La Freema va respirar profundament abans d’entrar a la Gran Sala Vermella.
La Gran Sala era un recinte enorme, el lloc on es celebraven les reunions més importants. En general només hi tenien accés els alts càrrecs polítics i militars, però aquell dia s’hi trobaven tots els habitants de la ciutat. Mils, milions de persones, esperant per escoltar una historia. Mils, milions de persones que l’esperaven a ella.
Gairebé no va sentir el que deia l’alcalde, dret damunt del pòdium. Malgrat tot, sabia que parlaven d’ella. Tothom parlaria d’ella, aquell dia.
Aquell dia li tocava explicar la seva història.
El públic va començar a aplaudir i, només en aquell moment, va ser conscient del perill que correria. Perquè s’obriria i, encara que la història que expliqués no fos real, la gent la jutjaria a partir de les seves paraules.
Li havia costat molt decidir-se per què explicar, i ni tan sols aleshores estava convençuda d’haver escollit l’opció correcta.
Va pujar un, dos, tres, quatre graons que la separaven de l’escenari. I va començar a parlar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada