidado? ¿Por qué no recuerdas lo felices que fuimos cuando te dijeron el lugar al que irías? ¡Un sitio tranquilo que no hiciera peligrar tu vida...! ¡Tu vida nos importaba, maldita sea! ¡A mí y a nuestros padres! ¡Incluso a ti!

    No tienes ninguna culpa de lo que pasó. Entiéndelo, por favor. Sus vidas se perdieron, ¡pero no por eso debes tirar la tuya a la basura! ¡No por eso van a volver! Desearía, hermano mío, que olvidaras el pasado y perdonaras los errores que ambos cometimos. Porque, aunque ellos ya no estén, yo siempre me quedaré para apoyarte, como he hecho hasta ahora...

    He tratado de decirte esto en numerosas ocasiones, siempre con la esperanza de encontrar las palabras adecuadas, aquellas que pudieran llegarte al corazón. Pero empiezo a pensar que unas palabras nunca van a lograr tal cosa, y que jamás podré recuperar al hermano que deseo, el que quiero de verdad.

    Porque, a pesar de todo, a pesar de lo que puedas pensar, te estoy agradecida por seguir luchando contra el dolor de nuestro pasado. Te agradezco todo lo que tratas de hacer por mí.

    Y, por encima de todo, te agradezco que sigas vivo.

    Gracias, hermano.


Luguria

diumenge, 18 de febrer del 2018

Ara que ja tot ha acabat t'escric, Okami


    Tu eres allò que tant desitjava, el que havia estat buscant des del moment en què vaig començar a tenir consciència del que significava l’amor. Potser de vegades eres una mica distant, i em contestaves amb sequedat, però dintre meu hi va haver sempre l’esperança que en una situació seriosa series capaç de centrar-te i contestar d’una manera adulta i... agradable.

    Perquè aquesta era, potser, la causa de tota la meva por. Que em donessis la resposta que tant de dolor em podia causar sense pensar-t’ho, que fossis sec en el moment de dir-me que no. Suposo que mai se’m va acudir que poguessis dir-me que sí, i no em vaig plantejar com portaríem una situació així. Tenia la idea que les coses fluirien, perquè encara no sabia que els millors temps sempre acaben, i que acaben malament.

    I llavors em vas dir que sí... un sí incert i bastant dubtós, però un sí al cap i a la fi. Em vaig meravellar. Pensava que tindríem una relació corrent, i no vaig comptar amb dos factors elementals; la llibertat d’explicar-ho i el comportament de cadascun. Hi ha un llibre que diu que només és real el que es comparteix amb els altres, i la veritat és que hi estic d’acord. És com si aquest mes que hem estat junts no hagués existit mai... i em fa mal sentir-ho així. Perquè, sense importar que ara sigui un record dolorós, ha estat un temps important per mi, i aquest temps he sigut feliç.

    He sigut feliç, perquè sabia que sempre em podria aferrar a tu quan les coses anessin malament, i que la nostra relació seria la barca que em mantindria amb vida en un oceà que em deixava reduïda a no-res.

    I ara, ara que tot acaba, sento que m’enfonso. No sé si seré capaç de seguir lluitant jo sola, només tinc la consciència que ho he d’intentar. Perquè queda tota una vida per endavant, i no em puc quedar quieta rebolcant-me en la merda d’un moment donat. He de seguir avançant, o això crec.

    T’escric totes aquestes coses, Okami, perquè no trobo la manera de dir-te com em sento, què sento ni com m’has fet sentir. Has sigut l’únic que em podia animar en els moments en què sentia que el petit món que m’envolta es podia ensorrar, la persona que em feia somriure amb una sola paraula. Rebia cadascun dels teus missatges amb una il·lusió que ningú més em provocava, i anava a l’institut pensant només en quan et veuria.

