Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amor. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 de març del 2019

Pensaments - Encara que siguis un monstre


    Et donaré totes les oportunitats que em demanis, saps que ho faré. No importa com de greu sigui el que facis, no importa que em manipulis, no importa que m'utilitzis. Seguiré donant-te oportunitats fins que m'adoni que ets un monstre. I fins i tot llavors, quan ja hagi obert els ulls, quan vegi com ets... Fins i tot llavors seguiré estimant-te.
    Potser t'estimaré més del que t'estimo ara.
    Al cap i a la fi, sempre he tingut debilitat per les bèsties.

dissabte, 13 d’octubre del 2018

Por las rosas de nuestra tumba


    Después de ver cómo, día tras día, te alejas de mí, he empezado a comprenderlo. Tú no me quieres. No te importa lo mucho que me duela, ni lo mucho que me esfuerce. No te importan todas las veces que he dejado de hacer los deberes o de dormir por ti. Porque, ¿qué es lo que somos? ¿Amigos que no se hablan, una pareja que jamás se besará? ¿Acaso somos algo más que un par de sueños rotos?
    Lo eras todo, para mí. El viento que me encendía, la chispa que daba vida a mi hoguera. Pero, ¿recuerdas?, te dije hace ya un tiempo que el viento no solo me hace más grande; que si sopla con demasiada fuerza puede llegar a apagarme. Mi débil luz es incapaz de soportar un cambio como este. El viento que se ha mantenido durante tanto tiempo no puede desaparecer de golpe.
    Cada día, cada minuto, lo dedico a tratar de superarte. Me repito que no eres tan especial, que si lo intentara encontraría a alguien como tú. Que, además, no necesito a nadie; que estoy bien sola. Me digo que ni siquiera te darías cuenta si dejara de hablarte. Y, por desgracia, eso significa que cada día, cada minuto, lo dedico a pensar en ti.
    ¿Cuándo fue que te convertiste en mi corazón? ¿En todo lo que me importaba?
    Las rosas yacen en nuestra tumba, marchitas; rosas negras que ya no son para nadie. Pese a lo que respondiste cuando te enseñé la canción, ahora estoy segura de que nunca volverán a florecer. Las tormentas les arrancarán los pétalos sin piedad. La lluvia las va a alejar de dónde las pusimos para arrastrarlas hacia el río que corre sin parar, y no volveremos a verlas.
    Ya no quedan rosas para nosotros.

dijous, 28 de juny del 2018

Sigo lloviendo por ti


(Este poema no es mío, sino de Joan Sierra,
al que he mencionado anteriormente en este blog)


He llovido tanto que ya no sé cuándo empecé,
ni cuándo terminaré.
Me levanto y te busco;
no veo nada, la casa está inundada.
Abres la ventana.
Abres la puerta
de mi corazón.
Sacas el agua, me das la mano
y me libras del mar que he llorado.
Aunque no sé si es mío o tuyo;
solo espero que sea nuestro.

Me ahogo, intento salir del agua.
Me agarras de la pierna,
no me dejas ir.
Solo me hundes más.
Odio amar eso de ti. Odio amarte a ti.
Pero entonces, cuando me doy por vencido,
me llevas a la superficie
y me enseñas a nadar hasta la orilla.
Solo hasta allí.
¿Lo haces para que no vuelva a por ti?

Entonces, solo, salgo a la calle.
Sigo lloviendo.
Esta vez llevo paraguas para que no me miren;
pero el paraguas parece papel cuando te recuerdo,
y así es, vuelvo a estar mojado.
Esta vez no estás ahí para secarme.

No lo entiendo,
lluevo demasiado,
vuelvo a ahogarme,
y acabo ahogándome junto a ti.

¿Quieres que lo hagamos de nuevo?
No hay respuesta a esa pregunta.
Tú eres la respuesta y la pregunta.
No sé cómo.

