Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dolor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris dolor. Mostrar tots els missatges

dimecres, 19 de setembre del 2018

Perduda



    La gent es queixarà de com els parles, de com els fas sentir; mai es preocuparan per com et sents tu quan estàs sola o quan ningú t’escolta.

    Les persones necessitem la comunicació per sentir-nos vives. Quan tens tantes emocions dintre que et fa por trencar-te sostenint-ne el pes, esperes poder compartir el patiment amb algú altre. Quan el que et dóna vida no ets tu mateix, sinó aquell que estimes, i només ets feliç mentre el tens al costat, desitges que ho sàpiga. Quan necessites treure-ho tot, però no saps com dir les coses, potser perquè ets conscient que sempre seran malinterpretades, o perquè ni tan sols estàs segur del que vols expressar, i només et queda el full en blanc com a oient, una part de la teva humanitat comença a desaparèixer.
    T’insensibilitzes. Marxa la tristesa, però també la felicitat. ¿Val la pena perdre les ganes de morir si a canvi saps que deixaràs de sentir la il·lusió de viure? Primer pensem que sí. Res pot ser pitjor que aquest dolor constant que t’ofega, estrenyent-te el cor fins que ho has oblidat tot, tot menys la tristesa, la por, tot menys l’enyorança del que no tornarà i del que probablement mai viuràs. Però ens equivoquem.
    Perquè al final, l’únic que no se’n va, l’únic que queda dins teu, és la ràbia. Una ràbia que es mostra en cada cosa que fas i que dius. Una ràbia que ens porta a deixar anar el poc que ens queda. Ens diem, un cop i un altre, que ho deixem anar perquè ho odiem, perquè són coses que ens lliguen cada cop que intentem volar, coses que ens fereixen.
    Tot el que ens diem és mentida.
    Perquè, des del fons del nostre cor, un trosset del que solia ser la nostra ànima segueix buscant la felicitat. La busca en cada persona. La busca en la família, en els amics, esperant que algú s’adoni que segueix allà. Malgrat la teva ràbia, malgrat la manera com els parles, malgrat tot, encara vol confiar en aquells que coneixia.
    Necessita confiar que et tornaran el que vas perdre el dia en què vas decidir que el millor era desaparèixer. Necessita confiar, perquè la confiança s’ha convertit en l’última corda on aferrar-se. Necessita confiar perquè, malgrat tot, aquest fragment de tu encara estima. I, per poc que sigui, necessita sentir-se estimat.

dijous, 28 de juny del 2018

Sigo lloviendo por ti


(Este poema no es mío, sino de Joan Sierra,
al que he mencionado anteriormente en este blog)


He llovido tanto que ya no sé cuándo empecé,
ni cuándo terminaré.
Me levanto y te busco;
no veo nada, la casa está inundada.
Abres la ventana.
Abres la puerta
de mi corazón.
Sacas el agua, me das la mano
y me libras del mar que he llorado.
Aunque no sé si es mío o tuyo;
solo espero que sea nuestro.

Me ahogo, intento salir del agua.
Me agarras de la pierna,
no me dejas ir.
Solo me hundes más.
Odio amar eso de ti. Odio amarte a ti.
Pero entonces, cuando me doy por vencido,
me llevas a la superficie
y me enseñas a nadar hasta la orilla.
Solo hasta allí.
¿Lo haces para que no vuelva a por ti?

Entonces, solo, salgo a la calle.
Sigo lloviendo.
Esta vez llevo paraguas para que no me miren;
pero el paraguas parece papel cuando te recuerdo,
y así es, vuelvo a estar mojado.
Esta vez no estás ahí para secarme.

No lo entiendo,
lluevo demasiado,
vuelvo a ahogarme,
y acabo ahogándome junto a ti.

¿Quieres que lo hagamos de nuevo?
No hay respuesta a esa pregunta.
Tú eres la respuesta y la pregunta.
No sé cómo.

