Normative - Capítol 2

Capítol 2:

Colom blanc

    Deu minuts més tard, els llums es van apagar i van ser substituïts per unes parets d’infrarojos vermells que separaven uns adolescents dels altres. Una alarma es va disparar indicant que s’havia acabat el temps. Decebut, em vaig penedir d’haver parlat amb tan poca gent. Després del noi d’ulls grisos, havia estat una estona conversant amb el ros que havia vist amb l’asiàtica. Els últims dos minuts els havia perdut passejant per la sala en un intent de trobar un rostre confiat, però no hi havia hagut sort. Allà tothom semblava tancar-se fins al fons, elevant al seu voltant una muralla rere l’altra.

    Vaig mirar al meu costat, on sabia que es trobava ara en Damien, el ros. M’havia sorprès fins a quin punt semblava obrir-se aquell noi de quinze anys tot i acabar-me de conèixer. Em va somriure a través dels infrarojos, i li vaig tornar el gest. M’agradava, el Damien. Podia ser un bon amic, potser l’únic que arribaria a fer fins que em gradués de Normative.

    Aquest cop no hi va haver holograma; i fins i tot si n’hi hagués hagut, no l’hauríem pogut veure a través de les parets de llum vermella. La veu del director va ressonar pels altaveus, sobresaltant-nos a tots:

    -Bé, ¡molt bé! He observat, juntament amb tot l’equip, el curs que ha anat seguint la primera prova, i puc afirmar que ha estat un èxit. Ens hem anotat quins eren els primers moviments de cadascú, i qui prenia la iniciativa en cada moment. Tot això importarà més endavant, com espero que sabeu -es va aturar un moment, i pel to que va utilitzar hauria jurat que s’estava rient de nosaltres-. Demà realitzareu la segona prova. Ara disposeu d’unes hores per conèixer l’espai i organitzar-vos els dormitoris.

    Les barreres d’infrarojos van desaparèixer, i es van obrir quatre portes. Eren metàl·liques, una a cada paret de l’habitació, però cap s’assemblava a la d’entrada. Malgrat tot, ho havia de ser; havíem estat en aquella habitació des que havíem entrat, al principi de la jornada, fins ara, acabada la primera prova. Vaig recordar el gas que ens havia impedit veure-hi durant uns minuts. Potser aquella era la resposta.

    En Damien se’m va acostar.

    -¿Vols que compartim habitació? Tinc entès que són de tres...

    -Perfecte -vaig contestar sense ni mirar-me’l-. ¿Tens entès? ¿D’on ho has tret, que es comparteixen? -em va venir un sobtat interès pel tema. Qui li hagués dit allò podria resoldre el meu dubte-. Escolta, ¿saps si hi ha alguna manera de traslladar unes quaranta persones d’una sala a una altra en menys de dos minuts?

    -M’ho va dir el meu germà -es va encongir d’espatlles-. Ell es va graduar aquí fa dos anys. I no, no ho sé. Tot i que... -es va ajupir per examinar els cercles numerats on ens trobàvem feia poca estona- Imagina que això no fossin cercles dibuixats a terra sinó alguna mena d’elevadors. En aquest cas, ¿no es podria fer?

    La seva explicació tenia sentit. Em vaig maleir per no haver-hi caigut abans, però no vaig poder evitar veure amb orgull que el meu aliat gaudia d’una gran capacitat d’observació.

    -¿Qui més pot anar a la nostra habitació? -em va preguntar passejant els ulls per la sala- ¿Alguna noia?

    Vaig posar els ulls en blanc, sense saber del tot si parlava seriosament o no. No em desagradava la idea, però aquell no era el lloc ni el moment per parlar de noies, i no ens podíem permetre malgastar les nits flirtejant. Necessitàvem un noi. Algú útil, però que no ens suposés cap perill. Vaig desfer-me ràpidament de la possibilitat de convidar-hi el jove d’ulls grisos; en certa manera, aquell nen em feia por.

    -No. ¿Amb quins nois has parlat fins ara? ¿De qui ens podem fiar?

    -En Niels és un bon tio -va comentar després de pensar-s’ho una estona-. Si vols te’l presento.

    Em va arrossegar fins pràcticament l’altra punta de la sala. Un jove castany musculat i increïblement atractiu parlava amb dues noies en to animat. Va somriure i se li van il·luminar els ulls. Mai m’havia plantejat que em poguessin atreure els homes, però en Niels ho va aconseguir en menys d’un minut. Poc després es va acomiadar de les dues amb qui parlava i es va girar cap a nosaltres. Va saludar en Damien amb una abraçada, gest que em va sorprendre, i a mi em va oferir la mà.

