Pensaments - I així es la vida

    Dubto que mai trobi ningú, perquè tothom és superior als altres segons ell. I així tots som, quan ens veiem com una imatge evanescent en el mirall, enrarits pel reflex de la llum que ens envolta i desitgem existir més enllà del que es veu. Però no hi som si no és pel que de nosaltres s’ha dit entre tempestes i mentides; ofegats pels crits del vent que crema vides. Si no fos per tantes, tantes paraules buides que esborrant el que seríem ens obliguen a ser el que som i donen un sentit a aquesta existència, existència que és simfonia de lletres, colors i cendres i una dansa de foc i gel en què tot mor perquè el fred crema, cap dels que ara llegeixen el que he escrit es podrien considerar persones.

Por las rosas de nuestra tumba

    Después de ver cómo, día tras día, te alejas de mí, he empezado a comprenderlo. Tú no me quieres. No te importa lo mucho que me duela, ni lo mucho que me esfuerce. No te importan todas las veces que he dejado de hacer los deberes o de dormir por ti. Porque, ¿qué es lo que somos? ¿Amigos que no se hablan, una pareja que jamás se besará? ¿Acaso somos algo más que un par de sueños rotos?
    Lo eras todo, para mí. El viento que me encendía, la chispa que daba vida a mi hoguera. Pero, ¿recuerdas?, te dije hace ya un tiempo que el viento no solo me hace más grande; que si sopla con demasiada fuerza puede llegar a apagarme. Mi débil luz es incapaz de soportar un cambio como este. El viento que se ha mantenido durante tanto tiempo no puede desaparecer de golpe.
    Cada día, cada minuto, lo dedico a tratar de superarte. Me repito que no eres tan especial, que si lo intentara encontraría a alguien como tú. Que, además, no necesito a nadie; que estoy bien sola. Me digo que ni siquiera te darías cuenta si dejara de hablarte. Y, por desgracia, eso significa que cada día, cada minuto, lo dedico a pensar en ti.
    ¿Cuándo fue que te convertiste en mi corazón? ¿En todo lo que me importaba?
    Las rosas yacen en nuestra tumba, marchitas; rosas negras que ya no son para nadie. Pese a lo que respondiste cuando te enseñé la canción, ahora estoy segura de que nunca volverán a florecer. Las tormentas les arrancarán los pétalos sin piedad. La lluvia las va a alejar de dónde las pusimos para arrastrarlas hacia el río que corre sin parar, y no volveremos a verlas.
    Ya no quedan rosas para nosotros.

Perduda

    La gent es queixarà de com els parles, de com els fas sentir; mai es preocuparan per com et sents tu quan estàs sola o quan ningú t’escolta.

    Les persones necessitem la comunicació per sentir-nos vives. Quan tens tantes emocions dintre que et fa por trencar-te sostenint-ne el pes, esperes poder compartir el patiment amb algú altre. Quan el que et dóna vida no ets tu mateix, sinó aquell que estimes, i només ets feliç mentre el tens al costat, desitges que ho sàpiga. Quan necessites treure-ho tot, però no saps com dir les coses, potser perquè ets conscient que sempre seran malinterpretades, o perquè ni tan sols estàs segur del que vols expressar, i només et queda el full en blanc com a oient, una part de la teva humanitat comença a desaparèixer.

    T’insensibilitzes. Marxa la tristesa, però també la felicitat. ¿Val la pena perdre les ganes de morir si a canvi saps que deixaràs de sentir la il·lusió de viure? Primer pensem que sí. Res pot ser pitjor que aquest dolor constant que t’ofega, estrenyent-te el cor fins que ho has oblidat tot, tot menys la tristesa, la por, tot menys l’enyorança del que no tornarà i del que probablement mai viuràs. Però ens equivoquem.

    Perquè al final, l’únic que no se’n va, l’únic que queda dins teu, és la ràbia. Una ràbia que es mostra en cada cosa que fas i que dius. Una ràbia que ens porta a deixar anar el poc que ens queda. Ens diem, un cop i un altre, que ho deixem anar perquè ho odiem, perquè són coses que ens lliguen cada cop que intentem volar, coses que ens fereixen.

    Tot el que ens diem és mentida.

    Perquè, des del fons del nostre cor, un trosset del que solia ser la nostra ànima segueix buscant la felicitat. La busca en cada persona. La busca en la família, en els amics, esperant que algú s’adoni que segueix allà. Malgrat la teva ràbia, malgrat la manera com els parles, malgrat tot, encara vol confiar en aquells que coneixia.

    Necessita confiar que et tornaran el que vas perdre el dia en què vas decidir que el millor era desaparèixer. Necessita confiar, perquè la confiança s’ha convertit en l’última corda on aferrar-se. Necessita confiar perquè, malgrat tot, aquest fragment de tu encara estima. I, per poc que sigui, necessita sentir-se estimat.

Normative - Capítol 6

Capítol 6:

El nom del meu crim

    Portar el Niels a l’habitació va ser relativament problemàtic. Tot i que es deixava guiar pels passadissos sense oposar resistència, tampoc feia cap esforç per ajudar. Recolzava tot el pes del seu cos a les nostres espatlles, i es negava a parlar. Vaig tardar una estona a adonar-me’n, però la llum dels seus ulls castanys havia desaparegut. Ja no mostraven la calma ni la calidesa que m’havia atret aquell matí; ni tan sols semblaven veure res del que passava. Es desplaçaven d’un lloc a l’altre amb nerviosisme, i les seves ninetes desprenien una lluentor gelada que el feia semblar una persona diferent.

    Em preocupava que algú pogués atacar-nos en aquell moment d’indisposició, de manera que em vaig tombar cap al Damien vigilant que el braç del Niels no es quedés sense el suport de la meva espatlla esquerra:

    -Arramba’t a la paret -les paraules van ressonar amb força en el passadís buit. Al veure la seva mirada d’estranyesa, vaig afegir-: així evitem atacs per l’esquerra, i si ens ataquen per la dreta puc utilitzar el braç lliure per lluitar.

    Va somriure:

    -Sóc esquerrà, de manera que no estaríem totalment desprotegits si ataquessin per la meva banda -semblava pensatiu-. Però tens raó, prefereixo evitar el combat directe. A més, amb el braç ferit, podria ajudar poc.

    Ja ho sé, vaig pensar. Sinó no dubtaria en utilitzar-te com a arma. Però no li vaig dir res. En tenia prou amb que em fes cas i em permetés tenir la vida de tots tres a les mans.