Pero me encanta.

dimarts, 15 de maig del 2018

Por el beso que nunca tuve


Por lo que a mí respecta, ¿qué decirte?
si me dejaste tirada y aun así pudiste irte.
¿Qué pensar de los deseos que solo a ti te confié
cuando tú me abandonaste por tratar de hacerme bien?
Echo de menos los abrazos que jamás llegué a pedirte,
y me lleno de añoranza al pensar estar contigo.
¿Dónde fueron tus promesas, que ya el viento se llevó?
Tal vez duerman con las penas
que adornaron nuestro amor.

diumenge, 18 de febrer del 2018

Ara que ja tot ha acabat t'escric, Okami


    Tu eres allò que tant desitjava, el que havia estat buscant des del moment en què vaig començar a tenir consciència del que significava l’amor. Potser de vegades eres una mica distant, i em contestaves amb sequedat, però dintre meu hi va haver sempre l’esperança que en una situació seriosa series capaç de centrar-te i contestar d’una manera adulta i... agradable.

    Perquè aquesta era, potser, la causa de tota la meva por. Que em donessis la resposta que tant de dolor em podia causar sense pensar-t’ho, que fossis sec en el moment de dir-me que no. Suposo que mai se’m va acudir que poguessis dir-me que sí, i no em vaig plantejar com portaríem una situació així. Tenia la idea que les coses fluirien, perquè encara no sabia que els millors temps sempre acaben, i que acaben malament.

    I llavors em vas dir que sí... un sí incert i bastant dubtós, però un sí al cap i a la fi. Em vaig meravellar. Pensava que tindríem una relació corrent, i no vaig comptar amb dos factors elementals; la llibertat d’explicar-ho i el comportament de cadascun. Hi ha un llibre que diu que només és real el que es comparteix amb els altres, i la veritat és que hi estic d’acord. És com si aquest mes que hem estat junts no hagués existit mai... i em fa mal sentir-ho així. Perquè, sense importar que ara sigui un record dolorós, ha estat un temps important per mi, i aquest temps he sigut feliç.

    He sigut feliç, perquè sabia que sempre em podria aferrar a tu quan les coses anessin malament, i que la nostra relació seria la barca que em mantindria amb vida en un oceà que em deixava reduïda a no-res.

    I ara, ara que tot acaba, sento que m’enfonso. No sé si seré capaç de seguir lluitant jo sola, només tinc la consciència que ho he d’intentar. Perquè queda tota una vida per endavant, i no em puc quedar quieta rebolcant-me en la merda d’un moment donat. He de seguir avançant, o això crec.

    T’escric totes aquestes coses, Okami, perquè no trobo la manera de dir-te com em sento, què sento ni com m’has fet sentir. Has sigut l’únic que em podia animar en els moments en què sentia que el petit món que m’envolta es podia ensorrar, la persona que em feia somriure amb una sola paraula. Rebia cadascun dels teus missatges amb una il·lusió que ningú més em provocava, i anava a l’institut pensant només en quan et veuria.

    Volia que ho sabessis. Només això.

dimecres, 14 de febrer del 2018

Mort, dolor, culpa


Digueu-me ningú. Diu més de qui sóc que el meu nom real.

    No sóc ningú. No importo a ningú.
    Cada dia és igual, les mateixes escenes es repeteixen una vegada i una altra. El temps s'ha tornat gris, fins i tot els dies en què el sol brilla. I no hi ha canvis. Estic trista i no sé per què. Ningú comprèn que estigui tan apagada si tinc una vida que sembla feliç. No sé ni per què m'he posat a escriure això. Tampoc és que li importi a ningú. Però ho necessito, sentir que he compartit alguna cosa meva amb algú. Amb tu, encara que ni et conegui.
    Em fa mal cada paraula que escric. I cada alenada d'aire. Però aquestes són dues coses que seguiré fent tot i el dolor.

...