Pero me encanta.

dimarts, 15 de maig del 2018

Por el beso que nunca tuve


Por lo que a mí respecta, ¿qué decirte?
si me dejaste tirada y aun así pudiste irte.
¿Qué pensar de los deseos que solo a ti te confié
cuando tú me abandonaste por tratar de hacerme bien?
Echo de menos los abrazos que jamás llegué a pedirte,
y me lleno de añoranza al pensar estar contigo.
¿Dónde fueron tus promesas, que ya el viento se llevó?
Tal vez duerman con las penas
que adornaron nuestro amor.

Només somric



I en la nit brilla
el teu record.
Estrelles d’ambre,
il·luminant-te,
fent que t’elevis
per sobre els altres.
Veig en la fosca
el temps que marxa
i sense caure-hi
només somric.

Vers d'amor 7



Enrosca les cames,
mira el llit i avança,
estreny-me d’amor;
que la llum ens encalça.

dijous, 19 d’abril del 2018

Dime "Te quiero"


Estás tan lejos que los
días pasan y yo te olvido.
Gente libre que siempre vuela,
advertidle, que no me tiene.
Recordad lo que he logrado.

Temo a la vida más que a la muerte,
estoy perdida y nunca me pierdo.

¿Quienes somos los que luchamos por un destino de fuego?
Irme sin ti es el sufrimiento, cuando
eres todo lo que quiero.
Rompen aquí las olas luchando contra el viento.
Ondeantes banderas, la victoria de la muerte.

Y cuando me alce al cielo,

sonriendo en tu recuerdo,
irguiéndome en la nada,
elevando las estrellas,
mantente siempre a salvo:
ponte en mis brazos
resistiendo el deseo,
estrechándome y diciendo “Te quiero”.

Tienes mi vida en tus manos,
enciendes mi corazón.

Que no importa que el día acabe, la noche será pasión.
Unidos por tantos lazos, de hierro el caparazón,
estaremos siempre atados,
recordando el pasado,
robando el presente,
endemoniados por este hechizo de luna hiriente.

diumenge, 18 de febrer del 2018

Ara que ja tot ha acabat t'escric, Okami


    Tu eres allò que tant desitjava, el que havia estat buscant des del moment en què vaig començar a tenir consciència del que significava l’amor. Potser de vegades eres una mica distant, i em contestaves amb sequedat, però dintre meu hi va haver sempre l’esperança que en una situació seriosa series capaç de centrar-te i contestar d’una manera adulta i... agradable.

    Perquè aquesta era, potser, la causa de tota la meva por. Que em donessis la resposta que tant de dolor em podia causar sense pensar-t’ho, que fossis sec en el moment de dir-me que no. Suposo que mai se’m va acudir que poguessis dir-me que sí, i no em vaig plantejar com portaríem una situació així. Tenia la idea que les coses fluirien, perquè encara no sabia que els millors temps sempre acaben, i que acaben malament.

    I llavors em vas dir que sí... un sí incert i bastant dubtós, però un sí al cap i a la fi. Em vaig meravellar. Pensava que tindríem una relació corrent, i no vaig comptar amb dos factors elementals; la llibertat d’explicar-ho i el comportament de cadascun. Hi ha un llibre que diu que només és real el que es comparteix amb els altres, i la veritat és que hi estic d’acord. És com si aquest mes que hem estat junts no hagués existit mai... i em fa mal sentir-ho així. Perquè, sense importar que ara sigui un record dolorós, ha estat un temps important per mi, i aquest temps he sigut feliç.

    He sigut feliç, perquè sabia que sempre em podria aferrar a tu quan les coses anessin malament, i que la nostra relació seria la barca que em mantindria amb vida en un oceà que em deixava reduïda a no-res.

    I ara, ara que tot acaba, sento que m’enfonso. No sé si seré capaç de seguir lluitant jo sola, només tinc la consciència que ho he d’intentar. Perquè queda tota una vida per endavant, i no em puc quedar quieta rebolcant-me en la merda d’un moment donat. He de seguir avançant, o això crec.

    T’escric totes aquestes coses, Okami, perquè no trobo la manera de dir-te com em sento, què sento ni com m’has fet sentir. Has sigut l’únic que em podia animar en els moments en què sentia que el petit món que m’envolta es podia ensorrar, la persona que em feia somriure amb una sola paraula. Rebia cadascun dels teus missatges amb una il·lusió que ningú més em provocava, i anava a l’institut pensant només en quan et veuria.