    No vam tardar a arribar al nostre dormitori. En Damien va ajudar el Niels a estirar-se al llit i es va asseure al seu costat. Arrufava el front amb preocupació sense apartar la mirada del castany. Dubitatiu, va acostar una mà al front del seu amic i li va apartar els cabells dels ulls amb un moviment tan suau que hauria pogut passar per carícia.

    -¿Estàs bé? -la mirada del Niels es va enfocar i, per un moment, la calidesa va reaparèixer en els seus ulls-. ¿Estàs bé, Niels?

    El castany es va incorporar amb esforç i va insinuar un somriure abans d’abraçar en Damien. El va estrènyer amb força contra el seu cos musculat, acostant els llavis al lòbul de l’orella del noi ros.

    -¿Estàs bé tu? -va xiuxiuejar- Quan he vist que et posaves davant del ganivet m’he sentit morir. No em tornis a fer això -va tancar els ulls i el seu rostre perfecte es va contreure en un gest de dolor-. Mai més.

    En Damien va clavar la mirada al terra.

    -No vull que et preocupis... -va replicar, en un volum encara més baix-, però tampoc penso deixar que et facin mal.

    Em vaig regirar, molest. Feia estona que em sentia fora de lloc, i no m’agradava. Podia marxar i deixar-los sols, però ja gairebé era l’hora de dormir i aquella habitació la compartíem els tres.

    Si arriben a tenir sexe espero que no facin gaire soroll... Per hàbit vaig posar els ulls en blanc abans de tombar-me cap a la porta; era l’únic que podia fer. Em disposava a sortir i passejar pels passadissos o el que fos, qualsevol cosa per allunyar la incomoditat que em provocava veure’ls junts, quan en Damien es va separar de l’abraçada del castany i va anar cap a mi.

    -Encara no hem sopat -va comentar, com si acabés d’adonar-se’n. Va somriure; se’l veia molt més tranquil que uns moments abans, gairebé feliç-. No crec que quedi cap safata al menjador, però és probable que puguem trobar les restes. ¿Anem, Akil?

    Vaig assentir amb un gest sec. Abans de sortir, en Damien es va girar cap al Niels i li va dedicar un somriure brillant.

    -Prometo que et portarem alguna cosa per picar -una ombra li va passar pels ulls-. Mentrestant... intenta no actuar d’una manera tan imprudent.

    No vaig sentir la resposta del Niels. Tampoc importava; aquella conversa els pertanyia només a ells. Esforçant-me a oblidar la calor que es despertava en mi cada cop que veia el Niels, vaig afanyar-me a avançar cap al menjador, comptant que en Damien ja em seguiria.

    No va tardar a arribar on era jo. Vaig evitar-li la mirada; no volia que detectés la meva gelosia. Caminàvem a pas ràpid, apartant-nos de les ombres que podrien estar protegint qualsevol atacant potencial.

    Em va semblar sentir unes passes darrere nostre. Vaig aturar-me. Un moment més tard, el so de les passes també ho va fer. N’estava segur; algú ens seguia.

    -¿Què passa? -va preguntar en Damien, aturant-se també. Era el primer que deia des que havíem sortit de l’habitació- ¿Per què pares?

    Em vaig posar el dit índex als llavis i li vaig indicar amb un gest que seguís endavant. Jo em vaig quedar amb la mirada clavada en el corredor que acabàvem de creuar. En línia recta no hi havia ningú, i això només podia significar una cosa: qui ens seguia s’anava amagant en els passadissos laterals com a precaució per si miràvem enrere. I, per tant, a l’hora de sortir, només es podia guiar pel so de les nostres passes.

    Amb l’esperança que el caminar d’en Damien servís per fer-lo sortir i pregant perquè no s’adonés que m’havia quedat enrere, vaig esperar el moment en què sortís del seu amagatall. La trampa no va tardar a fer efecte; convençuda que havíem seguit avançant, una noia poc més jove que jo va sortir del seu amagatall. Al veure’m, parat al mig del passadís i amb la mirada clavada en el seu cos exposat, es va quedar immòbil.

    Vaig obligar-me a memoritzar tots els detalls que la componien: d’estructura aparentment delicada i cabells liles molt clars, en posició de defensa. Per més que m’esforcés a no pensar-hi, a una petita part de mi li recordava el nen que havia matat anys enrere. La mateixa mirada, de decisió tot i estar clarament espantats; el mateix gest, en un intent de protegir-se.

    Però aquell nen ja no importava.

    Vaig esperar que ella ataqués primer. No semblava difícil d’abatre, però per precaució vaig recolzar una mà a la culata de la pistola mentre preparava l’altra per obrir la fulla de la navalla que sempre portava a sobre. 

    Altra vegada, va actuar com m’esperava. Deduint, per algun motiu, que m’havia distret, va llençar-se a tota velocitat cap a mi. Poc abans d’arribar on em trobava va treure’s de la butxaca un ganivet de fulla llarga. Jo vaig alçar la pistola, dirigint el canó al seu pit, alhora que esquivava l’envestida.

    Em disposava a disparar quan vaig adonar-me que el Damien corria cap a nosaltres. Estúpid, no em distreguis. En un intent d’acabar la lluita abans que arribés el meu amic vaig saltar sobre la noia, apartant el seu ganivet amb la meva arma, i li vaig clavar la navalla en una espatlla, a tocar del coll.

    Va caure de genolls davant meu, panteixant. Mirava amb terror la pistola que encara sostenia a la mà mentre, cegament, es palpava el punt on l’hi havia clavat l’arma. El mànec de la navalla sobresortia, però la fulla s’havia enfonsat en la carn. Perdia molta sang; sense benes amb què aturar l’hemorràgia, no tardaria a morir.

    Satisfet, vaig constatar que la meva feina allà havia acabat prou ràpidament. Si ens afanyàvem, encara arribaríem a temps per agafar el sopar. Em vaig tombar cap al Damien, fent un mig somriure per tranquil·litzar-lo; però ell s’havia quedat a uns metres de l’escena mirant horroritzat la sang que cobria el terra.

    -¿Estàs bé...? -vaig interrogar-lo, dubitatiu- Ja no ens podrà fer res.

    -I que ho diguis -va replicar amb aspresa-. No cal ser un geni per notar-ho.

    Va avançar una mica més i va recolzar un genoll a terra, al costat de la noia. El vaig mirar sense saber què dir, sense entendre’l. Aquella noia havia intentat matar-nos.