    Volia que ho sabessis. Només això.

dissabte, 3 de febrer del 2018

Flor blanca en el gel


    Les botes de pell s'enfonsaven en la neu que cobria els carrers aquell hivern. El cel era gris, fosc, i produïa una sensació de tancament que semblava feta a joc amb tot allò que em cremava per dintre. Estava decidit a no obrir-me mai més. No volia tornar a ser traït, i l'única manera d'aconseguir-ho era no confiant en ningú.
    Vaig sentir com els ulls se m'humitejaven, i vaig voler creure que era pel fred del vent. Però sabia que no, i aquest convenciment em trencava a cada passa que feia.
    Tant de bo, tant de bo mai l'hagués conegut. Potser, llavors, les coses haurien sigut diferents. Potser res hauria acabat tan dràsticament, i ara no em sentiria així.
    Encara em costava reconèixer que la trobava a faltar.
    Em vaig deixar caure de genolls sobre el mantell blanc que cobria el terra, desitjant morir, amb els ulls tancats. La mà dreta es va enfonsar en el gruix de neu, insensible al fred. Allà sota, on aviat jauria ella, era tot tan buit de vida...! Allà sota tot era fred, foscor, soledat i mort.
    Al treure la mà d'allà per incorporar-me i seguir avançant, ignorant el dolor, com havia fet sempre, em sorprengué la brillantor pàl·lida i neta d'alguna cosa que mirava d'elevar-se per sobre del gel brut. Tan cuidadosament com vaig poder, vaig apartar la neu que l'envoltava fins deixar al descobert què era: una flor blanca. Res més que una flor blanca que no tenia lloc en aquest regne gelat.
    Me la vaig acostar als llavis i una olor dolça, gairebé empalagosa, em va envoltar. Em sonava, aquella olor; la coneixia, però no sabria dir d'on. I de sobte ho vaig veure.
    Vaig veure la sala de ball on havia començat tot, vaig veure el seu vestit de pells blanques, la vaig veure a ella. I, sobretot, vaig sentir el seu perfum. La imatge, igual que la olor, va xocar amb força contra uns records que ja creia esborrats, tallant-me la respiració.
    El cor em feia mal.
    Una inhalació més d'aquell perfum exòtic i únic va transformar les imatges del principi en les del final. Aquelles en què jo li cridava que se n'anés, que estava cansat de la seva fragilitat, i ella em deia que m'estimava.
    Vaig sanglotar mentre les llàgrimes calentes em treien el fred de fora i em congelaven per dins el cor que tenia trencat.
    Se'm va aparèixer l'últim dia, el dia fatídic en què ella em preguntava per què l'estava tractant així, quan ella ho donava tot per mi. I em vaig veure a mi, a aquell jo que no era jo. Em vaig veure amb els ulls encesos pegant-la una i altra vegada, i a ella plorant sense queixar-se mai.
    Vaig haver de presenciar per segona vegada els seus ulls oberts i innocents mentre jo m'hi acostava amb la barra de ferro que acabaria la seva vida.
    Abans que un nou record em fes perdre la noció del temps, vaig deixar anar la flor, la flor que, d'alguna manera, era ella. Només vaig poder seguir caminant, volent oblidar, mentre sentia les sirenes de policia al meu darrere i sabia que em buscaven a mi.

dimarts, 16 de gener del 2018

Si es que hay otro asesino...


Escribí este texto por un trabajo
que nos pusieron en el instituto.
Me satisface bastante el resultado final;
y es por esto que ahora os lo muestro.


   Samuel entró con sumo cuidado a su habitación y se arrodilló al lado de ella, la chica a la que más había querido, la única razón de su vida y de su lucha por seguir adelante. Le puso la mano en la frente, que parecía de hielo, y apoyó la cabeza en su pecho.

