Què busqueu? Si la vostra intenció és trobar un lloc on passar una bona estona llegint (sigui poesia, narrativa curta o novel·les) o no sabeu què llegir i necessiteu recomanacions de llibres que estiguin bé, heu trobat el blog indicat. També hi ha un diccionari de personatges on podreu buscar informació sobre la vida de personatges de llibre. Espero que us agradi.
Etiquetes
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ASSAIG. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ASSAIG. Mostrar tots els missatges
dilluns, 3 de desembre del 2018
Pensaments - I així es la vida
Dubto que mai trobi ningú, perquè tothom és superior als altres segons ell. I així tots som, quan ens veiem com una imatge evanescent en el mirall, enrarits pel reflex de la llum que ens envolta i desitgem existir més enllà del que es veu. Però no hi som si no és pel que de nosaltres s’ha dit entre tempestes i mentides; ofegats pels crits del vent que crema vides. Si no fos per tantes, tantes paraules buides que esborrant el que seríem ens obliguen a ser el que som i donen un sentit a aquesta existència, existència que és simfonia de lletres, colors i cendres i una dansa de foc i gel en què tot mor perquè el fred crema, cap dels que ara llegeixen el que he escrit es podrien considerar persones.
Etiquetes de comentaris:
aparença,
ASSAIG,
català,
I així és la vida,
mentides,
pensaments,
persones,
prosa poètica,
rumors
dimecres, 19 de setembre del 2018
Perduda
La gent es queixarà de com els parles, de
com els fas sentir; mai es preocuparan per com et sents tu quan estàs sola o quan
ningú t’escolta.
Les persones
necessitem la comunicació per sentir-nos vives. Quan tens tantes emocions
dintre que et fa por trencar-te sostenint-ne el pes, esperes poder compartir el
patiment amb algú altre. Quan el que et dóna vida no ets tu mateix, sinó aquell
que estimes, i només ets feliç mentre el tens al costat, desitges que ho
sàpiga. Quan necessites treure-ho tot, però no saps com dir les coses, potser
perquè ets conscient que sempre seran malinterpretades, o perquè ni tan sols
estàs segur del que vols expressar, i només et queda el full en blanc com a
oient, una part de la teva humanitat comença a desaparèixer.
T’insensibilitzes. Marxa
la tristesa, però també la felicitat. ¿Val la pena perdre les ganes de morir si
a canvi saps que deixaràs de sentir la il·lusió de viure? Primer pensem que sí.
Res pot ser pitjor que aquest dolor constant que t’ofega, estrenyent-te el cor
fins que ho has oblidat tot, tot menys la tristesa, la por, tot menys l’enyorança
del que no tornarà i del que probablement mai viuràs. Però ens equivoquem.
Perquè al final, l’únic que no se’n va, l’únic
que queda dins teu, és la ràbia. Una ràbia que es mostra en cada cosa que fas i
que dius. Una ràbia que ens porta a deixar anar el poc que ens queda. Ens diem,
un cop i un altre, que ho deixem anar perquè ho odiem, perquè són coses que ens
lliguen cada cop que intentem volar, coses que ens fereixen.
Tot el que ens diem és mentida.
Perquè, des del fons
del nostre cor, un trosset del que solia ser la nostra ànima segueix buscant la
felicitat. La busca en cada persona. La busca en la família, en els amics,
esperant que algú s’adoni que segueix allà. Malgrat la teva ràbia, malgrat la
manera com els parles, malgrat tot, encara vol confiar en aquells que coneixia.
Necessita confiar
que et tornaran el que vas perdre el dia en què vas decidir que el millor era
desaparèixer. Necessita confiar, perquè la confiança s’ha convertit en l’última
corda on aferrar-se. Necessita confiar perquè, malgrat tot, aquest fragment de
tu encara estima. I, per poc que sigui, necessita sentir-se estimat.
diumenge, 29 de gener del 2017
Pensaments - Escrits depriments
-Com és que tinc tants escrits sobre vida que deriven en la mort?
-Perquè la vida deriva en la mort.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
català,
derivat,
escriure,
mort,
Pensaments - Escrits depriments,
preguntes tristes,
vida
Pensaments - Sobreviure
La vida és això. Sobreviure per seguir igual.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
català,
igual,
pensaments,
Pensaments - Sobreviure,
seguir igual,
sobreviure,
vida
L'últim alè
"Vaig aprendre a respirar poc després de deixar de fer-ho".