    -He parlat amb tu aquest matí, a la primera prova, ¿cert? -pels ulls del Damien va passar una ombra de tristesa-. Hauria volgut que seguíssim parlant -es va aturar. Al cap d’un moment, va continuar-: Però les coses sempre acaben així... -d’una manera gairebé imperceptible, se li va trencar la veu-. ¿Per què sempre acaben així? No ho entenc... -la sang rajava sense aturar-se. El Damien va agafar la mà de la noia, que tremolava, i se la va posar al pit, sobre el cor-. No entenc per què el meu cor segueix bategant i el teu para. Només vull... només vull canviar això.

    M’hi vaig acostar. En Damien tenia els ulls plorosos. Estava plorant per culpa de la noia que ens havia atacat. Ella, ella era qui l’havia fet plorar.

    -¿Per què? -va xiuxiuejar la noia, respirant amb dificultat- ¿Per què dius això? He intentat matar-te perquè semblaves fàcil... i t’hauria matat s’hi ell no hagués estat aquí. ¿Per què estàs trist?

    Encara sentia el pes de la pistola a la mà, de manera que sense ni pensar vaig alçar-la i apuntar. Odiava la noia de cabells liles que portava un amic a dir coses incomprensibles. Aquest cop no vaig apuntar al pit, sinó directament al cap. Es mereixia una mort ràpida. Que ningú la pogués salvar.

    Vaig prémer el gallet.

    La detonació em va rebentar els timpans. Mai havia disparat a ningú des de tan a prop, i el so i la llum del tret en aquell espai interior em van fer perdre els reflexos per un moment. Tan aviat com em vaig recuperar, vaig saltar endavant per examinar el lloc on hi havia la noia. Estava estesa a terra, enmig d’un bassal de sang; la bala l’hi havia travessat el crani.

    En Damien es va recuperar una mica més tard. Arrossegant els peus, es va acostar a mirar el cadàver. Les llàgrimes havien desaparegut dels seus ulls blau cel, però quan els va clavar en mi només hi vaig poder veure reflectida la decepció.

    Ens vam quedar una estona en silenci, de costat. Mirant la massa de carn rebregada i sangonosa en què s’havia convertit la noia de cabells liles. Em semblava una imatge grotesca, però no ho vaig dir.

    -El seu nom era Elisa -va acabar comentant ell, en veu baixa-. He parlat amb ella aquest matí, i només volia sobreviure, com tots. Desitjava tornar a casa per ajudar la seva família amb els diners que ens donaran si ens graduem de Normative. Et calia fer-ho?

    No semblava enfadat, només trist. Com si, d’alguna manera, hagués sabut en tot moment que això acabaria així. Com si no es pogués esperar altra cosa venint de mi. I potser tenia raó.

    Perquè les persones no canvien. Es poden cobrir amb màscares i vestits que els permetran ser diferents durant un temps, però la veritable naturalesa sempre acaba mostrant-se i eliminant tot el que has fet creure als que t’envolten.

    -Necessitava els punts per superar el Niels -vaig contestar amb una calma que em va sorprendre. Com a mínim la meva màscara seguia sense trencar-se-.

    En Damien va mirar-me, incrèdul. La fúria donava força a les seves paraules quan, finalment, se’m va encarar.

    -¿No pots pensar en res més? -es va llençar cap a mi, empenyent-me cap a la paret, i em va donar un cop de puny a l’estómac que em va fer trontollar. Tenia els ulls brillants-. ¿Com pots ser tan insensible, joder? ¿Com... pots?

    No sóc insensible, idiota. ¿Per què no ho entenia? No més que el Niels, o que qualsevol altre dels que hi ha aquí. Volia cridar, i colpejar-lo. No més que la noia a qui he matat. Era ell qui havia de canviar. Però no sé com dir-t’ho. Odiava aquella sensació d’impotència. No tens cap dret a dir-me això. Odiava que es cregués la meva actitud. No saps res de mi, no em coneixes. Odiava que insistís en la seva manera de fer. ¿No t’importa morir? Un foc que creia apagat de feia temps estava creixent dintre meu, encenent-me per moments.

    -¿¡No pots tu parar de ficar-te en la vida dels altres!? -vaig cridar-li, sense ser capaç de reprimir la ràbia que sentia- M’està bé que no t’agradi matar, però jo ho faré, igual que el Niels -el vaig apartar de mi amb brusquedat-. ¡No tens cap dret a mirar d’evitar-ho, o a fer-nos sentir culpables!

    En Damien va fer una passa enrere, espantat. ¿No és el que esperaves?

    -Mai més em tornis a dir el nom de la persona que he matat -vaig afegir, en veu més baixa, abans d’anar-me’n passadís enllà-.

Alfil

    El terra que trepitgem s’ha convertit en un taulell d’escacs. El requadre on m’estic jo és negre, i a les caselles blanques dels meus costats s’hi troben el rei i un cavall. Imagino que això em deu convertir en alfil.

    Miro cap a on puc avançar. Necessito desesperadament passar a una casella blanca, però sóc incapaç de fer una passa cap endavant, un moviment directe. Sempre he preferit evitar els problemes, actuar com si no existissin, esquivar-los. La línia recta no és un moviment vàlid per mi. Així que em moc en diagonal.

    Miro als meus peus. Torno a trobar-me en una casella negra. Em moc, un cop més, de la mateixa manera, i altra vegada estic en un espai negre. El blanc és molt a prop; totes les altres peces poden canviar de color amb facilitat, ¿per què jo no? M’hi esforço, intento passar del negre al blanc per arribar a la llum.

    Sento que si ho aconseguís tot canviaria, que potser trencant la norma podria ser feliç, i lliure, i tot el que volgués. Al cap i a la fi, és només un petit moviment. Si lluités una mica més per aconseguir-ho, és possible que ho aconseguís. Només una mica més. No pot costar tant...

    Però cada cop que intento avançar, sense evitar l’enfrontament, acceptant amb calma la pèrdua de tot el que he sigut fins ara, topo contra un mur de vidre que m’impedeix passar. El que veig a l’altra banda és l’únic que demano; no entenc per què no ho puc tenir. Només és un color, un canvi diminut. Un pas insignificant... cap a alguna cosa que no conec.

    ¿Per què no puc canviar?

    ¿És culpa meva?

Hermano mío

            Querido hermano;

no es por tu culpa que murieron nuestros padres.

    ¿Sabes? Desearía que empezaras a valorar tu vida. Si tan solo pudieras darte cuenta del alivio que sentí al ver que, incluso cuando ellos ya no estaban, tú seguirías a mi lado... ¡Si solo dejaras de pelear, de abandonarte a la bebida, si solo pudieras perdonarte...! ¿Por qué no te das cuenta de todo lo que quiero decirte? ¿Acaso fue tu culpa que te mandaran a pelear en un sitio tan alejado?

