Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oblit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris oblit. Mostrar tots els missatges

dimecres, 19 de setembre del 2018

Perduda



    La gent es queixarà de com els parles, de com els fas sentir; mai es preocuparan per com et sents tu quan estàs sola o quan ningú t’escolta.

    Les persones necessitem la comunicació per sentir-nos vives. Quan tens tantes emocions dintre que et fa por trencar-te sostenint-ne el pes, esperes poder compartir el patiment amb algú altre. Quan el que et dóna vida no ets tu mateix, sinó aquell que estimes, i només ets feliç mentre el tens al costat, desitges que ho sàpiga. Quan necessites treure-ho tot, però no saps com dir les coses, potser perquè ets conscient que sempre seran malinterpretades, o perquè ni tan sols estàs segur del que vols expressar, i només et queda el full en blanc com a oient, una part de la teva humanitat comença a desaparèixer.
    T’insensibilitzes. Marxa la tristesa, però també la felicitat. ¿Val la pena perdre les ganes de morir si a canvi saps que deixaràs de sentir la il·lusió de viure? Primer pensem que sí. Res pot ser pitjor que aquest dolor constant que t’ofega, estrenyent-te el cor fins que ho has oblidat tot, tot menys la tristesa, la por, tot menys l’enyorança del que no tornarà i del que probablement mai viuràs. Però ens equivoquem.
    Perquè al final, l’únic que no se’n va, l’únic que queda dins teu, és la ràbia. Una ràbia que es mostra en cada cosa que fas i que dius. Una ràbia que ens porta a deixar anar el poc que ens queda. Ens diem, un cop i un altre, que ho deixem anar perquè ho odiem, perquè són coses que ens lliguen cada cop que intentem volar, coses que ens fereixen.
    Tot el que ens diem és mentida.
    Perquè, des del fons del nostre cor, un trosset del que solia ser la nostra ànima segueix buscant la felicitat. La busca en cada persona. La busca en la família, en els amics, esperant que algú s’adoni que segueix allà. Malgrat la teva ràbia, malgrat la manera com els parles, malgrat tot, encara vol confiar en aquells que coneixia.
    Necessita confiar que et tornaran el que vas perdre el dia en què vas decidir que el millor era desaparèixer. Necessita confiar, perquè la confiança s’ha convertit en l’última corda on aferrar-se. Necessita confiar perquè, malgrat tot, aquest fragment de tu encara estima. I, per poc que sigui, necessita sentir-se estimat.

divendres, 18 de maig del 2018

Record d'una rosa



Ja fa dies, potser anys,
que mon cor segueix la flaire,
únic regal de la marxa
que implacable el va trencar.

I no és fins el bosc d'espines,
ple de sang i de bellesa,
que l'olor d'aquestes roses
li recorda el teu oblit.

No sé quan la vida acaba,
ni tan sols si sé estimar;
però aquesta teva flaire
fins la mort em seguirà.

dijous, 22 de juny del 2017

Aire sec


    Perquè bufava i no feia, com si s'oblidés. Cremava roent, intocable. Assecava el sòl per on passava, arrasador, invencible, però no hi era. No era res. No era real. Tot i trobar-se al teu costat, no et donava cap possibilitat. Jugava amb tu, giravoltant com faria una gràcil ballarina, deixant una estela de preguntes i desesperació al seu darrere. Però no era res. Perquè no era per a tu.

dissabte, 3 de juny del 2017

El teu crim


Oblidaries els ulls que brillen, mirant-te foscos, il·luminant la teva llar?
Seria un crim, una injustícia, però és per això que som humans. O no és així?

I encara ara ens creiem justos...!

dimarts, 17 de gener del 2017

Manicomi


No recordo el temps que fa
des que estic aquí tancat;
no recordo Sol ni estrelles,
no ho recordo, ho he oblidat.

Però sé que hi va haver un dia,
abans d’haver-te matat,
en què el vent em sacsejava,
la llum em feia brillar.

Tu i jo érem estrelles,
tu i jo ens vam estimar;
però de sobte tot fallava,
però de sobte et vaig matar.

divendres, 30 de desembre del 2016

Senzillament t'enyoro


Penses oblidar-me? T'ho dic de debò.
Perquè ho entendria.
Després de tot...
Ho entendria.
Penses deixar-me? No t'ho retrec.
Perquè jo també ho faria.
Si fos tu.

Però no ho sóc.

dimecres, 2 de novembre del 2016

Oblidats


Soroll.
Tinc la sensació
que no duraré;
no puc amb això,
però seguiré.

Lluitant
per un somni trencat
que mai tornarà.
Sentint com l’alè
dels altres companys
-els morts i els ferits-
                         m’envolta.

Morint.
Sense justícia ni amor,
caiem constantment.
I mai no tornem,
perquè ningú ens recorda.