    Volia que ho sabessis. Només això.

dimecres, 22 de novembre del 2017

Ninot de neu



És aquell ninot de neu
que l’hivern ha abandonat,
deixant-lo sol i buit
i amb el cor congelat.

Però marxa l’hivern,
la primavera somriu,
i amb una carícia escalfa
la por i el gel que té dins.

‘l cor del ninot s’eixampla
i comença a bategar.
El foc que ara l’omple
és l’alegria del demà.

Eix cos de fred i gel
no ha nascut pas per brillar;
car si un bon cor l’escalfa
el que és ja no hi serà.

Una simple carícia;
el final del que és segur.
L’eternitat no funciona
si l’amor no és madur.

dimarts, 10 d’octubre del 2017

Ryan


    Vull fer-te perdre les paraules, Ryan. Aquest és el meu desig. Posar els meus llavis sobre els teus i que t'oblidis de les paraules que necessitaríem per descriure-ho. Ni que sigui per un moment.

    I és que, Ryan, les teves paraules parteixen de la lògica. Són el resultat d'un procés llarg i complex, el destí final d'un llarg recorregut. I jo, Ryan, tal com t'he dit en tot moment, vull suprimir tota lògica en aquesta relació. En la nostra relació.

    Aquesta va ser la meva missió des del primer dia. Des del moment en què et vaig veure a la biblioteca. Tu encara no em coneixies, Ryan, no sabies res de mi. Era aquella època en què no parlaves amb ningú perquè en ningú confiaves. Et limitaves a escriure, a escriure la teva història. Sempre ho feies a mà, perquè quedés patent de quins episodis et costava més parlar.

    Sempre he tingut curiositat per saber quines eren aquestes coses que et feien mal, Ryan. ¿He arribat a dir-t'ho alguna vegada? Em sembla que no. Però és així; vull saber quan li tremola el pols al noi sense emocions. Així és com et veu tothom, Ryan. Si realment sents alguna cosa, ¿com és que mai ho mostres?

    Mai ningú es fixava en tu, el noi estrany del racó de la biblioteca. El noi de la llibreta negra. El que mai reia, ni plorava, ni tenia por. ¿Per què fer-ho? Tampoc semblaves disposat a parlar amb ningú.

    Però ja ho saps, Ryan, si tu ets el noi de la llibreta, jo sóc la noia dels reptes. ¿Què hi podia haver més difícil que el que jo em vaig proposar? ¿Realment hi ha alguna cosa en aquest món més difícil que sortir amb tu? Sí, n'hi ha una. Fer-te tan feliç que t'oblidis de qui ets, de què vols i de les teves paraules. Doncs sí, Ryan, aquest es va convertir en el meu principal repte.

    Vaig passar moltes nits d'insomni pensant en com podia acostar-me a tu, planejant maneres de treure't d'aquell racó entre llibres. Hi havia bastantes maneres, però la majoria no haurien provocat res més que odi per la teva banda. I això, aquest minúscul i innocent detall, les convertia en inacceptables. 

    La primera nit em va semblar tan difícil que vaig arribar a pensar que, per primera vegada a la vida, hauria d'abandonar.

    La segona em vaig sentir envaïda per una lucidesa única, tan lluminosa que em va encegar, impedint-me veure què era plausible i què no. Em vaig adormir feliç creient que una pluja de cacauets sobre el teu lloc seria suficient per provocar un acostament entre nosaltres dos. Massa lúcida, ja t'ho he dit.

    Però, la tercera nit... Oh, aquella va ser la meva nit! Aquella va ser la nit en què ho vaig veure: l'única cosa que algú com jo et podia oferir per temptar-te a sortir d'allà era amistat. Amistat, en el sentit més sincer, més noble de la paraula; amistat sense res a canvi.

    Cosa estranya en mi, no em vaig precipitar a actuar just després d'haver trobat la resposta. Vaig esperar dues setmanes abans d'acostar-me al teu lloc i preguntar-te què era el que escrivies. Em vas mirar, buit d'emocions, i vas murmurar: <<La meva història>>. No et vaig fer més preguntes; allò era suficient per un sol dia.

