Normative - Capítol 3

Capítol 3:

Smith i Nickson

    El menjador estava ple de gent. Joves de totes les edats, majoritàriament entre quinze i divuit anys, pul·lulaven per la sala buscant un lloc buit. En Damien em va fer un gest de mà i vaig anar a seure al lloc que m’havia guardat. Prop nostre es trobava la gent que havia conegut: la pèl-roja, el nen d’ulls grisos i mirada trista, la Fioele i el Niels. La Chenoa, en canvi, es va asseure a l’altra punta del menjador.

    Just davant nostre s’havia col·locat la noia de cabells malva que havia vist sortir de l’habitació del costat. Tenia els ulls d’un blau intens, gairebé elèctric, emmarcats per unes pestanyes negres i espesses. Tenia els llavis del mateix color que els cabells, probablement gràcies a algun pigment que es devia haver injectat. Es va treure de la butxaca una microleta d’orde oral i li va donar algunes indicacions en veu baixa.

    Un noi baixet i espigat de cabells platejats es va asseure al meu costat donant un cop a la taula. El vaig observar amb curiositat. Estava molt tens, i es mossegava els llavis amb ràbia. S’hi havia fet sang, però allò que l’irritava el tenia tan centrat que no se’n va adonar. Portava una ronyonera morada. En va treure bolígraf i paper, i tot seguit es va posar a escriure amb presses. Em va allargar la nota.

            >> Quan fa que la Scarlett és aquí?

    Vaig negar amb el cap i vaig escriure sota del seu missatge:

            >> Qui és la Scarlett?

    Dissimuladament, va moure el cap en direcció a la noia de cabells malva, que seguia distreta parlant pel seu aparell d’alta tecnologia.

            >> No ho sé; quan he arribat ja hi era. ¿Per què et preocupa?

    Va fer lliscar les mans sobre la ronyonera amb un aire protector i es va passar una bona estona escrivint abans de contestar:

            >> Té una cosa que és meva. No l’he vist robar-m’ho, però només ho pot haver fet ella. Si tingués l’hora en què ha arribat i l’hora en què ha marxat de l’habitació podria posar-ho en relació amb l’hora en què m’he adonat que no ho tenia. D’aquesta manera podria demostrar que ho ha fet en el temps restant. Però si no tinc les hores només hi ha una altra opció.

    Vaig somriure a l’adonar-me de tot el que m’estava mostrant sobre ell. Una ment lògica, matemàtica. Un objecte que li importava molt, pel que semblava cobejat per altres estudiants. Havia de dormir en una habitació propera a la meva i la de la Scarlett; d’altra manera no tindria manera de saber quan n’havia sortit. I, sobretot, el detall que millor podria utilitzar: ell i la Scarlett es coneixien. No es queien bé. Interessant.

            >> ¿Com et dius? ¿I què faràs?

    Em va somriure amb els ulls negres entretancats i brillants.

            >> Zakary, Zakary Smith. Ara ho veuràs.

    Es va posar dret adoptant un posat amenaçador. Mirava fixament a la noia de davant meu, i ella va tardar només uns segons a notar-ho. M’esperava algun instant de dubte per la seva banda, però no el va tenir. Li va somriure amb seguretat i un punt de seducció.

    -¿Sí? ¿Zakary? -va mirar-lo primer a ell i després a mi, i va posar els ulls en blanc- No em diguis que l’has implicat en això. Saps perfectament que ho hem d’arreglar entre nosaltres, i que qualsevol tercer molestarà.

    -Només vull que m’ho tornis -va xiuxiuejar el Zakary amb odi-. És meu.

    -Era teu -va replicar ella, posant un èmfasi imprudent (o això em va semblar) en l’“era”-. Ja no ho és. I, ¿saps per què? Perquè això només ens serà útil si ho té algú que pugui passar a l’acció. Algú que no tingui por a la mínima.

    El reptava amb cada paraula. Si no ara, en algun moment hi havia hagut confiança entre aquest dos. Me’ls vaig mirar, seguint les seves paraules com seguiria un partit de tennis. La situació dintre de Normative es començava a posar interessant.

    -Em vau triar a mi -li va respondre el Zakary- perquè volíeu algú de qui us poguéssiu fiar. Els altres no confien en tu, ja ho saps.

    -¿Creus que m’importa? Jo només vull utilitzar-ho. Després quedarà clar qui tenia raó, friki.

    En Zakary es va abalançar sobre la noia per sobre la taula, cridant: ¡Puta de mierda! Em vaig enretirar. M’interessava la baralla, però no volia ficar-m’hi. I no volia escollir bàndol fins saber de què es tractava. Ella va esquivar hàbilment la seva envestida i li va tornar el cop, que el va llençar cap enrere. Em va llançar una mirada ràpida i va rodolar per sota la taula en un intent de fer-la caure agafant-li les cames. La Scarlett va estar a punt de perdre l’equilibri, però de seguida el va recuperar i es va venjar amb un cop de peu a les costelles.

    La lluita estava clarament desequilibrada a favor d’ella. En Damien, que l’havia començat a seguir cap a la meitat, es va llençar cap a la noia de cabells malva i la va llençar a terra.

    -¡Pareu! -va cridar, i vaig odiar la seva noblesa. ¿No podia simplement deixar que les coses seguissin el seu curs?- ¡Pareu d’una vegada, joder!

    En Niels també es va aixecar. Va agafar el Zakary per les espatlles i el va ajudar a aixecar-se vigilant que no tornés a atacar. Va mirar en Damien amb els ulls foscos, preocupat.

    -¿Què ha passat? -va fer. Vaig estar a punt d’alçar els ulls al cel-. ¿Com ha començat la baralla?