    El món no és com toca. Potser els altres no ho veuen, però jo sí. S'ensorra, s'apaga, es trenca; i sembla que ningú ho noti. Format amb una jerarquia extrema d'àngels i dimonis, governat per les lleis més antigues de totes; les de la mort i la vida. Somnis que s'esborren només néixer, gent assassinada i ningú que se'n preocupi.
    I tot perquè la visió de la majoria va ser suprimida, espatllada a voluntat perquè veiessin només el que havien de veure. El que havíem de veure. El menys important. Suposo que alguns no van ser espatllats. O no vam ser prou espatllats. Jo pertanyo a aquest grup, a aquesta minoria. La ciència ha posat un nom al que veiem nosaltres. En diuen "esquizofrènia". Diuen que estem malalts.
    Pots triar si creure el que t'explicaré o no fer-ho. No m'importa. Jo només et dic que és real. Del tot real.

...

    Per on començar? Començar per enlloc seria el millor però, desgraciadament, representa que aquesta història l'ha d'entendre una persona normal, un "espatllat". Sí, en direm així. "Espatllat" sona bé. I el cas és que a un espatllat se li han d'explicar les coses des del principi. Si no, no les entén.
    Nosaltres, els esquizofrènics, hi veiem. Veiem la realitat més enllà de l'aparença, veiem el que ha estat negat a la majoria; la realitat dels temps profunds. Veiem el que existeix i el que podria existir o haver existit. Veiem les possibilitats.
    Imagina't el món com si fos una partida d'escacs. Imagina saber qui és un peó, qui és el rei, i qui és la reina. Imagina conèixer cada sacrifici necessari, imagina saber que tot plegat només és un joc que mai acaba.
    Imagina tot això i potser seràs capaç d'imaginar-me a mi.

...

    Vaig néixer a Luima, el 1854. Tinc records detallats de quan era molt petita, molt més del que és normal. Recordo quan vaig néixer.
    Senzillament vaig aparèixer, en una cambra fosca, envoltada de sang i mort. Sola. Cap ser viu s'estava al meu costat per agafar-me i donar-me la benvinguda a aquest món, el món que vaig acabar odiant. Ningú estava amb mi per mentir-me dient que tot aniria bé. Ningú era al meu costat per advertir-me que dos-cents anys més tard encara estaria tirant endavant perquè era el que m'havia tocat.
    No vaig plorar. Que jo recordi, no vaig fer res. Potser una cara de sorpresa, la típica cara de sorpresa del nadó nounat que descobreix que no té pares, que és prou intel·ligent per comprendre tot el que està passant a la manera adulta, a qui ningú ha avisat que viurà per sempre. Res més, però. Una cara és tot el que vaig fer.

...

    Dolor. Opressió mental. Tortura.
    Vivim enmig d'aquests tres fets, i no ho veiem. Patim aquests tres fets, i ni ens n'adonem. Hem sigut mascotes, animals de granja, tota la vida. Som el bestiar d'aquells a qui idoletrem, aquells a qui durant mil·lenis s'ha rendit culte; àngels, déus. Dimonis. La Terra només és l'escorxador, el lloc on venen a matar-nos, on ens deixen perquè morim.
    Ara que sé, ara que he vist, preferiria no haver mirat. Preferiria haver mort només néixer. Clar que això mai va ser una opció.
    Tot estava planejat. Des del nostre naixement fins a la nostra mort. L'única cosa que no s'esperaven era que alguns recordéssim.