    Aquella guerra monstruosa jamás nos había arrebatado nada. Sabíamos que estaba, pero todos los que hablaban de ella, todos los que morían en la lucha, eran desconocidos para nosotros. ¿Es que lo has olvidado? ¿Por qué no recuerdas lo felices que fuimos cuando te dijeron el lugar al que irías? ¡Un sitio tranquilo que no hiciera peligrar tu vida...! ¡Tu vida nos importaba, maldita sea! ¡A mí y a nuestros padres! ¡Incluso a ti!

    No tienes ninguna culpa de lo que pasó. Entiéndelo, por favor. Sus vidas se perdieron, ¡pero no por eso debes tirar la tuya a la basura! ¡No por eso van a volver! Desearía, hermano mío, que olvidaras el pasado y perdonaras los errores que ambos cometimos. Porque, aunque ellos ya no estén, yo siempre me quedaré para apoyarte, como he hecho hasta ahora...

    He tratado de decirte esto en numerosas ocasiones, siempre con la esperanza de encontrar las palabras adecuadas, aquellas que pudieran llegarte al corazón. Pero empiezo a pensar que unas palabras nunca van a lograr tal cosa, y que jamás podré recuperar al hermano que deseo, el que quiero de verdad.

    Porque, a pesar de todo, a pesar de lo que puedas pensar, te estoy agradecida por seguir luchando contra el dolor de nuestro pasado. Te agradezco todo lo que tratas de hacer por mí.

    Y, por encima de todo, te agradezco que sigas vivo.

    Gracias, hermano.

Luguria

Sigo lloviendo por ti

(Este poema no es mío, sino de Joan Sierra,

al que he mencionado anteriormente en este blog)

He llovido tanto que ya no sé cuándo empecé,

ni cuándo terminaré.

Me levanto y te busco;

no veo nada, la casa está inundada.

Abres la ventana.

Abres la puerta

de mi corazón.

Sacas el agua, me das la mano

y me libras del mar que he llorado.

Aunque no sé si es mío o tuyo;

solo espero que sea nuestro.

Me ahogo, intento salir del agua.

Me agarras de la pierna,

no me dejas ir.

Solo me hundes más.

Odio amar eso de ti. Odio amarte a ti.

Pero entonces, cuando me doy por vencido,

me llevas a la superficie

y me enseñas a nadar hasta la orilla.

Solo hasta allí.

¿Lo haces para que no vuelva a por ti?

Entonces, solo, salgo a la calle.

Sigo lloviendo.

Esta vez llevo paraguas para que no me miren;

pero el paraguas parece papel cuando te recuerdo,

y así es, vuelvo a estar mojado.

Esta vez no estás ahí para secarme.

No lo entiendo,

lluevo demasiado,

vuelvo a ahogarme,

y acabo ahogándome junto a ti.

¿Quieres que lo hagamos de nuevo?

No hay respuesta a esa pregunta.

Tú eres la respuesta y la pregunta.

No sé cómo.

Pero me encanta.

Eterna metralla

Valerós soldat que torneu de la guerra,

digue'ns per què el món ha d'acabar així.

En un infern de metralla, foc i bojos

que perden la ment encalçant l'enemic.

Vos sabeu el futur que ens espera,

¿per què doncs no atureu aquest joc?

¿No n'hi hagués prou de robar a la foguera

l'aire que li ofereix vida després de sa mort?

Normative - Capítol 5

Capítol 5:

Bogeria de foc

    Vaig mirar al punky del meu costat abans d’avançar una passa per situar-me sobre la línia blanca que acabava de marcar-se al terra, des d’on hauríem de disparar. Em vaig treure la pistola de la butxaca i vaig apuntar. Em tremolava el pols. No sabia per què.

    Em vaig veure com si, de sobte, em trobés fora del meu cos. Amb la pistola, el dit sobre el gallet i la mirada fixa endavant. L’objectiu a un tret de distància. El tacte de la pistola em transportava al passat, al dia en què s’havia torçat la meva vida i se n’havia destruït una altra. No podia disparar. En comptes de la diana, tenia davant meu el noi a qui havia matat. Vaig tancar els ulls. Només era un record, em vaig dir. Només... un... record.

    La gent del meu voltant apuntava entretancant els ulls. Van començar a ressonar trets i jo, sense obrir els ulls, els vaig imitar. Vaig deixar pas al punky. No m’atrevia a mirar on havia anat la meva bala, però sabia que havia fallat. Per culpa del passat. Altra vegada.

    Em vaig allunyar uns metres de la línia de tir, de la gent que disparava, de tot allò que formava el meu present. Abans d’inscriure’m a les llistes de Normative m’havia assegurat de poder guanyar les proves. Havia tornat a disparar amb l’esperança que, si m’entrenava prou, aconseguiria deixar de pensar en el nen a qui havia assassinat quatre anys enrere. M’havia preparat per tornar a matar. ¿Per què no podia disparar a una simple diana? Sentia una necessitat imperiosa de pegar, de trencar coses, de fer mal a qui fos. Però era presoner de les meves pròpies cadenes, que m’impedien actuar amb llibertat.

    Algú se’m va posar al costat. Em vaig girar amb ganes de fer-lo fora i vaig veure que era el nen d’ulls grisos. El foc que em cremava es va apagar al veure’l. D’alguna manera, produïa un efecte calmant.

    -¿Per què no has disparat al centre? -va preguntar amb veu neutra- He vist els teus informes. La teva habilitat és el tir. No em crec que hagis fallat... si no era la teva intenció.

    Em vaig girar cap a ell amb la ràbia que tornava a encendre’m.

    -¿I què si he fallat? Només és una prova -li vaig aguantar la mirada un moment i després vaig acotar el cap-. ¿Per què vens?

    -Curiositat -va fer, encongint-se d’espatlles-. Em dic Nahuel, per cert. Volia estar segur que la teva identitat era certa abans de confiar-te qui sóc.

    -¿Però què li passa a la gent d’aquí amb els noms i les identitats? -vaig riure de mala gana- Tampoc és com si fóssim de la secreta ni res.

    Ens vam quedar una estona en silenci. Cada pocs minuts avançava una nova parella en direcció a la línia blanca. Apuntaven. I disparaven. Vaig concentrar-me en el ritme de la prova: silenci; apuntar; disparar. A la fi va comentar:

    -¿No és curiós? Normative ens fa lluitar entre nosaltres fins per aconseguir el berenar, però en canvi no hi ha hagut ni mica de competitivitat en la primera prova. ¿Per què?

    No hi estava d’acord, però tampoc em va semblar necessari comentar-ho.

