Alfil

    El terra que trepitgem s’ha convertit en un taulell d’escacs. El requadre on m’estic jo és negre, i a les caselles blanques dels meus costats s’hi troben el rei i un cavall. Imagino que això em deu convertir en alfil.

    Miro cap a on puc avançar. Necessito desesperadament passar a una casella blanca, però sóc incapaç de fer una passa cap endavant, un moviment directe. Sempre he preferit evitar els problemes, actuar com si no existissin, esquivar-los. La línia recta no és un moviment vàlid per mi. Així que em moc en diagonal.

    Miro als meus peus. Torno a trobar-me en una casella negra. Em moc, un cop més, de la mateixa manera, i altra vegada estic en un espai negre. El blanc és molt a prop; totes les altres peces poden canviar de color amb facilitat, ¿per què jo no? M’hi esforço, intento passar del negre al blanc per arribar a la llum.

    Sento que si ho aconseguís tot canviaria, que potser trencant la norma podria ser feliç, i lliure, i tot el que volgués. Al cap i a la fi, és només un petit moviment. Si lluités una mica més per aconseguir-ho, és possible que ho aconseguís. Només una mica més. No pot costar tant...

    Però cada cop que intento avançar, sense evitar l’enfrontament, acceptant amb calma la pèrdua de tot el que he sigut fins ara, topo contra un mur de vidre que m’impedeix passar. El que veig a l’altra banda és l’únic que demano; no entenc per què no ho puc tenir. Només és un color, un canvi diminut. Un pas insignificant... cap a alguna cosa que no conec.

    ¿Per què no puc canviar?

    ¿És culpa meva?