Etiquetes de comentaris:
acabat,
ASSAIG,
català,
frases,
L'últim alè,
micro-relat,
mort,
NARRATIVA CURTA,
respirar,
últim respir
dissabte, 28 de gener del 2017
Pensaments - La vida és tortura
M'agradaria que algú matés la vida. Lentament i amb dolor, fent-li perdre tot el que estima. Com ha fet ella amb tots nosaltres.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
català,
dolor,
mort,
Pensaments - La vida és tortura,
tortura,
vida,
vida injusta
dimarts, 27 de desembre del 2016
Pensaments - Córrer
Si mai decideixo córrer, tindré la força necessària per fer-ho? Si després de molt de temps et veus obligat a tornar a una activitat que tens rovellada, què té més força; el pas del temps que et pren l'habilitat o la força de la necessitat per supervivència?
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
català,
Córrer,
habilitat,
pensaments,
Pensaments - Córrer,
prosa,
supervivència
dilluns, 26 de desembre del 2016
Pensaments - Patirem
Patirem. Perquè és el que ens ha tocat, perquè és el nostre destí. Patirem. Perquè sembla que ho busquem, perquè sembla que ho vulguem. Patirem. Perquè ens agrada el dolor, visió de la nostra sang. Patirem; gotes com perles, vermelles de foc. Bellesa letal.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
català,
dolor,
escrits curts,
Patirem,
pensaments,
Pensaments - Patirem,
prosa,
sang
divendres, 16 de desembre del 2016
Pensaments - Vida
La vida és com una pel·lícula. Pot tenir molta acció o ser monòtona i avorrida; pot tenir molta substància o ser només imatge. Quan una pel·lícula té molta acció, passa ràpidament i es fa curta. Quan és lenta i pesada, volem que acabi d’una vegada; de vegades, fins i tot la traiem i la substituïm per una de millor.
Les vides grises s’allarguen massa. Els seus protagonistes s’apaguen lentament, i pateixen, i ningú no els entén. Són els únics protagonistes que valen la pena. Trencats. Sols. Solitaris. I quan, en solitud, posen fi a aquesta vida, molt abans del que tocaria, simplement són substituïts. Per algú més acolorit. Per algú més feliç. Per un altre de la pila.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
català,
escrits curts,
pel·lícules,
pensaments,
Pensaments - Vida,
prosa,
vida
Pensaments - Bullying
La persona que pateix bullying al principi es trenca. La lluita constant fa desaparèixer les il·lusions de qui no hi està acostumat; i quan ja t'ha deixat buit d'esperança, et curteix. Et converteix en una cuirassa buida, en una armadura sense cavaller. Elimina la persona que eres. Però tampoc importa, perquè ja no importes a ningú i ningú t'importa.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
Bullying,
català,
dolor,
escrits curts,
pensaments,
Pensaments - Bullying,
prosa,
trencat
diumenge, 13 de novembre del 2016
Bullying
Ja fa temps que em vaig llegir els llibres de la saga "Percy Jackson" i "Els herois de l'Olimp", i ara fa un parell de mesos vaig acabar-me el primer de "Les proves d'Apol·lo" (sóc molt fan dels llibres de Rick Riordan). Des del primer moment que va sortir, em va encantar el personatge d'en Nico di Angelo, pels canvis que fa al llarg de la història i la realitat dels seus sentiments.
L'evolució que fa és impressionant: comença sent un nen alegre, confiat i innocent, obsessionat en el joc de cartes "Mite o màgia" i sense gaire coneixement de la vida; després de la mort de la seva germana Bianca (de la qual culpa a en Percy) tot ell es torna més obscur i permet que Mides l'enganyi dient-li el que vol sentir; el Percy el salva i en Nico s'adona que tot aquest temps n'ha estat enamorat. Fuig del Campament Mestís, no sense abans haver-los salvat a tots, i se'n va al Campament Júpiter; i tot és per fugir d'un amor que considera que és dolent. Enlloc és acceptat, tothom el troba estrany i terrible, li tenen por. Finalment, després d'haver tornat a evitar la destrucció de tots dos campaments, té la intenció de marxar per sempre. I llavors coneix en Will Solace, que l'accepta tal com és i que li diu que sempre ha tingut ganes de ser amic seu.
En aquesta altra saga que he començat, "Les proves d'Apol·lo", se'l veu sortint amb en Will Solace, completament feliç. Segueix tenint problemes amb les relacions socials, però la seva unió amb en Will li dóna tot el que necessita. Llegir els paràgrafs en què se'ls veu junts és felicitat pura.
En Nico es mereixia aquest final. Ell havia de ser feliç. Si us heu llegit algun dels llibres de la saga ho entendreu. El món no podia continuar estant bé si ell no ho estava.