    -¿Has guanyat? -va ser tot el que vaig dir. Va assentir lleugerament rígid- No sabia que Niels fos tan mal tirador.

    -I no ho és -va replicar-. Però jo sóc bo. És difícil superar-me... -per la mirada que em va llançar, no hauria pogut dir si em reptava o jugava amb mi. Es va encongir d’espatlles- Suposo que algun dia ens tocarà enfrontar-nos. Serà interessant.

    No havia acabat la frase quan es va sentir un crit. Ens vam girar cap al lloc d’on provenia. La pèl-roja mirava amb els ulls brillants de fúria el marcador de la pantalla que hi havia sobre la seva diana. Hi deia: 1r jugador-9 ; 2n jugador-10.

    -Sembla que no li agrada perdre -va comentar Nahuel en veu baixa-.

    La tia es va treure la pistola de la funda que portava penjada a la cintura i la va aixecar cap al sostre. Els adolescents del seu voltant se’n van començar a apartar, fins que només van quedar ella i el seu contrincant al mig d’un cercle de gent que s’empenyia. Va apretar el gallet. Una vegada. Dues. L’habitació ressonava amb els seus trets, i uns quants nois es van posar les mans a les orelles.

    Abans del tercer tret, va canviar totalment la direcció del canó de l’arma. Sense donar-nos temps per reaccionar, va disparar contra el noi castany que es mantenia dret al seu costat, retorçant-se els dits. El cos va caure amb un cop sec. Una noia li va córrer al costat per prendre-li el pols, però jo ja sabia que no era necessari. El castany havia mort.

    La pèl-roja semblava nerviosa. Va passar-se la pistola d’una mà a l’altra, es va aturar i va repetir el gest. Em vaig trobar amb la mirada d’en Damien, que s’havia mantingut apartat. Expressava pànic. El típic pànic de quan una tia del teu institut es torna boja i li dona per matar la gent.

    Sí, ho sé. És una cosa que passa tots els dies.

    Acomiadant-me ràpidament del Nahuel em vaig acostar al meu amic ros. No veia en Niels, i per algun motiu això em va preocupar. De seguida que vaig arribar a on es trobava, em va agafar pel braç i em va allunyar de la multitud.

    -El Niels -va fer amb veu trencada-. ¿On és el Niels?

    -Ha marxat després de perdre -va contestar Nahuel, que m’havia seguit, abans que jo pogués dir res-. No sé a on es dirigia, però ha anat cap a la zona de les habitacions.

    Me’l vaig mirar, sorprès. No se li escapava res. No fallava a les proves. Era capaç de seguir les converses d’altra gent sense que s’adonessin que hi era. Tot i la seva edat, tot i la tristesa que habitava els seus ulls, aquell nen em feia cada cop més por.

    -¿Què ha passat? -va murmurar en Damien- ¿Per què ha perdut?

    Va clavar la mirada en el noi d’ulls grisos amb intensitat, com si aquest gest li pogués donar la resposta que buscava. La preocupació li entelava els ulls.

    -Esperava que els assassinats no comencessin fins d’aquí a uns dies. A partir d’ara, un comptador ens sumarà punts cada cop que superem una prova o que matem a algú -va acotar el cap-. El Niels... no està acostumat a perdre. Voldrà guanyar. I em fa por que això el faci caure. No vull...  no vull que ningú li faci mal.

    -D’acord -li vaig respondre-. Jo tampoc ho vull. Anem a buscar-lo abans que la multitud embogeixi.

    Gairebé esperava que en Nahuel ens acompanyés, però no ho va fer. Es va limitar a assentir amb el cap i marxà en direcció contrària, deixant-me amb un sentiment estrany. Em vaig girar cap al Damien intentant somriure.

    -Vinga, amic -el vaig mirar als ulls-. No et preocupis encara.

    Alguna cosa havia canviat en els passadissos de les habitacions quan els vam recórrer buscant el Niels. Els nois amb qui ens vam creuar ja no semblaven amigables; tenien les mandíbules serrades i ulls de sospita. Des de la primera mort, tothom al teu voltant era un enemic. Tots podien clavar-te un punyal a l’esquena quan menys t’ho esperessis, trair-te per pujar al carro d’algú amb més possibilitats de guanyar.

    Res d’això em preocupava. El Niels era poderós, més que la majoria gràcies al seu do. Estava segur que quedaria bastant amunt en les puntuacions de les proves utilitzant només el seu físic espectacular i la tranquil·litat que mostrava en tot moment. I en Damien també em seria útil. Els seus coneixements sobre el lloc, tot allò que el seu germà li havia explicat de les proves, podien significar la supervivència quan comencés el caos. Si és que encara no havia començat.

    També m’agradava tenir l’aprovació de la pèl-roja. M’estava bé que fos ella qui cometia el primer assassinat, perquè la por que amb això causaria m’estaria permetent girar la situació al meu favor. Si hi sumàvem el fet d’haver guanyat el Yukio en combat i la bona relació -si és que se’n podia dir així- que havia aconseguit amb el Nahuel, m’estava envoltant d’un bon equip.

    Des del principi havia sabut que guanyaria. Però no em podia relaxar; havia fallat la prova de tir, i m’havia d’assegurar que no tornés a passar. Amb les celles arrufades, vaig obrir la porta de la nostra habitació, on havíem decidit mirar primer, però ell no hi era. La vaig tornar a tancar.

    -¿A on anem ara? -va preguntar en Damien, nerviós-.

    Vaig donar una ullada al nostre voltant.

    -¿El teu germà et va parlar d’algun amagatall secret? -davant de la seva negativa, només vaig poder encongir-me d’espatlles- Doncs no ho sé. Seguim explorant passadissos. Potser en algun el trobarem.

  

    No el vam trobar fins al cap de mitja hora. Els cops de metall contra metall ressonaven per unes escales que baixaven cap a la part més recòndita de Normative. Vaig mirar en Damien inquisitivament; com jo ho veia, si el Niels realment estava allà, el millor que podíem fer era deixar que la lluita seguís el seu curs i el nostre amic guanyés per la seva pròpia mà. No teníem cap dret a ficar-nos-hi.

    Però en Damien no compartia la meva opinió. Em va agafar el braç amb força i va córrer escales avall. El vaig seguir a desgrat, tot i que també sentia curiositat per com devia lluitar el noi més seductor que havia conegut mai.