   Le dolía demasiado no oír los latidos de su corazón. Había jurado protegerla y había fallado. Otra vez.
   Se levantó y golpeó con rabia el jarrón de vidrio que siempre había estado al lado de su cama. Quería cortarse con los millones de cristales que cubrían el suelo ahora, solo para sufrir tanto como debía haber sufrido ella antes de que la muerte se la llevara.
   Y siempre, siempre, maldito sea, por culpa de su madre. Ojalá alguien la matara. De algún modo, aquel se había convertido en su mayor deseo desde hacía algunas horas. Quería, necesitaba, ver cómo su rostro perdía el color y aquellos labios que, hipócritas, siempre sonreían, se contraían en un espasmo de dolor.
   Algo parecido a un presentimiento se le ocurrió de repente. Su madre moriría hoy. Alguien la mataría. Y él tenía que estar allí. Salió de la habitación que había compartido tantas veces con su Izabelle cerrando de un portazo y se lanzó escaleras abajo. Tenía que llegar a tiempo.
   El piso de abajo estaba repleto de invitados, todos amigos de su madre. Venían solo por la comida y para admirar las grandes riquezas que albergaba la casa. Cada día ocupaban la mansión, llenándola como lo haría una plaga de cucarachas, y se quedaban hasta la noche. Malditos, malditos hipócritas, malditos engreídos que se lo quedan todo.
   Sam forzó una sonrisa, la misma que ensayaba ante el espejo todas las mañanas, la que solo Izabelle había logrado quitarle para obligarlo a mostrar su verdadero yo. Nunca nadie se daba cuenta de la falsedad de su expresión, nadie a parte de Izabelle. Porque no había nadie, nadie en este mundo de pijos ricos, egocéntricos y complacidos consigo mismos, nadie como ella.
   Un par de invitados le saludaron con una inclinación de cabeza, pero él no respondió. Algo en su mente se había cerrado al mundo exterior y ya no quedaba otra cosa que la venganza. Avanzó con pisadas casi felinas hacia la habitación donde debía estar descansando su madre, según ella para estar en forma cuando empezara la auténtica diversión, y no paró hasta llegar allí.
   Apoyó la oreja en aquella puerta de ébano viejo que durante tanto tiempo había simbolizado para él todo el miedo y represión de que era víctima. Se oía una respiración entrecortada al otro lado. Parecía que el asesino, si es que había alguno, no había entrado todavía. Samuel decidió esperarlo en la puerta, quizás para decirle cuando llegara que ambos estaban de acuerdo y pensaban igual, o para preguntarle qué le había hecho aquella mujer para empujarle al asesinato. Quizás hasta les había hecho lo mismo. Quizás también había matado a la Izabelle del asesino por un simple rumor. Quizás también le había dicho puta mientras la apuñalaba. Quizás también la odiaba por ser diferente, y por esto lo había hecho. Quizás también utilizaba y utilizaría siempre la excusa de que era por el bien de su hijo.
   Sam, que ya no era exactamente Sam sino alguien mucho más oscuro, alguien que odiaba al mundo y que quería reducirlo a cenizas, se levantó del rincón al lado de la puerta donde había estado escondiéndose y la abrió sin dudar. Porque lo había comprendido, acababa de darse cuenta: nunca habría otro asesino que él mismo.
   Debía exterminar aquél ser inmundo antes de que le hiciera daño a alguien más. Aquella era su misión, y debía hacerlo tan bien como para estar orgulloso luego. Quería que el otro Sam, el Sam que se había convencido de que existía otro asesino, pudiera ser feliz. Porque se lo merecía más que nadie.
   Entró en la habitación, convirtiéndose en poco más que una silueta difusa que se alzaba al lado del cuerpo tendido de su madre.