Però això era una història, una novel·la; no la vida real. La vida real no regala els finals feliços. En general, els únics que aconsegueixen la felicitat són els que mai han conegut la depressió; els que acaben vivint bé no saben, no són conscients, que existeix el contrari.
En els casos de bullying als instituts (la majoria de casos es donen entrant en l'adolescència), l'acosador tendeix a ser del grup dels "populars", les persones a qui tothom segueix i que tenen una vida fàcil; que no han de lluitar perquè els companys els valorin. En general, aquestes persones són valorades per poc més que pel físic, però sembla que amb això n'hi hagi prou.
I qui és la víctima? Aquí hi ha més varietat. Pot ser algú estrany, diferent. En aquest cas, seria atacat per la simple raó de no seguir a la multitud. O algú dèbil, o algú massa "fort". O algú dèbil que es fa el fort.
De totes maneres, el que patiria seria el que coneix el dolor, no el que se'l mereix; el trencat en comptes del que se sent fort i sencer.
Perquè la vida és injusta. I no ho podem canviar.
Però això era una història, una novel·la; no la vida real. La vida real no regala els finals feliços. En general, els únics que aconsegueixen la felicitat són els que mai han conegut la depressió; els que acaben vivint bé no saben, no són conscients, que existeix el contrari.
En els casos de bullying als instituts (la majoria de casos es donen entrant en l'adolescència), l'acosador tendeix a ser del grup dels "populars", les persones a qui tothom segueix i que tenen una vida fàcil; que no han de lluitar perquè els companys els valorin. En general, aquestes persones són valorades per poc més que pel físic, però sembla que amb això n'hi hagi prou.
I qui és la víctima? Aquí hi ha més varietat. Pot ser algú estrany, diferent. En aquest cas, seria atacat per la simple raó de no seguir a la multitud. O algú dèbil, o algú massa "fort". O algú dèbil que es fa el fort.
De totes maneres, el que patiria seria el que coneix el dolor, no el que se'l mereix; el trencat en comptes del que se sent fort i sencer.
Perquè la vida és injusta. I no ho podem canviar.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
Bullying,
català,
Nico di Angelo,
Percy Jackson,
realitat,
vida
"Amistad"
Para caer bien a la gente, lo más importante es ser falso. Nunca debes
decirle a nadie lo mal que te cae en realidad, porque con eso conseguirías una
enemistad para toda la eternidad, ni hablarle de las cosas que te importan,
porque le aburrirías. Y, por encima de todo, no les hables de tus intimidades,
ni de lo que haces en el lavabo, si no quieres traumatizarlos y perderles para
siempre.
En cambio, hay algunas cosas estúpidas sobre las que se puede hablar con
tranquilidad: los cotilleos, por ejemplo, son un buen modo de hacer amigos
imbéciles y sin sustancia. Justo lo que, por lo que parece, necesita cualquier
adolescente.
No les demuestres que eres inteligente. Eso no les interesa. No les
caerás bien, así.
Adelante, ahora. Actúa como si fueras uno más. Al fin y al cabo, siempre
fuiste un buen actor.
Etiquetes de comentaris:
"Amistad",
amigos,
aparentar,
ASSAIG,
castellà,
castellano,
ensayo,
sociedad actual
dimecres, 12 d’octubre del 2016
El que ens pren la vida - "El médico"
Avuí he vist una pel·lícula, "El médico". S'ambientava en l'edat mitjana i anava d'un aprenent de barber que volia descobrir més coses sobre el cos humà (és molt bona, la recomano, però té algunes escenes bastant dures).
Hi havia un moment de la història en què la pesta negra assolava el país i matava a centenars de ciutadans. La noia de qui el protagonista estava enamorat hi sucumbia (sense arribar a morir), com moltes altres persones de qui pràcticament no se sabia res.
Un temps després, sembla que la plaga para d'atacar a tantes persones, i l'estat de la noia protagonista millora considerablement. Tot va bé. En Jessie (el prota) està amb ella i són feliços. I llavors (per què no?) arriba un amic seu i li diu que s'afanyi a anar a l'hospital. Hi va i es troba que un dels seus dos amics inseparables està malalt incurablement i el veu morir.
Aguantant-se les ganes de plorar, el que ha avisat en Jessie del que estava passant diu: 《Per què sempre que la vida ens pren coses en la mateixa mesura que ens en dóna?》. I en Jessie li replica: 《Per què sempre ens pren més del que ens dóna?》.
No sé per què, però estona després de veure la peli seguia amb aquesta frase gravada al cap. Per què sempre ens pren més del que ens dóna? És una frase molt certa. La vida no és justa.
Si tot plegat es basés en les estadístiques i els gràfics de la natalitat i de la mortalitat mundials, podríem dir: per cada persona que mor en neixen tres. Fantàstic!