dissabte, 3 de febrer del 2018

Flor blanca en el gel


    Les botes de pell s'enfonsaven en la neu que cobria els carrers aquell hivern. El cel era gris, fosc, i produïa una sensació de tancament que semblava feta a joc amb tot allò que em cremava per dintre. Estava decidit a no obrir-me mai més. No volia tornar a ser traït, i l'única manera d'aconseguir-ho era no confiant en ningú.
    Vaig sentir com els ulls se m'humitejaven, i vaig voler creure que era pel fred del vent. Però sabia que no, i aquest convenciment em trencava a cada passa que feia.
    Tant de bo, tant de bo mai l'hagués conegut. Potser, llavors, les coses haurien sigut diferents. Potser res hauria acabat tan dràsticament, i ara no em sentiria així.
    Encara em costava reconèixer que la trobava a faltar.
    Em vaig deixar caure de genolls sobre el mantell blanc que cobria el terra, desitjant morir, amb els ulls tancats. La mà dreta es va enfonsar en el gruix de neu, insensible al fred. Allà sota, on aviat jauria ella, era tot tan buit de vida...! Allà sota tot era fred, foscor, soledat i mort.
    Al treure la mà d'allà per incorporar-me i seguir avançant, ignorant el dolor, com havia fet sempre, em sorprengué la brillantor pàl·lida i neta d'alguna cosa que mirava d'elevar-se per sobre del gel brut. Tan cuidadosament com vaig poder, vaig apartar la neu que l'envoltava fins deixar al descobert què era: una flor blanca. Res més que una flor blanca que no tenia lloc en aquest regne gelat.
    Me la vaig acostar als llavis i una olor dolça, gairebé empalagosa, em va envoltar. Em sonava, aquella olor; la coneixia, però no sabria dir d'on. I de sobte ho vaig veure.
    Vaig veure la sala de ball on havia començat tot, vaig veure el seu vestit de pells blanques, la vaig veure a ella. I, sobretot, vaig sentir el seu perfum. La imatge, igual que la olor, va xocar amb força contra uns records que ja creia esborrats, tallant-me la respiració.
    El cor em feia mal.
    Una inhalació més d'aquell perfum exòtic i únic va transformar les imatges del principi en les del final. Aquelles en què jo li cridava que se n'anés, que estava cansat de la seva fragilitat, i ella em deia que m'estimava.
    Vaig sanglotar mentre les llàgrimes calentes em treien el fred de fora i em congelaven per dins el cor que tenia trencat.
    Se'm va aparèixer l'últim dia, el dia fatídic en què ella em preguntava per què l'estava tractant així, quan ella ho donava tot per mi. I em vaig veure a mi, a aquell jo que no era jo. Em vaig veure amb els ulls encesos pegant-la una i altra vegada, i a ella plorant sense queixar-se mai.
    Vaig haver de presenciar per segona vegada els seus ulls oberts i innocents mentre jo m'hi acostava amb la barra de ferro que acabaria la seva vida.
    Abans que un nou record em fes perdre la noció del temps, vaig deixar anar la flor, la flor que, d'alguna manera, era ella. Només vaig poder seguir caminant, volent oblidar, mentre sentia les sirenes de policia al meu darrere i sabia que em buscaven a mi.

dimarts, 16 de gener del 2018

Si es que hay otro asesino...


Escribí este texto por un trabajo
que nos pusieron en el instituto.
Me satisface bastante el resultado final;
y es por esto que ahora os lo muestro.


   Samuel entró con sumo cuidado a su habitación y se arrodilló al lado de ella, la chica a la que más había querido, la única razón de su vida y de su lucha por seguir adelante. Le puso la mano en la frente, que parecía de hielo, y apoyó la cabeza en su pecho.