   Esta no es mi madre, se dijo, al arrancar un puñal indígena que colgaba, a su modo tétrico, de la pared y levantarlo sobre el cuerpo de la mujer. Qué ironía que fuese asesinada precisamente por su hijo, y que el arma homicida hubiese sido el objeto que más le gustaba de su colección particular.
   -Despierta -susurró al oído de Martha. Quería disfrutar su miedo-. Levanta, si es que te ves capaz de enfrentarte a lo que le has hecho a Izabelle.
   Levantó la cabeza con cuidado, todavía adormilada.
   -¿Quien eres? No puedo verte con claridad.
   Sam sonrió. Podía verla a ella, pero ella era incapaz de verle a él; la situación estaba a la inversa. Por primera vez, tenía el poder, y esto le hacía sentir glorioso.
   -De eso se trata, madre -y le hundió el cuchillo en el pecho-.
   Tenía las manos cubiertas de sangre cálida y bulbosa, y con la izquierda todavía sostenía el puñal que acababa de mandar una vida a la mierda. Sin poder apartar la mirada de los ojos de vidrio del cadáver, escuchó como alguien llamaba a la puerta, y no respondió. ¿Era solo su imaginación o mamá todavía respiraba? Vio, igual que si todo ocurriese a través de una pantalla, como la criada que había llamado abría la puerta y se quedaba congelada al darse cuenta de la sangre que borbotaba del cuerpo de mamá. ¿Cómo había podido ocurrir aquello? No puede ser real, pensó sintiendo el sabor salado de las lágrimas sobre sus labios. No puedo haberlo hecho yo. Y rompió a llorar.
   Un grito rompió todas sus esperanzas. La criada chilló con todas sus fuerzas: <<¡El chico! ¡El niño ha matado a la señora!>> La gente empezó a subir a toda prisa la escalinata que llevaba al piso superior, el de los dormitorios. La estancia quedó repleta de gente que se arremolinaba en un intento de ver algo. El morbo de la situación atraía la atención de cualquiera.
   Y Sam seguía en medio de todo, oyéndolo todo, viéndolo todo, sin decir nada. Sabía que no podía hacer nada para cambiar las cosas, que lo que estaba hecho estaba hecho y que no existía la marcha atrás, sin importar cuanto lo desearas. ¡Si solo hubiera podido evitar la muerte de Izabelle! ¡Si hubiera sabido que el asesino no era otro que él mismo! ¡Si su otro yo no hubiera tomado el control! Pero todo aquello formaba ya parte del pasado, de su pasado. Porque el futuro estaría lleno de consecuencias y el presente era como si no existiera.
   Arrastrando los pies trató de acercarse a la puerta. Los invitados se abrían a su paso con gesto de miedo. Sam tardó unos momentos en percatarse del puñal que todavía agarraba con fuerza, que era más el causante del miedo que la persona que lo empuñaba, y dejarlo caer al suelo. Lo odiaba.
   Alguien se puso delante suyo, pero una sola mirada bastó para que el atrevido se encogiera. Y, a pesar de todo, no se apartó.
   -¿Qué es lo que pretendes hacer? -preguntó con voz ronca-.
   -Llamar a la policía -le respondió Samuel, cansado. Ya no quería luchar y había dejado de importarle lo que le hicieran. Sería el primer asesino de la historia en llamar al teléfono de sus ejecutores, pensó, y aquel deje de humor negro le hizo sonreir-.
   Y así, cansado, con el esbozo de una sonrisa iluminándole las facciones, llamó a la policía.
   -Lo siento -fue lo que dijo-, creo que he matado a mi madre. Por lo visto soy peligroso, así que ¿podrían hacerme el favor de mandar aquí a un oficial para que me encierre? ¿Testigos? Oh, sí, hay bastantes. Suficientes, diría yo, como para asegurarme una condena de por vida. De acuerdo. Muchas gracias.
   Su sonrisa trastabilló un momento al colgar, y sus ojos se oscurecieron de miedo y dolor. Pero nadie se dio cuenta, porque nadie le conocía lo suficiente. Y fue esperando a la oficial que iban a mandarle cuando se dio cuenta, al fin, de que la vida no acaba hasta que te quedas solo.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

Ryan


    Vull fer-te perdre les paraules, Ryan. Aquest és el meu desig. Posar els meus llavis sobre els teus i que t'oblidis de les paraules que necessitaríem per descriure-ho. Ni que sigui per un moment.

    I és que, Ryan, les teves paraules parteixen de la lògica. Són el resultat d'un procés llarg i complex, el destí final d'un llarg recorregut. I jo, Ryan, tal com t'he dit en tot moment, vull suprimir tota lògica en aquesta relació. En la nostra relació.

    Aquesta va ser la meva missió des del primer dia. Des del moment en què et vaig veure a la biblioteca. Tu encara no em coneixies, Ryan, no sabies res de mi. Era aquella època en què no parlaves amb ningú perquè en ningú confiaves. Et limitaves a escriure, a escriure la teva història. Sempre ho feies a mà, perquè quedés patent de quins episodis et costava més parlar.

    Sempre he tingut curiositat per saber quines eren aquestes coses que et feien mal, Ryan. ¿He arribat a dir-t'ho alguna vegada? Em sembla que no. Però és així; vull saber quan li tremola el pols al noi sense emocions. Així és com et veu tothom, Ryan. Si realment sents alguna cosa, ¿com és que mai ho mostres?

    Mai ningú es fixava en tu, el noi estrany del racó de la biblioteca. El noi de la llibreta negra. El que mai reia, ni plorava, ni tenia por. ¿Per què fer-ho? Tampoc semblaves disposat a parlar amb ningú.

    Però ja ho saps, Ryan, si tu ets el noi de la llibreta, jo sóc la noia dels reptes. ¿Què hi podia haver més difícil que el que jo em vaig proposar? ¿Realment hi ha alguna cosa en aquest món més difícil que sortir amb tu? Sí, n'hi ha una. Fer-te tan feliç que t'oblidis de qui ets, de què vols i de les teves paraules. Doncs sí, Ryan, aquest es va convertir en el meu principal repte.

    Vaig passar moltes nits d'insomni pensant en com podia acostar-me a tu, planejant maneres de treure't d'aquell racó entre llibres. Hi havia bastantes maneres, però la majoria no haurien provocat res més que odi per la teva banda. I això, aquest minúscul i innocent detall, les convertia en inacceptables. 

    La primera nit em va semblar tan difícil que vaig arribar a pensar que, per primera vegada a la vida, hauria d'abandonar.

    La segona em vaig sentir envaïda per una lucidesa única, tan lluminosa que em va encegar, impedint-me veure què era plausible i què no. Em vaig adormir feliç creient que una pluja de cacauets sobre el teu lloc seria suficient per provocar un acostament entre nosaltres dos. Massa lúcida, ja t'ho he dit.

    Però, la tercera nit... Oh, aquella va ser la meva nit! Aquella va ser la nit en què ho vaig veure: l'única cosa que algú com jo et podia oferir per temptar-te a sortir d'allà era amistat. Amistat, en el sentit més sincer, més noble de la paraula; amistat sense res a canvi.

    Cosa estranya en mi, no em vaig precipitar a actuar just després d'haver trobat la resposta. Vaig esperar dues setmanes abans d'acostar-me al teu lloc i preguntar-te què era el que escrivies. Em vas mirar, buit d'emocions, i vas murmurar: <<La meva història>>. No et vaig fer més preguntes; allò era suficient per un sol dia.

    El dia següent, a l'entrar a la biblioteca, et vaig somriure i saludar efusivament amb la mà. Les comissures dels teus llavis es van suavitzar una mica al veure'm, però no em vas dir res. Un gran èxit, suposo. Tot i que els dos ho hauríem pogut fer millor.

    Al cap d'una setmana de repetir la mateixa escena totes les tardes, vas fer un pas que em va sorprendre. Et vas aixecar de la cadira vella del teu racó i vas anar a seure més a prop meu, just a la taula del costat d'on jo estava. Imagino que la meva expressió et devia fer gràcia, en aquell moment, però és que, de debò; fins aleshores no m'avia adonat que aquell era un joc a dues bandes. I llavors em vaig plantejar una altra cosa. I si jo havia deixat de ser el depredador per convertir-me en la presa? I vaig tenir por. Però no podia, no podia abandonar. Havia de convertir allò en la meva victòria.