Però aquesta no és la visió personal. Quan es mor algú que ens és proper, no pensem això. El sentiment de "la vida és injusta" hi és, fins i tot encara que hagin nascut tres persones per ocupar el seu lloc.
Hi va haver un temps, a la meva classe, en què els meus companys es passaven el dia dient: 《Un, dos, tres. Un mort! Un, dos, tres. Dos morts!》, i ho trobaven divertit. Jo també ho trobava divertit. Era com un joc.
Ara ja no ho veig així. Cada quaranta segons, una persona que està vivint tan infeliç que prefereix morir que seguir endavant se suicida. Cada quaranta segons! Cada dos minuts, tres suicidis.
I, mentrestant, nosaltres seguim a les nostres respectives cases; uns vivint més feliços que d'altres, però vivint de totes maneres. Totes les pel•lícules que hem vist en què es morien persones ens han insensibilitzat fins al punt de ser capaços de llegir això de tantes morts per segon i no sentir absolutament res.
No dic que jo sigui diferent. Només dic que no està bé. Que el món d'avuí dia no està bé.
Hi havia un moment de la història en què la pesta negra assolava el país i matava a centenars de ciutadans. La noia de qui el protagonista estava enamorat hi sucumbia (sense arribar a morir), com moltes altres persones de qui pràcticament no se sabia res.
Un temps després, sembla que la plaga para d'atacar a tantes persones, i l'estat de la noia protagonista millora considerablement. Tot va bé. En Jessie (el prota) està amb ella i són feliços. I llavors (per què no?) arriba un amic seu i li diu que s'afanyi a anar a l'hospital. Hi va i es troba que un dels seus dos amics inseparables està malalt incurablement i el veu morir.
Aguantant-se les ganes de plorar, el que ha avisat en Jessie del que estava passant diu: 《Per què sempre que la vida ens pren coses en la mateixa mesura que ens en dóna?》. I en Jessie li replica: 《Per què sempre ens pren més del que ens dóna?》.
No sé per què, però estona després de veure la peli seguia amb aquesta frase gravada al cap. Per què sempre ens pren més del que ens dóna? És una frase molt certa. La vida no és justa.
Si tot plegat es basés en les estadístiques i els gràfics de la natalitat i de la mortalitat mundials, podríem dir: per cada persona que mor en neixen tres. Fantàstic!
Però aquesta no és la visió personal. Quan es mor algú que ens és proper, no pensem això. El sentiment de "la vida és injusta" hi és, fins i tot encara que hagin nascut tres persones per ocupar el seu lloc.
Hi va haver un temps, a la meva classe, en què els meus companys es passaven el dia dient: 《Un, dos, tres. Un mort! Un, dos, tres. Dos morts!》, i ho trobaven divertit. Jo també ho trobava divertit. Era com un joc.
Ara ja no ho veig així. Cada quaranta segons, una persona que està vivint tan infeliç que prefereix morir que seguir endavant se suicida. Cada quaranta segons! Cada dos minuts, tres suicidis.
I, mentrestant, nosaltres seguim a les nostres respectives cases; uns vivint més feliços que d'altres, però vivint de totes maneres. Totes les pel•lícules que hem vist en què es morien persones ens han insensibilitzat fins al punt de ser capaços de llegir això de tantes morts per segon i no sentir absolutament res.
No dic que jo sigui diferent. Només dic que no està bé. Que el món d'avuí dia no està bé.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
El médico,
El que ens pren la vida,
mort
dilluns, 10 d’octubre del 2016
Els llibres
"El llibre és una criatura fràgil: es desgasta amb el temps, tem als rosegadors, amb prou feines resisteix la intempèrie i pateix quan cau en mans inexpertes".
Umberto Eco, "El nom de la rosa".
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
El nom de la rosa,
Els llibres,
fragilitat,
Umberto Eco
Manuscrits
"Els manuscrits tenen aquesta aura d'objecte únic a la qual anomenem art, però també posseeixen un aura humana: la solemnitat de la seva cal·ligrafia ens parla de la persona que el va escriure, i per banal que sigui el text, la personalitat del copista es manifesta en la forma de les seves lletres, com si les paraules, signifiquin el que signifiquin, tinguessin per si mateixes l'habilitat per pensar en blanc i en negre. Sostenir un manuscrit és alguna cosa més que tenir un tros d'història entre les mans, és com sostenir el cor latent d'un ésser humà desaparegut fa molt temps".
Guglielmo Libri
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
escrits,
Guglielmo Libri,
història,
Manuscrits
Què quedarà de nosaltres?