    El dia següent, a l'entrar a la biblioteca, et vaig somriure i saludar efusivament amb la mà. Les comissures dels teus llavis es van suavitzar una mica al veure'm, però no em vas dir res. Un gran èxit, suposo. Tot i que els dos ho hauríem pogut fer millor.

    Al cap d'una setmana de repetir la mateixa escena totes les tardes, vas fer un pas que em va sorprendre. Et vas aixecar de la cadira vella del teu racó i vas anar a seure més a prop meu, just a la taula del costat d'on jo estava. Imagino que la meva expressió et devia fer gràcia, en aquell moment, però és que, de debò; fins aleshores no m'avia adonat que aquell era un joc a dues bandes. I llavors em vaig plantejar una altra cosa. I si jo havia deixat de ser el depredador per convertir-me en la presa? I vaig tenir por. Però no podia, no podia abandonar. Havia de convertir allò en la meva victòria.

    I vam seguir, en aquella dansa que ens empenyia endavant i endarrere, i que feia que fos cada cop més difícil abandonar el joc on jo mateixa m'havia submergit. Allò, d'alguna manera estranya, em satisfeia. Tot allò, Ryan, ho havia començat jo. Jo havia estat la papallona que va desencadenar l'huracà. Perquè, ja ho saps, la nostra dansa no tardaria a convertir-se en el pitjor huracà de tots.

    Suposo que el meu pla de regalar-te l'amistat més sincera va començar a fallar a partir del moment en què vas passar a ser el meu objectiu, el meu premi final. I això vol dir que el meu pla ja havia fallat abans de començar.

    Potser alguna part de mi ho va veure, i potser simplement ho va ignorar. La meva tossuderia m'obligava a seguir corrent cap a una paret de pedra contra la qual m'estamparia i em trencaria el cor. Perquè, Ryan... jo ja m'havia enamorat de tu. Els teus somriures curts i les teves mirades fosques ocupaven els meus somnis, somnis sobre un futur que mai tindria.

    Mai havia volgut que això passés, mai havia cregut que fos possible. Perquè, qui eres tu per robar-me el cor, quan el cor era tot el que tenia? No havia volgut veure la realitat, i ara ho pagaria. Perquè tu si que ho havies vist, ho havies sabut en tot moment, i tot i això havies seguit endavant. Sense importar que em poguessis fer mal, sense preocupar-te per com acabaria jo després del teu experiment.

    M'ho hauria hagut d'imaginar. Hauria hagut d'adonar-me que a cap noia la miraves d'aquella manera. I ho sento, ho sento molt. Ho sento, perquè vaig ser cega. Ho sento per haver volgut tirar endavant amb una cosa que mai havia existit i mai existiria.

    Sento molt haver-te estimat.

    He començat la carta dient el que des del principi va ser el meu desig... El que segueix sent el meu desig. Però, creu-me, Ryan; estic disposada a rendir-me. Per tu, ho faré. Acceptaré dir-te adéu, adéu per sempre, si és el que em demanes. Volia suprimir la lògica en la nostra relació, i ho vaig aconseguir. Vaig passar de ser el depredador a la presa del caçat, algú que ni tan sols em volia.

    Per això et dic adéu, Ryan. He aconseguit el que volia. No exactament com ho havia planejat, però el resultat ha estat el mateix. La meva feina aquí ha acabat. Ja no em necessites.

    Mai m'has necessitat.

dijous, 22 de juny del 2017

Aire sec


    Perquè bufava i no feia, com si s'oblidés. Cremava roent, intocable. Assecava el sòl per on passava, arrasador, invencible, però no hi era. No era res. No era real. Tot i trobar-se al teu costat, no et donava cap possibilitat. Jugava amb tu, giravoltant com faria una gràcil ballarina, deixant una estela de preguntes i desesperació al seu darrere. Però no era res. Perquè no era per a tu.

dimarts, 30 de maig del 2017

Monstre


    I deixes de parlar-li, i et dius que l’odies, fins que l’oblides i un monstre creat per tu ocupa el seu lloc. Al final només queda el nom, un nom per un monstre que no té res a veure amb la persona que t’ha fet mal, la persona que et va fer mal.

