Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crim. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crim. Mostrar tots els missatges

dissabte, 3 de juny del 2017

El teu crim


Oblidaries els ulls que brillen, mirant-te foscos, il·luminant la teva llar?
Seria un crim, una injustícia, però és per això que som humans. O no és així?

I encara ara ens creiem justos...!

diumenge, 9 d’octubre del 2016

El culpable és a la classe


Itàlia, 2016. La casa número 6 del carrer Mío Caro, a la tercera planta.

   L’Ainhoa estava asseguda davant de l’ordinador, amb els auriculars posats. Per la posició, hauria pogut estar sentint música, però no ho feia. Esperava una resposta.
   Nerviosa, movia el ratolí d’una banda a l’altra de la pantalla. De tant en tant tancava els ulls i respirava profundament, i després tornava a posar-se nerviosa.
   Un soroll de campanetes li va indicar que havia arribat un nou missatge. Responia a la pregunta que havia formulat ella feia un moment:

   》Heu trobat rastres de sang al cos?
   》Ni un.

   Va sospirar. Com era possible? La sorprenia no horroritzar-se ni sentir res especial des que l’Helena l’havia trucat al matí i li havia dit que en Bryan estava mort. Tothom parlava d’això per WatsApp, i com que ella no en tenia havia sigut l’última a saber-ho.
   La notícia no l’havia fet plorar. No s’havia cargolat al llit ni havia somicat. Només havia fet preguntes. On l’havien trobat? Al pati de l’institut, però podia ser que hagués mort en un altre lloc. Presentava rastres de violència? No.

Els tres costats del mirall


   Aquell matí tenia menys ganes d’anar a l’escola que mai. Ho passava massa malament, tancat a l’interior d’aquelles quatre parets blanques que formaven l’edifici, assegut darrere d’una tauleta verda de fusta senzilla. No m’agradava el fred que entrava per les finestres i que m’eriçava el pèl; no m’agradaven les papereres minúscules que mai es buidaven, ni els xiclets enganxats sota la taula; no m’agradaven les classes avorrides; odiava els nens.
   Però els meus pares m’hi van fer anar, així que vaig omplir la motxilla amb tota mena d’artefactes construïts per mi i que havien de servir per distreure’m durant les llargues hores d’explicació dels professors, i vaig començar a caminar, a poc a poc per fer temps, cap a l’institut.

Dotze dies per pensar abans de morir


   No sóc un assassí. No sóc un assassí.
 Això és el que em repeteixo un cop i un altre, intentant convence’m a mi mateix. Tancat darrere dels barrots de ferro de la presó.
   Jo no el vaig matar. Mai ho hauria volgut.
 L’habitació és una mena de gàbia cúbica amb una reixa de metall a un costat. Al meu voltant tot són ombres que s’allarguen seguint el ritme de les flames de la torxa que han clavat a la paret.
   Per què no paro de sentir les seves paraules?
 M’arrossego cap a l’esquerra i temptejo amb les mans el lloc on em sembla haver deixat el bol de farinetes que m’ha donat el vigilant. Em recorre un estremiment. El guàrdia que m’ha donat menjar tenia els ulls de color verd, brillants sobre la seva pell morena.
   En la foscor, haurien pogut ser els seus.
 Tanco els ulls i intento fer-me petit per oblidar tot el que he fet. No ho volia fer, no puc haver-ho fet. Aquest no sóc jo. Jo no ho faria.
   Què va passar? Com és possible que acabéssim així?
 Però sé que és cert. I en sé el perquè.
   Si ell no m’hagués apartat del seu costat, si mai m’hagués fet sentir el que vaig sentir…
 Li vaig fer mal. Com ell m’havia fet a mi. Ell em va destrossar la vida; jo vaig eliminar la seva. Va ser una venjança. No pot ser justificada.
   Però s’ho mereixia. Em va dir que m’estimava. I jo m’ho vaig creure.
 Excuses.
   Em vull morir. El vull tornar a veure.
 Els àngels no poden ballar amb els dimonis. Si ho fan, es cremen.
   I qui és qui, en aquesta història? Ell em va fer mal, jo vaig fer que ell no en tornés a patir mai més. El vaig protegir amb les meves ales.
 Eren ales de foc.
   Però jo no sóc un assassí. No puc ser un assassí.

diumenge, 21 d’agost del 2016

A la mateixa casa.


   El taxista va parar el cotxe anunciant-me que havia arribat a la meva destinació. Vaig pagar els diners que tocaven i vaig observar com s'allunyava. Després em vaig girar cap a l'edifici on, pel que semblava, m'hauria d'hostejar. Tenia una silueta fosca que es retallava en el cel blau, que em recordava un conte de fantasmes de quan era petit. Vaig entrar. M'havien dit que hauria de compartir la casa amb una altra persona, i tenia ganes de coneixe'l, fos qui fos.

   L'interior de la casa era fosc, i vaig buscar un interruptor per encendre els llums. No en vaig trobar cap. Les parets eren plenes d'enormes prestatgeries plenes de llibres, i per les poques parts on no n'hi havia, es veien les parets, pintades de negre.

   Vaig anar avançant per tot de passadissos idèntics, i estava segur que em perdria. Vaig decidir que la propera vegada que passés per aquells passadissos portaria un mapa, o, com a mínim, una brúixola.
   Per fi vaig arribar a la sala d'estar. Tot era molt fosc, exceptuant la llar de foc, que convertia tots els objectes de l'habitació en fantasmagòrics, plens d'ombres que dansaven. Encarada a la flama, hi havia una gran butaca de color verd oliva. Vaig passar-li pel costat per acostar-me al foc i, només per una mil·lèsima de segon vaig poder veure qui, o què, hi estava assegut. Vaig tirar enrere, horroritzat pel que estava veient, i vaig topar contra les parets negres. Vaig sentir com hi havia alguna cosa fosca, no ben bé líquida sinó amb una densitat especial, que regalimava i formava un toll a terra... Fins llavors el foc no ho va il·luminar.
   La imatge de la sang que recobria la sala era tan monstruosa que vaig cridar. Un únic crit abans de perdre el coneixement.

...


   Vaig obrir els ulls i vaig mirar al meu voltant. Era en una habitació agradablement blanca, estirat en un llit net.
   -Veig que ja està millor.
   Em vaig girar, sobresaltat. A l'altra banda del llit hi havia un home jove, d'uns vint anys, observant-me.
   -S'ha desmaiat -va ser tota explicació que em va donar, amb un encongiment d'espatlles-.
   -Però... -no sabia què dir. Al final vaig deixar anar- El cadàver que hi havia a l'altra habitació era... era humà?
   -Ho era -en veure el meu horror, va somriure-. Faig experiments amb cossos morts. Investigo sobre la vida i el que ve després. Res que us pugui preocupar.
   Jo estava convençut que aquell home m'amagava alguna cosa. El que havia vist era més seriós que un petit experiment, com ho pintava ell. Però no volia que el desconegut ho notés.
   -Qui és vostè? És l'altre llogater de la casa? -va assentir- Com es diu?
   -Preferiria no revelar la meva identitat real -va tornar a fer aquell somriure estrany, només amb la meitat de la boca. Quan ho feia, ensenyava les seves dents blanquíssimes, brillants-. Ara per ara, no m'interessa escampar-la. I el vostre nom?
   -Si vostè no em confia el seu, quins motius tinc jo per fer-ho?
   Se li va escapar una riallada i es va passar una
mà pels cabells foscos.
   -Intel·ligent, eh? M'agrada. Bé, doncs jugarem a aquest joc. Cadascú amb els seus secrets. Ja veurem qui dura més. Només una cosa, l'única que realment necessito saber. Té germans, família, o qualsevol amic que pugui venir a visitar-lo?
   -No -i, ara somrient jo, vaig afegir-. Així que li interessa la discreció, no?
   Semblava molest.
   -No es faran preguntes en aquesta casa. Però sí que hi ha una norma que s'hauria de complir. És igual quina sigui la situació; no es pot entrar a la sala del cadàver. Vostè, no pot. No tornarem a parlar del que heu vist. Jura-ho.
   -Ho juro.
   -Jureu-ho pel que més us importi.
   -Ho juro per mi mateix -vaig dir amb ironia. Ja no quedaven gaires coses que m'importessin més que jo-.
   -Ens entendrem, tu i jo.
   I va sortir de l'habitació. Potser només m'ho vaig imaginar, però em va semblar que duia la satisfacció pintada a la cara.