    En un replà de les escales es trobaven dues siluetes que combatien amb ràbia, llançant-se endavant per descarregar un cop darrere l’altre amb tanta velocitat que era difícil de seguir.  Tot i la rapidesa, em va sorprendre adonar-me que en cap moment l’estocada arribava a l’objectiu. Ens hi vam acostar una mica més, prou com per distingir que un dels dos era, efectivament, en Niels. L’altre era més prim i baix d’estatura, però ho compensava amb un moviment constant i una agilitat sorprenent. Els cabells, llargs i negres, li volaven cada cop que esquivava la porra del Niels.

    En Damien m’agafava el braç amb força, amb els ulls clavats en l’escena que teníem davant. El que per mi era simple curiositat, per ell era pur terror. Va afluixar una mica la pressió amb què m’agafava, i per un moment em vaig tranquil·litzar. Però, de sobte, es va llançar endavant. Va córrer cap als dos combatents i es va situar entre el Niels i l’altre, desarmat, en el mateix moment en què el noi més baix dirigia un punyal al pit del nostre amic. Després d’això tot va anar molt ràpid. Adonant-se del que estava a punt de passar, el Niels es va quedar paralitzat. El seu oponent va reaccionar de la millor manera possible, donades les circumstàncies. Incapaç d’evitar el cop, va frenar l’impuls desviant la fulla cap a un costat. El punyal es va clavar al braç d’en Damien, que va tentinejar.

    Mirant amb hostilitat el Niels, el jove de cabells negres va arrencar-se una tira de tela de la samarreta i, traient amb compte el ganivet, la va utilitzar per aturar la pèrdua de sang. Va eixugar la sang del punyal passant-ne la fulla pels texans grisos que portava i va renegar en veu baixa abans de girar-se cap a mi.

    -¿Anaves amb ell?

    M’hi vaig acostar sense gaires ganes. El comportament d’aquell noi m’era incomprensible. ¿Per què salvava la vida d’algú que acabava d’espatllar-li la lluita? ¿Per què no veia positivament acabar amb dues persones en comptes d’una? El resultat hauria sigut l’obtenció de més punts. ¿Potser el preocupava la possibilitat que, si no ho feia, jo m’afegís al combat? Era possible que mirés d’evitar un dos a un. Va dirigir-me una mirada fosca i impenetrable. No, el motiu no tenia res a veure amb els punts. Estava ajudant el Damien perquè sí. Per una raó tan simple com que el cop no anava dirigit a ell.

    -Sí -vaig replicar-. És amic meu.

    -Ajuda’l a caminar. Ho necessita -no vaig fer gest d’acostar-m’hi. ¿i si era una trampa? Va posar els ulls en blanc-. Et preguntes per què he desviat el cop. -no vaig respondre-. M’ha semblat que és dels que entren a Normative perquè toca, i no perquè vulguin. No estic disposat a acabar amb la vida de les poques persones civilitzades que es poden trobar aquí.

    -El Niels és bo -va gemegar en Damien-. Si no vols fer mal a les persones civilitzades -va afegir amb dificultat- deixa de lluitar amb ell.

    L’altre va esbufegar.

    -Doncs per ser civilitzat no sembla que li importi gaire matar. A més, és ell qui ha atacat primer. No em faig responsable de les conseqüències que comportin les accions estúpides.

    Em vaig posar alerta. En Niels ja havia matat. Això significava que ara la seva puntuació devia estar per sobre de la meva. M’hi vaig acostar vigilant els seus moviments. La tela blanca amb què el noi del punyal havia embenat el braç del Damien ja estava xopa de sang. Vaig analitzar les meves possibilitats. Tenia quatre opcions: o marxava d’allà i m’entregava a la lluita pels punts, oblidant-me dels meus amics; o ajudava en Damien a sortir d’allà i el portava a la infermeria, que em costaria de trobar; o em creia que el de cabells negres no ens volia enganyar i deixava que la situació continués com una conversa normal i corrent. La quarta opció era aprofitar que estava distret per atacar-lo a traïció, aconseguint els meus punts i protegint els amics alhora.

    En Damien, aliè als meus pensaments, va allargar el braç cap al jove de cabells negres i li va somriure dubitatiu.

    -Sento haver-vos interromput. Em feia por que li fessis mal -va acotar la mirada. Alguna cosa en el seu to em deia que la disculpa anava més pel Niels que per l’altre-. Ens coneixíem d’abans de Normative, i tot i que no sóc gran cosa en batalla el meu primer instint ha estat protegir-lo -darrere seu, en Niels es va regirar incòmode-. Em dic Damien, per cert.

    -Ethan -va replicar el del punyal encaixant amb ell. Se’l va mirar pensatiu un moment i va afegir:- em recordes un noi que he conegut aquest matí. Busca’l, es diu Bitha. T’anirà millor la seva companyia que la d’aquests dos.

    Després d’assenyalar-nos amb un gest sec se’n va anar escales avall, sense mirar enrere. Fins aleshores no em vaig fixar en l’aura de poder que desprenia. Arribaria un moment  en què m’hi hauria d’enfrontar. I, de sobte, no estava tan segur de poder guanyar.

Fénix Oscura

Toda rayos y cenizas,

tan cambiante, tan cretina,

como el buitre que devora

ésta vida que has tenido.

Eres pura adrenalina

y me das lo que necesito;

soltando mi rabia,

volviéndome adicto.

Como el peligro que acecha

es lo que tú me produces:

una jaula y tanta gloria,

mi pura fénix oscura.

Record d'una rosa

Ja fa dies, potser anys,

que mon cor segueix la flaire,

únic regal de la marxa

que implacable el va trencar.

I no és fins el bosc d'espines,

ple de sang i de bellesa,

que l'olor d'aquestes roses

li recorda el teu oblit.

No sé quan la vida acaba,

ni tan sols si sé estimar;

però aquesta teva flaire

fins la mort em seguirà.

Por el beso que nunca tuve

Por lo que a mí respecta, ¿qué decirte?

si me dejaste tirada y aun así pudiste irte.

¿Qué pensar de los deseos que solo a ti te confié

cuando tú me abandonaste por tratar de hacerme bien?

Echo de menos los abrazos que jamás llegué a pedirte,

y me lleno de añoranza al pensar estar contigo.

¿Dónde fueron tus promesas, que ya el viento se llevó?

Tal vez duerman con las penas

que adornaron nuestro amor.

Només somric

I en la nit brilla

el teu record.

Estrelles d’ambre,

il·luminant-te,

fent que t’elevis

per sobre els altres.

Veig en la fosca

el temps que marxa

i sense caure-hi

només somric.

Vers d'amor 7

Enrosca les cames,

mira el llit i avança,

estreny-me d’amor;

que la llum ens encalça.

Normative - Capítol 4

Aquest és, de moment, el meu capítol 

de Normative preferit, així que

només puc esperar que us agradi.