    I vam seguir, en aquella dansa que ens empenyia endavant i endarrere, i que feia que fos cada cop més difícil abandonar el joc on jo mateixa m'havia submergit. Allò, d'alguna manera estranya, em satisfeia. Tot allò, Ryan, ho havia començat jo. Jo havia estat la papallona que va desencadenar l'huracà. Perquè, ja ho saps, la nostra dansa no tardaria a convertir-se en el pitjor huracà de tots.

    Suposo que el meu pla de regalar-te l'amistat més sincera va començar a fallar a partir del moment en què vas passar a ser el meu objectiu, el meu premi final. I això vol dir que el meu pla ja havia fallat abans de començar.

    Potser alguna part de mi ho va veure, i potser simplement ho va ignorar. La meva tossuderia m'obligava a seguir corrent cap a una paret de pedra contra la qual m'estamparia i em trencaria el cor. Perquè, Ryan... jo ja m'havia enamorat de tu. Els teus somriures curts i les teves mirades fosques ocupaven els meus somnis, somnis sobre un futur que mai tindria.

    Mai havia volgut que això passés, mai havia cregut que fos possible. Perquè, qui eres tu per robar-me el cor, quan el cor era tot el que tenia? No havia volgut veure la realitat, i ara ho pagaria. Perquè tu si que ho havies vist, ho havies sabut en tot moment, i tot i això havies seguit endavant. Sense importar que em poguessis fer mal, sense preocupar-te per com acabaria jo després del teu experiment.

    M'ho hauria hagut d'imaginar. Hauria hagut d'adonar-me que a cap noia la miraves d'aquella manera. I ho sento, ho sento molt. Ho sento, perquè vaig ser cega. Ho sento per haver volgut tirar endavant amb una cosa que mai havia existit i mai existiria.

    Sento molt haver-te estimat.

    He començat la carta dient el que des del principi va ser el meu desig... El que segueix sent el meu desig. Però, creu-me, Ryan; estic disposada a rendir-me. Per tu, ho faré. Acceptaré dir-te adéu, adéu per sempre, si és el que em demanes. Volia suprimir la lògica en la nostra relació, i ho vaig aconseguir. Vaig passar de ser el depredador a la presa del caçat, algú que ni tan sols em volia.

    Per això et dic adéu, Ryan. He aconseguit el que volia. No exactament com ho havia planejat, però el resultat ha estat el mateix. La meva feina aquí ha acabat. Ja no em necessites.

    Mai m'has necessitat.

dijous, 22 de juny del 2017

Aire sec


    Perquè bufava i no feia, com si s'oblidés. Cremava roent, intocable. Assecava el sòl per on passava, arrasador, invencible, però no hi era. No era res. No era real. Tot i trobar-se al teu costat, no et donava cap possibilitat. Jugava amb tu, giravoltant com faria una gràcil ballarina, deixant una estela de preguntes i desesperació al seu darrere. Però no era res. Perquè no era per a tu.

dimecres, 21 de juny del 2017

El cel sobre nostre


    I per sobre nostre, mig opac, enaltint la ciutat en un joc de llum i ombres que no acabava ni acabaria, s'estava el cel, tranquil i hermètic, sense àngels ni ocells; sols cendres.

diumenge, 4 de juny del 2017

L'art de la fi


Un altre escrit impressionant de Joan Sierra.
Si no us agrada la sang i el dolor,
no us el recomano.



    Els seus crits eren preciosos, la seva cara expressava dolor i angoixa, la meva obra estava acabant. La llum platejada de la lluna va il·luminar el ganivet per uns instants, i aleshores el moment més important de la seva insignificant vida va culminar amb un gran i esfereïdor crit. Aquesta era una de les meves primeres obres i estava  força nerviosa, però la meva carrera com artista depenia d’això. Vaig agafar vuit roses blanques i vuit roses tintades de vermell amb la sang de la persona que tenia davant, les vaig posar amb molta cura perquè volia que quedessin en un cercle tan perfecte com la mort. Quan les roses van quedar perfectament col·locades, una caixa de música molt antiga amb una forma de ballarina va ser deixada per mi al centre amb una delicadesa única. Per finalitzar, amb un pinzell, vaig pintar un gran mural que decorava l’exterior de l’obra, un gran mural vermell.
    L’endemà, la notícia va córrer pel poble, casa per casa, persona per persona. Jo vaig sortir orgullosa de mi mateixa, aquella era l’obra en què més m’havia esforçat. Portava una gran faldilla decorada amb la seda més suau i fina, amb un encaix digne d’una artista com jo. Portava un vel negre i uns guants tan detallats com una pobre vida. Anava caminant lentament amb pas segur, però alhora estava nerviosa. Quan vaig arribar, en veure les cares de la gent, el meu cor es va esmicolar, miraven el meu art com un assassinat. L’art no és un procés artístic que mostra i transmet sentiments a partir d’una sèrie d’habilitats manuals o creatives? Com és que no l’admiren? Els meus ulls miraven una a una les cares de la gent, horroritzades. Era com la fi del món un apocalipsi de sentiments em van envair i l’única sortida era el plor. La gent ho va mal interpretar i van preguntar-me si el coneixia. 
    Jo sí que el coneixia, clar que el coneixia, formava part d’una de les meves obres. La majoria dels agutzils de tot el país van mobilitzar-se per trobar, tancar, empresonar, torturar, la persona responsable d’aquest seguit d’atrocitats que estaven succeint al sud d’Alhakal, el meu país. Jo lluitava perque la gent contemplés el meu art, i els sentiments que començava a transmetre eren ira i desesperació, traduïts a desmembraments, i  retorçaments.
    La gent no volia sortir de casa, tenia por de morir. No ho entenia, la mort era el moment més important de la seva vida, no? No podia més, les cares de la gent, les crítiques, i el rei, que sense importar el què, em volia morta. Quan van descobrir qui havia estat, la meva casa va ser rodejada i vigilada fins que va venir una de les monges més poderoses de l’imperi, deien que la seva força espiritual era superior a la de qualsevol. Jo estava tancada en una habitació sense sortir, sense viure, l’únic que podia sentir eren els crits de la gent de fora. La porta finalment va caure i el meu únic pensament era el de morir, era la meva única salvació, podia formar part del meu propi art, a canvi de la meva insignificant, mísera i estúpida existència. Lentament sentia les portes caure, els rellotges parar, i un munt d’emocions que no podia explicar amb paraules, era com una melodia, una gran, petita, lluminosa, fosca, clara, espessa, preciosa, horrible i poderosa dèbil melodia.  Quan per fi van arribar on estava jo, no em van lliurar de la vida, sinó que van fer el que més mal em causaria, deixar-me viure més.  A la presó  vaig ser torturada de la pitjor manera, amb una existència que estava obligada a viure. La llibertat no va arribar fins que no va arribar la guerra, que amb ella, portava un mar de llàgrimes, desesperació i nostàlgia.
    Quan el país temia ser esborrat i trencat, la meva cel·la va obrir-se i vaig veure una gran llum amb la qual podia dialogar. Em va dir que Alhakal estava en un moment crític. Em va proposar un intercanvi molt curiós, la meva alliberació a canvi de lluitar a favor seu. No m’hi vaig negar i dos dies després estava en un palau amb una donzella esperant que vingués  el cap militar. Jo li vaig dir a la donzella que col·loqués vuit roses blanques i vuit roses tintades de vermell amb la meva pròpia sang en cercle al terra. Però ella no sabia que estava preparant una obra d’art en la qual ella i tots els caps militars serien involucrats. Portava un gran ganivet de plata i ells em lliurarien una nova arma, unes espases curtes fetes d’una mescla de sang humana i cristall. Eren dues espases vermelles que posseïen tota mena de forces que anaven més enllà del poder espiritual. En el moment que vaig tocar la primera espasa va començar la matança artística, era un ball de sang i espases. Poc després, tots havien mort i l’escenari estava a punt per ser decorat amb els elements més subtils i preciosos que podien ser trobats. Uns dies desprès jo ja havia fugit d’aquell país on el meu cap tenia preu. Ara, anava en un gran vaixell sense cap direcció concreta, buscant algú que reconegués el meu art.

dissabte, 3 de juny del 2017

El teu crim


Oblidaries els ulls que brillen, mirant-te foscos, il·luminant la teva llar?
Seria un crim, una injustícia, però és per això que som humans. O no és així?