   Le dolía demasiado no oír los latidos de su corazón. Había jurado protegerla y había fallado. Otra vez.
   Se levantó y golpeó con rabia el jarrón de vidrio que siempre había estado al lado de su cama. Quería cortarse con los millones de cristales que cubrían el suelo ahora, solo para sufrir tanto como debía haber sufrido ella antes de que la muerte se la llevara.
   Y siempre, siempre, maldito sea, por culpa de su madre. Ojalá alguien la matara. De algún modo, aquel se había convertido en su mayor deseo desde hacía algunas horas. Quería, necesitaba, ver cómo su rostro perdía el color y aquellos labios que, hipócritas, siempre sonreían, se contraían en un espasmo de dolor.
   Algo parecido a un presentimiento se le ocurrió de repente. Su madre moriría hoy. Alguien la mataría. Y él tenía que estar allí. Salió de la habitación que había compartido tantas veces con su Izabelle cerrando de un portazo y se lanzó escaleras abajo. Tenía que llegar a tiempo.
   El piso de abajo estaba repleto de invitados, todos amigos de su madre. Venían solo por la comida y para admirar las grandes riquezas que albergaba la casa. Cada día ocupaban la mansión, llenándola como lo haría una plaga de cucarachas, y se quedaban hasta la noche. Malditos, malditos hipócritas, malditos engreídos que se lo quedan todo.
   Sam forzó una sonrisa, la misma que ensayaba ante el espejo todas las mañanas, la que solo Izabelle había logrado quitarle para obligarlo a mostrar su verdadero yo. Nunca nadie se daba cuenta de la falsedad de su expresión, nadie a parte de Izabelle. Porque no había nadie, nadie en este mundo de pijos ricos, egocéntricos y complacidos consigo mismos, nadie como ella.
   Un par de invitados le saludaron con una inclinación de cabeza, pero él no respondió. Algo en su mente se había cerrado al mundo exterior y ya no quedaba otra cosa que la venganza. Avanzó con pisadas casi felinas hacia la habitación donde debía estar descansando su madre, según ella para estar en forma cuando empezara la auténtica diversión, y no paró hasta llegar allí.
   Apoyó la oreja en aquella puerta de ébano viejo que durante tanto tiempo había simbolizado para él todo el miedo y represión de que era víctima. Se oía una respiración entrecortada al otro lado. Parecía que el asesino, si es que había alguno, no había entrado todavía. Samuel decidió esperarlo en la puerta, quizás para decirle cuando llegara que ambos estaban de acuerdo y pensaban igual, o para preguntarle qué le había hecho aquella mujer para empujarle al asesinato. Quizás hasta les había hecho lo mismo. Quizás también había matado a la Izabelle del asesino por un simple rumor. Quizás también le había dicho puta mientras la apuñalaba. Quizás también la odiaba por ser diferente, y por esto lo había hecho. Quizás también utilizaba y utilizaría siempre la excusa de que era por el bien de su hijo.
   Sam, que ya no era exactamente Sam sino alguien mucho más oscuro, alguien que odiaba al mundo y que quería reducirlo a cenizas, se levantó del rincón al lado de la puerta donde había estado escondiéndose y la abrió sin dudar. Porque lo había comprendido, acababa de darse cuenta: nunca habría otro asesino que él mismo.
   Debía exterminar aquél ser inmundo antes de que le hiciera daño a alguien más. Aquella era su misión, y debía hacerlo tan bien como para estar orgulloso luego. Quería que el otro Sam, el Sam que se había convencido de que existía otro asesino, pudiera ser feliz. Porque se lo merecía más que nadie.
   Entró en la habitación, convirtiéndose en poco más que una silueta difusa que se alzaba al lado del cuerpo tendido de su madre.