Capítol 4:

La katana de Yukio

    Ens va conduir fins la sala dels elevadors i, des d’allà, vam seguir un altre passadís. La Scarlett caminava darrere nostre, en silenci, una mica apartada. Encara devia portar l’arma a sobre, vaig pensar. Hauria d’estar atent per si canviava de mans.

    En Damien, el Niels i jo avançàvem de costat, parlant el mínim. Amb el balanceig dels braços al caminar vaig fregar el d’en Niels, i em va recórrer un calfred. La seva pell era càlida, agradable. Em vaig forçar a recordar que no em podia agradar el Niels perquè, ¡joder!, jo no era gay. I tampoc em podia distreure del que havia anat a fer a Normative. No podia sentir. No podia estimar. Només matar. Matar. Matar.

    Matar, matar, matar. El record de la sang calenta regalimant-me pels braços pàl·lids, la fredor de l’aire contra la meva pell mentre el cor se’m congelava. Els ulls d’aquell noi a qui mai coneixeria que perdien llum, vida, humanitat. I l’odi. L’odi que vaig sentir per part del pare el dia del judici. L’odi del públic que seguia les paraules del jutge amb expectació, esperant el veredicte final. La gent que em volia veure mort. Mort, matar, sang, odi, foscor. Se m’emportaven com havien fet aquella vegada, quatre anys enrere. No em volia tornar a perdre. No em podia tornar a perdre. Feia massa mal.

    Les nostres passes ressonaven per l’estret passadís. Sentia una llàgrima regalimant-me galta avall, però la llum era massa tènue com perquè ells ho vegessin. No m’imaginava què devien estar pensant els altres en aquell moment; m’hauria agradat saber-ho. En Damien tremolava. Potser era pel fred. Allà dins hi feia molt de fred.

    Però potser no era el fred, el que el feia tremolar.

    En canvi, en Niels caminava amb seguretat. La seva samarreta negra, de màniga curta, feia onades als corrents d’aire. La seva expressió era seriosa, potser absent. ¿En qui devia pensar el noi que podia tenir a qui volgués?

    Finalment vam arribar a un punt on el passadís s’obria per transformar-se en una habitació immensa semblant a un gimnàs. El terra estava encoixinat, i les parets ocupades per espatlleres metàl·liques. Al centre de la sala hi havia una munió de gent, tots armats i llançant-se cap endavant contra alguna cosa que no arribava a veure. Ens hi vam acostar. El Zakary somreia amb suficiència.

    Ens va fer aturar-nos a uns deu metres de distància.

    -Disfruta l’espectacle -va xiuxiuejar-.

    Es va sentir un crit de guerra des del centre del grup. Una espasa va segar l’aire amb un xiulet i va fer caure tres dels nois que l’envoltaven. Amb la següent estocada de l’arma la vaig poder distingir: era una katana japonesa. ¿Llavors era el Yukio, el que lluitava contra tots aquells?

    Un nou moviment de la katana va fer caure cinc adolescents més, deixant al descobert la persona que l’empunyava. Un noi japonès una mica més jove que jo dansava espolsant-se els atacants de sobre amb un sol moviment d’espasa. La seva rapidesa i habilitat eren impressionants, així com la gràcia dels seus moviments. No vestia cap armadura. Les seves robes eren blanques, simples, i ressaltaven la morenor del seu cos. Va acabar el combat sense haver donat cap mostra de cansament, fent una reverència a tots els rivals vençuts.

    M’hi vaig acostar. Yukio s’estava guanyant la popularitat a força de guanyar, i jo estava decidit a aprofitar qualsevol tècnica que funcionés. Tot i saber el risc que suposava, necessitava el respecte de tants com pogués.

    -¿On són les espases? -vaig preguntar amb indiferència, passejant la mirada pel gimnàs- Vull un combat amb tu.

    La seva expressió no va patir el més mínim canvi. Em va indicar la porta d’una habitació interior sense obrir boca i es va asseure amb les cames creuades.

    Vaig tornar al cap de poca estona. L’espasa que havia escollit jo no s’assemblava en absolut a la seva katana, però la sentia molt més còmoda al tacte. La meva era una de les anomenades bastardes, d’empunyadura gruixuda adaptable i fulla de tall fàcil. Yukio m’esperava dret, amb l’espasa clavada al terra i la mirada baixa. El vaig envestir, pensant que aquest moment seu de distracció era idoni. Sense ni tan sols mirar-me es va fer a un costat, esquivant la meva espasa, i em va tornar l’atac. Vaig aconseguir aturar el cop, però la seva força em va fer tremolar. No podia perdre, em vaig dir. No sabia perdre. L’única opció era guanyar.

    Aquesta vegada no vaig dirigir el cop al tors, sinó a les cames. Si aconseguia desequilibrar-lo tindria la batalla guanyada. No ho vaig aconseguir per poc; a l’últim moment va saltar per sobre de la meva bastarda, però li vaig fer un tall al turmell. Em va envair una sensació de plaer al sentir el seu esbufec de dolor, i aquest instant de distracció per part meva el va utilitzar per colpejar la meva espasa amb la seva katana, fent-la caure a terra i deixant-me sense arma.

    Vaig haver de recórrer a tot el meu autocontrol per no abandonar. Em vaig aferrar a l’última opció que em quedava: provocar que també ell perdés l’espasa. No s’ho esperava. I jo ho sabia. Quan vaig saltar sobre seu ja era massa tard; vam caure els dos a terra i vam rodolar barallant-nos per la katana.

    Lluitant contra Yukio en el cos a cos més difícil que havia tingut mai, vaig arribar a veure per uns instants en Damien i el Niels que em miraven. Els seus ulls brillaven amb admiració. Seguien cada moviment del combat. No podia fallar. No podia perdre. Els havia de demostrar que era el millor.

    Amb un últim cop sec li vaig fer perdre l’arma. Em va donar un cop de puny a la cara, i jo l’hi vaig tornar. Ja no estava preocupat. Aquell noi era el millor espadatxí que havia conegut fins ara, potser el millor que coneixeria mai, però el seu cos no estava preparat per una lluita a cops de puny. Era de complexió més aviat prima, fibrat però sense músculs marcats. Fàcil de vèncer.

    Tot i això, en Yukio es negava a perdre. Cada cop em pegava amb menys força, però seguia intentant-ho. Em va donar una patada amb el peu ferit i se li van omplir els ulls de llàgrimes pel dolor.

    -Deixa’m -va gemegar, esgotat-. Tu guanyes.