I encara ara ens creiem justos...!

dimarts, 30 de maig del 2017

Monstre


    I deixes de parlar-li, i et dius que l’odies, fins que l’oblides i un monstre creat per tu ocupa el seu lloc. Al final només queda el nom, un nom per un monstre que no té res a veure amb la persona que t’ha fet mal, la persona que et va fer mal.

    I quan després parles amb ell, i el mires i veus que tot en ell t’és familiar, que forma part de tu i que mai el podràs eliminar, com a mínim no de la manera en què ja ho has intentat, llavors t’adones de com l’estimes, i el monstre mor i ell s’ha quedat.

divendres, 17 de febrer del 2017

Perfecció



Abans que res, disculpar-me. He estat inactiva massa temps
i he deixat el blog pràcticament oblidat.
És per això que intentaré compensar-ho
amb un bon text.



   I, malgrat tot, et necessito. Em vas espatllar la vida pel fet de no ser com jo, però ara veig que era per les diferències que et desitjava.
   Com un mirall que se’ns assembla tant perquè el que fa és invertir la imatge, com les onades del mar que es trenquen al xocar contra la platja, com les guerres que no acaben perquè la raça humana és sàdica; tota la vida, la perfecció, és una dansa de diferents que encaixen.
   Ara ja ets lluny, ho puc sentir. Tu has marxat, però les cicatrius es queden. Són com verí que cada dia em recorda que ja no hi ets.
   Perquè tu i jo vam lluitar contra un món que ens queia a sobre, i junts vam estar a punt de morir. I quan el destí era negre, ens manteníem units. Sempre va ser així, i vaig arribar a creure que això mai no acabaria.
   Esclar que no va ser així.
   Va arribar la batalla final, i tots dos sabíem que s’havia acabat. Ens havíem d’enfrontar a les nostres pors i a les nostres esperances, a la foscor del nostre interior. I va ser allà, just allà i en aquell moment, quan vas trair tot allò en què confiava. Va ser aleshores quan em vas trair a mi.
   Per por, perquè va ser la por el que et va obligar a fer-ho, vas marxar. Vas veure contra què hauries de lluitar i et vas sentir incapaç. Potser per primera vegada a la vida, et vas sentir petit. I vas preferir abandonar-me que adonar-te de com eres, de qui eres.
   Aquest va ser el nostre final. Suposo.
   Però no entenc per què, si és així, encara em fa somriure cada petit record teu, cadascuna de les imatges que queden de quan entre tu i jo encara hi havia un “nosaltres”. Per què les teves paraules segueixen sent la melodia que em fa adormir-me i somiar possibilitats. Tot i que ja no estiguin dirigides a mi.
   Saps? Hi ha vegades que penso, quan somio desperta, que hauria pogut marxar amb tu. Trair-ho tot per seguir igual, trair-ho tot menys el pont que ens unia. I hi ha vegades, també, en què penso que podria haver-te matat i haver-me matat, i deixar de sentir per deixar de patir.
   Només molt de tant en tant m’adono que potser vam fer el que havíem de fer per seguir sent els qui ja érem.

diumenge, 29 de gener del 2017

dissabte, 28 de gener del 2017

El final de tot


  "Ell ja no respirava. Jo vaig deixar de fer-ho minuts després que tot acabés".

El foc no moria


  "L'escletxa de llum que es va obrir pas entre els núvols amb prou feines va il·luminar els cabells i el punyal de la noia de foc".

I el món es va enfosquir


  "La força havia abandonat els meus braços quan vaig caure de genolls. Els ulls se'm van tancar abans que l'espasa em prengués la vida".