    I quan després parles amb ell, i el mires i veus que tot en ell t’és familiar, que forma part de tu i que mai el podràs eliminar, com a mínim no de la manera en què ja ho has intentat, llavors t’adones de com l’estimes, i el monstre mor i ell s’ha quedat.

divendres, 17 de febrer del 2017

Perfecció



Abans que res, disculpar-me. He estat inactiva massa temps
i he deixat el blog pràcticament oblidat.
És per això que intentaré compensar-ho
amb un bon text.



   I, malgrat tot, et necessito. Em vas espatllar la vida pel fet de no ser com jo, però ara veig que era per les diferències que et desitjava.
   Com un mirall que se’ns assembla tant perquè el que fa és invertir la imatge, com les onades del mar que es trenquen al xocar contra la platja, com les guerres que no acaben perquè la raça humana és sàdica; tota la vida, la perfecció, és una dansa de diferents que encaixen.
   Ara ja ets lluny, ho puc sentir. Tu has marxat, però les cicatrius es queden. Són com verí que cada dia em recorda que ja no hi ets.
   Perquè tu i jo vam lluitar contra un món que ens queia a sobre, i junts vam estar a punt de morir. I quan el destí era negre, ens manteníem units. Sempre va ser així, i vaig arribar a creure que això mai no acabaria.
   Esclar que no va ser així.
   Va arribar la batalla final, i tots dos sabíem que s’havia acabat. Ens havíem d’enfrontar a les nostres pors i a les nostres esperances, a la foscor del nostre interior. I va ser allà, just allà i en aquell moment, quan vas trair tot allò en què confiava. Va ser aleshores quan em vas trair a mi.
   Per por, perquè va ser la por el que et va obligar a fer-ho, vas marxar. Vas veure contra què hauries de lluitar i et vas sentir incapaç. Potser per primera vegada a la vida, et vas sentir petit. I vas preferir abandonar-me que adonar-te de com eres, de qui eres.
   Aquest va ser el nostre final. Suposo.
   Però no entenc per què, si és així, encara em fa somriure cada petit record teu, cadascuna de les imatges que queden de quan entre tu i jo encara hi havia un “nosaltres”. Per què les teves paraules segueixen sent la melodia que em fa adormir-me i somiar possibilitats. Tot i que ja no estiguin dirigides a mi.
   Saps? Hi ha vegades que penso, quan somio desperta, que hauria pogut marxar amb tu. Trair-ho tot per seguir igual, trair-ho tot menys el pont que ens unia. I hi ha vegades, també, en què penso que podria haver-te matat i haver-me matat, i deixar de sentir per deixar de patir.
   Només molt de tant en tant m’adono que potser vam fer el que havíem de fer per seguir sent els qui ja érem.

divendres, 27 de gener del 2017

Un desig


Necessito que tot torni
a ser com era abans.
Necessito que la vida
i la mort em deixin en pau.
Necessito els vells records,
vull que tornin els desitjos
d’un passat que és oblidat.

Per favor, ho necessito,
torneu-me el que m’han robat.

dimarts, 17 de gener del 2017

Ella


Tot i que de moment he posat aquest escrit en l'apartat de poesia, tinc pensada una història a partir d'això, de manera que el més probable és que aviat no es pugui trobar a "Poesia" i hagueu d'anar-ho a buscar a "Novel·les" o a "Narrativa curta". De tota manera, encara que sigui poca cosa, espero que us agradi.


Ella porta dessuadora grisa;
cabells daurats, en una cua.
Ella brilla, ella és bella,
ella és ella.


Manicomi


No recordo el temps que fa
des que estic aquí tancat;
no recordo Sol ni estrelles,
no ho recordo, ho he oblidat.

Però sé que hi va haver un dia,
abans d’haver-te matat,
en què el vent em sacsejava,
la llum em feia brillar.

Tu i jo érem estrelles,
tu i jo ens vam estimar;
però de sobte tot fallava,
però de sobte et vaig matar.

Or líquid


No m’oblidis, noia d’or.
Tot el que vaig viure amb tu,
tot allò que em vas donar,
ara em mata.