Molt sovint, cada cop que surt als diaris un nou descobriment prehistòric, o quan a classe de Socials estudiem les èpoques passades i els noms de gent important, ja morta, que es considera que hem de recordar, penso: què quedarà de nosaltres cent anys després de la nostra mort? I passat un mil·lenni? Haurem fet res tan important com perquè ens recordin?
En el cas de la majoria de gent, ho dubto. Cada quant surt un Napoleó, un Alexandre el Gran, un Shakespeare? El percentatge de possibilitats que això passi és mínim.
I després hi ha casos com el de Lucy, l'australopitec. Un individu com tants d'altres que, per pura casualitat, va ser trobat en una situació que permetia entendre tot de coses de la seva època i que li donava una importància extrema.
Avui dia hi ha tanta gent que fa coses importants, que no es recorda el nom de cap d'ells. Serien massa noms per una única memòria.
De manera que, tot i les ambicions que puguem tenir, tot els somnis a fer realitat, és gairebé impossible que el que fem passi a la posteritat.
En el cas de la majoria de gent, ho dubto. Cada quant surt un Napoleó, un Alexandre el Gran, un Shakespeare? El percentatge de possibilitats que això passi és mínim.
I després hi ha casos com el de Lucy, l'australopitec. Un individu com tants d'altres que, per pura casualitat, va ser trobat en una situació que permetia entendre tot de coses de la seva època i que li donava una importància extrema.
Avui dia hi ha tanta gent que fa coses importants, que no es recorda el nom de cap d'ells. Serien massa noms per una única memòria.
De manera que, tot i les ambicions que puguem tenir, tot els somnis a fer realitat, és gairebé impossible que el que fem passi a la posteritat.
Etiquetes de comentaris:
ASSAIG,
català,
plantejament,
Què quedarà de nosaltres?,
Som especials?
dissabte, 20 d’agost del 2016
La mort
Mort. La mort. Una cosa que tothom ha temut, i de vegades desitjat, al llarg de la vida. Una cosa per la qual, de fet, no té sentit preocupar-se.
Realment és la mort, això que ens fa por? No. És l’inconegut, el no saber què hi ha després. És el saber que ningú en torna, que és definitiva. És el pensar en totes les possibilitats, en el que pot passar i en el que no.
És com una cortina, la mort? Com si, tancant-la, et separessin de tot el que has conegut? És com un interruptor? Pot ser que la vida sigui un llum, una cosa tan fàcil d’apagar com la flama d’una espelma? I, si ho és, qui bufa per apagar totes les vides, vides lluminoses que deixen un forat fosc al pit de totes les persones que t’estimaven?
És possible, que tots els sentits desapareguin de cop, d’un segon a l’altre? Perquè, de fet, què som, sense sentits? Res. Si se’ns mor el cos, el cor, tot, segueix havent-hi alguna cosa de nosaltres que ho vegi, que se n’adoni?
Jo crec que sí. Potser no és una part visible, controlable, mesurable. Potser no és una part científica. Potser, de fet, ni tan sols existeix, aquesta part, però hi és. Com és, si no, que ens segueixen recordant? Quan morim nosaltres, sembla que tot el que hem construït o imaginat hagi de desaparèixer. Però no ho fa.
A tots se’ns ha mort algú estimat, alguna vegada. Potser un avi, potser dos. N’hi ha que hem hagut de presenciar la mort d’un pare o mare. N’hi ha que hi érem, mentre moria el nostre germà.
Potser al començament ens semblava que era impossible. Potser ens enganyàvem, sense saber-ho, assegurant-nos que no estava passant el que realment estava passant. I ho fèiem per no trencar-nos, perquè el dolor no ens destruís i ens impedís seguir endavant.
I passava el temps. I aquell que havíem estimat no hi era. I el racó de cor que aquella persona havia ocupat quedava buit. Teníem un forat que res podia omplir.
És per això que tantes religions necessiten creure en un més enllà, un racó millor on tots els que morim puguem ser feliços. Un lloc on ens puguem reunir amb qui ja ni hi és.
Hi ha qui creu en Cel i Infern, o en Paradís, o en Elisi i Inframón. La teoria científica és que tot desapareix, per al mort. Són reals els llocs on va l’ànima, llocs on es veuen les seves bones obres o crims? O tenen raó el científics? No ho sé.
El que és segur és que, per més que tot el que hem conegut desaparegui quan morim, hi ha una cosa que hi és sempre. Una cosa que ens permet seguir vius després d’apagar-se la nostra espelma. Una cosa que continua quan ens han corregut les cortines, quan ens han tancat el llum.
El record que tenen de nosaltres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)