   Esta no es mi madre, se dijo, al arrancar un puñal indígena que colgaba, a su modo tétrico, de la pared y levantarlo sobre el cuerpo de la mujer. Qué ironía que fuese asesinada precisamente por su hijo, y que el arma homicida hubiese sido el objeto que más le gustaba de su colección particular.
   -Despierta -susurró al oído de Martha. Quería disfrutar su miedo-. Levanta, si es que te ves capaz de enfrentarte a lo que le has hecho a Izabelle.
   Levantó la cabeza con cuidado, todavía adormilada.
   -¿Quien eres? No puedo verte con claridad.
   Sam sonrió. Podía verla a ella, pero ella era incapaz de verle a él; la situación estaba a la inversa. Por primera vez, tenía el poder, y esto le hacía sentir glorioso.
   -De eso se trata, madre -y le hundió el cuchillo en el pecho-.
   Tenía las manos cubiertas de sangre cálida y bulbosa, y con la izquierda todavía sostenía el puñal que acababa de mandar una vida a la mierda. Sin poder apartar la mirada de los ojos de vidrio del cadáver, escuchó como alguien llamaba a la puerta, y no respondió. ¿Era solo su imaginación o mamá todavía respiraba? Vio, igual que si todo ocurriese a través de una pantalla, como la criada que había llamado abría la puerta y se quedaba congelada al darse cuenta de la sangre que borbotaba del cuerpo de mamá. ¿Cómo había podido ocurrir aquello? No puede ser real, pensó sintiendo el sabor salado de las lágrimas sobre sus labios. No puedo haberlo hecho yo. Y rompió a llorar.
   Un grito rompió todas sus esperanzas. La criada chilló con todas sus fuerzas: <<¡El chico! ¡El niño ha matado a la señora!>> La gente empezó a subir a toda prisa la escalinata que llevaba al piso superior, el de los dormitorios. La estancia quedó repleta de gente que se arremolinaba en un intento de ver algo. El morbo de la situación atraía la atención de cualquiera.
   Y Sam seguía en medio de todo, oyéndolo todo, viéndolo todo, sin decir nada. Sabía que no podía hacer nada para cambiar las cosas, que lo que estaba hecho estaba hecho y que no existía la marcha atrás, sin importar cuanto lo desearas. ¡Si solo hubiera podido evitar la muerte de Izabelle! ¡Si hubiera sabido que el asesino no era otro que él mismo! ¡Si su otro yo no hubiera tomado el control! Pero todo aquello formaba ya parte del pasado, de su pasado. Porque el futuro estaría lleno de consecuencias y el presente era como si no existiera.
   Arrastrando los pies trató de acercarse a la puerta. Los invitados se abrían a su paso con gesto de miedo. Sam tardó unos momentos en percatarse del puñal que todavía agarraba con fuerza, que era más el causante del miedo que la persona que lo empuñaba, y dejarlo caer al suelo. Lo odiaba.
   Alguien se puso delante suyo, pero una sola mirada bastó para que el atrevido se encogiera. Y, a pesar de todo, no se apartó.
   -¿Qué es lo que pretendes hacer? -preguntó con voz ronca-.
   -Llamar a la policía -le respondió Samuel, cansado. Ya no quería luchar y había dejado de importarle lo que le hicieran. Sería el primer asesino de la historia en llamar al teléfono de sus ejecutores, pensó, y aquel deje de humor negro le hizo sonreir-.
   Y así, cansado, con el esbozo de una sonrisa iluminándole las facciones, llamó a la policía.
   -Lo siento -fue lo que dijo-, creo que he matado a mi madre. Por lo visto soy peligroso, así que ¿podrían hacerme el favor de mandar aquí a un oficial para que me encierre? ¿Testigos? Oh, sí, hay bastantes. Suficientes, diría yo, como para asegurarme una condena de por vida. De acuerdo. Muchas gracias.
   Su sonrisa trastabilló un momento al colgar, y sus ojos se oscurecieron de miedo y dolor. Pero nadie se dio cuenta, porque nadie le conocía lo suficiente. Y fue esperando a la oficial que iban a mandarle cuando se dio cuenta, al fin, de que la vida no acaba hasta que te quedas solo.