    -Ella ha agafat alguna cosa que li pertanyia a ell -vaig contestar, i tots es van girar cap a mi-. Si ho he entès bé, és un objecte perillós la custòdia del qual han assignat al Zakary. Ell l’ha guardat a la seva ronyonera i ella l’hi ha pres un moment en què ell l’havia deixada a la seva habitació. El pla del Zakary era mantenir-la en secret; el de la Scarlett, utilitzar-lo i demostrar a la resta de gent implicada que tenia raó i que passar a l’acció era la millor solució.

    En Niels va xiular amb admiració. En Damien em va somriure, sorprès.

    -Una petita venjança per haver sigut més observador que jo pel que fa als cercles numerats elevadors -li vaig picar l’ullet-. T’havia de demostrar que també sóc impressionant, i ¿no ho he aconseguit?

    Vam riure junts, però alguna cosa em va fer aturar-me. Vaig girar el cap i em vaig trobar amb els ulls de por del Zakary, que intentava lliurar-se de la grapa de ferro d’en Niels.

    -Per favor... deixa’m -el noi més atractiu no va fer gest d’apartar-se-. Ella encara ho té. Li he d’agafar. Per favor.

    -Deixa’l -va comentar en Damien-, tampoc ens pot fer res. És dèbil -tot i les seves paraules, semblava compadir-se del noi-.

    En Zakary el va fulminar amb la mirada, però no va dir res. Se’m va acostar vacil·lant. Enmig de la baralla se li havia estripat la dessuadora grisa que portava, i es tocava amb compte el braç esquerre com si li fes mal al contacte físic. Va obrir molt els ulls, en una expressió que desbordava innocència, i em va demanar que l’ajudés a treure’s la jaqueta.

    El vaig maleir en veu baixa per demanar-m’ho a mi, però vaig fer el que volia. Al veure la ferida, se’m va escapar una exclamació: més profunda que una cremada, li havia deixat tota la pell del voltant ennegrida, i començava a agafar un color verd-grisós.

    -¿Com t’ho ha fet? -vaig exhalar- ¿Què ha utilitzat?

    -Ja ho saps -va replicar-. Si has deduït tota la història sobre l’arma de Nickson d’una conversa de pocs minuts, pots entendre què ho ha provocat -sí, ho sabia, però necessitava que m’ho confirmés-. Això és el que fa l’arma si t’hi acostes massa. En només uns segons, és capaç de fondre pell, os i qualsevol material, crec.

    Me’l vaig mirar intentant detectar algun senyal que indiqués que mentia, però ell es va mantenir impassible. Gent important mataria per una arma com aquella. Tothom la voldria. ¿Per què estava allà?

    -¿Em creus? -va preguntar amb la mirada baixa-

    -Sí -vaig replicar-. No m’agrada, però et crec.

    Uns minuts més tard estàvem els cinc a l’habitació d’ells dos, prenent unes pastes que havíem demanat a la cuina. Havíem hagut de portar-hi la Scarlett a la força, i ara estava estirada al llit, de bocaterrosa, sense participar a la conversa. En Damien seguia la conversa estirat en un dels llits, pensatiu, i en Niels i jo ens trobàvem asseguts de costat al llit que quedava, el del seu davant. El Zakary estava dret davant de la porta, vigilant que no entrés ningú.

    -Abans has dit l’arma de Nikson -va comentar en Niels mirant-se les ungles en un gest que el feia semblar gairebé tímid-. ¿Qui és Nickson?

    La Scarlett va alçar la mirada se sobte i la va fixar en el Zakary. Ell li va tornar la mirada amb intensitat. Sabia que s’estaven comunicant alguna cosa, però era incapaç de descobrir què era. Vaig ullar en Damien, però no estava pendent d’aquells dos. Tenia la mirada clavada al terra, i recordant el que m’havia explicat sobre els seus sentiments pel Niels en vaig entendre el perquè.

    En Niels ens estava distraient a tots. Potser no ens aniria tan bé tenir-lo al nostre equip, al cap i a la fi.

    -Nickson sóc jo -va acabar responent amb sequedat la Scarlett-. És el meu cognom -no mirava a ningú, només al sostre-. El meu pare va inventar això, ¿ok? Ja està. Vaig entrar aquí per trobar l’arma, que ell havia amagat. ¿Únic problema? Que no estava sola buscant-la. Per algun motiu, hi havia més gent que coneixia el secret -els seus ulls van tornar a posar-se en el Zakary-. I aquesta gent la va trobar abans.

    -¿Qui més la buscava? -vaig preguntar. Un pensament m’ocupava: havia d’aconseguir aquella arma, com fos-

    -La tia pèl-roja que fa por -va contestar el Zakary-, la Chenoa i el Yukio. No sé si algú més -es va encongir d’espatlles i es va treure la ronyonera, que va deixar sobre el llit-.

    -¿Yukio? -va fer en Niels sorprès- Aquest és nou, ¿no?

    Va riure, i en Damien s’hi va afegir. ¡Tots dos semblaven tan despreocupats..! Jo mai havia tingut l’oportunitat de ser així. Només m’importava guanyar. Feia els amics per interès, i quan deixaven de ser-me útils me n’apartava. M’havia mostrat distant de família i companys, fins que vaig arribar a creure que realment no m’importaven. ¿M’havien importat en algun moment? Ja no ho recordava. Posant els ulls en blanc davant de la frivolitat dels meus amics em vaig dirigir al Zakary.

    -¿Ens podries ensenyar el tal Yukio?

    Va dubtar un segon, però de seguida li van brillar els ulls amb malícia. Li va picar l’ullet a la Scarlett, com si no haguessin intentat matar-se tan sols uns minuts abans, i va obrir la porta.

    -Sí, si no et fa por -em va somriure-. Potser fins i tot et caurà bé.