Creu-me, no et volia perdre;
creu-me en com et necessito,
i que et vull al meu costat.
Morta i sense vida.

Confia en mi i torna,
confia en mi i, morta,
seguiràs el meu son fosc.
Per sempre.

dissabte, 31 de desembre del 2016

Noventa y nueve cartas a un muerto


Per la Wendy, que em va demanar que li escrivís alguna cosa en castellà.


"Me gusta la noche. Por la noche solo los más fuertes tienen el poder. Por la noche yo tengo el poder".

"¿Sabes? Aunque el otro día traté de aparentar que no, estoy muy asustado. La gente habla. Ya lo hacían antes de que te marcharas, por supuesto, pero contigo a mi lado parecía que nada malo pudiera suceder. Sabía que tú me protegerías. Y ahora... tengo miedo. Mucho miedo".

"Las sombras acechan, los demonios aguardan. Todas las estrellas oscuras luchan por brillar en la noche, pero muy pocas lo consiguen. Casi ninguna sobrevive a la batalla. Tú y yo luchamos, hicimos lo que pudimos para resplandecer. Pero no conseguimos nada".

"Me cuesta respirar. Me cuesta vivir. ¿Qué harías tú en mi lugar? ¿Rendirte? Suena tentador, demasiado. Poder dejar este mundo cruel que te quita cuanto amas y te roba cuanto consigues. Pero sé, de algún modo lo sé, que no es eso lo que tú harías. Tú luchaste. Hasta el final. Y yo debo seguir tu lucha".

"Todos dicen que has muerto. Hace gracia. Los muertos son ellos si se atreven a decir otra cosa sobre ti. Los mataría, sin dudar. Bueno, creo que sería capaz de hacerlo. No lo sé. Ya no sé nada".

"Esta noche he soñado en ti. Estábamos juntos en un campo de amapolas que resplandecían bajo la luz del sol. Tú llevabas el flequillo de pelo negro que te tapaba un ojo y iluminaba el otro. El color miel de tu mirada me parecía líquido, me hipnotizaba y era como un túnel. Yo me perdía en él. Entonces tú sonreías y me besabas, y dejaba de importarme lo que dirían los demás. Lo que dirían por el hecho de que los dos fuésemos chicos, lo que nos harían por ser diferentes. En aquel momento solo quedábamos tú y yo".

"El invierno en que nos conocimos estaba planeando suicidarme. La vida me había decepcionado; quería decepcionarla también yo a ella. Pero entonces, como por un milagro, tú viniste a mi. Vestías todo de negro, tus ropas eran negras y tus ojos oro puro; y, a pesar de todo, fuiste el único capaz de dar color a mi vida".

"No me lo esperaba. No me esperaba tanto dolor al perder a alguien. No soy yo el que ha sufrido la pérdida, claro; yo ya lo perdí todo cuando tú te marchaste. Pero hoy ha llegado Zenn con el rostro contraído por el dolor. Parecía a punto de llorar, pero no lo ha hecho. Él nunca lo hace. Y, en medio de la rabia, o quizás por su causa, se ha dado cuenta de que hacer sufrir a otro aliviaba su agonía. De modo que aquí me tienes, sangrando. No lloraré, porque no quiero darles esta satisfacción a los que me creen débil. Pero te juro que lo haría, porque una cuerda de hierro me oprime el corazón e impide que respire. Tengo miedo, Álex. ¿Por qué no estás aquí conmigo? ¿Por qué me dejaste?".

"Hoy me he negado a ir al instituto. Delante de mis padres. Pero ya conoces a mi madre. ¿Recuerdas el día que viniste a casa por primera vez? Mamá te miró el pelo negro, los ojos de oro líquido. Repasó el peinado, que te tapaba la mitad de la cara. Y dijo, en voz bien alta: 《Este chico no me gusta. Vigila, porque te hará daño》. Tu cara no mostró ninguna expresión cuando lo oíste, pero sé que te dolió. Porque siempre haces eso, actúas como si nada te afectara incluso cuando te sientes solo y perdido".