dijous, 17 d’agost del 2017

Adéu


El món s’entela
en un aire fred
mentre les cendres
omplen el cel.

Quan tot acabi
i ens envolem,
i tu no hi siguis,
ja no ho veurem.

Però paraules
i els nostres crits,
que pesen massa,
queden aquí.

I en la blancor
dels núvols fosos,
mentre es tenyeixen
de color sang,

veurem la mort,
que ja ens arriba,
i a poc a poc,
‘nirem marxant.

diumenge, 4 de juny del 2017

L'art de la fi


Un altre escrit impressionant de Joan Sierra.
Si no us agrada la sang i el dolor,
no us el recomano.



    Els seus crits eren preciosos, la seva cara expressava dolor i angoixa, la meva obra estava acabant. La llum platejada de la lluna va il·luminar el ganivet per uns instants, i aleshores el moment més important de la seva insignificant vida va culminar amb un gran i esfereïdor crit. Aquesta era una de les meves primeres obres i estava  força nerviosa, però la meva carrera com artista depenia d’això. Vaig agafar vuit roses blanques i vuit roses tintades de vermell amb la sang de la persona que tenia davant, les vaig posar amb molta cura perquè volia que quedessin en un cercle tan perfecte com la mort. Quan les roses van quedar perfectament col·locades, una caixa de música molt antiga amb una forma de ballarina va ser deixada per mi al centre amb una delicadesa única. Per finalitzar, amb un pinzell, vaig pintar un gran mural que decorava l’exterior de l’obra, un gran mural vermell.
    L’endemà, la notícia va córrer pel poble, casa per casa, persona per persona. Jo vaig sortir orgullosa de mi mateixa, aquella era l’obra en què més m’havia esforçat. Portava una gran faldilla decorada amb la seda més suau i fina, amb un encaix digne d’una artista com jo. Portava un vel negre i uns guants tan detallats com una pobre vida. Anava caminant lentament amb pas segur, però alhora estava nerviosa. Quan vaig arribar, en veure les cares de la gent, el meu cor es va esmicolar, miraven el meu art com un assassinat. L’art no és un procés artístic que mostra i transmet sentiments a partir d’una sèrie d’habilitats manuals o creatives? Com és que no l’admiren? Els meus ulls miraven una a una les cares de la gent, horroritzades. Era com la fi del món un apocalipsi de sentiments em van envair i l’única sortida era el plor. La gent ho va mal interpretar i van preguntar-me si el coneixia. 
    Jo sí que el coneixia, clar que el coneixia, formava part d’una de les meves obres. La majoria dels agutzils de tot el país van mobilitzar-se per trobar, tancar, empresonar, torturar, la persona responsable d’aquest seguit d’atrocitats que estaven succeint al sud d’Alhakal, el meu país. Jo lluitava perque la gent contemplés el meu art, i els sentiments que començava a transmetre eren ira i desesperació, traduïts a desmembraments, i  retorçaments.
    La gent no volia sortir de casa, tenia por de morir. No ho entenia, la mort era el moment més important de la seva vida, no? No podia més, les cares de la gent, les crítiques, i el rei, que sense importar el què, em volia morta. Quan van descobrir qui havia estat, la meva casa va ser rodejada i vigilada fins que va venir una de les monges més poderoses de l’imperi, deien que la seva força espiritual era superior a la de qualsevol. Jo estava tancada en una habitació sense sortir, sense viure, l’únic que podia sentir eren els crits de la gent de fora. La porta finalment va caure i el meu únic pensament era el de morir, era la meva única salvació, podia formar part del meu propi art, a canvi de la meva insignificant, mísera i estúpida existència. Lentament sentia les portes caure, els rellotges parar, i un munt d’emocions que no podia explicar amb paraules, era com una melodia, una gran, petita, lluminosa, fosca, clara, espessa, preciosa, horrible i poderosa dèbil melodia.  Quan per fi van arribar on estava jo, no em van lliurar de la vida, sinó que van fer el que més mal em causaria, deixar-me viure més.  A la presó  vaig ser torturada de la pitjor manera, amb una existència que estava obligada a viure. La llibertat no va arribar fins que no va arribar la guerra, que amb ella, portava un mar de llàgrimes, desesperació i nostàlgia.
    Quan el país temia ser esborrat i trencat, la meva cel·la va obrir-se i vaig veure una gran llum amb la qual podia dialogar. Em va dir que Alhakal estava en un moment crític. Em va proposar un intercanvi molt curiós, la meva alliberació a canvi de lluitar a favor seu. No m’hi vaig negar i dos dies després estava en un palau amb una donzella esperant que vingués  el cap militar. Jo li vaig dir a la donzella que col·loqués vuit roses blanques i vuit roses tintades de vermell amb la meva pròpia sang en cercle al terra. Però ella no sabia que estava preparant una obra d’art en la qual ella i tots els caps militars serien involucrats. Portava un gran ganivet de plata i ells em lliurarien una nova arma, unes espases curtes fetes d’una mescla de sang humana i cristall. Eren dues espases vermelles que posseïen tota mena de forces que anaven més enllà del poder espiritual. En el moment que vaig tocar la primera espasa va començar la matança artística, era un ball de sang i espases. Poc després, tots havien mort i l’escenari estava a punt per ser decorat amb els elements més subtils i preciosos que podien ser trobats. Uns dies desprès jo ja havia fugit d’aquell país on el meu cap tenia preu. Ara, anava en un gran vaixell sense cap direcció concreta, buscant algú que reconegués el meu art.