    -¿I doncs? ¿Per què em buscàveu? -la seva postura era relaxada, però em semblà intuir una espurna de preocupació als ulls- ¿Necessiteu company d’habitació?

    En Damien va riure.

    -Exactament, senyor endeví. ¿Faria el favor de ser el nostre convidat d’honor? -vaig analitzar el jove castany. Alt i clarament fort, seria un bon aliat, però també es podia convertir en un rival perillós. Tot i que era difícil resistir-se a l’atractiu del seu cos, mirant-me’l fredament vaig aconseguir oblidar qualsevol sentiment que aquell físic em pogués provocar-. Seria genial poder comptar amb tu.

    El Niels va sospirar.

    -Si fossis el primer et diria que sí sense dubtar, però ja són sis els que m’ho han demanat -va fer un somriure de disculpa-, i a tots els he dit que m’ho pensaria. Ja t’ho diré després de donar un parell de voltes a les seves propostes -ens va picar l’ullet i em van envair unes ganes salvatges d’arrancar-li la roba i emportar-me’l al llit. Vaig tardar un moment a tornar a controlar-me-. ¡Fins després!

    Un cop ens vam haver allunyat una mica d’on era ell, en Damien em va mirar juganer.

    -¿No és increïble? L’efecte que provoca... ¡Apostaria a que no existeix ningú que hi sigui immune! -fent un salt va córrer cap a les escales que sortien d’una de les portes- ¿Anem a mirar les habitacions?

    El vaig seguir intentant apartar el pensament del Niels. En Damien tenia raó; el do d’aquell noi era molt més poderós que qualsevol altra cosa que m’hagués imaginat. No era humanament possible evitar-ho, perquè les persones tendeixen a fixar-se en allò que els agrada. D’aquesta manera, afectava a tothom per igual; i dificultava de manera extrema la tasca d’aquell que volgués matar-lo. Caldria recordar  de no enemistar-s’hi.

    Les escales, de pedra, ressonaven al compàs dels nostres passos. Pujaven cap a la foscor del desconegut, insinuant tota la por que ens faria passar aquell lloc. La llum titil·lant d’un parell d’espelmes feia que les ombres semblessin encara més negres.

    Uns minuts més tard vam arribar a l’últim graó. Les escales ens havien portat a un passadís de parets blanques amb una gran catifa vermella que el recorria de banda a banda. Cada dos metres s’obria una porta de fusta caoba: les portes que duien a les habitacions. Vam escollir la que estava numerada com a «Dormitori 36». El seu interior era espaiós, decorat a l’estil gòtic però sense finestres. Vaig examinar els llits, comparant-los amb els dels hotels on havia dormit els últims anys. Eren luxosos, bastant cars, si no m’equivocava. Hi dormiríem bé.

    L’absència de finestres i llum natural em va preocupar. ¿Estàvem sota terra? Ignorant el sentiment d'inquietud que m’havia envaït, li vaig comentar a en Damien l’altre problema que em feia estar tens.

    -Dam, ¿com solucionem el tema del company d’habitació? Necessitem un tercer, i no m’agrada la idea de deixar-ho pel final. Ens podria tocar algú realment perillós.

    Em va mirar sorprès, amb els ulls blaus molt oberts. Els cabells daurats li queien en cascada sobre el front, i el seu gest era de decepció.

    -¿Per què? ¿No t’agrada el Niels?

    -No. No, no és això. Ho dic perquè la seva resposta ha sigut molt poc clara. No s’ha compromès a venir amb nosaltres. Segur que té ofertes molt millors.

    El seu riure cristal·lí va tenyir l’habitació.

    -Tranquil, si és això el que et preocupa. Creu-me, acabarà venint. El conec.

    -¿El coneixes? -vaig fer, mesurant el to de veu per no semblar massa alarmat- ¿Què vols dir, que el coneixes? Només hi has parlat uns minuts. No pots tenir aquesta seguretat... -em vaig aturar davant la seva expressió- ¿Estàs bé?

     -Potser hauria hagut de dir-t’ho. No he conegut en Niels avui. És un amic de tota la vida, pràcticament sempre hem sigut veïns -el seu to es va fer més amarg-. I sempre n’he estat enamorat.

    Em vaig quedar una estona en silenci. Així que era per això.