    El vaig deixar anar. Fins i tot després d’haver-lo vençut, no podia evitar sentir un gran respecte per aquell noi japonès que lluitava com si ballés, amb suavitat, amb elegància. Li vaig donar la mà.

    -Ets el millor contrincant amb qui m’he enfrontat mai -li vaig comentar amb sinceritat-. M’alegra que ens haguem conegut.

    -No cal que digui que tu també has sigut el meu millor rival -va riure, aixecant-se amb dificultats-. Mai ningú m’havia guanyat. No m’agrada perdre.

    -Em sembla que avui ho ha vist tothom -vaig replicar-. Però vine. T’hem anat a buscar per parlar d’un tema concret, i ja hem perdut molta estona. Necessitem que ens diguis el que sàpigues sobre l’arma de Nickson. ¿Qui et va dir que la trobaries aquí?

    L’expressió se li va enfosquir.

    -No estic autoritzat a parlar d’això -em va respondre amb un to gèlid, i va desaparèixer entre la multitud-.

     -¿Per què s’havia de tancar en banda? -es va queixar en Damien mentre els explicava com havia anat la conversa amb Yukio- Aposto a que sap molt més del que aparenta.

    -A mi em preocupa més el que ha dit abans de marxar -va comentar en veu baixa la Scarlett, parlant per primera vegada des de feia molta estona-. “No estic autoritzat a parlar d’això”. ¿Autoritzat per qui? ¿Pel director? És l’única persona que ens pot donar ordres, dintre de Normative. Qualsevol altre adult que ho fes aniria en contra de la llei.

    Ens vam quedar en silenci. En Zakary va començar a tirar pel passadís que havíem utilitzat abans i els altres el vam seguir. En Damien tenia raó; Yukio sabia molt més del que aparentava. Però de moment em semblava millor deixar-li l’espai que necessités. Algú tan lluitador no revelaria el secret al primer que ho intentés. Si volíem que ens expliqués el que sabia calia demostrar-li que estàvem en el mateix bàndol; al matí següent seuria amb ell al menjador i miraria de parlar-hi. Li proposaria una aliança si em donava tota la informació que tingués.

    Al cap d’un moment ja tornàvem a ser a la sala on havíem començat, la dels elevadors. Ens disposàvem a pujar cap a les habitacions quan la veu del director va començar a ressonar per tot l’edifici.

    -Que tots els estudiants es dirigeixin al menjador. Hi haurà una petita prova per aconseguir el berenar. Porteu del gimnàs l’arma de tir que millor us vagi. La necessitareu.

    Vaig tancar els ulls. ¿Hauríem de combatre fins i tot per tal d’aconseguir el menjar? ¿O seria una prova senzilla, com la del matí? Cansat, vaig tornar a obrir-los. No importava. Fos el que fos i contra qui fos, la superaria. El tir era el meu fort. Era estúpid preocupar-se. Vaig mirar els meus companys.

    -¿Algú necessita anar al gimnàs a buscar armament? -els quatre van negar amb el cap- Doncs comencem a tirar cap al menjador -i vaig afegir amb to sarcàstic- Deixem-nos sorprendre amb l’originalitat d’una nova prova.

    El menjador començava a omplir-se de gent. Per primera vegada em vaig adonar de la quantitat d’adolescents que hi havia; molts més dels que havien arribat a la sala dels elevadors amb mi. Hi devia haver més grups, vaig deduir. Uns tres o quatre grups de quaranta persones cadascun. Unes cent-cinquanta persones en total.

    Uns monitors encaputxats i amb ulleres fosques perquè res els distingís els uns dels altres i nosaltres no els poguéssim reconèixer ens estaven repartint en files. Les files s’organitzaven per parelles. A mi em van posar al costat d’un noi bastant més gran que jo, que tenia la boca tapada per un buff de calavera i els cabells d’estil punk. Portava els costats del cap rapats, i la part del centre realçada en una cresta de coloraines. No li vaig preguntar com es deia. Ell tampoc va demanar el meu nom. Ara érem rivals.

    El menjador semblava més gran ara que tothom estava ordenat. S’havien format cinc files de quinze parelles cadascuna, tots mirant la paret oest, que s’alçava blanca i daurada. Es van obrir unes comportes quadrades davant de cada filera d’estudiants, i tot seguit hi van aparèixer hologrames de dianes.

    ¿Competició de tir? La tenia guanyada. Cap punky, per gran que fos, em podia superar. El que no entenia era la relació de la competició amb el berenar. Potser només berenaria el guanyador. Com fos, no importava. Inconscientment ja estava calculant el moviment que em caldria per arribar amb un únic tir al centre de la diana des de la distància a què ens trobàvem. Si no hi havia canvis, eren uns vuitanta metres. Amb la meva MP-TB d’últim model seria un tir fàcil i net.

    Em vaig girar per veure qui era la parella de darrere nostre i em vaig sorprendre de trobar-hi el nen d’ulls grisos amb Niels. El Niels estava tan tranquil com sempre, somrient despreocupadament. Els ulls grisos del nen, al contrari, havien canviat. Els tenia buits. Mirava fixament el terreny mentre se li desplaçaven d’un punt a l’altre calculant la distància de tir. Els cabells, negres i despentinats, li queien amb suavitat fins a mitja cara, i tenia els llavis tan apretats que es convertien en una línia blanca. Ni tan sols em va veure.

    Una mica més enllà vaig veure en Damien amb una noia de cabells fúcsia que anava vestida amb una samarreta d’unicorns. Parlaven animadament, i tot i que no vaig poder sentir el que deien el seu llenguatge corporal era amistós. Se’m va escapar un esbufec. ¿Realment li calia caure bé a tothom? En uns minuts estarien competint. Que es centressin en la prova i deixessin estar el que fos de què estiguessin parlant. Però ja sabia que el meu amic no em faria cas.

    Vaig esperar que ens avisessin de quan podíem començar sentint-me tens. Feia temps que no mostrava en públic les meves habilitats com a tirador. En aquell moment, quan havia comès el crim, la publicitat hauria estat massa negativa, i no m’hi podia arriscar. Des de llavors només havia practicat la punteria dins de casa o al bosc, on no em podia veure ningú. ¿I si algú em reconeixia?

    Un mal pressentiment em va fer girar-me amb la pistola a la mà. El noi d’ulls grisos em mirava com feia temps que no em mirava ningú. Per uns segons vaig tenir por i l’instint em va obligar a posar el dit sobre el gallet.

    Però els seus ulls van passar de llarg i la sensació va acabar. ¿Tan paranoic estava? ¿Per què tenia tanta por? L’escorpí em cremava el clatell. I llavors la prova va començar.