dissabte, 28 de gener del 2017

Pensaments - La vida és tortura


    M'agradaria que algú matés la vida. Lentament i amb dolor, fent-li perdre tot el que estima. Com ha fet ella amb tots nosaltres.

divendres, 30 de desembre del 2016

L'última flor, feta de cendres


El món sagna, ningú ho veu.
Perquè es diu que hi haurà
un dia encès de foc,
                         i seran cendres.

Perquè esperem que l’aigua
bulli, i hi ha tempesta.
I el món sagnant, en el dolor,
                         morint de temps,
                                        sense llavor.

dilluns, 26 de desembre del 2016

Pensaments - Patirem


    Patirem. Perquè és el que ens ha tocat, perquè és el nostre destí. Patirem. Perquè sembla que ho busquem, perquè sembla que ho vulguem. Patirem. Perquè ens agrada el dolor, visió de la nostra sang. Patirem; gotes com perles, vermelles de foc. Bellesa letal.

divendres, 16 de desembre del 2016

Pensaments - Bullying


     La persona que pateix bullying al principi es trenca. La lluita constant fa desaparèixer les il·lusions de qui no hi està acostumat; i quan ja t'ha deixat buit d'esperança, et curteix. Et converteix en una cuirassa buida, en una armadura sense cavaller. Elimina la persona que eres. Però tampoc importa, perquè ja no importes a ningú i ningú t'importa.


dimarts, 15 de novembre del 2016

Calma mental


Habitació blanca,
cadires de blau.
Flors enganxoses,
revistes superficials.

I dolor,
el dolor blanc
de la vergonya;
el dolor groc
del patiment.

La por negra
d’estar tancats,
la pau grisa
de poder volar.

I tant de temps ha passat
que no sé què faig aquí,
ni qui sóc.

I només espero,
                        i escric
per la llibertat
que això em dóna;
només respiro
                        perquè
és fer això
                        el que em toca.

I ja no ploro,
                        ni ric,
perquè fer-ho
                        em faria falsa.

I jo no ho sóc,
                        o no ho vull ser,
un més en aquest món
                        de mentiders.

diumenge, 6 de novembre del 2016

Llança del dolor


Dóna'm la força que necessito per enfrontar-me a la vida cara a cara,
cada matí a partir d'avui. Deixa'm lluitar, fins i tot si això em mata;
perquè vull morir dret, mirant-la mentre caic. Vull morir lluitant.
Vull que el món sàpiga que algú el va defensar, destruint la seva ànima
al no deixar-la passar. Vull escriure el meu nom en una història no escrita,
veure com la gent l'explica als seus fills i com aquests el recorden.
Però deixeu-me lluitar per tot allò que m'importa
i ja de genolls veure com em claven la llança
                                                                 que ara em destrueix.