    -En aquest cas, espero que tinguis raó i vingui amb nosaltres -li vaig somriure-. ¿Anem a mirar qui s’ha instal·lat a les altres habitacions del passadís?

    Em va mirar, agraït per la meva acceptació. Em va fer una abraçada ràpida i em va demanar que no en digués res a ningú. Vam sortir junts de l’habitació, amb un nou lligam que ens unia. Em vaig sentir feliç de tenir-lo al meu costat. Esperava no haver de matar-lo, perquè ja no ho podria fer.

    Al passadís s’hi havia congregat una munió de gent. La majoria passaven de llarg, buscant una cambra buida, però uns quants es van quedar per la zona. Aquells devien ser els que ja s’havien instal·lat a prop. De la porta que teníem a l’esquerra en va sortir una noia amb els cabells tenyits de malva. Els seus ulls, gairebé negres, ens observaven amb curiositat. Va tornar a entrar a l’habitació i en va sortir al cap d’uns moments seguida de l’asiàtica, que va posar els ulls en blanc al veure en Damien.

    -Sembla que no li caus gaire bé -li vaig comentar en veu baixa al meu company-. ¿Tan aviat et guanyes enemics?

    Em va mirar amb aire de disculpa.

    -Ja miraré d’arreglar-ho. Però de moment preferiria evitar-la -i fent una ganyota es va fondre passadís enllà-.

    Vaig dubtar un moment, però de seguida em vaig decidir. Amb tota la seguretat que era capaç de mostrar, em vaig acostar a la noia. Era atractiva, en el sentit més exòtic de la paraula. Els cabells, llisos i negres com l’atzabeja, li queien fins a mitja esquena. La seva expressió seriosa, combinada amb una mirada penetrant impossible d’oblidar, semblaven jutjar-te en tot moment i no et convidaven a parlar-hi. Però no ens podíem permetre tenir als veïns com a enemics, i això no em donava cap altra opció que parlar amb ella.

    -Hola -els seus ulls es van clavar en mi-. Abans t’he vist parlant amb el meu amic Damien, però ara sembleu enfadats. ¿Què ha passat?

    Em va repassar de dalt a baix, analitzant cada detall. Tenia una mà a la butxaca, i em vaig preguntar si hi duria alguna arma. Es va passar l’altra pels cabells, pentinant-se’ls cap enrere. Semblava més relaxada que feia uns moments. ¿Què devia haver vist de mi?

    -No li ha agradat la meva habilitat -va respondre sense somriure-. Això és tot.

    -¿I suposo que no m’explicaràs quina habilitat és aquesta? Puc ensenyar-te la meva a canvi -vaig allargar la mà com si haguéssim de tancar un tracte, però ella es va enretirar-. Això és un no bastant directe -vaig riure amb sequedat-. Doncs ja ens veurem.

    Vaig fer el gest de marxar en la direcció que havia pres en Damien, però abans que pogués allunyar-me’n ella em va aturar.

    -Espera -va abaixar la mirada-. El cas és que li he dit que vigilés de qui s’enamorava perquè aquí això podia jugar-li a la contra. No em preguntis com he sabut per qui se sent atret, ni per què li he dit. Té massa a veure amb la meva habilitat, i de moment preferiria mantenir-la en secret.

    -D’acord -vaig assentir-. ¿I què ha passat després?

    -S’ha enfadat. M’ha dit que no sabia res d’ell. Que no intentés manipular-lo. Ha muntat una escena que m’ha dificultat bastant superar la primera prova.

    Em va saber greu per ella uns segons abans de tornar a la realitat. Allò m’hauria d’alegrar. La noia asiàtica ja estava a un pas de caure, i només havíem fet la primera prova. Amb una mica de sort i dues o tres proves més deixaria de ser un problema. Però alguna cosa dins meu lluitava contra la insensibilitat que m’havia permès sempre ser el millor, convertint en amarg el gust de la victòria.

    ¿Tant m’havia canviat Normative en un sol dia?, em vaig preguntar mentre em disposava a seguir els passos d’en Damien cap al menjador.

    -I una altra cosa -va afegir acostant-se’m-. Sé que ets l’Escorpí. Jo de tu no li mostraria a qualsevol aquest tatuatge -se’m va glaçar la sang. ¿Com podia saber-ho?-. Encara no pots morir. La teva lluita és la de tots.

    -¿Com et dius? -se’m va acudir preguntar-li quan ja marxava-.

-Chenoa -va contestar ella, amb veu gairebé inaudible-. El colom blanc.