"Ya no sonrío. ¿Por qué hacerlo si duele y de nada sirve? La gente cree que fuiste tú quien me hizo cambiar. Y es cierto, pero ellos no lo dicen por eso. Ellos se refieren a que antes de conocerte sonreía, y jugaba con los demás, y parecía más feliz. Cuando te conocí, dejé de fingir sonrisas, dejé de ir con gente que ni siquiera me caía bien. Me convertí en quien realmente soy. Pero, debes comprenderlo, ellos no lo ven así. Piensan que las sonrisas desaparecieron porque tú me entristecías, que dejé de cuidarme porque tú no lo hacías. Piensan, y eso es lo único en lo que tienen razón, que me desvié del 'buen camino' por tu culpa".

"Me avergüenza llorar. Me avergüenza mucho, Álex. Porque tú nunca lo hiciste. Y sé que yo no debería hacerlo. Pero, ¿acaso es posible impedir el paso a esta marea de dolor en que se ha convertido mi vida? A mi no me parece humano. Y yo soy cobarde".

"Me siento muy solo. Antes no me daba cuenta de lo marginados que éramos, pero tú sí, ¿verdad? Contigo era tan inocente... Y de verdad creía que eso nunca iba a terminar".

"Mi pelo castaño se está oscureciendo, como mi alma. Lo llevo desgreñado, y ni siquiera me importa. Te echo de menos. Vuelve, por favor. Vuelve y recógeme, y llévame de vuelta a la vida. O a la muerte, o donde tú estés. Solo quiero estar contigo".


   Álex leyó la última nota de Diego y casi lloró. Casi. Pero no podía hacerlo, porque sabía que le vigilaban. Sabía que cada pequeña cosa que hacía o decía era inmediatamente notificada a sus "protectores", sus secuestradores. Y por nada en el mundo podían saber que era débil, que bajo la chulería en sus ojos de oro y el pelo negro y despeinado de chico problemático había un adolescente que sufría y que con cada nota de su primer y único amor se rompía un poco más.
   Se arrastró como pudo al otro lado de la jaula y se encogió sobre el frío suelo de piedra. Lo estaba pasando muy mal, peor que nunca, pero por nada en el mundo permitiría que encerraran a Diego. Su misión número uno siempre había sido proteger al otro chico, sin importar lo que le hiciesen. Sin importar lo que pensasen.


"Es Navidad. La primera Navidad que paso sin ti, y creo que será la última. He tomado la decisión. Me duele todo el cuerpo por lo que me hicieron el último día; a mis padres no les importo, y ellos no me importan a mí. Y tú no estás. Solo quiero morir y que no me juzguen por ello".

   Los nervios de Álex se fueron a pique de repente.
   -¡No! -chilló, a pesar de saber que no serviría de nada- ¡No, Diego, no!
   Sabía que aquello era lo que los guardias querían, y no le importaba. Diego no iba a morir por su culpa. Nunca lo permitiría. Golpeó los barrotes de la jaula donde estaba encerrado y gritó, esperando a que viniera alguien. Se lo diría todo. Todo lo que quisieran. Pero necesitaba que volvieran a dejarlo en libertad para salvar a Diego.
   -¡Diego! ¡No, por dios, no lo hagas!
   Dio un puntapié a la puerta, y el sonido metálico resonó por toda la estancia. Casi no sintió el dolor. Lágrimas de impotencia empezaban ya a deslizarse por sus mejillas. Todo el tiempo de aparentar fortaleza no había servido de nada. Con solo una carta, con solo unas palabras, todo se había ido a la mierda.
   -¡Diego! -gritó por última vez, y sintió como alguien se le acercaba por el pasillo-.
   -Bueno, el pequeño criminal finalmente ha caído... -susurró con falsa lástima el hombre del albornoz azul-.


divendres, 30 de desembre del 2016

Senzillament t'enyoro


Penses oblidar-me? T'ho dic de debò.
Perquè ho entendria.
Després de tot...
Ho entendria.
Penses deixar-me? No t'ho retrec.
Perquè jo també ho faria.
Si fos tu.

Però no ho sóc.

Vers d'amor 6


Com poden uns ulls,
brillant entre tants,
sent tant normals,
canviar una vida?