Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comiat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comiat. Mostrar tots els missatges

diumenge, 18 de febrer del 2018

Ara que ja tot ha acabat t'escric, Okami


    Tu eres allò que tant desitjava, el que havia estat buscant des del moment en què vaig començar a tenir consciència del que significava l’amor. Potser de vegades eres una mica distant, i em contestaves amb sequedat, però dintre meu hi va haver sempre l’esperança que en una situació seriosa series capaç de centrar-te i contestar d’una manera adulta i... agradable.

    Perquè aquesta era, potser, la causa de tota la meva por. Que em donessis la resposta que tant de dolor em podia causar sense pensar-t’ho, que fossis sec en el moment de dir-me que no. Suposo que mai se’m va acudir que poguessis dir-me que sí, i no em vaig plantejar com portaríem una situació així. Tenia la idea que les coses fluirien, perquè encara no sabia que els millors temps sempre acaben, i que acaben malament.

    I llavors em vas dir que sí... un sí incert i bastant dubtós, però un sí al cap i a la fi. Em vaig meravellar. Pensava que tindríem una relació corrent, i no vaig comptar amb dos factors elementals; la llibertat d’explicar-ho i el comportament de cadascun. Hi ha un llibre que diu que només és real el que es comparteix amb els altres, i la veritat és que hi estic d’acord. És com si aquest mes que hem estat junts no hagués existit mai... i em fa mal sentir-ho així. Perquè, sense importar que ara sigui un record dolorós, ha estat un temps important per mi, i aquest temps he sigut feliç.

    He sigut feliç, perquè sabia que sempre em podria aferrar a tu quan les coses anessin malament, i que la nostra relació seria la barca que em mantindria amb vida en un oceà que em deixava reduïda a no-res.

    I ara, ara que tot acaba, sento que m’enfonso. No sé si seré capaç de seguir lluitant jo sola, només tinc la consciència que ho he d’intentar. Perquè queda tota una vida per endavant, i no em puc quedar quieta rebolcant-me en la merda d’un moment donat. He de seguir avançant, o això crec.

    T’escric totes aquestes coses, Okami, perquè no trobo la manera de dir-te com em sento, què sento ni com m’has fet sentir. Has sigut l’únic que em podia animar en els moments en què sentia que el petit món que m’envolta es podia ensorrar, la persona que em feia somriure amb una sola paraula. Rebia cadascun dels teus missatges amb una il·lusió que ningú més em provocava, i anava a l’institut pensant només en quan et veuria.

    Volia que ho sabessis. Només això.

divendres, 18 d’agost del 2017

Volarem


Com estrelles en el cel,
promet-me que volarem.
Digue’m que serem com àngels,
sols un nou començament.

Mirarem el cel de nit,
arraulits sota les mantes,
i no sentirem els crits
dels que es troben els cadàvers.

Aviat jo m’hi uniré,
una més al seu seguici,
i ho sé.

Però no tens per què dir-m’ho,
per què dir-me la veritat.
Vull morir amb esperança,
no amb paraules de comiat.

dijous, 17 d’agost del 2017

Adéu


El món s’entela
en un aire fred
mentre les cendres
omplen el cel.

Quan tot acabi
i ens envolem,
i tu no hi siguis,
ja no ho veurem.

Però paraules
i els nostres crits,
que pesen massa,
queden aquí.

I en la blancor
dels núvols fosos,
mentre es tenyeixen
de color sang,

veurem la mort,
que ja ens arriba,
i a poc a poc,
‘nirem marxant.